"Si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur."
Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940 - Barcelona, 2010) [ Adéu-siau i gràcies! ]

Lo Càntich - Número 33 - Ironia, 2017
Número 33 - Ironia
Abril de 2017
Lo Càntich - Número 32 - Catàfora, 2016
Número 32 - Catàfora
Desembre de 2016
Lo Càntich - Número 31 - Hipèrbole, 2016
Número 31 - Hipèrbole
Agost de 2016
Lo Càntich - Número 30 - Circumloqui, 2016
Número 30 - Circumloqui
Març de 2016
Premis i Concursos actius
ARC
Premis i Concursos

Lo Càntich - Número 9 - Anàfora, 2011



Lo Càntich
- Revista Digital de Poesia, Art i Cultura -
(Retalls de poesia d'arreu del món)
ISSN: 2014-3036

Lo Càntich - Número 9 - Anàfora, 2011

Lo Càntich
- Revista Digital de Poesia, Art i Cultura -
(Retalls de poesia d'arreu del món)
ISSN 2014-3036


Número 9
Anàfora, 2011
Juny, 2011



Fundador:
Pere Abad i Sorribes

Edició:
Toni Arencón i Arias

Equip Editorial:
Dolors Garrido Martínez - Maria Rosa G. Zellweger
Toni Arencón i Arias - Laura Boadas i Galí
Paolo Santos - Esther Llobet i Díaz

Articulistes:
Pep Colomer Blanco - Pilar Campmany i Piqué - M. Roser Algué Vendrells
Núria Niubó i Cabau - Xesc Font i Odrí - Francesc Arnau i Chinchilla
Paolo Santos - Empar Sáez - Toni Arencón i Arias
Joan Abellaneda i Fernández - Laura Boadas i Galí - Esther Llobet i Díaz
Sandra Domínguez Roig - Lluís Servé Galan
Vanessa Mies Iborra - Maria Rosa G. Zellweger

Mestres del temps:
Victor Hugo - Benet Vilamitjana i Vila - Emily Dickinson
Dolors Monserdà i Vidal - Apel·les Mestres - Emile Nelligan
Josep Carner - Jaume Agelet i Garriga - Clementina Arderiu
Djuna Barnes - Joaquim Folguera - Elsa Gidlow
Joan Oliver (Pere Quart) - Joan Llacuna - Leonard Rauscher
José Hierro - Vicent Andrés Estellés - Josep Maria Llompart
Rosa Peres - Miquel Martí i Pol

Autors d'ara i d'avui:
Esteve Amigó Palés - Montserrat Comas Torrents - Elvira Mestres i Cervera
Ramon Navarro Bonet - Pau Mestres i Parés - M. Roser Algué Vendrells
Imma Fuster i Tubella - Francesc Arnau i Chinchilla - Juan de Cisneros
Mercè Bagaria - Jesús Girón Araque - Marta Pérez i Sierra
Ferran d'Armengol - Santiago Acosta - Empar Sáez
Toni Arencón i Arias - Joan Abellaneda i Fernández - Fidel Picó
Alberto Santos Cruz - Rosa Monleón - Daniel Ferré Teruel
Sandra Domínguez Roig - Lluís Servé Galan - Elena Uribe
Bruna Generoso - Soraya Mateo Ribera - Natalia Amigó
Ramon Matas Caspe - Montse Vilà i Grau -Sandra Arquès

Traduccions:
Josep Maria Fuster - Pau Mestres i Parés
Carme Manuel Cuenca & Paul Scott Derrick
Carles Carmona i Grau - Josep Segura Ruiz - Claudi Giné

Il·lustracions i fotografies:
Andrea del Castagno - Hans Memling - Tiziano Vecellio
Meindert Lubbertsz "Hobbema" - Katsushika Hokusai - George Inness
Paul Cézanne - Odilon Redon - Gustave Guillaumet
Pierre Auguste Renoir - Santiago Rusiñol - Ovidio Murguía de Castro
Pablo Picasso - Oskar Kokoschka - Marc Chagall
Egon Schiele - Joan Miró - Ramon Reig i Corominas
Arshile Gorky - Salvador Dalí - Albert Ràfols-Casamada
Josep Martínez Lozano - Ramon Navarro Bonet - Raúl Pont Tortajada
Francesc Andreu Garcia “pakiu” - Pilar Campmany i Piqué - Carles Mir
Álvaro Reja - Ferran d'Armengol - Empar Sáez
Toni Arencón i Arias - Maria Rosa Vila - Mariano Rios
Magda Clopés - Esmeralda Vallverdú - Marc Arencón i Llobet
Arxiu de l'Ajuntament de Godella - Arxiu de l'Ajuntament del Prat de Llobregat

Il·lustració de portada:
"Un racó del meu jardí"
© Montserrat Lloret

Edita:
Lo Càntich
- Revista digital de poesia, art i cultura -
(Retalls de poesia d'arreu del món)
ISSN 2014-3036
NR: 1003305878809
Número 9 - Anàfora, 2011
Juny, 2011
CC BY-NC-ND 3.0
Safe Creative


ÍnDeX

- I -
Editorial

Anàfora, 2011
Anàfora, 2011

Editorial
Toni Arencón i Arias

Il·lustració de portada:
"Un racó del meu jardí"
     Montserrat Lloret

- II -
Càntichs clàssics i contemporanis,
de casa nostra i d'arreu del món

Demà, a trenc d'alba... - Victor Hugo
     Traducció: Pau Mestres i Parés
     Il·lustració: "Manuscrit del poema «Demain, dès l'aube...»"

Goigs - Benet Vilamitjana i Vila
     Il·lustració: "Mare de Déu de Núria"
          Carles Mir

L'arribada - Dolors Monserdà i Vidal
     Il·lustració: "El pati blau"
          Santiago Rusiñol

El tic-tac del rellotge... - Apel·les Mestres
     Il·lustració: "El rellotge de marbre negre"
          Paul Cézanne

Un retrat de Dante - Emile Nelligan
     Traducció: Claudi Giné
     Il·lustració: "Dante Alighieri"
          Andrea del Castagno

Carrers rampants i torts - Jaume Agelet i Garriga
     Il·lustració: "Gardane"
          Paul Cézanne

De la nit i el mar - Clementina Arderiu
     Il·lustració: "Davant de la costa de Cornwall"
          George Inness

Transfiguració - Djuna Barnes
     Traducció: Josep Segura Ruiz
     Il·lustració: "El Sàhara 'El desert'"
          Gustave Guillaumet

Matí daurat d'hivern - Joaquim Folguera
     Il·lustració: "Hivern"
          George Inness

Acòlit de l'amor - Elsa Gidlow
     Traducció: Josep Maria Fuster
     Il·lustració: "Amants"
          Oskar Kokoschka

Cançó explícita - Joan Oliver (Pere Quart)
     Il·lustració: "L'ampolla blava"
          Joan Miró

On heu anat, estels, en la nit fosca? - Joan Llacuna
     Il·lustració: "Nocturn, enigma i nostàlgia"
          Arshile Gorky

Per fi una nova Alba - Leonard Rauscher
     Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué

Coplilla després del 5è Bourbon - José Hierro
     Traducció: Carles Carmona i Grau
     Il·lustració: "Malenconia atòmica"
          Salvador Dalí

Tot esperant Ulisses - Vicent Andrés Estellés
     Il·lustració: "Marina"
          Ovidio Murguía de Castro

De matí nasqué l'amor - Josep Maria Llompart
     Il·lustració: "El carreró a Middelharnis"
          Meindert Lubbertsz "Hobbema"

Muntanya de Montserrat - Rosa Peres
     Il·lustració: "Verge de Montserrat"
          Anònim (Segle XVII)

- III -
Càntics d'avui, d'ara, d'ací, d'allà i de més enllà

Sa Cala dorm - Esteve Amigó Palés
     Fotografies: Magda Clopés

Per a tu, Núria - Montserrat Comas Torrents

Perdoneu - Elvira Mestres i Cervera

Vespre de contalla antiga (amb vol de papallona)
     Ramon Navarro Bonet
     Il·lustració: "Pla de l'Empordà"
          Ramon Reig i Corominas

Sentiments en lluita - Montserrat Comas Torrents

Somnis utòpics - Pau Mestres i Parés

Sóc... - M. Roser Algué Vendrells

Així no! - Elvira Mestres i Cervera

Voldria ser - M. Roser Algué Vendrells

Amb tanta senzillesa... - Imma Fuster i Tubella
     Il·lustració: "Amants en verd"
          Marc Chagall

Nit de Sant Joan - M. Roser Algué Vendrells

Tendreses immediates - Imma Fuster i Tubella
     Il·lustració: "El balcó"
          Albert Ràfols-Casamada

Oda a una dona prenyada - Francesc Arnau i Chinchilla
     Il·lustració: "Nu vermell, dona embarassada"
          Egon Schiele

Mirada - Juan de Cisneros

Com Ícar - Mercè Bagaria
     Il·lustració: "Ícar"
          Odilon Redon

Rosencratz parla amb l'àngel (fragment) - Jesús Girón Araque
     Il·lustració: "L'Arcàngel Miquel"
          Hans Memling

Horitzó - Marta Pérez i Sierra
     Il·lustració: "L'horitzó a l'escenari"
          Maria Rosa Vila

Rodes argentades - Ferran d'Armengol

Imatge recurrent de la memòria - Santiago Acosta
     Il·lustració: "Mosqueter i amor"
          Pablo Picasso

Jo et donaré... - Toni Arencón i Arias

Signes - Empar Sáez
     Il·lustració: "Tiovivo"
          Álvaro Reja

Clam a la independència dels polítics - Joan Abellaneda i Fernández

Platja sense barreres - Fidel Picó

Ens en sortirem... - Alberto Santos Cruz

Ocell d'aigua - Rosa Monleón

Grisosa gràcil gràcia - Daniel Ferré Teruel

La capseta de música - Sandra Domínguez Roig
     Il·lustració: "Capsa de música"
          Toni Arencón i Arias

Serà una papallona... - Elena Uribe

1r crit - Eclipsi - Bruna Generoso
     Il·lustració: "Eclipsi"
          Esmeralda Vallverdú

Per la teva resposta - Soraya Mateo Ribera
     Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué

Les mans de l'àvia - Natalia Amigó
     Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué

El meu primer amor - Ramon Matas Caspe
     Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué

El meu poble - Montse Vilà i Grau
     Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué

Que vingui! - Sandra Arquès
     Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué

- IV -
Amb nom propi

Notes biogràfiques: Miquel Martí i Pol
     Joan Abellaneda i Fernández
     Inclou els poemes:
     Lletra a Dolors
     Calladament
     Nova oració del Parenostre

El cremat que flameja entre havaneres - Pep Colomer Blanco
     Na Nena 'Tornada a Menorca' - Gumersind Riera

Teixits de mots - Pilar Campmany i Piqué
     On viu l’art de pintar?
     Il·lustració: "La buguenvíl·lia del meu balcó"
          Pilar Campmany i Piqué
     L’aquarel·la
     Il·lustracions:
     "Simfonia en verds"
     "Primeres llums""
     "Recordant el meu mestre"
     "Barques al moll"
          Josep Martínez Lozano

Petiteses - M. Roser Algué Vendrells
     El groc de les ginesteres...

Paraula de Núria - Núria Niubó i Cabau
     La meva cançó
     Il·lustració: "Natura morta amb guitarra"
          Pablo Picasso

De corrandes i cançons, per cantar i dansar - Xesc Font i Odrí
     Les tres ninetes - Cançó Popular

Al Sud del Gran Riu... - Francesc Arnau i Chinchilla
     La veu de les imatges
     (Cent anys d’expressió artística a Godella)
     Il·lustracions i fotografies:
          Ramon Navarro Bonet
          Raúl Pont Tortajada
          Francesc Andreu Garcia “pakiu”
          Arxiu de l'Ajuntament de Godella

Rodolins de la saviesa popular - Paolo Santos
     Sant Joan
     Il·lustració: "Sant Joan Baptista"
          Tiziano Vecellio

Poesia transversal - Empar Sáez
     Dickinson, Hokusai: art i vida
     Inclou els poemes d'Emily Dickinson:
     Mor la paraula, al punt que és dita
     Un Tigre Moribund - gemegava de Sed -
     Els Puntals sostenen la Casa
     Vaig morir per la bellesa
     Traduccions:
          Carme Manuel Cuenca & Paul Scott Derrick
          Josep Maria Fuster
     Il·lustracions: Katsushika Hokusai

El mercader de tulipes - Toni Arencón i Arias
     Aquí estem, el meu dolor i jo
     Il·lustració: "Dolor"
          Toni Arencón i Arias

Salvem els mots - Laura Boadas i Galí
     Bèlgica - Josep Carner

Amb la nostra presència... - Esther Llobet i Díaz
     - Evolucionart! - Mariano Rios
     Fotografies: Marc Arencón i Llobet
     - Recital poètic i musical:
     "Les nostres mirades... les vostres paraules"
     Fotografies: Ferran d'Armengol - Empar Sáez
          Esther Llobet i Díaz

L'art de la nit eterna - Sandra Domínguez Roig
     La teva escriptura és un paper impregnat d'ànima
     Il·lustració: "El llibre d'imatges"
          Pierre Auguste Renoir

Sonetàlia (Novíssima Lírica Clàssica) - Lluís Servé Galan
     Atròfies

El racó de la poesia musical - Vanessa Mies Iborra
     Terra trencada - Beth

Univers de poesia - Maria Rosa G. Zellweger
     Vint preguntes a: Josep Lozano

- V -
Culturàlia

IV Concurs de Poesia Fundació Jesús Serra
Palafrugell - Abril, 2011

16è concurs de poesia Ametista
Arbúcies - Abril, 2011

Combat poètic: Sopa de poetes VS Col·lectiu Delaonion
El Prat de Llobregat - Abril, 2011

Convocatòria: Premis Blocs Catalunya 2011
Inscripció: 27 d’abril de 2011 al 30 de juny de 2011

Premis Literaris Miquel Martí i Pol i Valldaura-Memorial Pere Calders 2011
Cerdanyola del Vallès - Maig, 2011

Premis literaris Enric Valor de Narrativa i Antoni Ferrer de Poesia 2011
L’Alcúdia de Crespins - Maig, 2011

Els poetes de Viena
Josep Fàbrega - Laura Dalmau - Martí Noy - Bruna Generoso
Barcelona - Maig, 2011

Enllaç a: El gust pel vers
Montse Assens - Glòria Calafell - Laura Dalmau
Barcelona - Maig, 2011

'Barcelona, t'estimo' a la Biblioteca Vapor Vell
Barcelona - Maig, 2011

VI Jocs Florals d'Esplugues
Homenatge a Angelina Alós Tormo
Esplugues de Llobregat - Maig, 2011

Jocs Florals de Barcelona 2011
Barcelona - Maig, 2011

VI Premi de Poesia Pepi Pagès
Granollers - Maig, 2011

On has deixat la veu?
Bruna Generoso
Presentació del llibre guanyador del Premi de Poesia Martí Dot 2010
Sant Feliu de Llobregat - Maig, 2011

XVII Premi de Poesia Raimundo Ramírez de Antón
Terrassa - Maig, 2011

XIIIè Certamen Literari 'Nosaltres les Dones'
Malgrat de Mar - Maig, 2011

Manifest en defensa de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC)

9è Premi Literari Solstici
Taradell - Juny, 2011

Primer Concurs de relat curt de gènere negre “Negroliva"
Vilanova i la Geltrú - Juny, 2011

Enllaç a: POÈTIC VIJAZZ 2011
Vilafranca del Penedès - Juliol, 2011

Culturàlia


Editorial

Toni Arencón i Arias
Lo Càntich
(Retalls de poesia d'arreu del món)
Número 9
Anàfora, 2011


Un racó del meu jardí (Montserrat Lloret)
"Un racó del meu jardí"
Montserrat Lloret


     Lo Càntich, Anàfora, 2011. Solstici d'estiu. Màxima declinació del sol sobre l'equador celeste. La calor apreta. Per això la nostra imatge de portada és refrescant. "Un racó del meu jardí", de l'artista Montserrat Lloret. Una imatge fresca, senzilla, amb domini de fons de blancs i de grisos, de blancs i d'ombres. Lo Càntich, nosaltres, un racó de poesia en el jardí de la virtualitat... un racó de literatura... un racó de pintura... un racó de música... un racó de cultura... un racó de sentiments...

     Lo Càntich. Anàfora, 2011. Portada refrescant per obrir, i magnífica entrevista a un alquimista de la literatura per tancar el número: Josep Lozano. Un plaer pels sentits.

     Lo Càntich. Anàfora, 2011. Corren temps dispersos i adversos per a la nostra llengua i per a la nostra cultura. Al neguit polític s'afegeix el neguit econòmic. Amb totes les vinculacions vinculants. Temps de canvis i d'adaptacions. Temps de fluctuacions, de conjectures i de susdits. No n'hi ha cap butaca segura. Sobreviure implica adaptar-se als canvis, però sobreviure amb lògica implica involucrar-se per aconseguir que els canvis es circumscriguin dins de les necessitats i no només de les conjuntures.

     Un exemple recent:

Manifest
En defensa de la Institució de les Lletres Catalanes


     La recessió econòmica no s'ha de convertir en recessió cultural. És moment d'ajustaments; però d'ajustaments amb seny. I hauria de ser ara el moment idoni per eliminar errors anteriors. Errors que les noves generacions aprecien amb major objectivitat que aquells altres que formem part de les fulles dels arbres dels boscos de la nostra estimada geografia. La imatge és recurrent, per coneguda: la cultura no ha de viure de les subvencions, però les subvencions han d'ajudar a que la cultura es manifesti. No a la cultura subvencionada. Sí a les subvencions a la cultura. L'ordre altera el producte. El primer arriba a envilir-lo, a diluir-lo, a convertir el producte final en una pasta mediocre, a luxe d'uns pocs. El segon permet expandir el coneixement, divulgar el moment i fomentar la genialitat.

     La cultura és esforç i implicació. La cultura és dedicació i il·lusió. I la cultura és segment visible de suport mutu i solidari.

     Lo Càntich. Anàfora, 2011. Paraules dels mestres. Aquells que sempre estan amb nosaltres, perquè el seu legat és etern en l'univers de les paraules. Victor Hugo, Benet Vilamitjana i Vila, Emily Dickinson, Dolors Monserdà i Vidal, Apel·les Mestres, Emile Nelligan, Josep Carner, Jaume Agelet i Garriga, Clementina Arderiu, Djuna Barnes, Joaquim Folguera, Elsa Gidlow, Joan Oliver (Pere Quart), Joan Llacuna, Leonard Rauscher, José Hierro, Vicent Andrés Estellés, Josep Maria Llompart, Rosa Peres i Miquel Martí i Pol.

     Lo Càntich. Anàfora, 2011. Soltici. Autors d'ara i d'avui. Diferents generacions unides en la màxima declinació del sol sobre l'equador celeste: Esteve Amigó Palés, Montserrat Comas Torrents, Elvira Mestres i Cervera, Ramon Navarro Bonet, Josep Maria Fuster, Pau Mestres i Parés, M. Roser Algué Vendrells, Imma Fuster i Tubella, Francesc Arnau i Chinchilla, Juan de Cisneros, Mercè Bagaria, Jesús Girón Araque, Marta Pérez i Sierra, Ferran d'Armengol, Carles Carmona i Grau, Josep Segura Ruiz, Claudi Giné, Santiago Acosta, Empar Sáez, Toni Arencón i Arias, Joan Abellaneda i Fernández, Fidel Picó, Alberto Santos Cruz, Rosa Monleón, Daniel Ferré Teruel, Sandra Domínguez Roig, Lluís Servé Galan, Elena Uribe, Bruna Generoso, Soraya Mateo Ribera, Natalia Amigó, Ramon Matas Caspe, Montse Vilà i Grau i Sandra Arquès.

     Lo Càntich. Anàfora, 2011. Espais comuns. Llocs propis. Racons de cultura en totes les seves manifestacions: Pep Colomer Blanco , Pilar Campmany i Piqué, M. Roser Algué Vendrells, Núria Niubó i Cabau (Paraula de Núria), Xesc Font i Odrí (De corrandes i cançons, per cantar i dansar), Francesc Arnau i Chinchilla (Al Sud del Gran Riu...), Paolo Santos (Rodolins de la saviesa popular), Empar Sáez (Poesia Transversal), Toni Arencón i Arias (El mercader de tulipes), Joan Abellaneda i Fernández (Notes biogràfiques), Laura Boadas i Galí (Salvem els mots), Esther Llobet i Díaz (Amb la nostra presència), Sandra Domínguez Roig (L'art de la nit eterna), Lluís Servé Galan (Sonetàlia 'Novíssima Lírica Clàssica'), Vanessa Mies Iborra (El racó de la poesia musical) i Maria Rosa G. Zellweger (Univers de Poesia), tancant el número, en una magnífica entrevista al mestre Josep Lozano.

     Lo Càntich. Anàfora, 2011. Imatges que acompanyen les paraules. Sentit visual elevat a goig del sentit: Andrea del Castagno, Hans Memling, Tiziano Vecellio, Meindert Lubbertsz "Hobbema", Katsushika Hokusai, George Inness, Paul Cézanne, Odilon Redon, Gustave Guillaumet, Pierre Auguste Renoir, Santiago Rusiñol, Ovidio Murguía de Castro, Pablo Picasso, Oskar Kokoschka, Marc Chagall, Egon Schiele, Joan Miró, Ramon Reig i Corominas, Arshile Gorky, Salvador Dalí, Albert Ràfols-Casamada, Josep Martínez Lozano, Ramon Navarro Bonet, Raúl Pont Tortajada, Francesc Andreu Garcia “pakiu”, Pilar Campmany i Piqué, Carles Mir, Álvaro Reja, Ferran d'Armengol, Empar Sáez, Toni Arencón i Arias, Maria Rosa Vila, Mariano Rios, Magda Clopés, Esmeralda Vallverdú i Marc Arencón i Llobet.

     Lo Càntich. Anàfora, 2011. Els membres de l'equip editorial de Lo Càntich, ens sentim molt satisfets. Creixem en seguidors i en amics. Creixem en nombre de lectures i en col·laboradors. I aquest creixement ens permet involucrar-nos en diferents projectes. Encara ressonen en les nostres oïdes els ressons del Recital poètic i musical per la Discapacitat: "Les nostres mirades... les vostres paraules..."; amb una resposta i participació solidària, entranyable i despresa, per part dels amics de la nostra revista. I vull aprofitar la circustancia (heretada) d'haver-me convertit en la imatge visible de Lo Càntich, des de la talaia de la seva editorial, per manifestar el meu més sincer agraïment a totes aquelles persones que van convertir la jornada del 11 de juny del 2011 en una jornada plena d'emocions, difícilment repetible, difícilment igualable, difícilment superable... A tots vosaltres, a totes vosaltres, gràcies.

Recital de poesia i imatges per la discapacitat

     Lo Càntich. Anàfora, 2011. És temps de poesia. Fomentem l'amor per les lletres amb diferents iniciatives. A final de juliol acabarà el termini de presentació d'obres del I Certamen de Poesia Infantil i Juvenil Vila del Prat, organitzat per Lo Càntich. Encara queda temps i les obres rebudes fins al moment ens fan pensar que serà un premi de qualitat. Amb el segell i la qualitat de les noves generacions.

I Certamen de Poesia Infantil i Juvenil Vila del Prat

     Lo Càntich. Anàfora, 2011. Seguim creixent. En tots els sentits. I això implica adaptar-se a les necessitats. Al número anterior vam superar el límit d'allotjament del nostre servidor. En aquest número ha tornat a passar. La majoria de les revistes digitals -arribat aquest punt i abans fins i tot-, opten per adoptar el sistema horitzontal (editorial i sumari amb enllaços als articles individuals). Nosaltres, que fins ara havíem preferit el sistema vertical (condensar i visualitzar totes les entrades en una única vista) ens veiem obligats a passar a un model mixt, i els articles publicats a la secció Culturàlia obriran finestres independents. Sense més misteri. Res més que adaptació als recursos i a les necessitats.

     Lo Càntich, Número 9, Anàfora 2011. Anàfora? En el significat trobareu l'explicació.

     Anàfora, 2011. Juny, 2011. Solstici. Foc i llum.

Feliç lectura. Feliç Estiu.
Lo Càntich, Anàfora, 2011.

Toni Arencón i Arias
Juny, 2011

[ Tornar a l'índex ]


II

Càntichs clàssics i contemporanis,
de casa nostra i d'arreu del món


Demà, a trenc d'alba...

Victor Hugo
Traducció: Pau Mestres i Parés

Manuscrit del poema «Demain, dès l'aube...» de Victor Hugo
"Manuscrit del poema «Demain, dès l'aube...» de Victor Hugo"

Demà, a trenc d'alba...


Demà, a trenc d'alba, allà on s'esdevé blanca la campanya,
Jo marxaré. Veus tu, jo sé que tu m'atens.
Jo aniré pel bosc, jo aniré per la muntanya.
Jo no puc romandre lluny de tu per més temps.

Jo caminaré amb els ulls aferrats en les meves pensades,
Sense veure res a fora, sense escoltar cap brogit,
Sol, desconegut, l'esquena corbada, les mans plegades,
Trist, i el dia per a mi serà com la nit.

Jo no miraré ni l'or del crepuscle del dia que tomba.
Ni els vaixells de veles a la llunyania descendent vers Harfleur,
I quan jo arribaré, jo posaré damunt la teva tomba
Un ram de flors de boix grèvol i de brucs en flor.


Victor Hugo
(Besançon, 1802 - París, 1885)
Demain, dès l'aube...

Il·lustració:
"Manuscrit del poema «Demain, dès l'aube...» de Victor Hugo"

Traducció:
Pau Mestres i Parés
Demà, a trenc d'alba...
del poema original:

Demain, dès l'aube...

Victor Hugo

Demain, dès l'aube, à l'heure où blanchit la campagne,
Je partirai. Vois-tu, je sais que tu m'attends.
J'irai par la forêt, j'irai par la montagne.
Je ne puis demeurer loin de toi plus longtemps.

Je marcherai les yeux fixés sur mes pensées,
Sans rien voir au dehors, sans entendre aucun bruit,
Seul, inconnu, le dos courbé, les mains croisées,
Triste, et le jour pour moi sera comme la nuit.

Je ne regarderai ni l'or du soir qui tombe,
Ni les voiles au loin descendant vers Harfleur,
Et quand j'arriverai, je mettrai sur ta tombe
Un bouquet de houx vert et de bruyère en fleur.

ooO0Ooo

[ Tornar a l'índex ]


Goigs

Benet Vilamitjana i Vila

Mare de Déu de Núria (Carles Mir)
"Mare de Déu de Núria"
Carles Mir


Goigs


Ja que en tan freda montanya
Per nosaltres vol estar:
La Mare de Deu de Nuria
Anemla tots á visitar.


Una montanya escarpada,
Mitg any cuberta de neu,
Volgué péndrer per morada
La Mare del Fill de Deu;
Desde alli favors envia
A quils' hi sab demanar.
La Mare de Deu de Nuria
Anemla tots á visitar.


Desitjós de darli gloria
Lo devotíssim San Gil
Una imatge per memoria
Fabricá hermosa y gentil,
Perque los devots en ella
La vinguessen á invocar.
La Mare de Deu de Nuria
Anemla tots á visitar.


Per salvarla de la furia
De cruel perseguidor,
En una cova de Nuria
Ocultá tan gran tresor:
Es que Deu aquí volía
Son poder manifestar.
La Mare de Deu de Nuria
Anemla tots á visitar.


Efecte fou de sa gracia
Y prenda de nostre be
Que Amadeu desde Dalmacia
A esta montanya vingué;
Perque del cel los designis
Había de exêcutar.
La Mare de Deu de Nuria
Anemla tots á visitar.


Prompte á la divina Estrella,
Que en Nuria había de eixir,
Una sensilla Capella
Se afanyan á construhir:
Mentres del cel nous prodigis
Lo seu zel fan avisar.
La Mare de Deu de Nuria
Anemla tots á visitar.


Un toro ab forta porfia
A dos pastors adverteix
Que la imatge de María
En aquell lloch se escondeix.
¡Oh! ¡quant agrahits quedaren
A favor tan singular.
La Mare de Deu de Nuria
Anemla tots á visitar.


A tan agradable nova
Acuden los sacerdots
Y penetran en la cova
Ab gran concurs de devots,
Extrauhen la santa imatge
Trasladantla á son altar.
La Mare de Deu de Nuria
Anemla tots á visitar.


Agrada tan á Maria
Aquest lloch que se escullí,
Que, quan Caralps la volía,
Immovil se resistí:
Aquest temple es testimoni
De un succés tan singular.
La Mare de Deu de Nuria
Anemla tots á visitar.


Lo Rosselló y la Cerdanya,
Comptats d'Urgell y Conflent,
Pobles de Fransa y Espanya,
Desde llevant á ponent,
¡Oh Mare! vostra clemencia
Se esforsan en publicar.
La Mare de Deu de Nuria
Anemla tots á visitar.


Prop de una font cristallina
Vos ohiu nostres clamors,
Perque sou la Font divina
Que raja ayguas de favors:
De Vos ningú buyt sen'torna
Si es humil en demanar.
La Mare de Deu de Nuria
Anemla tots á visitar.


A vostras plantas postrada,
Si vos prega ab devoció,
Troba sempre la casada
Fruyt de benedicció,
Y vostre nom agrahida
No cessa de proclamar.
La Mare de Deu de Nuria
Anemla tots á visitar.


Als pastors de la montanya
Que'us invocan de bon cor,
Los defensau de la sanya
Del dimoni, llop traydor;
Y com també sou Pastora
Sos ramats sabeu guardar.
La Mare de Deu de Nuria
Anemla tots á visitar.


TORNADA

Ja que per sa gran clemencia
Nostres vots vol escoltar:
La Mare de Deu de Nuria
Anemla tots á visitar.


Benet Vilamitjana i Vila
(Sant Vicenç de Torelló, 1812 - Tarragona, 1888)
Bisbe de Tortosa, 1862-1879
Arquebisbe de Tarragona, 1879-1888
Goigs
(Novena á Maria Santíssima de Nuria)

«Lo nostre poble o no entén lo castellà, o lo entén mal, y de totes maneres no’l mou com la llengua que ha après dels llavis de la mare. És molt cert lo que deya un a uns predicadors: Vosaltres predicau en castellà y la gent se condemna en català...».

Il·lustració:
"Mare de Déu de Núria"
Carles Mir
(Tarragona, 1949)

[ Tornar a l'índex ]


L'arribada

Dolors Monserdà i Vidal

El pati blau (Santiago Rusiñol)
"El pati blau"
Santiago Rusiñol


L'arribada


Des del peu de la pujada
ja veig sobreeixir els rosers
brodant amb ses branques tendres
los cantells de la paret.
Ja sento les flaires vostres,
gessamins i llimoners,
aquesta flaire de casa
que no es confon amb cap més.
Ja veig ma cambra volguda...
los finestrals són oberts
com amics que m'ofereixen
l'aixopluc de son recer.
¡Ja so dalt! Ja so a la casa
i arreu me sento a tot pler.
¡Oh, les plantes benvolgudes
del meu jardí sempre verd!
¡Quin esplet de fulles noves
les acàcies i ametllers!
Les branques de la perera
per sobre el banc s'han estès
i el gessamí amb ses flors blanques
damunt seu fa d'encenser.
¡Valga'ns Déu! ¿I la mimosa?
¡quina florida que ha tret!
¡Oh, que hermós! ¡Al cim de l'arbre
penja un niu que sembla un bres!
I allà dalt de la teulada
¡hi ha tot un vol d'aucellets!
¡Benvinguts, que llar on nien
diu que Déu la beneeix!


Dolors Monserdà i Vidal
(Barcelona, 1845-­1919)
L'arribada

Il·lustració:
"El pati blau"
Santiago Rusiñol
(Barcelona, 1861 - Aranjuez, 1931)

[ Tornar a l'índex ]


El tic-tac del rellotge...

Apel·les Mestres

El rellotge de marbre negre (Paul Cézanne)
"El rellotge de marbre negre"
Paul Cézanne


El tic-tac del rellotge...


El tic-tac del rellotge em fa l'efecte
del tic-tac d'un molí,
d'un molí infatigable que mol sempre,
sense treva ni fi;

d'un m olí fariner que en lloc de xeixa
va triturant segons,
minuts i hores i dies i anys i sigles
i miríades i mons.

El tic-tac del rellotge em sembla l'eco,
fatalment mesurat,
d'un vell molí que en comptes de farina
va fent l'Eternitat.


Apel·les Mestres
(Barcelona, 1854-1936)
El tic-tac del rellotge...

Il·lustració:
"El rellotge de marbre negre"
Paul Cézanne
(Ais de Provença -Aix-en-Provence-, França, 1839-1906)

[ Tornar a l'índex ]


Un retrat de Dante

Emile Nelligan
Traducció: Claudi Giné

Dante Alighieri (Andrea del Castagno)
"Dante Alighieri"
Andrea del Castagno


Un retrat de Dante


És ell, aquest rostre de somriure desconegut
Aquest front ennegrit pel foc infernal de l'abisme
Aquest ull on encara neda la visió pregona
El Dante incomparable i l'Home ignorat.

La teva ànima hercúlia, on ets recordat,
Lluny dels pèrfids gelosos de la sort de la seva víctima,
Sobre les muntanyes eternes el cim vas tocar,
Havies de trobar la pau, oh Poeta ingenu.

Sublim Alighieri, guardià dels cementiris!
El blasó gloriós de les teves obres altives,
En el mur del Temps oneja inesborrable i orgullós.

I viuràs, oh Dante, tant com Déu mateix,
Doncs els cels van aprendre, igual que l'infern,
a balbucejar els cants del teu diví Poema.


Emile Nelligan
(Mont-real, Quebec, Canadà, 1879-1941)
Sur un portrait du Dante

Il·lustració:
"Dante Alighieri"
Andrea del Castagno
Andrea di Bartolo di Bargilla
(Castagno, Itàlia, 1421 - Florència, Itàlia, 1457)

Traducció:
Claudi Giné
Un retrat de Dante
del poema original:

Sur un portrait du Dante

Emile Nelligan

C'est bien lui, ce visage au sourire inconnu,
Ce front noirci du hâle infernal de l'abîme,
Cet oeil où nage encor la vision sublime:
Le Dante incomparable et l'Homme méconnu.

Ton âme herculéenne, on s'en est souvenu,
Loin des fourbes jaloux du sort de leur victime,
Sur les monts éternels où tu touchas la cime
A dû trouver la paix, ô Poète ingénu.

Sublime Alighieri, gardien des cimetières!
Le blason glorieux de tes oeuvres altières,
Au mur des Temps flamboie ineffaçable et fier.

Et tu vivras, ô Dante, autant que Dieu lui-même,
Car les Cieux ont appris aussi bien que l'Enfer
À balbutier les chants de ton divin Poème.

ooO0Ooo

[ Tornar a l'índex ]


Carrers rampants i torts

Jaume Agelet i Garriga

Gardane (Paul Cézanne)
"Gardane"
Paul Cézanne


Carrers rampants i torts


Carrers rampants i torts,
fumosos de sols morts!

Oh campanar espellat,
de vents i ocells fendit!
Cases d'os rosegat!

Finestretes que al bat
de sol d'or ploren nit.


Jaume Agelet i Garriga
(Lleida, 1888 - Madrid, 1980)
Carrers rampants i torts

Il·lustració:
"Gardane"
Paul Cézanne
(Ais de Provença -Aix-en-Provence-, França, 1839-1906)

[ Tornar a l'índex ]


De la nit i el mar

Clementina Arderiu

Davant de la costa de Cornwall (George Inness)
"Davant de la costa de Cornwall"
George Inness


De la nit i el mar


Nit,
porta secreta fora el pit,
no et tanca pany ni corda;
silenci que recorda,
nit,
només voltada d'infinit.

Vé,
si tu t'avances, jo després
puc avarc ar la barca
-un àngel lleu la marca;
fes
que jo navegui sempre més.

Nit,
amb el teu cel de fit a fit
i la humitat amarga!
Amb quina joia llarga,
pit,
alenaràs el mnot oblit!

Rar,
dintre la nit, la vasta mar
poder solcar, llibreta;
viure a ple cor, alerta,
mar
i nit, la sal del vostre empar!


Clementina Arderiu
(Barcelona, 1889-1976)
De la nit i el mar

Il·lustració:
"Davant de la costa de Cornwall"
George Inness
(Newburgh, Nova York, 1825 - Bridge of Allan, Escòcia, 1894)

[ Tornar a l'índex ]


Transfiguració

Djuna Barnes
Traducció: Josep Segura Ruiz

El Sàhara 'El desert' (Gustave Guillaumet)
"El Sàhara 'El desert'"
Gustave Guillaumet


Transfiguració


El profeta excava amb mans de ferro
En les canviants sorres del desert.

L'insecte torna a la seva larva;
Retorna a llavor la rosa enfiladissa.

Fins a la buida gola de Moisès, com el fum
irrompen totes les paraules que va pronunciar.

El ganivet de Caín de l'orientació;
Abel s'aixeca de la pols.

Pilat no pot trobar la seva llengua;
Nu està el arbre del qual Judes va penjar.

Llucifer clama des de la terra;
Crist cau a la seva mort.

Per a Adam torna l'enutjosa costella;
Una criatura sanglota en el seu flanc.

L'extensió de l'Edèn és espessa i verda;
El bosc s'agita, no es veu una bèstia.

Desencadenat, el sol, amb rabiosa set,
Alimenta a l'últim dia amb el primer.


Djuna Barnes
(Cornwall-on-Hudson, 1892 – Nova York, 1982)
Transfiguration

Il·lustració:
"El Sàhara 'El desert'"
Gustave Guillaumet
(Puteaux, França, 1840 - París, 1887)

Traducció:
Josep Segura Ruiz
Transfiguració
del poema original:

Transfiguration

Djuna Barnes

The prophet digs with iron hands
Into the shifting desert sands.

The insect back to larva goes;
Struck to seed the climbing rose.

To Moses’ empty gorge, like smoke
Rush inward all the words he spoke.

The knife of Cain lifts from the thrust;
Abel rises from the dust.

Pilate cannot find his tongue;
Bare the tree where Judas hung.

Lucifer roars up from earth;
Down falls Christ into his death.

To Adam back the rib is plied,
A creature weeps within his side.

Eden’s reach is thick and green
The forest blows, no beast is seen.

The unchained sun, in raging thirst,
Feeds the last day to the first.

ooO0Ooo

[ Tornar a l'índex ]


Matí daurat d'hivern

Joaquim Folguera

Hivern (George Inness)
"Hivern"
George Inness


Matí daurat d'hivern


Joia d'hivern. El matí
és la fruita poc madura.
L'assaboresc, mes perdura
aviat l'aspre sabor.
Aquest matí és com un audaç desig d'amor.

Joia d'hivern. La nova llum
és viva però trencadissa:
la il·lusió pura i fonedissa
d'amor que no té demà.
Aquest matí és una rosa que es desfà.

Joia d'hivern. La multitud
s'esplaia dins ta joia pura.
És la follia que es mesura
en el nou aire l'elasticitat.
Aquest matí és un desdejuni de pecat.


Joaquim Folguera
(Santa Coloma de Cervelló, 1893 - Barcelona, 1919)
Matí daurat d'hivern

Il·lustració:
"Hivern"
George Inness
(Newburgh, Nova York, 1825 - Bridge of Allan, Escòcia, 1894)

[ Tornar a l'índex ]


Acòlit de l'amor

Elsa Gidlow
Traducció: Josep Maria Fuster

Amants (Oskar Kokoschka)
"Amants"
Oskar Kokoschka


Acòlit de l'amor


Molts t'han estimat amb els llavis i els dits
i s'han ficat al llit amb tu fins que la lluna ha sortit;
Molts t'han portat regals d'amant!
I alguns han deixat els somnis al portal.

Però jo que sóc la joventut entre els teus amants
Vinc com un acòlit per adorar-te,
La meva passió continguda per cortesia,
El meu cor com una pregària sense paraules.

Les espelmes s'encenen de desig,
Inclino el meu cap, amb temor davant teu,
Com un captaire que anhela la seva recompensa
Avergonyit dels petits regals que pugui rebre.


Elsa Gidlow
(Hull, Anglaterra, 1898 – Marin County, California, Estats Units, 1986)
Love's acolyte

Il·lustració:
"Amants"
Oskar Kokoschka
(Pöchlarn, Àustria, 1886 - Montreux, Suïssa, 1980)

Traducció:
Josep Maria Fuster
Acòlit de l'amor
del poema original:

Love's acolyte

Elsa Gidlow

Many have loved you with lips and fingers
And lain with you till the moon went out;
Many have brought you lover's gifts!
And some have left their dreams on your doorstep.

But I who am youth among your lovers
Come like an acolyte to worship,
My thirsting blood restrained by reverence,
My heart a wordless prayer.

The candles of desire are lighted,
I bow my head, afraid before you,
A mendicant who craves your bounty
Ashamed of what small gifts she brings.

ooO0Ooo

[ Tornar a l'índex ]


Cançó explícita

Joan Oliver 'Pere Quart'

L'ampolla blava (Joan Miró)
"L'ampolla blava"
Joan Miró


Cançó explícita


Tant el llibre com la rosa,
tant la lluna com el sol.
Les albades amb alosa
o les nits amb rossinyol.
Tant l'amada, que no gosa,
com l'amant, que tot ho vol.
Tant la casa com la llosa
per' tu sol...

Vindrà temps que et farà nosa
o et serà de poc consol
qualsevol, qualsevol cosa,
qualsevol.


Joan Oliver (Pere Quart)
(Sabadell, 1899 - Barcelona, 1986)
Cançó explícita

Joan Oliver (Pere Quart)

Il·lustració:
"L'ampolla blava"
Joan Miró
(Barcelona, 1893 - Palma, 1961)

[ Tornar a l'índex ]


On heu anat, estels, en la nit fosca?

Joan Llacuna

Nocturn, enigma i nostàlgia (Arshile Gorky)
"Nocturn, enigma i nostàlgia"
Arshile Gorky


On heu anat, estels, en la nit fosca?


La nit d'avui és tres vegades fosca—
oh, el cel cobert per tres cintes de blau!
—blau del cel, blau de nit i blau de fosca:
tres gallardets per tres menes de nau.

A l'infinit el meu esguard recolza—
blau de cel, blau de mar, mar fosca-blava.
La nit és trista, mes la mar és dolça.
Una sirena al meu costat cantava,

enyoradissa de no veure estels.
On heu anat, estels, en la nit fosca?
Dintre quin blau us heu ficat, estels?
Al blau cel? Al blau nit? Al blau fosca?

O més enllà de les blavors dels cels?
On heu anat, on heu anat estels?


Joan Llacuna
(Igualada, 1905 - Burzet, França, 1974)
On heu anat, estels, en la nit fosca?

Il·lustració:
"Nocturn, enigma i nostàlgia"
Arshile Gorky (Vostanik Manoog Adoyan)
(Jorkom, Van, Turquia, 1904 - Sherman, Connecticut, Estats Units, 1948)

[ Tornar a l'índex ]


Per fi una nova Alba

Leonard Rauscher

Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué
Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué

Per fi una nova Alba


Per fi una nova Alba
il·lumina el firmament.
Quin goig al contemplar-la
tan lluminosa i somrient!
És com l'esclat d'una poncella,
en ella gotes nacrades
la rossada ha deixat
fent ancar més bella
aquesta petita poncella
que Déu ens ha regalat.


Leonard Rauscher
(Flix, 1920-1991)
Per fi una nova Alba

Il·lustració:
Pilar Campmany i Piqué
(Barcelona)

[ Tornar a l'índex ]


Coplilla després del 5è Bourbon

José Hierro
Traducció: Carles Carmona i Grau

Malenconia atòmica (Salvador Dalí)
"Malenconia atòmica"
Salvador Dalí


Coplilla després del 5è Bourbon


Pensava que només hi hauria
ombra, silenci, buit.
I va morir. Tenia raó.
El mateix Déu l'hi va dir.


José Hierro
(Madrid, 1922-2002)
Coplilla después del 5º Bourbon

Il·lustració:
"Malenconia atòmica"
Salvador Dalí
(Figueres, 1904–1989)

Traducció:
Carles Carmona i Grau
Coplilla després del 5è Bourbon
del poema original:

Coplilla después del 5º Bourbon

José Hierro

Pensaba que sólo habría
sombra, silencio, vacío.
Y murió. Estaba en lo cierto.
El mismo Dios se lo dijo.

ooO0Ooo

[ Tornar a l'índex ]


Tot esperant Ulisses

Vicent Andrés Estellés

Marina (Ovidio Murguía de Castro)
"Marina"
Ovidio Murguía de Castro


Tot esperant Ulisses


Ones que vénen, mar que s'allunya,
tot és ben prop, tot és lluny.
Plors que s'enceten, riures que es moren,
quan creus que tens tot s'esmuny.

Verd el cel i fresc l'estiu,
jove el gran i cec l'altiu,
una taula fa de llit.
Desescric tot el que he escrit!

Un ocell baixa l'amor,
mils d'amors senten l'enyor,
un enyor se sent ferit.
Desescric tot el que he escrit!

Ones que vénen, mar que s'allunya,
tot és ben prop, tot és lluny.
Plors que s'enceten, riures que es moren,
quan creus que tens tot s'esmuny.

Plou de baix i ens mulla el cap;
juga i guanya qui menys sap;
el cor no vol dir el pit.
Desescric tot el que he escrit!

La raó es un moble vell;
manar vol qui duu el martell.
Amb el cap estabornit,
desescric tot el que he escrit!

Ones que vénen, mar que s'allunya,
tot és ben prop, tot és lluny.
Plors que s'enceten, riures que es moren,
quan creus que tens tot s'esmuny.

5 i 5 mai no en fan 10;
una església et marc el preu;
un canó apunta amb el dit.
Desescric tot el que he escrit!

Plora, plora, no hi ha draps;
ben i canta i trenca els plats;
l'estratègia es cou de nit.
Desescric tot el que he escrit!

Ones que vénen, mar que s'allunya,
tot és ben prop, tot és lluny.
Plors que s'enceten, riures que es moren,
quan creus que tens tot s'esmuny.

Que més puc cantar-vos ja?
si la festa no té pa;
el meu cap és un neguit.
Desescric tot el que he escrit!

La tristesa guanya el cant,
l'esperança és un infant,
llibertat: nom imparit.
Desescric tot el que he escrit!


Vicent Andrés Estellés
(Burjassot, 1924 - València, 1993)
Tot esperant Ulisses

Il·lustració:
"Marina"
Ovidio Murguía de Castro
(Lestrove, Dodro, 1871 - ?, 1900)

[ Tornar a l'índex ]


De matí nasqué l'amor

Josep Maria Llompart

El carreró a Middelharnis (Meindert Lubbertsz Hobbema)
"El carreró a Middelharnis"
Meindert Lubbertsz "Hobbema"


De matí nasqué l'amor


De matí nasqué l'amor
i es moria a l'horabaixa,
ales de corb en el vent
el cel morat endolaven.
Una vida, dues vides,
s'ajuntaven a trenc d'alba,
el migdia les marceix,
el ponent les separava.
Cavaller de cor gentil
ha travessat la muntanya,
per l'alt camí de l'amor
la mort li segueix les passes.
Alba, migdia, ponent,
uns ulls que s'obren i es tanquen.
Quan la mort arribarà,
la fulla caurà de l'arbre.
No serà teu l'estel d'or
ni la lluna congelada,
iràs i no tornaràs
mai més a la font de l'alba.
De matí nasqué l'amor
i es moria a l'horabaixa.


Josep Maria Llompart
(Palma, 1925-1993)
De matí nasqué l'amor

Il·lustració:
"El carreró a Middelharnis"
Meindert Lubbertsz "Hobbema"
(Amsterdam, 1638-1709)

[ Tornar a l'índex ]


Muntanya de Montserrat

Rosa Peres

Verge de Montserrat (Anònim)
"Verge de Montserrat"
Anònim


Muntanya de Montserrat


Plorem tots junts
de veure flamejar nostres muntanyes;
mai decauran si ens mantenim serens,
la cendra d'aquestes cremades
les enfortirà més i més.
Dolor prfound sentim d'aquesta pèrdua,
han destrossat part del que estimem,
però l'arrel d'aquesta milenària penya
no l'arrancaran ni el foc ni el vent.
Ploren els pins, la sàlvia i la ginesta,
plora el timó, el roure i l'olivera,
el ginebró, l'alzina i la medicinal herba.
També plora el pastor
que s'ha de girar enrera;
no troba fusta per fer un nou bastó.
Montserrat, bellesa de nostra natura,
puntual fort de Catalunya,
des de la vall a la carena,
sou vós Verge Morena, Verge Bruna.

(Agost de 1986)


Rosa Peres
(Els Plans de Sió, Segarra, 1927 - 1995)
Muntanya de Montserrat

Il·lustració:
"Verge de Montserrat"
Anònim
(Segle XVII)

[ Tornar a l'índex ]


III

Càntics d'avui, d'ara, d'ací, d'allà i de més enllà


Sa Cala dorm

Esteve Amigó Palés

Cala Biniancolla (Magda Clopés)
"Cala Biniancolla"
Magda Clopés


Sa Cala dorm


Mor es llebeig
i a poc a poc s’apaguen ses finestres.
S’aigua s’ha enduït
mar endins lentament tota sa força.
Sa cala dorm
i gronxa es vells llaüts sens borinar-se.
Se sent un grill,
que terra endins constata es bell silenci
sa nit d’estiu.
Dins la mar tremolen ses cases blanques.
Sa cala dorm
com sempre, cara amunt vers les estrelles.

Cala Biniancolla (Magda Clopés)


Esteve Amigó Palés
(Barcelona, 1938)
Sa Cala dorm

Fotografies:
Magda Clopés
(Ciutadella de Menorca, Illes Balears)
Enllaç a Imatges de Menorca (Obre nova finestra)
Imatges de Menorca


[ Tornar a l'índex ]


Per a tu, Núria

Montserrat Comas Torrents

Per a tu, Núria


Núria...
Els anys passant, amb presa, no per tu!
perquè com un infant no compten dies
vius els moments sense pensar.
No per això pers la memòria
tens molts records a dintre teu
encara avui ens parles de la "iaia"
que tu mateixa dius que se'n va anar,
jorns senyalats tampoc oblides
com el dia dels reis i els seus regals,
t'agrada't sempre la música
assistint a molts concerts.
Núria...
Tens a voltes un canvi de conducta
deixant el descobert ira i rebuig,
sabem que no depèn de tu mateixa
que els engranatges de la ment
juguen el seu paper sense llicència,
dominant el teu pas en tot moment.
Núria...
Ets un be preuat per tots nosaltres
i per això t'estimen.


Montserrat Comas Torrents
(Sant Boi de Llobregat, 1939)
Per a tu, Núria

Col·laboració sol·lidària participant al
Recital d'imatges i poesia per la discapacitat
"Les nostres mirades... les vostres paraules"

Exposició Poètica Visual


[ Tornar a l'índex ]


Perdoneu

Elvira Mestres i Cervera

Perdoneu


Perdoneu la meva ignorància
si no sé captar tots els detalls de certes diferències.
Per a mi tots som
persones perdudes entre la boira del plor
de la innocència
i de la incertesa de la vida.

Amb tocs de tendresa
plantaré la meva presència de vol d'oreneta
ja que prefereixo la calor dels teus petons
(sense condicions ni exigències)
al ressò de les estrelles.

La meva ombra s'allarga, o es contrau,
a la calor dels teus petons.
I podré trencar muralles!
Perdoneu... la meva ignorància.


Elvira Mestres i Cervera
(Vilanova i la Geltrú, 1940)
Perdoneu

Col·laboració sol·lidària participant al
Recital d'imatges i poesia per la discapacitat
"Les nostres mirades... les vostres paraules"

Exposició Poètica Visual


[ Tornar a l'índex ]


Vespre de contalla antiga
(amb vol de papallona)

Ramon Navarro Bonet

Pla de l'Empordà (Ramon Reig i Corominas)
"Pla de l'Empordà"
Ramon Reig i Corominas


Vespre de contalla antiga
(amb vol de papallona)


Mentre la pau s'espolsa entre el romaní i la menta
i la llum de la tarda es recolza en els àlbers
mullats de càntics,
-rierols de vent i de tovor, encegats de tu-;
mentre l'espígol ateny el sol de matinada
amb cadència de núvols salpant prestos pel blau,
- de papallona ales -, un lladruc de plor,
de nit, engreixant el silenci al cor del bosc
com una pedra, marcint paraules, emmudint veritats,
ompli mig món.
Demanaríem, de ficció a realitat,
una hora d'amor aturant tanta guerra, tanta sang.


Ramon Navarro Bonet
(Sueca, 1941)
Vespre de contalla antiga
(amb vol de papallona)


Il·lustració:
"Pla de l'Empordà"
Ramon Reig i Corominas
(Manila, 1903 - Figueres, 1963)


Ramon Navarro Bonet,
col·laborador de Lo Càntich,
publica habitualment al seu bloc:

Enllaç a 'Dibuixets i versets' -Ramon Navarro Bonet- (obre nova finestra)
Dibuixets i versets


[ Tornar a l'índex ]


Sentiments en lluita

Montserrat Comas Torrents

Sentiments en lluita


Com uns infants plens d’innocència
heu vingut en un mon, tant insegur!
on els valors és compten per monedes
i deixen la persona en segon lloc.
Vosaltres no en sabeu de beneficis
els vostres sentiments són el primer,
demaneu constantment el nostre afecte
i no sempre tothom l’entrega a temps.
No obstant, sempre hi haurà gent compromesa
que sent la crida i és pròdig, oferint
el seu saber aquells que el necessiten
a fi que mai no els manqui res.
Voldria encoratjar el personal
que cada jorn lluita amb gran estima,
esforç i paciència,
enfront d’aquests éssers que tenen mancances,
però que sabem estimar!.
Mai no els deixeu, us necessiten...,
sou els seus àngels de la guarda,
sense vosaltres perilla el seu pas.


Montserrat Comas Torrents
(Sant Boi de Llobregat, 1939)
Sentiments en lluita

Col·laboració sol·lidària participant al
Recital d'imatges i poesia per la discapacitat
"Les nostres mirades... les vostres paraules"

Exposició Poètica Visual


[ Tornar a l'índex ]


Somnis utòpics

Pau Mestres i Parés

Somnis utòpics


Somnis que ens embolcallen dormint
per un problema que portem en el nostre subconscient
mitjançant la recerca d'una felicitat irreal
envers el nostre lliure pensament
recolzat en les vivències
d'aquesta societat imperfecta que ens ha tocat viure.

És molt llastimós establir comparances
envers els altres fills nostres
que cerquen una vida en consonància
vers els tòpics establerts pel sistema
que semblen habituals
en els ulls de la majoria de les persones.

Voldríem que tots els nostres fills
parlessin normalment.
Voldríem a la vegada que caminessin
sense problemes físics.
Voldríem que és guanyessin la vida honradament
com moltes persones.
Voldríem que en el seu dia formessin
una llar amb la seva parella
escollida per amor
transmetent aquest amor en els seus fills.

Totes aquestes experiències viscudes
que podrien posseir els nostres fills
conseqüència de somnis personals utòpics
s'esmerçaran en la realitat quotidiana
quan toquem de peus a terra
despertant de la nostra imaginació meravellosa.

La realitat és la que és i no es pot modificar
per aquest motiu l'optimisme més escaient
per fer front a la quotidianitat de la nostra vida
és el que ens empeny per cercar
un esdevenidor més adient
pels nostres estimats fills discapacitats per a tota la vida.

L'adaptació per a nosaltres envers la realitat
que ens ha tocat viure
ens fa estimar més aquests fills
cercant-los dintre de les nostres limitacions
un esdevenidor el més joiós possible.


Pau Mestres i Parés
(Sant Boi de Llobregat, 1943)
Somnis utòpics

Col·laboració sol·lidària participant al
Recital d'imatges i poesia per la discapacitat
"Les nostres mirades... les vostres paraules"

Exposició Poètica Visual


[ Tornar a l'índex ]


Sóc...

M. Roser Algué Vendrells

violetes

Sóc...


Sóc com l’oreneta,
que no troba aixopluc
en les nits fredes.

Sóc com la gavina,
que va volant pel cel
sola i perduda.

Sóc com la violeta,
que amaga amb timidesa
sentiments tendres.

Sóc com el vaixell,
que ha perdut el timó
i va a contravent.

Sóc com la lluna nova,
que a recer de la nit
sempre vigila.

Sóc com la pluja fina,
que cau suau i silent
i et tranquil·litza.

Sóc com la vesprada,
que la tardor ha daurat...
dolça i nostàlgica!

vesprada


M. Roser Algué Vendrells
(Navàs, 1945)
Sóc...


M. Roser Algué Vendrells,
col·laboradora i articulista de Lo Càntich,
publica habitualment al seu bloc:

Enllaç a 'Petiteses' -M. Roser Algué Vendrells- (obre nova finestra)
Petiteses


[ Tornar a l'índex ]


Així no!

Elvira Mestres i Cervera

BCN - Plaça Catalunya

Així no!


Així no! Un estat de dret
no és un estat de repressió.
Així no! Colpejar a persones
amb les mans alçades
és utilitzar una força innecessària.
És fer servir la força bruta.
És oblidar l'esperit de la democràcia.
Així no! Ens hem oblidat ja?
No fa molt de temps,
en aquest mateix petit país,
alçàvem la veu:
"Llibertat, Amnistia, Estatut d'Autonomia!"
Malaguanyats drets! Malaguanyades paraules!
Així no! Semblaven gossos rabiosos.
No tenen justificació.
Era innecessari. Sento vergonya.
Així no! Un home colpejant una dona
és un maltractador. Així no!
Així no!

A la pitrera portaran medalles de sang!
Així no! Així no!
Així no!


Elvira Mestres i Cervera
(Vilanova i la Geltrú, 1940)
Així no!

[ Tornar a l'índex ]


Voldria ser

M. Roser Algué Vendrells

petó

Voldria ser


Voldria ser la pluja,
que amara amb gotes de plata
la teva pell.

Voldria ser la rosada del matí
i que els teus ulls fossin les roses
d’un bell jardí.

Voldria ser la llàgrima,
que et rellisca suaument cara avall
quan estàs trist.

Voldria ser un petó tendre i dolç,
per posar-me en els teus llavis
quan et sents sol.

Voldria ser el teu somni...
perquè quan et desvetllis, de matinada,
pensis en mi.

mirada


M. Roser Algué Vendrells
(Navàs, 1945)
Voldria ser


M. Roser Algué Vendrells,
col·laboradora i articulista de Lo Càntich,
publica habitualment al seu bloc:

Enllaç a 'Petiteses' -M. Roser Algué Vendrells- (obre nova finestra)
Petiteses


[ Tornar a l'índex ]


Amb tanta senzillesa...

Imma Fuster i Tubella

Amants en verd (Marc Chagall)
"Amants en verd"
Marc Chagall


Amb tanta senzillesa...


Tu i jo, amor meu,
descabdellant el temps
amb dits reblerts de llum,
de somnis blaus i d’esperances,
solcant, agosarats, tots els estels,
teixint escomeses,
compartint sentor de terra,
vivències, somriures,
passions, quimeres...
Tu i jo, amor,
arrecerats a les fidels estances
del nostre íntim refugi,
ens bevem, a glops,
aquest mar insòlit
de mudes sensacions.
Cauen instants, dolços instants,
gronxant les tèbies nits
i les tardes de calma.

És tan sublim besar cada desig,
cada empremta, cada fragment de vida,
i comptar, a poc a poc,
els colors del silenci,
immersos en aquest món
tan petit i tan gran,
tan únic, tan nostre...
        Amarat de senzillesa!


Imma Fuster i Tubella
(Barcelona, 1950)
Amb tanta senzillesa...
Del poemari: "En escena"
Premi de Poesia del XXIIIè Certamen Literari "Nosaltres, les Dones"
Malgrat de Mar, 2011

Il·lustració:
"Amants en verd"
Marc Chagall
(Vítebsk, Bielorússia, 1887 - Saint-Paul de Vence, França, 1985)

[ Tornar a l'índex ]


Nit de Sant Joan

M. Roser Algué Vendrells

Nit de Sant Joan -1-

Nit de Sant Joan


Nit màgica per a petits i grans;
fogueres, coets, coca i bon xampany,
la més alegre, la de més insomnis,
la més curta de totes les de l’any.

Dies ha que les colles de vailets
anaven recollint la fusta vella
que, després, sol cremar un xic somorta
allargant cap el cel, la mà vermella.

També llencem en aquesta foguera
allò que durant l’any ens ha fet mal
i ens netegem de totes les angúnies
amb la màgia de la nit de Sant Joan.

Diu una llegenda que la diada
és important pel qui està enamorat;
les parelles que junts saltin la flama...
per sempre més tindran felicitat!

Nit de Sant Joan -2-


M. Roser Algué Vendrells
(Navàs, 1945)
Nit de Sant Joan


M. Roser Algué Vendrells,
col·laboradora i articulista de Lo Càntich,
publica habitualment al seu bloc:

Enllaç a 'Petiteses' -M. Roser Algué Vendrells- (obre nova finestra)
Petiteses


[ Tornar a l'índex ]


Tendreses immediates

Imma Fuster i Tubella

El balcó (Albert Ràfols-Casamada)
"El balcó"
Albert Ràfols-Casamada


Tendreses immediates


La infinitud d’un cel blau, impol·lut,
un silenci de verdor penetrant,
records i tendreses a ratlla d’horitzó,
l’olor inigualable de la tarongina,
una llàgrima escadussera
que em besa la galta sobtadament...
M’esgarrifa tanta sensibilitat!

El meu jo m’esclavitza
          i, alhora, m’allibera!


Imma Fuster i Tubella
(Barcelona, 1950)
Tendreses immediates
Del poemari: "En escena"
Premi de Poesia del XXIIIè Certamen Literari "Nosaltres, les Dones"
Malgrat de Mar, 2011

Il·lustració:
"El balcó"
Albert Ràfols-Casamada
(Barcelona, 1923-2009)

[ Tornar a l'índex ]


Oda a una dona prenyada

Francesc Arnau i Chinchilla

Nu vermell, dona embarassada (Egon Schiele)
"Nu vermell, dona embarassada"
Egon Schiele


Oda a una dona prenyada


Quan ha estat la rodonesa sinònim de bellesa
en un món on es valora la talla trenta-sis
molt més que la cultura, el seny i la saviesa?
El cercle és el símbol de Déu, d’allò perfecte,
i assoleix el tarannà més pur i més complet
quan es relativitza a la panxa d’una dona
que espera la primera experiència materna.
Perpetuar l’espècie, un manament genètic,
que compartim amb tots els animals del món,
després vindrà la lluita per a que es consolide
un projecte conjunt de futur i de vida,
però ara tan sols penses amb la immediatesa
de dur endavant aquesta realitat esfèrica
que t’ha fet una panxa com un meló d’Alger.
I faràs sacrificis, com mai no els has fet;
Deixaràs de menjar al Mc Donald’s i al “xino”,
deixaràs de fumar i de beure “cubates”
i et faràs els controls que te manen els metges,
pensaràs tots els dies en pintar el teu pis
i en comprar els vestits per quan nasca la nena,
doncs no has estat capaç de no fer-te la prova
per saber quin serà el sexe del teu fill.
I quan tot passe, potser pensaràs amb nostàlgia
en aquells mesos plens d’antoixos i de vòmits,
quan vas ser tan feliç sense haver d’estar prima,
sinó tot el contrari, una model de Botero,
o una Gràcia de Rubens del segle XXI...


Francesc Arnau i Chinchilla
(Godella, l'Horta Nord -País Valencià-, 1953)
Oda a una dona prenyada

Il·lustració:
"Nu vermell, dona embarassada"
Egon Schiele
(Tulln, Àustria, 1890 – Viena, 1918)


Francesc Arnau i Chinchilla,
col·laborador i articulista de Lo Càntich,
escriu habitualment al bloc:


L'espill de l'orb


[ Tornar a l'índex ]


Mirada

Juan de Cisneros

Mirada


Els dolors de la vida
els hem de desfer amb coratge,
amb la lluita de cada dia,
amb la l'esforç continu. Amb valentia
recorrerem el camí.

No els hem buscat, els dolors
ens han vingut donats.
I cal no girar la mirada.

Cada pas és una nova lluita.
Cada lluita és una nova angoixa.
Cada angoixa és una nova empenta.
Cada empenta és una nova obra.
Cada obra farà néixer un nou dia.
I a cada alba podrem dir:
aquí estem, igual que ahir,
però amb la mirada més tendra.


Juan de Cisneros
(Talavera de la Reina, 1953)
Mirada

Col·laboració sol·lidària participant al
Recital d'imatges i poesia per la discapacitat
"Les nostres mirades... les vostres paraules"

Exposició Poètica Visual


[ Tornar a l'índex ]


Com Ícar

Mercè Bagaria

Ícar (Odilon Redon)
"Ícar"
Odilon Redon


Com Ícar


Hi ha combats perduts
abans de ser lliurats,
imatges poderoses
que avancen inexorables
com els exèrcits
en les batalles.

Hi ha moments
que no ens pertanyen
i que s’entesten a romandre
en la nostra vida,
com en un laberint
sense sortida.

Hi ha passions embrancades
en un discurs
perpetuat a la memòria,
immutables al tedi,
renitents al decandiment
frisós del somni
que ens amara.

Hi ha cors decidits
que travessen fronteres,
que s’enlairen
i, com Ícar,
forassenyats,
volen.


Mercè Bagaria
(Barcelona, 1954)
Com Ícar

Il·lustració:
"Ícar"
Odilon Redon
(Bordeus, 1840 - Paris, 1916)

[ Tornar a l'índex ]


Rosencratz parla amb l'àngel
(fragment)

Jesús Girón Araque

L'Arcàngel Miquel (Hans Memling)
"L'Arcàngel Miquel"
Hans Memling


Rosencratz parla amb l'àngel (fragment)


...
Ofegat pel remordiment i per la boira del temps,
asfixiat per l’armadura de la incertesa,
esgotat per la desídia de la vida...
em presente a tu, sol i perdut.

Ara que les meus llàgrimes seques d’arena cauen
sobre els baguls de les monedes.
Ara que, rendint comptes, sent aquest silenci de metall
que atrapa els meus bocins de vida.
Ara que les arestes de la quietud
s’eixamplen amb serena quietud.
Ara que, esquinçat de mi mateix,
el meu cos indigne i desmembrat,
deixe per a ser arrossegat com una serp cap el seu cau.
Ara tu diràs: “El destí de l’usurer s’ha complit”.
I els esparvers fixaran la seua mirada en mi.
I jo seré emportat per un vent lleuger.

I quan el silenci s’atrevisca a il·luminar l’últim raig de llum
et dic, amic, que restaré al ventre infernal esperant-te.


Jesús Girón Araque
(Calles, 1956)
Rosencratz parla amb l'àngel (fragment)

Jesús Girón viu a La pobla de Vallbona (País Valencià)
i publica habitualment al seu bloc
El Cau de Calpurni

Il·lustració:
"L'Arcàngel Miquel"
Hans Memling
(Seligenstadt, Sacre Imperi Romanogermànic, 1430 - Bruges, Flandes, 1494)

[ Tornar a l'índex ]


Horitzó

Marta Pérez i Sierra

L'horitzó a l'escenari (Maria Rosa Vila)
"L'horitzó a l'escenari"
Maria Rosa Vila


Horitzó


He xuclat l’horitzó en voler aturar una fada.
Estels al mar. Núvols d’algues i coralls.
La lluna, cua de dofí.
Els vaixells enfonsats, funàmbuls,
suren a l’alba.
Tu
em fas vomitar el límit blau
i te’n fas una corbata.
Un altre dia me’n faré un barret d’ales
amb el fil invisible
i, amb compte, colliré escuma
per fer un ram de les ones tacades
de roig de la vesprada.
Sola, passejaré pel camí de ronda
fins a oblidar-te.


Marta Pérez i Sierra
(Barcelona, 1957)
Horitzó

Inspirat per l'obra:
"L'horitzó a l'escenari"
Maria Rosa Vila

Inclòs a:
Dones d'heura
"Dones d'heura"
Pagès editors
ISBN: 978-84-9975-066-8


Marta Pérez i Sierra,
publica habitualment al seu bloc:
Enllaç a Marta Pérez i Sierra (Obre nova finestra)
Marta Pérez i Sierra


Maria Rosa Vila,
publica habitualment al seu bloc:
Enllaç a Maria Rosa Vila (Obre nova finestra)
Maria Rosa Vila


[ Tornar a l'índex ]


Rodes argentades

Ferran d'Armengol

Rodes argentades


Del mirador et seguia amb l’esguard,
i amb l’opac sentit de la basarda
que viu en l’absència del dolor encalmat.
Ulls negats, estèrils sanglots.

Taral·leges una cançó escàpola,
que mor en l’ofec dels meus esglais
com un crit llençat al vent.
—Mai deixaré de lluitar!

Mai cap nosa feixuga ha estat,
cap xacra erma, la fidel companya.
Sols ignores mots de solaç fredor.

Udoles amb l’oratge, entre ferros argentats
i gomes negres com carbó. Sense defugir
places ni carrers, ja somiaves ser com ets.
Qui vol apostar al guanyador?

En el malson d’un perdedor,
viu la paüra que l’aturi.
Tu voles lliure, com els ocells,
tot i que et lamentes, moltes, tantes nits.

Lluites per no donar-li importància,
i empenys amb més força i ràbia,
el teu seient de rodes argentades.


Ferran d'Armengol
(Barcelona, 1959)
Rodes argentades

Col·laboració sol·lidària participant al
Recital d'imatges i poesia per la discapacitat
"Les nostres mirades... les vostres paraules"

Exposició Poètica Visual



Ferran d'Armengol,
col·laborador i amic de Lo Càntich,
publica habitualment als seus blocs:

Enllaç a Un capvespre a la Mediterrània (Obre nova finestra)
Un capvespre a la Mediterrània


escrits de l'home fosc (Obre nova finestra)
escrits de l'home fosc


[ Tornar a l'índex ]


Imatge recurrent de la memòria

Santiago Acosta

Mosqueter i amor (Pablo Picasso)
"Mosqueter i amor"
Pablo Picasso


Imatge recurrent de la memòria


La dona que he estimat
s’ha convertit
en un record barrejat amb la ginebra.
El so de la rialla
és imatge recurrent de la memòria.
I aquesta empremta, crec reconèixer,
ja no és ella.

Sóc mosqueter sense espasa. Ni deliri.
Ni il·lusió.
Sóc mosqueter sense senyera.

Noctàmbul, aguaito, el gest cruel del despit
i de l’oblit.


Santiago Acosta
(Montevideo, Uruguai, 1961)
Imatge recurrent de la memòria

Il·lustració:
"Mosqueter i amor"
Pablo Picasso
(Màlaga, 1881 - Mougins, França, 1973)

[ Tornar a l'índex ]


Jo et donaré...

Toni Arencón i Arias

Jo et donaré...


No et donaré la terra que no tinc.
...ni el batec del cel en què crec i que no crec.
               ... ni cap mena de gemec...
Ni la mar que anhelo, no et donaré...........
ni els silencis, ni el dolor, ni el menyspreu...
               ni espurnes al vent de tramuntana
                              no... no et donaré.

No et donaré penyores d’il·lusions en moviment,
ni despulles irades polsegoses d’embolcalls.
               No et donaré falses esperances.
Ni mentides. Ni fugides de tinta evanescent.
No et giraré l’esquena. Ni clavaré les ungles
               en la neu.
No seré racó de defallença. Ni seré absència
[ de capvespre ]      No seré distància.
               No et posaré cadenes.

No et donaré, amor meu, en la carena,
                              la terra que no tinc.
Ni el blau de mar que tant i tant anhelo....
... ni el batec del cel en què crec i que no crec.

I a l’albada, arribant la primavera...
[ perseverant en la innocència
abans de caure ingràvid d’aigua trèmula ]
     jo et donaré...
               ...un remolí de goig entre rialles
               ...i un brot d’espígol ...i un brot de gessamí...

No et donaré la terra que no tinc....
          ...jo et donaré...
la meva esquena, que no es doblega per l’esforç...
          ... i les fibres poderoses dels meus braços,
          i la menta dels meus versos ja dispersos...
[ encís d’un dol sense dolor un punt malmès ]
          ...jo et donaré...


Toni Arencón i Arias
(El Prat de Llobregat, 1963)
Jo et donaré...

Col·laboració sol·lidària participant al
Recital d'imatges i poesia per la discapacitat
"Les nostres mirades... les vostres paraules"

Exposició Poètica Visual


[ Tornar a l'índex ]


Signes

Empar Sáez

Ciclista (Álvaro Reja)
"Ciclista"
Álvaro Reja


Signes


Puc inventar el so del vent
i desxifrar les paraules
dels arbres, baixar pendents,
obrir els braços i escoltar
el crit del sol entre rodes
i rialles, al compàs.

Podria fer signes blaus
com la mà del cel —estesa—,
i tancar els ulls, i tastar
els colors en cada bri
del temps, en cada paisatge
obert sobre els camps ingràvids.

Puc sentir la veu del far
—clara—, enllumenant la pols
dels meus llavis, tot llegint
els teus, ara ensalivats
de roig i paraules sordes,
deixant els signes a l’aire.

I si m’enfilo a les mans
d’on vessen els mots de vidre,
fràgils i sòlids, podria
llançar-los sobre el silenci
de la distància, atansar
als meus dits el so de l’oratge.


Empar Sáez
(Pertuis, França, 1963)
Signes

Il·lustració:
"Tiovivo"
Álvaro Reja
(Badajoz, 1964)

Col·laboració sol·lidària participant al
Recital d'imatges i poesia per la discapacitat
"Les nostres mirades... les vostres paraules"

Exposició Poètica Visual



Empar Sáez,
col·laboradora i articulista de Lo Càntich,
publica habitualment als blocs:

Enllaç a Un capvespre a la Mediterrània (Obre nova finestra)
Un capvespre a la Mediterrània


Enllaç a Enfilant finestres (Obre nova finestra)
Enfilant finestres


[ Tornar a l'índex ]


Clam a la independència dels polítics

Joan Abellaneda i Fernández

Plaça Catalunya, Barcelona, 27/05/2011

En suport als indignats acampats a la Plaça Catalunya i arreu del món

Clam a la independència dels polítics


Aquest clam dins el meu cap
cada dia sento més clar,
I ja valent, irreprimible,
es vol proclamar al vent.

Ja estem cansats dels polítics.
Els polítics: bla, bla, bla...
Ja ho déiem.... Ja ho farem...
Els polítics: bla, bla , bla...
Jo prometo.... Ja ho veurem....


Potser és hora d’actuar...
La raó, el dia a dia,
la hipocresia dels que manen,
la prepotència, el poder...
Interessos, conveniències...
És que això ho vam heretar...
És que això no es pot tocar...
I així viuen... (són molt vius)
a la poltrona, ben descansats!
Ja tenim el pap ben ple!
Segueix insistint el meu cap.
Tant se val d’on venim,
si del sud o del nord,
aquí tenim les arrels
som el poble i tenim veu.

El meu és un clam del poble.
La història ho ha ben demostrat...
El poble també té poder,
potser ara és el moment
d’un nou amotinament!

El polític ja no ens cal:
ara pacto, ara enganyo,
ara amago, o dic mitja veritat.
El polític: bla, bla, bla...
Si ell diu negre, jo dic blanc
Com!, que ahir vaig dir blau?
Segur que no em vas entendre!
Potser va ser un malentès,
el que volia dir era verd!

Els polítics: JA N’HI HA PROU!!
Ja ens han tocat la moral,
doncs el verd no es pot tocar...
que ens han segat l’esperança!!


És per això que el meu clam
no el pot fer seu cap polític,
doncs no és pas seu, és del poble...
Ens hem de tornar a organitzar,
la Democràcia agonitza...

Jo proposo un nou sistema:
que gestioni els seus afers,
sense mirar interessos,
cercant només amb saviesa
el que és millor per tothom.

Aquest CLAM...
ha de ser el NOSTRE,
el clam del poble i per al poble...
que no confia en EL SISTEMA
i valent proclami al vent:
Volem ser independents,
INDEPENDENTS... DELS POLÍTICS.
Dels polítics i ELS BANQUERS !!


Joan Abellaneda i Fernández
(Teià, 1964)
Clam a la independència dels polítics


Joan Abellaneda i Fernández,
col·laborador i articulista de Lo Càntich,
publica habitualment al seu bloc:

Enllaç a 'Esquitxos d'una vida' -Joan Abellaneda i Fernández- (obre nova finestra)
Esquitxos d'una vida


[ Tornar a l'índex ]


Platja sense barreres

Fidel Picó

Platja sense barreres


Vas mirar els estels
que omplien de colors el cel i la platja.
I la sorra era daurada
i els nens fruïen amb els seus castells.
Per a tu es coronava tot un somni.
Una senzilla passarel·la de fusta
per no cremar-se els peus per tu era molt més:
et duia fins al tast de l’aigua cristal·lina.
La bandera blava era com un estel d’atzurs
que s’aixecava per sobre de qualsevol mur.
Per fi una platja apta pel bany!.
Vas sentir la música de les ones
i el perfum de la mediterrània et va omplir com mai.
Els colors dels estels ballaven i aplaudien el teu joiós viatge,
i fins i tot els castells dels nens esdevenien públics:
eren plenament democràtics: com una llarga i tendra abraçada,
eren per tothom, eren una conquesta.
De nou tot tornava a ser possible.


Fidel Picó
(Barcelona, 1968)
Platja sense barreres
1 de juny de 2011

Col·laboració sol·lidària participant al
Recital d'imatges i poesia per la discapacitat
"Les nostres mirades... les vostres paraules"

Exposició Poètica Visual


[ Tornar a l'índex ]


Ens en sortirem...

Alberto Santos Cruz

Ens en sortirem...


Ens en sortirem. Segur que sí.
La vida és dura, però s'ha de viure.
Ens en sortirem, amb la mirada al vent.
Ens en sortirem, tots plegats i units.
Ens en sortirem, sense censures.
Ens en sortirem, sense protestes.
Ens en sortirem, sense laments.
Ens en sortirem sota la llum de les estrelles.
Ens en sortirem. Tots nosaltres.
Serà per nosaltres i per tots serà.
Ens en sortirem, per la humanitat.
Ens en sortirem, sense por i amb esperança.
Ens en sortirem, sense amagar-nos.
Hi ha alguna raó per la qual ens haguem d'amagar?
Ens en sortirem, donant la cara.
Ens en sortirem, brindant al cel.
No necessitem demagògies progressistes
de prebendes d'avui i de fam per demà.
No volem més mentides
ni meuques que es posin més medalles.
Traurem forces de febleses.
Traurem somriures de les llàgrimes.
Ens en sortirem. Perquè no?
Ens en sortirem. Segur que sí.


Alberto Santos Cruz
(Frankfurt del Main, 1969)
Ens en sortirem...


Saldremos adelante...


Saldremos adelante. Seguro que sí.
La vida es dura, pero hay que vivirla.
Saldremos adelante, con la mirada al viento.
Saldremos adelante, todos juntos y unidos.
Saldremos adelante, sin censuras.
Saldremos adelante, sin protestas.
Saldremos adelante, sin lamentos.
Saldremos adelante bajo la luz de las estrellas.
Saldremos adelante. Todos nosotros.
Será por nosotros i por todos será.
Saldremos adelante, por la humanidad.
Saldremos adelante, sin miedo y con esperanza.
Saldremos adelante, sin escondernos.
¿Hay alguna razón por la cual debamos escondernos?
Saldremos adelante, dando la cara.
Saldremos adelante, brindando al cielo.
No necesitamos demagogias progresistas
de prebendas de hoy y de hambre para mañana.
No queremos más mentiras
ni fulanas que se pongan más medallas.
Sacaremos fuerzas de flaquezas.
Sacaremos sonrisas de las lágrimas.
Saldremos adelante. ¿Porqué no?
Saldremos adelante. Seguro que sí.

Alberto Santos Cruz
(Frankfurt del Main, 1969)
Saldremos adelante...


Col·laboració sol·lidària participant al
Recital d'imatges i poesia per la discapacitat
"Les nostres mirades... les vostres paraules"

Exposició Poètica Visual


[ Tornar a l'índex ]


Ocell d'aigua

Rosa Monleón

Ocell d'aigua


Obres la finestra. El cel és blau. Somrius.
La nit queda enrera.
Assenyales el cel.
Jo a vegades no veig el que tu veus.

"Em convertiré en ocell", dius.
I jo et crec. Ocell de vida i d'ombra
de nit compresa com argila cega
que calma les ferides de tots els vents.
Ocell d'aigua.
La teva mirada cristal·lina em mostra altres sendes
diferents als camins polsegosos de cada dia.
I m'adhereixo a tu, amb els braços estesos.


Rosa Monleón
(Barcelona, 1970)
Ocell d'aigua

Col·laboració sol·lidària participant al
Recital d'imatges i poesia per la discapacitat
"Les nostres mirades... les vostres paraules"

Exposició Poètica Visual


[ Tornar a l'índex ]


Grisosa gràcil gràcia

Daniel Ferré Teruel

Grisosa gràcil gràcia


Sofreixo amb tu la gràcia
de ser sempiternament gràcil,
de ser vanament grisós.

No obstant, no t'abandono,
com no m'abandones mai,
així enraono.

M'abstrec de tot dubte quan et menciono,
perquè el teu reducte,
és tot allò que abraono.

Comprometo la fe que et dono,
corriola de fets futurs
que rego i abono.

Intento no distreure'm i lloo
tot sacrifici que repercuteixes en mi...
jo, que en el meu cor... t'encaixono.

T'encabeixes en el meu cor on sempre et trobo,
una i mil vegades que et perds,
reforço la guàrdia i la redoblo.

Compta que en la consciència no t'esgoto,
perquè sempre tinc amor per a tu
i sempre te'l proporciono.

Gràcies a tu ambiciono,
gràcil i humilment,
la grisenca labor que, aquí, interpolo.


Daniel Ferré Teruel
(Vic, 1973)
Grisosa gràcil gràcia

Col·laboració sol·lidària participant al
Recital d'imatges i poesia per la discapacitat
"Les nostres mirades... les vostres paraules"

Exposició Poètica Visual


[ Tornar a l'índex ]


La capseta de música

Sandra Domínguez Roig

La capseta de música (Toni Arencón i Arias)
"Capsa de música"
Toni Arencón i Arias


La capseta de música


           Érem al parc. El meu fill, que aleshores comptava amb quatre anys, jugava al sorral amb una pala i un cubell. Aleshores vam veure com s’acostava una nena. Corria rígida i amb entorpiment. Emetia uns sons guturals i quan es va aturar just al davant del meu fill, basculava el tòrax incansablement. El meu fill em mirà i em preguntà: -Mama, aquesta nena està maleta?- i li vaig dir: -Sí, fill, però pot fer moltes coses, ja veuràs deixa-li la pala!-

           Mentrestant la seva mare venia de pressa de l’altra punta del parc, tot cridant: -Tereeeeeeee, deja al niño a ver si le vas a hacer dañooooo!!- i jo li contestava:- tranquilaaaa que están jugandooo!.

           Aquell va ser el primer moment que na Tere va començar a jugar amb el meu fill, ell li parlava i ella -basculant el seu cos i dins del seu mon- el seguia, l’ajudava a pujar al tobogan i s’asseia als diferents balancins per tal de fer contrapès i jugar.

           Un mes després vam anar al mateix parc, i vam sentir de lluny els sons guturals de la Tere, la seva mare va venir somrient amb els ulls espurnejants, -Mira! Lo conoce! Em digué i sí, la Tere el coneixia, tant ella com jo vam adonar-nos de l’evolució que representava l’autisme de la Tere, amb un fet bàsic: havia reconegut al meu fill. I vam plorar juntes, sense conèixer-nos de res, només veient com el Marcel amb quatre anys i la Tere amb deu eren capaços de jugar.

           Per la Tere:

La capseta de música


Gires, i gires aliena
dins la capseta
ballarina meva
amb la frenesia de les voltes,
dels somriures, oblit
de la mà que t’aferma,
el plor, absent,
i silent la paraula,
que ni el tro
t’abstreu de la son
que et fa estar desperta.
Gira, gira
ballarina meva,
que mentre gires...
bategues als meus braços.




Sandra Domínguez Roig
(Barcelona, 1974)
La capseta de música

Col·laboració sol·lidària participant al
Recital d'imatges i poesia per la discapacitat
"Les nostres mirades... les vostres paraules"

Exposició Poètica Visual


Il·lustració:
Capsa de música
Toni Arencón i Arias
(El Prat de Llobregat, 1963)

[ Tornar a l'índex ]


Serà una papallona...

Elena Uribe

Serà una papallona...


Si quedo malmesa, i quelcom sobrevola el meu silenci,
serà una papallona de mil colors i ales d'escuma.
No necessito que m'entenguis. Tan sols
cal que m'ofereixis el teu braç
perquè pugui sostenir-me dempeus.
A canvi
jo et donaré els meus sentits. Quotidiana,
estallaré sobre l'herba.

I si flaquejes, no passis por.
La meva cadira és resistent. I té rodes. Amb poc esforç
és capaç de remuntar turons.
I veuràs flotar el meu vestit de seda dels caps de setmana.


Elena Uribe
(Tarragona, 1979)
Serà una papallona...

Col·laboració sol·lidària participant al
Recital d'imatges i poesia per la discapacitat
"Les nostres mirades... les vostres paraules"

Exposició Poètica Visual


[ Tornar a l'índex ]


1r crit - Eclipsi

Bruna Generoso

Eclipsi (Esmeralda Vallverdú)
"Eclipsi"
Esmeralda Vallverdú


1r crit


Una veu s’endinsa en l’altra
–1r crit, calor que parla–
són dues veus i un sol tacte.

ECLIPSI


Tancant els ulls del temps, torno a sentir l’eclipsi
d’un món que pot tocar-se. Sols veig la ingravidesa,
el somni d’un moment que aprèn a ser de l’altre.
Els passos de colors s’enfonsen en les hores,
mentre la nit desperta la veu que es fa paraula,
abans de fer-se bes, abans de fer-se tacte.
L’instant borrós, al lluny, camina fins a perdre’s:
s’ha fos en el no-res l’ample de gent que balla
un vals d’imatges nues en carrers sense cara.
Escriure el verb sentir és estel que il·lumina
les ganes de la nit (després torna al principi,
quan l’obscur de l’estona buscava entre les hores
un xic desig de màgia). L’entorn amb gust ingràvid
és música de somnis que crema el fred dels llavis.


Bruna Generoso
(Barcelona, 1986)
Viu a Sant Hipòlit de Voltregà, Osona.
1r crit - Eclipsi

On has deixat la veu?
On has deixat la veu?
Bruna Generoso i Miralpeix
Viena Edicions
Pròleg: Pilar Cabot
Portada: Ramon Navarro Bonet


Il·lustració:
"Eclipsi"
Esmeralda Vallverdú
(Barcelona, 1985)

[ Tornar a l'índex ]


Per la teva resposta

Soraya Mateo Ribera

Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué
Pilar Campmany i Piqué

Per la teva resposta


Escuma blanca
De bellesa colpidora
A poc a poc retorna la vida
I tots els meus somnis ben dibuixats
En un cel blau i ample
L'amor brolla amb ànsia forta
Rumb al teu encís
El meu vaixell navega per la mar.

T'he dic a cau d'orella que t'estimo
I que siguis intrèpid
I espero amb valentia la teva resposta
A l'albada he deixat l'orgull
Plàcidament oblidat.


Soraya Mateo Ribera
Per la teva resposta

Il·lustració:
Pilar Campmany i Piqué
(Barcelona)


I CERTAMEN DE POESIA INFANTIL I JUVENIL VILA DEL PRAT (Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué)

Poema participant al
I CERTAMEN DE POESIA INFANTIL I JUVENIL
VILA DEL PRAT

Categoria D

Il·lustració: "Cartell del I Certamen de Poesia Infantil i Juvenil Vila del Prat"
Pilar Campmany i Piqué

[ Tornar a l'índex ]


Les mans de l'àvia

Natalia Amigó

Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué
Pilar Campmany i Piqué

Les mans de l'àvia


Les mans de l'àvia són de seda
i els seus dits teixeixen esperances
i explica
somnis mentre la vida
passa
dintre de la cambra solitària
sentada a la vora de la llar de foc.

La seva força saqueja la fantasia
i la memòria.
L'amor ha omplert la seva vida
i ella ha omplert d'amor les nostres.

La seva mirada blava i cristal·lina
viu dins la gebrada
de la seva profunda pregonesa
amb picardia d'àvia.


Natalia Amigó
Les mans de l'àvia

Il·lustració:
Pilar Campmany i Piqué
(Barcelona)


I CERTAMEN DE POESIA INFANTIL I JUVENIL VILA DEL PRAT (Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué)

Poema participant al
I CERTAMEN DE POESIA INFANTIL I JUVENIL
VILA DEL PRAT

Categoria D

Il·lustració: "Cartell del I Certamen de Poesia Infantil i Juvenil Vila del Prat"
Pilar Campmany i Piqué

[ Tornar a l'índex ]


El meu primer amor

Ramon Matas Caspe

Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué
Pilar Campmany i Piqué

El meu primer amor


El meu primer amor
és un estel de llum
un goig de plenitud
i és un batec de cor.

El meu primer amor
és una rosa d'abril
revetlla de Sant Joan
i pluja de tardor.

El meu primer amor
és somriure de color
abriga en la fredor
i refresca la calor.

El meu primer amor
és pètal d'una flor
manté l'alè del món
Poesia és el seu nom.


Ramon Matas Caspe
El meu primer amor

Il·lustració:
Pilar Campmany i Piqué
(Barcelona)


I CERTAMEN DE POESIA INFANTIL I JUVENIL VILA DEL PRAT (Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué)

Poema participant al
I CERTAMEN DE POESIA INFANTIL I JUVENIL
VILA DEL PRAT

Categoria C

Il·lustració: "Cartell del I Certamen de Poesia Infantil i Juvenil Vila del Prat"
Pilar Campmany i Piqué

[ Tornar a l'índex ]


El meu poble

Montse Vilà i Grau

Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué
Pilar Campmany i Piqué

El meu poble


He pujat a la muntanya
per cridar
que estimo tant el meu poble
que mai voldria marxar.

Diuen que és un poble petit
i que sempre molt de fred fa
presoner d'altes muntanyes
i que està molt lluny del mar.

Però jo adoro els seus carrers estrets
el vell rellotge de l'església
i el cant dels ocells
quan arriba la primavera.

Les hores passen lentament
i ningú té pressa,
he pujat a la muntanya
per cridar
que estimo tant el meu poble
que mai voldria marxar.


Montse Vilà i Grau
El meu poble

Il·lustració:
Pilar Campmany i Piqué
(Barcelona)


I CERTAMEN DE POESIA INFANTIL I JUVENIL VILA DEL PRAT (Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué)

Poema participant al
I CERTAMEN DE POESIA INFANTIL I JUVENIL
VILA DEL PRAT

Categoria B

Il·lustració: "Cartell del I Certamen de Poesia Infantil i Juvenil Vila del Prat"
Pilar Campmany i Piqué

[ Tornar a l'índex ]


Que vingui!

Sandra Arquès

Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué
Pilar Campmany i Piqué

Que vingui!


Ja no tinc por de la bruixa.
Que vingui!
L'escombra li prendré!
Només escoltant el meu riure
molta por li donaré!
Si és de nit, amb la llanterna
el seu cos il·luminaré!
Ja no tinc por de la bruixa
Que vingui si s'atreveix!


Sandra Arquès
Que vingui!

Il·lustració:
Pilar Campmany i Piqué
(Barcelona)


I CERTAMEN DE POESIA INFANTIL I JUVENIL VILA DEL PRAT (Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué)

Poema participant al
I CERTAMEN DE POESIA INFANTIL I JUVENIL
VILA DEL PRAT

Categoria B

Il·lustració: "Cartell del I Certamen de Poesia Infantil i Juvenil Vila del Prat"
Pilar Campmany i Piqué

[ Tornar a l'índex ]


IV

Amb nom propi


Notes biogràfiques: Miquel Martí i Pol

Joan Abellaneda i Fernández
Notes biogràfiques

Miquel Martí i Pol
(Roda de Ter, 1929-2003)

Miquel Martí i Pol


Miquel Martí i Pol

     Em dic Miquel Martí i Pol vaig néixer a Roda de Ter, a la comarca d'Osona, el dia 19 de març de l'any 1929 i sóc el segon de tres germans, tots nois. El meu pare era manyà d'ofici i treballava de torner en un taller que, segons el que feia constar a la propaganda dels seus productes, era la "primera fábrica nacional de telares automáticos en serie". La meva mare treballava als dobladors d'una fàbrica tèxtil de filatura de cotó i fibres artificials. Els Martí som una família amb força implantació, al meu poble, i d'adolescent i de jove em vaig adonar que els Martí-Pol érem allò que se'n sol dir els parents pobres, uns parents respectats si venia el cas en què calia demostrar-ho, però al capdavall pobres. Ara, quaranta-cinc o cinquanta anys més tard, les coses s'han anivellat força, no perquè els Martí-Pol ens hàgim enriquit, sinó perquè una bona part dels altres Martí han anat més aviat de mal borràs.

     Vaig començar a anar a estudi als quatre o cinc anys -no ho recordo bé-, al col·legi parroquial, regit per capellans. Jo no sabia aleshores, és clar, però la decisió dels meus pares de fer-me anar precisament a aquell col·legi, tenia una significació especial. De fet, els nens de les famílies diguem-ne d'esquerres, però d'una certa posició, anaven a l'escola del senyor Sebastianet, i els de les famílies de dretes, amb posició o, almenys, amb un cert "prestigi" social, anàvem a la dels capellans. Els altres nens, és a dir, els que no tenien posició ni això que n'he dit prestigi, solien anar a Les Escoles, o sigui, a l'escola pública, que em sembla que aleshores depenia exclusivament de l'Ajuntament. Les nenes, si no recordo malament, es repartien entre les monges, que practicaven subtilíssimes distincions entre nenes riques, no tan riques i pobres, i Les Escoles, que era un col·legi mixt. No m'atreviria a assegurar-ho, però em sembla que al col·legi del senyor Sebastianet només admetien nois; al de capellans sí que ho puc assegurar: nens i prou, només hauria faltat!

     L'any 1936, en esclatar la guerra civil, tot aquest plantejament se'n va anar en orris, perquè els "rojos" van fer tancar els col·legis dels capellans i de les monges. La major part dels qui hi anàvem vam passar a Les Escoles i, entre la relativa massificació i el desgavell d'aquells anys, sobretot al principi i quan la guerra ja s'anava acabant, no vam aprendre pas gaire. Pel febrer del 1939 els "nacionals" van alliberar (és un dir) el meu poble i es van reobrir els col·legis tancats. Jo tenia deu anys i vaig tornar al col·legi dels capellans. Aleshores, però, ens educaven en castellà i, tant al matí com a la tarda, abans de començar les classes, a més de resar cantàvem el Himno Nacional, tots drets fent la salutació feixista davant d'un alumne que servava una gran bandera espanyola enlairada. Aquest període per a mi no va durar gaire perquè, en complir catorze anys, com que a casa els diners escassejaven i, a més, hi havia malalts, em vaig posar a treballar al despatx de ca la Tecla Sala, la mateixa fàbrica tèxtil en què treballava la meva mare. Un tímid intent de fer-me estudiar -per advocat, segurament-, atès que jo ja mostrava una notable inclinació pels llibres i era força despert, es va frustrar sobretot per la intransigència d'un mossèn, amb molta influència sobre els meus pares, que va considerar que no em convenia gens d'anar, tan jove, a viure a Barcelona.

     A dinou anys, quan ja en feia cinc que treballava i fins i tot tenia xicota (nòvia, que diuen ara) formal, vaig agafar una tuberculosi pulmonar, una malaltia força comuna entre el jovent de l'època, per la gana que es va passar durant la guerra i la postguerra, i segurament herència familiar de la branca pobra dels Martí, atès que tant el meu pare com el meu germà gran van patir-la i dues meves ties paternes en van morir.

Els meus inicis com a poeta

     Els procés tuberculós, que em va enxampar de ple, em va obligar a passar un any llarg al llit, i aquesta circumstància estic segur que va influir en la meva dedicació a la poesia ja que, durant aquell temps, vaig llegir molt, desordenadament, és clar, però amb un gran entusiasme. Jo, aleshores, ja feia anys que escrivia poemes. De fet, els primers tempteigs, en llengua castellana, la meva suposada llengua "de cultura", els havia fet quan encara anava a escola, o poc després de deixar-la. Per sort, alguns amics. molt més grans que jo, em van fer adonar del despropòsit d'escriure en una llengua que no era la meva i ben aviat vaig passar, de forma definitiva, al català. No sabria pas dir d'on va venir-me l'afecció als llibres i la relativa facilitar per confegir versos. A casa no hi havia cap llei de tradició familiar, en aquest sentit. El meu avi patern era afeccionat al teatre i tenia unes quantes obres impreses, i la meva mare llegia novel·les d'en Josep M. Folch i Torres, però això em sembla que no aclareix res. De fet, a mi mai no m'ha preocupat trobar una explicació diguem-ne historicista o transcendent del fet. Llegia perquè m'agradava llegir i feia versos perquè m'agradava escriure. El lligam entre totes dues activitats és evident, però no gosaria pas establir una relació de causa a efecte en qualsevol dels dos sentits. Els qui, poc o molt, escrivim, ho fem, penso, perquè ens agrada, i també, em sembla, perquè a còpia d'escriure, intentem comprendre les coses, explicar-nos.les i, a més, explicar-les als altres. Per a mi la poesia ha estat sempre com una mena de gran interrogació. Cada poema aclareix, en certa manera, uns àmbits més o menys obscurs, però al mateix temps planteja nous interrogants. És un vaivé semblant al del viure; és una manera de viure, tan digna com qualsevol altra. Molta gent prova d'escriure, d'adolescent o de jove, al cap d'un temps, la majoria ho deixa córrer. D'altres -pocs- persistim. Per què? No m'atreveixo pas a respondre si no és dient que perquè ens agrada. Potser sí que tenim més desenvolupada la capacitat de fabulació d'expressió; potser sí que som més orgullosos, o més xafarders, o més introvertits, o més perepunyetes. És igual. Tot això explica ben poca cosa. Escrivim perquè ens agrada. A d'altres els agraden altres coses: fer negocis, jugar a futbol, convertir infidels i s'hi dediquen, si poden, amb cos i ànima. Alguns d'aquests, potser de joves havien escrit poemes. Després van descobrir el que de debò els agradava i ja no ho van deixar. Com nosaltres, si fa no fa.

Ben curat de la tuberculosi no ho vaig estar fins als vint-i-cinc anys. Quan en tenia vint-i-set, el 1956, em vaig casar amb la meva xicota de tota la vida, que havia suportat estoicament la meva malaltia. El 1958 vam tenir una filla i el 1965 un fill. Jo vaig continuar treballant al despatx de ca la Tecla Sala, llegint i escrivint versos. A més a més, però, feia altres coses. Els anys de la postguerra van ser molt difícils per a Catalunya, a la qual s'havia intentat de fer desaparèixer. A finals dels anys quaranta i sobretot durant les dècades dels cinquanta i els seixanta, em vaig incorporar a tots els moviments que, a la meva comarca, maldaven per desvetllar la consciència nacional, per recuperar la identitat que ens havien volgut arrabassar. Vaig fer de tot aleshores, potser perquè era un moment en què em sembla que comptava més el nombre que la qualitat. Comptant i debatut, però, no vaig pas fer res més que el que em tocava, el que sentia, el que m'agradava, en una paraula. Defensant el que defensava m'estava conquerint a mi mateix, reivindicant el que reivindicava no feia sinó lluitar per la meva llibertat. Presentar-ho com un fet excepcional seria estúpid i grotesc. D'altra banda, és innegable que, tot i la por i el risc, m'ho passava d'allò més bé.

     L'any 1970 em vaig posar greument malalt altra vegada. Una esclerosi múltiple, aquest cop, que en pocs mesos em va deixar com estic ara, és a dir, quasi paralític. Un altre cop vaig llegir i, sobretot, escriure molt. No han estat fàcils, aquests anys, i segur que tampoc no ho seran els que pugui viure. De fet, no ens enganyem, viure mai no ho és, de fàcil. L'any 1984 va morir la meva dona. L'any 1986 em vaig tornar a casar, pel civil, aquesta vegada. La meva segona dona també em suporta estoicament, a mi i a la meva malaltia.

Miquel Martí i Pol


Annex a l'autobiografia

Obra publicada:

1954: Paraules al vent
1957: Quinze poemes
1966: El Poble
1972: La fàbrica
1972: Vint-i-set poemes en tres temps
1974: La pell del violí
1976: Cinc esgrafiats a la mateixa paret
1975: L'arrel i l'escorça
1976: El llarg viatge
1976: Quadern de vacances
1977: Amb vidres a la sang
1977: Crònica del demà
1978: Contes de la vila de R.
1978: Estimada Marta
1978: L'hoste insòlit
1980: Les clares paraules
1981: L'àmbit de tots els àmbits
1982: Primer llibre de Bloomsbury
1983: L'aniversari
1984: Andorra, postals i altres poemes
1984: Autobiografia
1984: Cinc poemes d'iniciació
1985: Llibre d'absències
1985: Per preservar la veu
1987: Barcelona-Roda de Ter
1987: Els bells camins
1987: En Joan Silencis
1987: Llibre de les solituds
1988: Obertura Catalana
1988: Bon profit!
1989: Defensa siciliana
1990: Temps d'interludi
1991: Suite de Parlavà
1994: Un hivern plàcid
1997: Els infants componen cançons
1998: Cinc poemes de possibles variacions melangioses
2001: ABCEDARI. Una joia solidària
2002: Haikús en temps de guerra
2002: Després de tot

La seva obra ha estat traduïda al castellà, asturià, portuguès, francès, alemany, anglès, italià, neerlandès, hebreu, eslovè, búlgar, rus i japonès.

Premis:

Al llarg de la seva carrera literària va rebre diversos premis, entre ells:

· 1978 Premi Fastenrath
· 1983 Creu de Sant Jordi
· 1991 Premi d'Honor de les Lletres Catalanes
· 1992 Medalla d'Or al Mèrit en las Belles Arts
· 1998 Premi Nacional de Literatura
· 1999 Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya

En Miquel mor l'11 de novembre de l'any 2003 a la seva residència de Roda de Ter.

En pau descansi, gran va ser la seva vida.


Els meus poemes preferits de l’autor:

Lletra a Dolors

Em costa imaginar-te absent per sempre.
Tants de records de tu se m'acumulen
que ni deixen espai a la tristesa
i et visc intensament sense tenir-te.
No vull parlar-te amb veu melangiosa,
la teva mort no em crema les entranyes,
ni m'angoixa, ni em lleva el goig de viure;
em dol saber que no podrem partir-nos
mai més el pa, ni fer-nos companyia;
però d'aquest dolor en trec la força
per escriure aquests mots i recordar-te.
Més tenaçment que mai, m'esforço a créixer
sabent que tu creixes amb mi: projectes,
il.lusions, desigs, prenen volada
per tu i amb tu, per molt distants que et siguin,
i amb tu i per tu somnio d'acomplir-los.
Te'm fas present en les petites coses
i és en elles que et penso i que t'evoco,
segur com mai que l'única esperança
de sobreviure és estimar amb prou força
per convertir tot el que fem en vida
i acréixer l'esperança i la bellesa.
Tu ja no hi ets i floriran les roses,
maduraran els blats i el vent tal volta
desvetllarà secretes melodies;
tu ja no hi ets i el temps ara em transcorre
entre el record de tu, que m'acompanyes,
i aquell esforç, que prou que coneixes,
de persistir quan res no ens és propici.
Des d'aquests mots molt tendrament et penso
mentre la tarda suaument declina.
Tots els colors proclamen vida nova
i jo la visc, i en tu se'm representa
sorprenentment vibrant i harmoniosa.
No tornaràs mai més, però perdures
en les coses i en mi de tal manera
que em costa imaginar-se absent per sempre.

Miquel Martí i Pol
Lletra a Dolors

Calladament

Des d'aquesta aspra solitud et penso.
Ja no hi seràs mai més quan treguin fulles
els pollancs que miràvem en silenci
des del portal de casa.
Tantes coses
se m'han perdut amb tu que em resta a penes
l'espai de mi mateix per recordar-te.

Però la vida, poderosa, esclata
fins i tot en un àmbit tan estricte.
Tu ja no hi ets i els pollancs han tret fulles,
el verd proclama vida i esperança
i jo visc, i és vivint que puc pensar-te
i fer-te créixer amb mi fins que el silenci
m'engoleixi com t'ha engolit per sempre.

Miquel Martí i Pol
Calladament

Nova oració del Parenostre

Pare nostre que esteu en el cel,
sia augmentat sovint el nostre sou,
vingui a nosaltres la jornada de set hores,
faci’s un xic la nostra voluntat
així com la d’aquells que sempre manen.
El nostre pa de cada dia
doneu-nos-el més fàcil que no pas el d’avui,
perdoneu els nostres pecats
així com nosaltres perdonem
els dels nostres encarregats
i no ens deixeu caure a les mans del director,
ans advertiu-nos si s’apropa,
amén.

Miquel Martí i Pol
Nova oració del Parenostre


Fonts bibliogràfiques:

· Pàgina web de la xtec. Apartat de recursos
· Viquipèdia
· Pàgina web wordpress
· mallorcaweb


Joan Abellaneda i Fernández
(Teià, 1964)
Notes biogràfiques: Miquel Martí i Pol
Mataró 2011


Joan Abellaneda i Fernández,
col·laborador i articulista de Lo Càntich,
publica habitualment al seu bloc:

Enllaç a 'Esquitxos d'una vida' -Joan Abellaneda i Fernández- (obre nova finestra)
Esquitxos d'una vida


[ Tornar a l'índex ]


El cremat que flameja entre havaneres

Pep Colomer Blanco
El cremat que flameja entre havaneres (Pep Colomer Blanco)
"A clar de nit, amb escates de moll, entotsolat, encisaré les ones. Pere Patxei, prepara'ns un cremat; beguem-lo i canviem el curs dels astres. Sorres d'amor. Mar fluix. Palpo records. S'acosten de puntetes els meus morts."

Joan Vinyoli (El cremat)

Na Nena "Tornada a Menorca"


Jo voldria tornar a Menorca, sa blanca Menorca,
i tornar a sentir sa cançó de sa mar i des vent,
veure de nou com es sol tan brillant i tan càlid,
damunt ses aigües tranquil·les es mor dolçament.

Jo voldria tornar a Menorca, sa meva Menorca,
i tenir-te entre els braços, sentir com batega es teu cor,
veure es teus ulls lluminosos humits d'enyorança,
ses teves mans delicades i es teus cabells d'or.

Serà una nit, serà una nit, plena de llum d'il·lusió.
Tu ploraràs quan jo vindré, tu ploraràs d'emoció.
I quan senti, que tu em ralles, que tu em ralles, molt suaument,
sentiré dins del cor sa paraula de sa mar i des vent.

...

Jo voldria tornar a Menorca, sa meva Menorca,
i tenir-te entre els braços, sentir com batega es teu cor,
veure els teus ulls lluminosos humits d'enyorança,
ses teves mans delicades i els teus cabells d'or.

Serà una nit, serà una nit, plena de llum d'il·lusió.
Tu ploraràs quan jo vindré, tu ploraràs d'emoció.
I quan senti, que tu em ralles, que tu em ralles, molt suaument,
sentiré dins del cor sa paraula de sa mar i des vent.

I quan senti, que tu em ralles, que tu em ralles, molt suaument,
sentiré dins del cor sa paraula de sa mar i des vent.

De sa mar... i des vent...


Lletra:
Gumersind Riera
(Fornells 1909 – Barcelona 1990)
Na Nena "Tornada a Menorca"

Música:
Josep Lluís Ortega Monasterio
(Santoña, Cantàbria 1918 - Barcelona, 18 de gener del 2004)

Escoltar
Na Nena "Tornada a Menorca" (Los Parranderos)
Na Nena "Tornada a Menorca" (Grup Alta Mar)

--o0o--

Selecció:
Pep Colomer Blanco
El cremat que flameja entre havaneres

[ Tornar a l'índex ]


Teixits de mots

Pilar Campmany i Piqué
Teixits de mots (Pilar Campmany i Piqué)

"Nascuda a Barcelona,
pintora i relataire."


On viu l’art de pintar?


La buguenvíl·lia del meu balcó (Pilar Campmany i Piqué)
"La buguenvíl·lia del meu balcó"
Pilar Campmany i Piqué


On viu l’art de pintar?


     L’art de pintar viu tan sols als dits dels grans artistes, o també a l’esperit de qualsevol persona?

     Podem expressar-nos pictòricament amb mitjans molt diferents, sobre d’una cartolina, d’un llenç, d’una fusta... i amb pintures molt diverses, oli, acríl.lic, aquarel·la... però la finalitat sempre serà la mateixa, aconseguir una munió de formes i de colors dotada de bellesa i emoció. Tothom és capaç de pintar, tan sols cal que es deixi seduir per imatges que el temptin i interpretar-les d’una manera personal.

     És evident que no tothom pot crear obres d’art; és necessari estar dotat d’un talent extraordinari, però sí que pot intentar captar l’ànima d’allò que li agrada i atorgar-li empremtes pròpies de dolçor, d’enyor, d’alegria, d’ambigüitat... Tan sols cal que es deixi menar per la sensibilitat. A qualsevol imatge, a qualsevol pensament abstracte, li pot oferir una versió lliure i pròpia.

     Els versos transmeten sensibilitat per mitjà de paraules... la pintura ho fa a través de colors.


Mots teixits per:
Pilar Campmany i Piqué
(Barcelona)
On viu l’art de pintar?

Il·lustració:
"La buguenvíl·lia del meu balcó"
Pilar Campmany i Piqué

[ Tornar a l'índex ]


L’aquarel·la


Simfonia en verds (Josep Martínez Lozano)
"Simfonia en verds"
Josep Martínez Lozano


L’aquarel·la


     Per poder plasmar un paisatge, una figura, un pensament abstracte... podem utilitzar tècniques molt diverses: oli, aquarel·la, acrílic, pastel... però potser n’hi ha una que sempre ha estat considerada una mica la ventafocs de les altres: l’aquarel·la; en el nostre país, no ha estat mai prou reconeguda.

Primeres llums (Josep Martínez Lozano)
"Primeres llums"
Josep Martínez Lozano


     Penso que això és molt injust. Sempre s’ha donat moltíssima importáncia als quadres pintats a l’oli, una pintura veritablement prodigiosa, però cal que també es valori molt més l’aquarel·la, per la gran experiència que exigeix; requereix rapidesa i traç segur, qualitats que no són a l’abast de qualsevol pintor. Un quadre a l’oli, pots retocar-lo i rectificar-lo, però pintat amb aquarel·les és meravellosament irreversible. L’aquarel·la ha de ser nítida i transparent sense capes de retoc que l’enterboleixin. Ha de posseir, especialment, finor i puresa.

Recordant el meu mestre(Josep Martínez Lozano)
"Recordant el meu mestre"
Josep Martínez Lozano


     No sé si coneixeu el primer Museu de l'Aquarel·la d’Espanya, a Llançà (Girona), la fundació de l’extraordinari pintor Josep Martínez Lozano (en Pepe, com li deien familiarment els seus amics) el va crear.

Josep Martínez Lozano
Josep Martínez Lozano

     Si no hi heu anat mai, us recomano que el visiteu; hi trobareu aquarel.les del seu fundador i també d’altres importants aquarel.listes: Ramon Reig, Grau Sala, Lloveras, Miquel Farré... veritables obres d’art que, amb estils pictòrics ben diferents, ofereixen les diverses possibilitats d’aquesta tècnica.

     Us adonareu que la mar és un dels principals protagonistes dels quadres, i és que el mar és aigua, aquarel.la en moviment... i l’aquarel.la és mar!

Barques al moll (Josep Martínez Lozano)
"Barques al moll"
Josep Martínez Lozano



Mots teixits per:
Pilar Campmany i Piqué
(Barcelona)
L’aquarel·la

Il·lustracions:
"Simfonia en verds"
"Primeres llums"
"Recordant el meu mestre"
"Barques al moll"
Josep Martínez Lozano
(Barcelona, 1923 - Llançà, 2006)

[ Tornar a l'índex ]


Petiteses

M. Roser Algué Vendrells
M. Roser Algué Vendrells
"Les coses que de veritat ens fan vibrar, per bé o per mal, les que ens ajuden a fer via, solen ser les coses petites. De vegades fem un pas enrera, però sovint, després, en fem dos o tres endavant. És una mica anar per la vida a cop de sensacions, a les que jo he anat donant forma de prosa o de poema, segons el que em demanava el cor en cada moment, i les coses del cor sempre són prioritàries. Ja sabem que és el pensament el que regeix els nostres actes, però sovint ens cal posar un xic de fantasia i d’il.lusió a les nostres vides."

Ginesta

El groc de les ginesteres...


     Aquest cap de setmana he anat a fer un tomb per Collserola. La muntanya, ara, és tot un regal per a la vista. És l'esclat de la primavera. Hi ha una munió de colors: verd, rosa, lila, blau, taronja, vermell i sobretot, el groc de la ginesta, que cobreix mig vessant de la serra i ens ofereix el seu perfum que, malgrat la crisi, és a l'abast de tothom. I m'han vingut a la memòria aquests versos de Joan Maragall:

“La ginesta altra vegada,
la ginesta amb tanta olor,
és la meva enamorada
que ve el temps de la calor”...

     Jo tinc un senzill poema que també parla de la ginesta:

La ginesta és de les plantes
silvestres, la de més flaire,
segons cada hora del dia
fa una sentor apropiada.

Al matí, després de l'alba,
fa olor de claror que neix
i us encomana energia,
a mida que el nou jorn creix.

Pel ressol. cap a la tarda,
fa olor de fer migdiada
i us estireu sota un arbre
fixant al cel la mirada;

Veient els núvols passar
imagineu mil figures
figures de sucre i nata,
de dolços i confitures.

Sol ponent, a l'hora baixa,
fa olor de trobar el camí,
que us durà cap a la llar
que heu deixat de bon matí.

I si mireu endarrera
veureu tots els camps daurats,
del groc de les ginesteres
que us ha deixat perfumats

Ginesta



M. Roser Algué Vendrells
(Navàs, 1945)
El groc de les ginesteres...
[ Petiteses ]



M. Roser Algué Vendrells,
col·laboradora i articulista de Lo Càntich,
publica habitualment al seu bloc:

Enllaç a 'Petiteses' -M. Roser Algué Vendrells- (obre nova finestra)
Petiteses


[ Tornar a l'índex ]


Paraula de Núria

Núria Niubó i Cabau
Paraula de Núria (Núria Niubó i Cabau)
"Paraules que regalen els sentits,
teràpia per a cors malmesos.
Paraules. Provocadores de somnis,
renovadores d’il·lusions, silencioses,
canviants, de colors i formes,
amb vida pròpia, amb força."


La meva cançó


Natura morta amb guitarra (Pablo Picasso)
"Natura morta amb guitarra"
Pablo Picasso


La meva cançó


Confós en la boirina,
l'amor atura el vol,
es clivella, s'engruna.

Replega ales de paper
i es transforma
en mil partícules
d'humanitat perduda.

En pols d'argent,
en pluja de diamants,
en alè càlid i difús,
en claror de lluna,
en grisa melodia.

Com un antic ressò,
fimbreja les cordes
dins el meu cor malmès.

És l'essència d'un plany.
És la meva cançó.


La meva cançó
Paraules de: Núria Niubó i Cabau
(Lleida, 1946)

Il·lustració:
"Natura morta amb guitarra"
Pablo Picasso
(Màlaga, 1881 - Mougins, França, 1973)

[ Tornar a l'índex ]


De corrandes i cançons, per cantar i dansar

Xesc Font i Odrí
De Corrandes i Cançons, per cantar i dansar (Xesc Font i Odrí)

"Corrandes, Cançonetes, Bogetes,
Correntes, Tonades, Cançons,
Follies, Gloses, Cobles i Albades."


Les tres ninetes


Tres ninetes rentaven, mes ai!
sota el torrent,
l'una en renta bugada, mes ai!
l'altra l'estén,
l'altra en cull violetes, mes ai!
pel fill del rei.
El fill del rei passava, mes ai!
amb un pom d'or,
tira una pedra en l'aire, mes ai!
toca l'amor,
toca-la ben tocada, mes ai
al mig del cor.
"Si t'he fet mal, moreta, mes ai!"
"Ay! algun poc,
algun poc i no gaire, mes ai!
al mig del cor".
"Si t'he fet mal, moreta, mes ai!
bé es curarà,
prou barbers n'hi ha en França, mes ai!
per a curar,
i si aquestos no n'hi basten, mes ai!
d'altres n'hi ha;
prou diners n'hi ha en bossa, mes ai!
per a pagar.
A l'horta del meu pare, mes ai!
una herba hi ha,
cura de mal d'amores, mes ai!
neu-la a buscar".
Mentre són a buscar-la, mes ai!
sent tocar a morts,
la Marieta és morta, mes ai!
Déu la perdó.
A on li faran l'absolta? mes ai!
sota el balcó?
Ni en balcó ni en finestra, mes ai!
ni en finestró,
sinó en una reixeta, mes ai!
a fer oració:
l'oració que en feien, mes ai!
llantos i plors.


Cançó Popular
Les tres ninetes

--o0o--

Glosades per:
Xesc Font i Odrí
A: "De corrandes i cançons, per cantar i dansar"

[ Tornar a l'índex ]


Al Sud del Gran Riu...

Francesc Arnau i Chinchilla
Al Sud del Gran Riu... (Francesc Arnau i Chinchilla
"Cròniques culturals del País Valencià"

La veu de les imatges
(Cent anys d’expressió artística a Godella)

La veu de les imatges (Il·lustració: Ramon Navarro Bonet)

La veu de les imatges
(Cent anys d’expressió artística a Godella)


“L’artista estudia només per a veure; veure és saber,
és comprendre els múltiples conjunts que formen les
belleses de la naturalesa.”


IGNACIO PINAZO CAMARLENCH

          La primera setmana del mes de març, el regidor de Cultura del meu poble, Miquel Gago, amb el que havia col·laborat a les festes patronals amb els meus poemes, em va dir que tenia un projecte amb el que volia que participés. Es tractava de fer un recital poètic inspirat en l’exposició que es va fer al desembre del 2010 per a inaugurar el Centre d’Art “Villa Eugenia”, edifici modernista emblemàtic del nostre poble, que havia estat restaurat per a convertir-lo en un espai polivalent on poder realitzar exposicions, audicions i concerts de tots tipus. En un principi, la participació havia d’estar d’un parell de poemes, doncs anaven a comptar amb uns quants poetes més. Jo li vaig dir que ho intentaria, perquè la veritat és que les obres de l’exposició donaven molt de joc per a fer poesia, a l’estil del que fem a RC amb els Reptes Poètics Visuals, en els que he participat des del seu inici de forma assídua. Pensava en fer servir la prosa “Oh foll amor!” publicada al nº 7 de “Lo Càntich”, aprofitant que el quadre que va triar el Toni Arencón per a il·lustrar-lo, era un dels que formaven part de l’exposició. Es tracta de “Llauradora” de Ignacio Pinazo Camarlench, que es conserva a la Casa Museu d’ací del poble de Godella. A més del quadre esmentat, em va inspirar “La iaia” de Balbino Giner, un pintor extraordinari que fins ara havia estat un autèntic desconegut per a mi i per a molts dels meus paisans, i que va estar un dels que més impacte van causar entre el públic, tant per la grandària de les obres, com pel seu estil personalíssim que de vegades ens recorda l’època blava de Picasso.

Centre d’Art 'Villa Eugenia' -1-
Centre d’Art “Villa Eugenia”

          Quan vam tenir els primers contactes, va quedar clar que tan sols anàvem a participar dos poetes; Antonio M. Herrera, recent guanyador del “Premi Internacional de Literatura Antonio Machado de Cotlliure”, i jo mateix. L’Antonio havia preparat mitja dotzena de magnífics poemes, que anaven des de “Villa Eugenia” (un homenatge al Modernisme), que glossava l’edifici en qüestió, fins a uns altres dels quadres a l’oli de Rodríguez Bronchú, Pinazo Camarlench, José Pinazo (fill de l’anterior), així com el magnífic bust del fundador de la dinastia, realitzat també per José Pinazo, que va ser un magnífic escultor, insigne autor del “Crist de la Pau” que es conserva a la Parròquia de Sant Bertomeu de Godella. Com encara teníem més de quaranta dies per davant, fins la data que fixàrem, jo vaig intentar fer més poemes sobre les obres. És així com vaig fer el poema “La pintura de Giner”, homenatge als magnífics quadres de Lluís Giner Valls, cofundador junt amb Salvador Rodríguez Bronchú de l’anomenada “Escola de Godella”. Com l’acte va tenir alguns canvis de dates per motius personals, que no vénen al cas comentar, encara vaig tenir temps per a fer el poema “Les Coves”, sobre el quadre de Rodríguez Bronchú (ací al poble li diem “El Pintoret”), que em rememorava els anys de la meua infantesa, quan anàvem a jugar a aquell nucli dels afores del poble, avui ja soterrat sota el Barri de Sant Antoni.

Centre d’Art 'Villa Eugenia' -2-
Centre d’Art “Villa Eugenia”

          Per a acompanyar els poemes, hem comptat amb Josep Manel Campos, excel·lent professor de piano que també dirigeix el “Cor Lambert Alonso” de la nostra localitat. Ell, amb un magnífic criteri, va triar les obres que interpretaria al piano per enaltir els nostres poemes. També cal dir que sempre va estar obert als nostres suggeriments. A més a més, el mateix regidor de Cultura es va encarregar de fer un document amb les imatges dels quadres, que aniria passant mentre anàrem recitant els diferents poemes Heus ací el programa que va quedar establert, i que assajàrem el passat dijous a les 10 del matí, al local on es celebraria l’acte:

Cartell

PROGRAMA

PRESENTACIÓ DE L'ACTE, a càrrec de D. Salvador Soler, alcalde i Miguel Gago, regidor de Cultura.
"Villa Eugenia" -inspirada per l'edifici modernista- (Antonio M. Herrera) amb "Quadres per a una
Exposició" de M. Mussorgsky.
"Oh foll amor!" -"Llauradora" de Pinazo Camarlench- (F. Arnau) amb "Clar de lluna" de L. V. Beethoven.
"Busto de I gnacio Pinazo" -escultura de I. Pinazo Martínez- (Antonio M. Herrera) "Preludi nº 4" de F. Chopin.
"Les Coves" -oli de Salvador Rodríguez Bronchú- (F. Arnau) amb "Franklyn" de Michael Nyman.
"Bodegón con libro y quinqué" -oli de R. Bronchú- (Antonio M. Herrera) amb "Gnossienne" de Erik Satie.
"Pueblo en ocres" -oli de R. Bronchú- (Antonio M. Herrera) amb "Danza nº 2, Oriental" de E. Granados.
"La pintura de Giner" -inspirada en els quadres de Lluís Giner- (F. Arnau) amb "Humility" de Wim Mertens.
"Coro de la I glesia de Rocafort" -oli de José Pinazo- (Antonio M. Herrera) amb "If" de Michael Nyman.
"La iaia" -sobre el quadre a l'oli de Balbino Giner- (F. Arnau) amb "Comptine" de Yann Tiersen.
"La tarara" -inspirada en el quadre de Pinazo- (Antonio M. Herrera) amb la "Dansa nº 2" de V. Asencio.

***

          I per fi va arribar l’hora de la veritat, el gran dia...

          Havíem quedat a les 18 hores per a assajar els temes que teníem menys clars, i donar el darrers retocs als detalls que no havíem tractat a l’assaig general (imatges, prova de so, il·luminació, etc.). Per la meua part, tan sols vaig assajar amb el mestre les cançons tradicionals d’infantesa que havia posat al poema “La iaia”. Com va sortir prou bé a les primeres de canvi, ho deixàrem estar. A poc a poc, amb un degoteig continu, el local es va anar omplint, això que després d’alguns canvis de dates, per problemes personals que no vénen al cas comentar, el dia triat coincidia amb la transmissió del G.P. de Canadà de F1, “esport” que s’ha convertit gairebé en “nacional” en aquesta terra nostra, després de les inversions milionàries que els nostres polítics han fet (amb els nostres diners) per tal de promocionar-lo. El cas és que la gent del meu poble va respondre, i em sent molt orgullós de que així fóra.

          La presentació va córrer a càrrec del recent elegit alcalde, Salvador Soler, que va donar tot el mèrit de l’organització a Miguel Gago, regidor de Cultura que finalitza el seu mandat, doncs no s’ha presentat a les eleccions. Aleshores va prendre la paraula el regidor, que ens va donar les gràcies a tots tres per la nostra disposició i, visiblement emocionat, es va acomiadar de l’alcalde i de tots els presents. Miguel va defensar la seua actuació al front de la Regidoria de Cultura, citant les paraules de Lluís Llach quan va presentar la seua cançó “La gallineta” després del pas del temps: “Malgrat tot, la gallineta segueix tenint les mateixes idees que abans...”

Presentació a càrrec de l’alcalde
Presentació a càrrec de l’alcalde

Miguel Gago, regidor de Cultura
Miguel Gago, regidor de Cultura

          Antonio M. Herrera va obrir foc amb el poema “Villa Eugenia”, un homenatge personal al Modernisme, mentre per la pantalla anaven passant fotografies de l’emblemàtic edifici on ens trobàvem en aquell moment. En acabar, Josep Manel Campos va interpretar “Quadres per a una Exposició” de Mussorgsky, fent referència a l’exposició inaugural de fa mig any.

Foto: Antonio M. Herrera recitant “Villa Eugenia”, el seu particular homenatge al Modernisme
Foto: Antonio M. Herrera recitant “Villa Eugenia”, el seu particular homenatge al Modernisme

          Després del aplaudiments, em vaig alçar i em vaig dirigir al públic, fent una petita introducció del que havia pensat oferir-los en aquell recital: “Unes quantes pinzellades enmig dels magnífics poemes d’Antonio...”.

          Acte seguit,vaig llegir la prosa “Oh foll amor!”, que va ser publicada a “Lo Càntich” fa uns mesos, i per a la que Toni Arencón, com he dit abans, va triar el quadre “Llauradora” de Pinazo. Mentre la imatge del magnífic llenç omplia la pantalla, vaig anar llegint les frases intentant que aquestes no es desbocaren, com ho feia el meu cor... El “Clar de lluna” de Beethoven va remarcar les meues paraules, interpretat magistralment pel piano del Josep Manel, i l’ovació còmplice dels meus paisans va fer que les paraules que tancaven la prosa restaren a l’anonimat: “La Poesia, que també està present en els quadres, en les escultures i, com no? En la Música...”, paraules que anaven a donar l’entrada a la interpretació del pianista, però que quan les vaig pronunciar, el micròfon havia estat desconnectat, per això ara les recupere en aquesta crònica.

Foto: Antonio M. Herrera recitant “Foto: “Llauradora” de Pinazo i al piano “Clar de lluna” de Beethoven
Foto: “Llauradora” de Pinazo i al piano “Clar de lluna” de Beethoven

          A continuació, l’Antonio va llegir el seu poema “Busto de Pinazo Camarlench”, mentre la imatge de l’escultura realitzada pel fill del pintor, que es troba a la Plaça de l’Església de Godella, ocupava la pantalla...

“Esa cabeza ensimismada
que exhibe calva de romano.
Cabeza disconforme con la vida...”


          Els versos del poeta de Cantàbria, que ja hem adoptat al nostre poble, van ser acompanyats pel “Preludi nº 4” de Frédéric Chopin, una música sublim per a un sublim artista.

Foto: Josep Manel Campos va triar la música amb la que va acompanyar els poemes
Foto: Josep Manel Campos va triar la música amb la que va acompanyar els poemes

          De nou el meu torn, i aquesta vegada amb un poema que havia fet pocs dies abans, on vaig intentar treure els meus records d’infantesa en relació a “Les Coves”, un espai que ja no existeix, però que amb el magnífic oli de Salvador Rodríguez Bronchú “El Pintoret”, sempre estarà present per a tots els que trepitjàrem aquell barri:

“Aquelles piteres i aquells fumerals
blanquíssims de calç, i els patis fent rogles,
farcits de cossiols; clavells i geranis...”


Foto: 'Les Coves', quadre de Salvador Rodríguez Bronchú 'El Pintoret'
Foto: “Les Coves”, quadre de Salvador Rodríguez Bronchú “El Pintoret”

          Continuant amb la pintura de Bronchú, Antonio ens va oferir el “Bodegón con libro y quinqué”, poema inspirat en l’original composició pictòrica:

“Entonces, Salvador, ¿qué indican esas tenazas
que muerden la copa y el mantel?
¿Pensaste alguna vez romperlo todo?
¿Se siente atenazada la realidad de tu pincel?...”


Foto: 'Pueblo en ocres', també de 'El Pintoret' interpretat per l’Antonio
Foto: “Pueblo en ocres”, també de “El Pintoret” interpretat per l’Antonio

          Seguida de “Pueblo en ocres”, una impressionant pintura que li va fer exclamar:

“Tierra, tierra. Tierra desolada.
Y las tapias y corrales y las sombras
y el añil de los dinteles, terroso desamparo...”


          Els poemes dedicats als quadres de “El Pintoret” foren acompanyats al piano per la música de Michael Nyman, Erik Satie i Enrique Granados. Una música tan diversa com ho són els quadres del genial pintor de Godella.

          Ara li tocava el torn a Lluís Giner Valls, cofundador amb Bronchú de “L’escola de Godella”, com es coneguda pertot arreu del món artístic. Vaig recitar el meu poema “La pintura de Giner”, que intenta fer un repàs a tots els quadres que es van poder veure a l’exposició de desembre. Li’l vaig dedicar a la memòria del gran pintor godellà, que fou un apassionat de la pintura de Goya, i que sempre va anar progressant en la seua tècnica fins arribar gairebé a l’abstracció, com es pot comprovar al seu quadre “El mercat”, realitzat a l’etapa final de la seua prolífica carrera.

“La pintura de Giner,
Poesia del pinzell
on els traços són els versos
i el poema tot el llenç...”


Foto: 'La pintura de Giner', el meu homenatge al magnífic pintor godellà
Foto: “La pintura de Giner”, el meu homenatge al magnífic pintor godellà

          Josep Manel va triar per acompanyar el poema “Humility”, un tema de Wim Mertens, que potser era una mica massa potent per a les meues qualitats vocals, però que també és veritat que li anava molt bé a l’estil humil, sense exageracions ni despropòsits de Giner.

          S’arribava així a la recta final, per a la que havíem reservat tots dos, els poemes que pensàvem que arribarien més al cor de la gent. Jo així ho vaig fer, i encara que no ho he comentat amb Antonio, pense que ell va fer el mateix. Primer amb el “Coro de la iglesia parroquial de Rocafort”, sobre un fosc i inquietant quadre a l’oli de José Pinazo Martínez, que Josep Manel va acompanyar amb “If” de Michael Nyman, una música que va servir fa uns anys per a l’adaptació teatral de “El diari d’Anna Frank”. Tan fúnebres com les pinzellades són les notes, i ho són també els versos del poeta:

“Faltan las voces...
...pero callan.
Y son solo voz los cráneos,
el frio y el silencio.”


          Va arribar el torn del poema “La iaia”, sobre el quadre de Balbino Giner, que vaig dedicar a la iaia Conxa. En quan vaig veure el quadre per primera vegada, vaig pensar en ella, en la meua iaia. Potser no es semblés físicament, però no es pot negar que el quadre té un “nosequè”, com ara el pentinat, la vestimenta, el posat a l’engronsadora, etc., que va fer que em vingués a la memòria aquells anys compartits amb ella. Aprofitant que havia vingut la meua padrina, la tia Conxín, que és precisament la filla de la iaia Conxa, a ella em vaig adreçar per dedicar-li la lectura:

“Recorde la iaia com una madona,
vestida de dol i amb un davantal,
pentina els cabells amb molta mestria,
seu a la cadira de boga al corral...”


Foto: 'La iaia', l’impressionant quadre de Balbino Giner
Foto: 'La iaia', l’impressionant quadre de Balbino Giner

          El poema tenia la particularitat de incloure algunes de les cançonetes que ens cantava la iaia:

“Demà és diumenge, quina festa fan?
Agarre l’escopeta i me’n vaig a caçar,
tire un tir i mate un pardal vestit de general...
Passa Santa Anna tocant la campana,
passa Sant Martí, tocant el violí...”


***

“Dos pardalets una aguileta,
d’eixos que van en bicicleta,
xiquets, ploreu que pardalets tindreu!”


          Vaig decidir cantar-les, i va ésser tot un èxit. Fins i tot, moltes persones del públic es van posar a corejar-les. Això va ésser la meua apoteosi, i després dels darrers versos:

“Recorde la iaia com una madona,
se’n va anar per sempre als meus catorze anys...”


Foto: La meua iaia Conxa, en la que s’inspira el meu poema
Foto: La meua iaia Conxa, en la que s’inspira el meu poema

          ...La tendresa de “Comptine”, el tema de Yann Tiersen interpretat magistralment per Josep Manel va posar la guinda final a la meua participació.

          Tanmateix, per tancar l’acte encara restava el poema “La tarara”, que Antonio M. Herrera va fer sobre el quadre de Pinazo Camarlench, un pintor que va ésser una ment avançada al seu temps, i que veient la seua pintura te n’adones de la seua modernitat.

“La tarara, sí.
La tarara, no.
La tarara madre,
a mí me perdió.”


Foto: 'La tarara' de l’Antonio, inspirat en el quadre de Pinazo va servir de cloenda...
Foto: “La tarara” de l’Antonio, inspirat en el quadre de Pinazo va servir de cloenda...

Foto: La meua iaia Conxa, en la que s’inspira el meu poema
Foto: Amb el Josep Manel i l’Antonio, al finalitzar el recital

          I res més, vaig saludar els amics, els familiars i els coneguts, amb l’adrenalina arran de pell, i se n’anàrem a la planta baixa del meu amic Ximo Pont, on havíem quedat per sopar i per brindar, encara que sense que se’ns fes massa tard, perquè l’endemà era dia de pantaló vell, i precisament tenia el torn del matí. Encara així, aquestes coses cal celebrar-les, doncs no són massa habituals...

          Què més volgués jo?

Godella (l’Horta), 20 de Juny del 2011

Cartell

Enllaços relacionats:

Centre d'Art "Villa Eugenia"
Oh foll amor!
Ignacio Pinazo Camarlench
Balbino Giner
Antonio M. Herrera
Salvador Rodríguez Bronchú
Lluís Giner Valls
Salvador Rodríguez Bronchú
Casa Museu Pinazo (Godella)

--o0o—

© Francesc Arnau i Chinchilla

Nota: Les fotografies són de Raúl Pont Tortajada, a excepció de la de “Les Coves”, que és del meu amic Francesc Andreu Garcia “pakiu”. Les fotografies del Centre d’Art “Villa Eugenia” pertanyen a l'arxiu de l'Ajuntament de Godella. Les “faixes” de la capçalera i de la cloenda, com sempre, són de Ramon Navarro Bonet “rnbonet”. A tots tres el més sincer agraïment.

--o0o--

Al Sud del Gran Riu:
La veu de les imatges
(Cent anys d’expressió artística a Godella)

© Francesc Arnau i Chinchilla
(Godella, l'Horta Nord -País Valencià-, 1953)


Francesc Arnau i Chinchilla,
col·laborador i articulista de Lo Càntich,
escriu habitualment al bloc:

Enllaç a L'espill de l'orb (Obre nova finestra)
L'espill de l'orb


De l'autor:

L'espill de l'orb
L'espill de l'orb
poemes

[ Tornar a l'índex ]


Rodolins de la saviesa popular

Paolo Santos
Paolo Santos (Rodolins de la saviesa popular)


Sant Joan


Rodolins de la saviesa popular

Sant Joan Baptista (Tiziano Vecellio)
"Sant Joan Baptista"
Tiziano Vecellio


Sant Joan


Sant Joan, el dia més gran.

Nit de Sant Joan, la més curta de l'any.

Per Sant Joan, tot neix i tot creix.

Qui encén foc per Sant Joan no es crema en tot l'any.

D’olives, una per Sant Joan i cent per Nadal.

Per Sant Joan al joc,
per Nadal al foc.

La qui es gronxa per Sant Joan, aviat troba galant.

Diner per Nadal,
pobresa per Sant Joan.

De Nadal a Sant Joan, va mig any.

Si per Sant Joan plou, quaranta dies plou.

Les herbes de Sant Joan, tenen virtut tot l'any.

Ni calor abans de Sant Joan,
ni fred abans de Nadal,
fan l'any bo i cabal.

Per Sant Joan, garbes al camp.

Flor d'olivera per Sant Joan, oli en gran.

Sangria per Sant Joan, salut per tot l'any.

Fred per Nadal i calor per Sant Joan,
salut per tot l'any.

Aigua per Sant Joan, celler buit i molta fam.

Si estimes el teu galant, no li dones cols per Sant Joan.


--o0o--

Recollits per: Paolo Santos

Il·lustració: "Sant Joan Bautista"
Tiziano Vecellio
(Pieve di Cadore, Belluno, 1477/1490? - Venècia, 1576)

[ Tornar a l'índex ]


Poesia Transversal

Empar Sáez
Poesia Transversal (Empar Sáez)

"Una línea invisible uneix dos punts en l'espai.
No hi ha prou distància entre dues obres d'art que no ens permeti la seva unió."


Dickinson, Hokusai: art i vida


Emily Dickinson (Amherst, Massachusetts, Estats Units, 1830 – 1886)
Katsushika Hokusai (葛飾 北斎) (Edo -avui Tokio-, Japó, 1760 – 1849)

Hokusai, dibuixant, pintor i gravador japonès, és un dels principals artistes de l'escola ukiyo-e (imatges del món flotant) del període Edo (1603-1868). La seva obra es considera una de les més importants del Japó.
Fou un artista enèrgic, creador prolífic i impetuós que assolí l'excel·lència en el disseny i gran habilitat en l'execució de les creacions (al voltant de trenta mil obres).

Autoretrat, 1845 (K. Hokusai)
"Autoretrat, 1845"
Katsushika Hokusai


Molt abans de morir, en el prefaci de la publicació d’una de les seves obres, va deixar escrit el següent:

“Als sis anys tenia la dèria de dibuixar tota mena de coses. A l'edat de 50 havia produït un gran nombre de dibuixos, però res del que havia fet abans tenia una virtut veritable, fins que vaig arribar als 70. Als 73 finalment vaig aprendre alguna cosa sobre la genuïna forma dels animals, els insectes, els peixos, i la naturalesa de les plantes i els arbres. Per tant als 80 anys hauré millorat encara més, i als 90 penetraré més en l'essència de l'art. Als 100 arribaré finalment a un nivell excepcional i als 110, cada punt i cada línia dels meus dibuixos posseiran vida pròpia.”


Emily Dickinson és un dels poetes nord-americans més importants del segle XIX. Malgrat haver escrit més de mil cinc-cents poemes, només quatre d’ells van ser publicats en vida de l’autora; els restants van romandre inèdits. L’any 1929, més de quaranta anys després de la seva mort, Emily Dickinson es convertí en una gran figura literària quan el mateix any es publicaren “The Life and Letters of Emily Dickinson”, “Complete Poemes” i “Selected Poems of Emily Dickinson”.

Fotografia d’Emily Dickinson, 1850
"Fotografia d’Emily Dickinson, 1850"

“No tinc cap retrat, ara, va escriure a Thomas Wentworth Higginson en 1862, però sóc petita com el fraret, i tinc els cabells valents, com els eriçons del castanyer —i els ulls, com el xerès del got que l’hoste deixa—. ¿En té vostè prou amb tot això?”
Se li adreçà també com a crític, demanant-li si considerava els seus poemes vitals i plens d’energia; la frase va ser: —Digui’m només si estan vius

Mor la paraula, al punt que és dita

Mor la paraula, al punt que és dita
Diuen alguns -
Jo dic que just comença a viure
En aquell moment


A word is dead, when it is said

A word is dead, when it is said
Some say -
I say it just begins to live
That day

Emily Dickinson, Amherst LXXX Poemes
Traducció: Carme Manuel Cuenca & Paul Scott Derrick

En la poesia de Dickinson predominen els poemes curts; revelacions llampeguejants escrites amb un llenguatge rítmic. Tot i no assolir el mateix nivell de genialitat en tots és ben cert que la seva poesia duu l’encuny d’una ànima excepcional. Els poemes d’Emily Dickinson són concisos, mancats de retòrica, d’una intensitat i originalitat excepcionals i sorprenents; provenen no pas de la gran quantitat d’experiències viscudes, sinó precisament de les mancances vitals. La vida aïllada, solitària, l’absència d’un públic li aportà una llibertat infinita. Com ens diu Agustí Bartra a l’Antologia de la Lírica Nord-americana: la seva poesia té gairebé sempre un accent de confessió virginal i exasperada, de confessió a l’oïda de la tenebra, al no res...

Tigre en la neu (Katsushika Hokusai)
"“Tigre en la neu”, 1849.
Katsushika Hokusai


Un Tigre Moribund - gemegava de Sed -

Un Tigre Moribund - gemegava de Sed -
Vaig buscar arreu de l’Arena
Vaig agafar el Degoteig d’una Roca
I el vaig dur en la Mà -

Els poderosos Ulls - estaven dilatats per la mort -
Però escrutadora - vaig veure
Una visió en la Retina
D’aigua - i de mi -

No fou la meva culpa - si corrent aní tan lenta -
No fou la seua culpa - si va morir
Mentre m’hi acostava -
Però fou - el fet que ja Era mort -


A Dying Tiger - moaned for Drink

A Dying Tiger - moaned for Drink -
I hunted all the Sand -
I caught the Dripping of a Rock
And bore it in my Hand -

His mighty Balls - in death were thick -
But searching - I could see
A Vision on the Retina
Of Water - and of me -

'Twas not my blame - who sped too slow -
'Twas not his blame - who died
While I was reaching him -
But 'twas - the fact that He was dead -

Emily Dickinson, Amherst LXXX Poemes
Traducció: Carme Manuel Cuenca & Paul Scott Derrick

Hokusai és una de les figures més destacades de l’art japonès. Van Gogh, que n’era un gran admirador, expressà: “Envejo als japonesos i la increïble i neta claredat de la qual estan impregnats tots els seus treballs... El seu estil és tan senzill com el respirar.
Hokusai és l’autor d’una obra molt vasta i variada; va viatjar per nombrosos indrets del Japó, canviava de domicili freqüentment i es va consagrar a la pintura. La ingent obra realitzada presenta diferents graus de perfecció, però tota ella conté el seu esperit noble, intensitat i mestria en la composició, equilibri i originalitat.

Temple de Honganji a Asakusa (Katsushika Hokusai)
"Temple de Honganji a Asakusa", 1830
Katsushika Hokusai
En “Trenta-sis vistes del Mont Fuji”


Els Puntals sostenen la Casa

Els Puntals sostenen la Casa
Fins que la Casa és construïda
I després els Puntals s’hi retiren
I capaç, dreta,
La Casa se sosté tota sola
I no recorda més
El Trempant i el Fuster -
Tot just aquesta memòria
Conté la Vida perfeccionada -
Un passat de Tauló i Clau
I lentitud - i després cauen les bastides
Tot refermant-li l’Ànima -


The Props assist the House

The Props assist the House
Until the House is built
And then the Props withdraw
And adequate, erect,
The House support itself
And cease to recollect
The Augur and the Carpenter -
Just such a retrospect
Hath the perfected Life -
A Past of Plank and Nail
And slowness - then the scaffolds drop
Affirming it a Soul -

Emily Dickinson, Amherst LXXX Poemes
Traducció: Carme Manuel Cuenca & Paul Scott Derrick

La majoria dels poemes de Dickinson parlen de la natura. Mostra des de sempre un gran interès per les ciències naturals: coneix de ben petita el nom de les constel·lacions, de les estrelles; es dedica amb entusiasme a la botànica, de manera que tot el coneixement sobre la natura l’aboca, anys després, en els poemes. A partir dels trenta anys renuncia a una vida social “normal”, i porta fins a les darreres conseqüències la gran exigència individual a través de la confiança en ella mateixa i de la relació directa amb la naturalesa. Fou capaç “d’unir-se”, de forma voluntària i gairebé exclusiva, amb el món natural. El resultat d’aquesta comunió és, segons els principis romàntics, la inspiració, la força oculta que es tradueix en paraules.

Hokusai és el pintor del paisatge. Quan a principis del segle XIX l’art de l’estampa japonesa i els temes representats comencen a donar signes d’esgotament, Hokusai dóna un impuls vigorós al ukiyo-e creant un nou gènere: l’estampa del paisatge deixa de ser un tema secundari, merament de fons, i els indrets naturals comencen a ser tractats com a gènere propi. En moltes de les seves obres arriba a una expressió bellíssima, sublim, evocadora i poètica, mentre que en altres transmet la força terrible de la natura d’una manera nova i vital. Les Trenta sis vistes del mont Fuji, Vistes de ponts cèlebres i Cascades de diferents províncies, així com les sèries d’aus i flors, donen la mesura del seu geni.

Lliri i cigala (Katsushika Hokusai)
"“Lliri i cigala”, 1832.
Katsushika Hokusai


Vaig morir per la bellesa

Vaig morir per la bellesa, però tot just
Acomodada en la tomba,
Quan un que va morir per la veritat fou posat
En una cambra contigua.

Em va preguntar en veu baixa per què vaig morir?
"Per la bellesa", vaig replicar.
"I jo per la Veritat - les dues són una;
Som germans", va dir.

I així, com afins que es troben de nit
Vam parlar d'un quart a un altre,
fins que la molsa va arribar als nostres llavis,
I va cobrir els nostres noms.

I died for Beauty

He questioned softly “Why I failed”?
"For Beauty," I replied -
"And I for Truth - Themself are One;
We Brethren, are," He said -

And so, as Kinsmen, met a Night -
We talked between the Rooms -
Until the Moss had reached our lips -
And covered up - Our names -

Emily Dickinson, Amherst LXXX Poemes
Versió en català: Josep Maria Fuster

Geogràficament distants, Dickinson i Hokusai van habitar cultures i paisatges allunyats; l’Emily Dickinson neix quan el pintor té 70 anys. Mai no es van conèixer, i tanmateix les seves obres presenten una estranya connexió.
Un univers creatiu, silenciós, visqué dins la poeta que, reclosa en una habitació i amb minses influències externes, influí poderosament en generacions posteriors. A l’altra banda de l’oceà, Hokusai, inquiet i apassionat, rebé influències de múltiples corrents artístics, conegué bé el seu món i creà un univers pictòric únic que afectaria de manera important la història de l’art.

Les paraules de Dickinson i les imatges de Hokusai són plenes de vida, retenen una bellesa sòbria i innata; tots dos s’apropen, penetren la natura i l’art amb una gravetat inusual i vibrant, directa i apassionada.

--o0o--

Poesia Transversal:
Dickinson, Hokusai: art i vida
Un article de: Empar Sáez


Referències bibliogràfiques:

Emily Dickinson. Amherst. LXXX Poemes. (Traducció i edició de Carme Manuel Cuenca i Paul Scott Derrick). València: Editorial Denes. Poesia. Edicions de la guerra, 2004.

Agustí Bartra. Antologia de la lírica Nord-americana. Vic: EUMO/EDIPOIES Editorial, 1983.

Diversos autors. Hokusai. Barcelona: Ediciones del Aguazul, 2007.

Jocelyn Bouquillard. Treinta y seis vistas del monte Fuji. Barcelona: Editorial Electa, 2007.

Seiji Nagata. Genius of the Japanese Ukiyo-e. Tokio: Kodansha International, Ltd, 1995.


Empar Sáez,
col·laboradora i articulista de Lo Càntich,
publica habitualment als blocs:

Enllaç a Un capvespre a la Mediterrània (Obre nova finestra)
Un capvespre a la Mediterrània


Enllaç a Enfilant finestres (Obre nova finestra)
Enfilant finestres


[ Tornar a l'índex ]


El mercader de tulipes

Toni Arencón i Arias
El mercader de tulipes (Toni Arencón i Arias)
"El mercader de tulipes amava tant les seves flors que envoltava els peduncles amb pergamins lligats amb cintes blaves i descrivia en versos d'elogi les seves qualitats. Mai no va saber que no li compraven les tulipes per la seva bellesa, sinó per la bellesa dels seus versos, escrits en pergamins nuats amb cintes blaves, que envoltaven les tiges de les seves flors amades."

Dolor (Toni Arencón i Arias)
"Dolor"
Toni Arencón i Arias


Aquí estem, el meu dolor i jo


Aquí estem        [ el meu dolor i jo ]
             tolerant-nos l’un a l’altre,
drets a la sala d’espera de l’instant i la incertesa,
compartint el mateix cos, cada dia, de tu a tu,
             en la proximitat i en la distància.
Lluita inhòspita. Cadascú fa servir les seves armes.
             Com un animal que desperta,
quan s’enrabia, m’arreplega amb fiblades
i en defenso prement ben fort les dents fins les arrels.

                   Aquí estem.
El meu dolor i jo.        Sense mirar-nos als ulls.
             Com una migdiada sufocada.
Com ferides obertes en clarividència precipitada
             de sorra i de ciment.

Si l’ignoro, es fa present. És murri. És punyent.
Li agrada entretenir-se amb estels calidoscopis.
Impassible. Juga amb el temps i amb les vidrieres
                               de colors.
I amb la mar i amb l’amor.        El meu dolor
                         i jo. Aquí estem.
Amb soledat sóc seu. Terra cremada. Tremolo
             de soledat. Conjurat
i empolsegat, gravitant i repudiat, perdut en el desig
                   de perdre’l.

Hi ha moments de derrota,
                   exhaust i sense forces,
que busco consol en les paraules.
             Són bona companyia
       [ els versos dels poetes ]
i apaivago la seva presència
       amb l’aigua cristal·lina d’estrofes silencioses.

Respiro a fons. Malgrat tot, guanyo batalles.
En somriure, el transformo en un fantasma.
                                     I gemega.
Quan s’encalma s’amaga en un pou sord,
       estèril, sense llums i sense llàgrimes.
Tinc set.        La bèstia calla        [ o dormita ]
                               Avui no hi és.
L’albada inflama d’atzurs l’esperança. Avui no hi és.
M’incorporo i estiro els braços ben oberts.
                   Avui no hi és.
Aquí estic, jo. I només jo. Sí, jo, tant sols jo
                                     només...
             Avui no hi és.
Avui sóc jo.


Toni Arencón i Arias
(El Prat de Llobregat, 1963)
Aquí estem, el meu dolor i jo

Menció d'Honor
Premi de Poesia Pepi Pagès
Granollers, 22 de juny de 2011

Il·lustració:
"Dolor"
Toni Arencón i Arias

[ Tornar a l'índex ]


Salvem els mots

Laura Boadas i Galí
Salvem els mots (Laura Boadas i Galí)


Josep Carner
Bèlgica


Salvem els mots

FAT    ASSENYALAT    SOMRÍS    FANALS    TRÈMULA    
AQUILOTATS    MERCAT    BADATS    RENGLERES
    
CAIRE    ATZAR    BROLLADOR    DESERT


Bèlgica


Si fossin el meu fat les terres estrangeres,
m'agradaria fer-me vell en un país
on es filtrés la llum, grisa i groga, en somrís,
i hi hagués prades amb ulls d'aigua i amb voreres
guarnides d'arços, d'oms i de pereres;
viure quiet, no mai assenyalat,
en una nació de bones gents plegades,
com cor vora de cor ciutat vora ciutat,
i carreres i fanals avançant per les prades.
I cel i núvol, manyacs o cruels,
restarien captius en canals d'aigua trèmula,
tota desig d'emmirallar els estels.
M'agradaria fer-me vell dins una
ciutat amb uns soldats no gaire de debò,
on tothom s'entendrís de música i pintures
o del bell arbre japonès quan treu la flor,
on l'infant i l'obrer no fessin mai tristesa,
on veiéssiu uns dintres de casa aquilotats
de pipes, de paraules i d'hospitalitats,
amb flors ardents, magnífica sorpresa,
fins en els dies més gebrats.
I tot sovint, vora un portal d'església,
hi hauria, acolorit, un mercat de renom,
amb botí de la mar, amb present de la terra,
amb molt de tot per a tothom.
Una ciutat on vagaria
de veure, per amor de la malenconia
o per desig de novetat dringant,
cases antigues amb un parc on nien ombres
i moltes cases noves amb jardinets davant.
Hom trobaria savis de moltes maneres;
i cent paraigües eminents
farien -ai, badats- oficials rengleres
en la inauguració dels monuments.
I tot de sobte, al caire de llargues avingudes,
hi hauria les fagedes, les clapes dels estanys
per a l'amor, la joia, la solitud i els planys.
De molt, desert, de molt, dejú,
viuria enmig dels altres, un poc en cadascú.
Però ningú
no se'n podria témer en fent sa via.
Hom, per atzar, un vell jardí coneixeria,
ben a recer, de brollador ben clar,
amb peixos d'or que hi fan més alegria.
De mi dirien nens amb molles a la mà:
-És el senyor de cada dia.


Josep Carner
(Barcelona, 1884 - Brussel·les, 1970)
Bèlgica

--o0o--

Selecció:
Laura Boadas i Galí
A: "Salvem els mots"

[ Tornar a l'índex ]


Amb la nostra presència...

Esther Llobet i Díaz
Amb la nostra presència... (Esther Llobet i Díaz)

"Lo Càntich, amb presència als esdeveniments poètics, literaris i culturals dels Països Catalans."

Evolucionart !
Mariano Rios


Cartell Evolucionart

Evolucionart !
Mariano Rios


“La biblioteca d’Alexandria és a terra:
escrita a les pedres”.

Evolucionart 2
     Tot va començar amb una pedra que li va cridar l’atenció: coses dels artistes!

“...no són 6.000 pedres.
Es tractaria de 6.000 escultures...”
“...no hi ha lloc per a la casualitat
i sí per a la causalitat...”

Eva Deza

     Trobem –en aquesta exposició– tres sales, amb fotografies, dibuixos, pedres originals i altres reinterpretades, escultures i un só de fons, rítmic, continuat, idèntic.

     "Mariano Rios posa en relació aquestes obres, amb la intenció de desxifrar-ne el codi."

     Són pedres càlides i familiars, en formes de cavall o de rostres, planes o amb volum, petites i grans, cadascuna amb la seva pròpia personalitat, igual que les fotografies.

     Un diàleg. Una nova perspectiva.

Evolucionart 7

     Mariano Rios és un artista. Ha reeducat la seva mirada. Ens proposa que nosaltres també ho fem. En la seva exposició ha volgut plasmar que l’artista és molt més que un creador. L’artista és un conjunt de sensacions, sentiments i vivències. L’artista és ell i el seu entorn: la seva dona, el seu fill, la seva família, els seus amics, les seves obres...

Evolucionart 4

Evolucionart 6

     Al vestíbul trobem dos dibuixos murals. Són del seu fill, quan tenia tres anys. A la sala interior tornem a veure reflectida la mirada d’un nen: “Gisbert i l’escultura”. Catalitzador d’un pensament. Tot queda dit. Però hi ha més: rostres segats, partits, dividits... “El que desconeixem és més que el que coneixem i això genera preguntes que et fan moure i evolucionar”.

Evolucionart 5

     Si estem atens, descobrirem la quotidianitat d’en Mariano Rios... una part de la seva vida.

Evolucionart 3

     A l’última sala el só és més fort. El volum s’incrementa. És la part sonora de l’obra, que es condensa en una imatge: “Sense comunicacions! Sense símbols!”

Evolucionart 8

ooO0Ooo


MARIANO RIOS
Evolucionart

Evolucionart - Mariano Rios
Sala d'Art Josep Bages
Centre d'Art Torre Muntadas
Jaume Casanovas, 80. El Prat de Llobregat.
Tel. 93 478 22 37

Del 15 d'abril al 19 de juny de 2011

Torre Muntadas

Xerrada ámb Mariano Rios i Eva Deza:
Dijous, 5 de maig a les 19 h.

Art en família. Taller per a nens i nenes de 4 a 8 anys:
Diumenge, 22 de maig a les 11 h.
Cal inscripció prèvia.


Esther Llobet i Díaz
Amb la nostra presència:
Evolucionart ! - Mariano Rios


Fotografies:
Marc Arencón i Llobet

[ Tornar a l'índex ]


Recital poètic i musical:
"Les nostres mirades... les vostres paraules"


     Dissabte, 11 de juny de 2011. Plaça de l'Agricultura del Prat de Llobregat. Eren les sis de la tarda. Nervis i molta expectació. El públic, fidel a la cita, esperava l'inici de l'acte. Era públic, però també era protagonista i ho seria encara més. Perquè part del públic assistent estava format per un grup d'artistes que havien tret la seva obra al carrer i desitjaven compartir els seus treballs amb tothom amb una exposició titulada: "Les nostres mirades ... Les vostres paraules".

Recital de poesia i imatges per la discapacitat

     I com a acte de presentació, fent èmfasi en el poder del missatge a través de l'expressió, un recital poètic i musical, un recital de poesia i imatges per la discapacitat.

     "Avui és una jornada molt especial... una jornada on unes persones amb una gran capacitat artística ens mostraran les seves obres i on combinarem l'art, la poesia i la música, i ho farem al carrer, en aquesta plaça, perquè ressonin amb més força les paraules...", va referir en Toni Arencón, editor de Lo Càntich, en obrir l'acte. Semblava molt tranquil, gaudint del moment i se'l veia feliç i il·lusionat.

Toni Arencón
Toni Arencón i Arias

Xavier Vidal
Xavier Vidal i Ginjaume
     A continuació, en Xavier Vidal, director de la Residència El Tamariu, entitat organitzadora que celebrava el seu cinquè aniversari, ens va convidar a gaudir del recital, dins el marc de les 8es Jornades de les Persones amb Discapacitat del Prat de Llobregat, agraint el suport de les entitats col·laboradores, i la presència dels artistes convidats vinguts d'arreu de Catalunya, responent a la crida del lema de la jornada.

     Hi ha persones que tenen el do d'expressar amb paraules els sentiments... i la voluntat i el desig de compartir aquestes paraules... i de transmetre... i d'emocionar... Són els poetes. I els poetes responien a la crida participant en l'exposició col·lectiva i en l'acte de presentació.

     Sonaven els primers acords de guitarra, i la Blanca Pàmpols, actriu pratenca d'entranyable i magnètic somriure, i que seria la conductora del recital, presentava la vocalista Soraya Ruiz i el músic Jonny García, de la Unió Filharmònica del Prat.

Blanca Pàmpols
Blanca Pàmpols

          En l'efímer transcurs del temps situat entre l'instant i la certesa, una càlida onada d'emoció va cobrir la plaça...

"...Ella fue a nacer
en una fría sala de hospital.
Cuando vió la luz
su frente se quebró como el cristal,
porque entre sus dedos, a su padre,
como un pez se le escurrió.
Hace un mes cumplió los veintiséis...
solo pienso en ti..."


     Eren les primeres estrofes de la cançó "Sólo pienso en ti" de Víctor Manuel... Una cançó especial, eterna... capaç de fer brollar els sentiments a flor de pell...

Soraya Ruíz i Jonny García
Jonny García i Soraya Ruíz

     En acabar i sense pausa, era el moment de la poesia recitada. En Pau Mestres i Parés (un poeta que no es defineix a si mateix com a poeta, sinó com a persona que fa escrits compaginats en forma de poesia) pujava a l'escenari per recitar "A vosaltres", "Somnis utòpics" i la traducció al català del poema de Víctor Hugo "Demà, a trenc d'alba" (Demain, dès l'aube...).

"...A vosaltres i per vosaltres no podrem fer en el futur
una vida contemplativa..."

"A vosaltres"

"...Somnis que ens embolcallen dormint
per un problema que portem en el nostre subconscient
mitjançant la recerca d'una felicitat irreal
envers el nostre lliure pensament
recolzat en les vivències
d'aquesta societat imperfecta que ens ha tocat viure..."

"Somnis utòpics"

"...Demà, a trenc d'alba, allà on s'esdevé blanca la campanya,
Jo marxaré. Veus tu, jo sé que tu m'atens.
Jo aniré pel bosc, jo aniré per la muntanya.
Jo no puc romandre lluny de tu per més temps..."

"Demà, a trenc d'alba"

Pau Mestres i Parés
Pau Mestres i Parés

     Pilar Campmany i Piqué, pintora i relataire, però sobretot poetessa, recollia el relleu. La guitarra continuava desgranant màgia i els seus acords s'acoblaven al ritme i el temps dels versos de la Pilar, recitant "Amor de violeta" i el poema "Perdoneu" de l'Elvira Mestres i Cervera.

"...Ets miracle de dies clars amb impol·luta aurora,
missatge nítid que explica que la vida és amor,
esperit ferm, dins un cos amb lentituds i mancances,
que mostra que la saviesa viu dins del cor..."

"Amor de violeta"

"...Per a mi tots som
persones perdudes entre la boira del plor
de la innocència
i de la incertesa de la vida..."

"Perdoneu"

Pilar Campmany i Piqué
Pilar Campmany i Piqué

     Vinguda des de Sant Boi de Llobregat, carregada de batecs i de versos, Montserrat Comas condensava emocions amb "Sentiments en lluita":

"...sempre hi haurà gent compromesa
que sent la crida i és pròdig, oferint
el seu saber aquells que el necessiten..."

"Sentiments en lluita"

Montserrat Comas
Montserrat Comas

     I especialment amb el poema "Per a tu, Núria" dedicat a una de les artistes que participaven en l'exposició.

"Núria...
Els anys passant, amb presa, no per tu!
perquè com un infant no compten dies..."

"Per a tu, Núria"

Montserrat Comas - Núria
Montserrat Comas i Núria

     Vingut des de Terrassa, les taules, la serenitat i l'harmonia d'en Ferran d'Armengol aconseguien atreure tota l'atenció del públic amb el poema "Rodes argentades", dedicat a la seva mare; i amb el poema "Atròfies" d'en Lluís Servé Galan.

"...Del mirador et seguia amb l’esguard,
i amb l’opac sentit de la basarda
que viu en l’absència del dolor encalmat.
Ulls negats, estèrils sanglots..."

"Rodes argentades"

"...Avui, com cada matí, endegaré de nou el combat,
Bastó llarg i pigall per defensar les meves accions,
Mentre els ulls i les cames expliquen llur història..."

"Atròfies"

Ferran d'Armengol
Ferran d'Armengol

     L'energia i el cor de la poeta mexicana Ileana Casillas omplia de colors els til·lers de la plaça mentre ressonaves les estrofes de "Mi discapacidad" i dels poemes "Saldremos adelante" de l'Alberto Santos Cruz i "Por ti seré" de l'Antonio C. Robredo.

"...Yo también soy discapacitado...
Mi discapacidad de amor...
porque sólo quiero a lo que acepto...
cuando debo querer a todos.
Mi capacidad de raciocinio...
porque sólo entiendo lo que me conviene...
aunque la razón no me pertenezca..."

"Mi discapacidad"

"...Saldremos adelante. Seguro que sí.
La vida es dura, pero hay que vivirla.
Saldremos adelante, con la mirada al viento..."

"Saldremos adelante"

"...Por ti seré caballo de cartón
y flores de primavera. Sólo por ti. Todo esto seré.
Seré copa de vídrio y columpio,
escritorio, pluma, vela, timbre y muñeco de peluche..."

"Por ti seré"

Ileana Casillas
Ileana Casillas

     Les vibracions de la poesia de l'Empar Sàez, poesia d'essència i d'intensitat, amb "Signes" s'agermanaven amb els poemes "Serà una papallona" de l'Elena Uribe i "Ocell d'aigua" de la Rosa Monleón.

"...I si m’enfilo a les mans
d’on vessen els mots de vidre,
fràgils i sòlids, podria
llançar-los sobre el silenci
de la distància, atansar
als meus dits el so de l’oratge..."

"Signes"

"...I si flaquejes, no passis por.
La meva cadira és resistent. I té rodes. Amb poc esforç
és capaç de remuntar turons.
I veuràs flotar el meu vestit de seda dels caps de setmana..."

"Serà una papallona"

"...La teva mirada cristal·lina em mostra altres sendes
diferents als camins polsegosos de cada dia.
I m'adhereixo a tu, amb els braços estesos..."

"Ocell d'aigua"

Empar Sáez
Empar Sáez

     La paraula clara i nítida d'en Joan Abellaneda, vingut des de Mataró i debutant com a rapsoda, va vibrar per recitar el seu poema "Discapacitat i prejudicis" i el poema "Si per no veure" d'en Joan Feliu i Blanes.

"...Cada persona és un ser,
no hi ha cap que sigui igual
però tots ens mereixem tastar la felicitat.
Parem ja de prejutjar,
deixem-nos de prejudicis..."

"Discapacitat i prejudicis"

"...Si per no veure allò que no vols veure
(allò que et fa por veure)
gires la mirada massa temps
acabaràs deformat, com la teva ombra deformada..."

"Si per no veure"

Joan Abellaneda
Joan Abellaneda

     La sensibilitat de la Sandra Domínguez Roig, mestratge eteri, que des de Vilafranca del Penedès ens va fer el meravellós regal dels seus versos en el poema "La capseta de música" i que va recitar també el poema "T'enfonses" de Teresa Bosch i Vilardell.

"...Gires, i gires aliena
dins la capseta
ballarina meva
amb la frenesia de les voltes,
dels somriures, oblit
de la mà que t’aferma..."

"La capseta de música"

"...El cel és una gran catifa blava
que no pesa.
Hi ha llum, entre la boira.
I jo, ja ho saps,
jo estic al teu costat..."

"T'enfonses"

Sandra Domínguez Roig
Sandra Domínguez Roig

     Des de Barcelona, els versos compromesos i suggeridors d'en Fidel Picó, amb el poema "Platja sense barreres" i el poema "Apreto les dents" d'en Carles Carmona.

"...La bandera blava era com un estel d’atzurs
que s’aixecava per sobre de qualsevol mur..."

"Platja sense barreres"

"...Com un fabulós i complexe animal de costums
he tornat a sentir els cants
al cor. Calor i llum..."

"Apreto les dents"

Fidel Picó
Fidel Picó

     I quan els cors bategaven amb més força, al ritme de les emocions, el grup de percussió TUN TUM PRAT apareix del no-res, pujant encara més les revolucions del recital. Amb els peus i amb el cos, els assistents s'aixequen de les cadires per ballar amb els ritmes brasilers.

TUN TUM PRAT
TUN TUM PRAT

TUN TUM PRAT al recital
TUN TUM PRAT

     Amb les emocions pujades de to, va ser el moment d'escoltar la força vital d'en Daniel Ferré Teruel, vingut des de Centelles, per recitar "Grisosa gràcil gràcia" i els poemes "Vaig somiar que volava" de l'Emery Gómez i "Mirada" d'en Juan de Cisneros.

"...Comprometo la fe que et dono,
corriola de fets futurs
que rego i abono..."

"Grisosa gràcil gràcia"

"...Vaig somiar que volava. Era un somni repetitiu.
Vaig somiar que volava. No era massa difícil.
Només havia de moure els braços..."

"Vaig somiar que volava"

"...Els dolors de la vida
els hem de desfer amb coratge,
amb la lluita de cada dia,
amb la l'esforç continu. Amb valentia
recorrerem el camí..."

"Mirada"

Daniel Ferré Teruel
Daniel Ferré Teruel

     És el moment sorpresa. El moment que delimita la frontera de la qualitat i la sensibilitat. En Toni Arencón i la Blanca Pàmpols demanen al públic participar en una "performance" col·lectiva, i el públic s'implica en un murmuri poètic que omple la plaça amb la combinació de totes les veus presents.

"...No et donaré la terra que no tinc.
...ni el batec del cel en què crec i que no crec.
... ni cap mena de gemec...
Ni la mar que anhelo, no et donaré...........
ni els silencis, ni el dolor, ni el menyspreu...
ni espurnes al vent de tramuntana
no... no et donaré..."

"Jo et donaré"

     Alliberament poètic: Poesia al carrer! Poesia compartida! Mai un públic tant entregat. Mai uns rapsodes tant magnètics.

     Han estat moltes les emocions. La Soraya Ruíz i en Jonny García posen el punt i final de l'acte amb una nova interpretació. És el moment dels agraïments i de donar per inaugurada l'exposició col·lectiva. Una exposició que restarà oberta durant una setmana, fins el divendres 17 de juny.

Exposició 0

Altres cròniques i més fotografies:

A: 7 Arts per 7 Vides de Sandra Domíngez Roig.

A: Esquitxos d'una vida de Joan Abellaneda.

A: Un capvespre a la Mediterrània de Ferran d'Armengol i Empar Sáez.


Gràcies, a tots i a totes! Per aquesta jornada irrepetible!

ooO0Ooo


Esther Llobet i Díaz
Recital poètic i musical:
"Les nostres mirades... les vostres paraules"


Fotografies:
Ferran d'Armengol
Empar Sáez
Esther Llobet i Díaz

[ Tornar a l'índex ]


L'art de la nit eterna

Sandra Domínguez Roig
L'art de la nit eterna (Sandra Domínguez Roig)
"El meu romanç amb les lletres rau amb el meu primer poema sobre una pedra de riu, i vuit diaris secrets, però aquestes son altres històries. L'única cosa que puc dir és que sóc un prisma polièdric, veuràs una o una altra cara de mi, segons d'on vingui la llum. Sóc capaç de perdre'm en un detall simple i desconectar del món real. El meu mon interior em permetria viure sense res més a fer que escriure i pensar."

El llibre d'imatges (Pierre Auguste Renoir)
"El llibre d'imatges"
Pierre Auguste Renoir


La teva escriptura és un paper impregnat d'ànima


     Mormolen... En ocasions puc sentir les seves veus. N'hi ha que fa més temps que hi són, tenen veu de gàrgola; altres, més nous, cerquen contactes en el prestatge. De nit es desperten i revelen els secrets que han passat inadvertits a peu de pàgina, diuen en veu alta allò que s'han reservat amb les tapes fermades.

     En algunes ocasions, al punt de la nit més fosca, pots arribar a sentir el bram del pànic desesperat. En altres trobaràs una veu de dona que explica el món que conserva dins d'una finestra. Si afines l'oïda pots sentir com cauen dels llibres algunes paraules d'amor al davant d'una llar de foc que espetega.

     A la nit, de soledat extrema, de vent glacial i de ràbia mullant la galta mentre el rostre em desespera, m'han vingut a buscar al llit. Són les ànimes contingudes entre la portada i la contraportada dels llibres. Venen a peu de llit a acomboiar-se amb una mà que els acarona el llom; o que, en tancar l’última pàgina, els besa.

     Sí, els llibres sostenen ànimes que a la nit desvetllen els secrets.

     Confessaré que, alguna vegada, m'he vist a paratges inhòspits on pensava que no hi seria mai; he viatjat des d'aquesta terra pentinada a mars oberts plens d'esquitxos d'argent; m'he perdut en uns ulls blaus; m'he presentat al bell mig del llibre amb clares intencions d'instal·lar-me per sempre. Sí, amb una maleta.

     M'han salvat, i els observo de dia, incidits per la llum de la finestra: un exèrcit d'ànimes que romanen a l'espera que caigui el tel del somni a sobre meu.

     N'hi ha que tenen signatura, i penso que és el fil en el qual l'escriptor o escriptora ha brodat en ell la seva ànima també, i així el llibre no sent entre el paper aquell sentiment d'abandó. Ha estat tantes nits traçat, escrit, acaronat... que demano la signatura, perquè no se senti sol; i així, al meu prestatge que és tot ple d'amor, hi ha les ànimes dels llibres cosides amb les ànimes de les autores i dels autors.





Sandra Domínguez Roig
(Barcelona, 1974)
La teva escriptura és un paper impregnat d'ànima
[ L'art de la nit eterna ]

Il·lustració:
"El llibre d'imatges"
Pierre Auguste Renoir
(Llemotges, 1841-1919)


Sandra Domínguez Roig,
col·laboradora i articulista de Lo Càntich,
publica habitualment al seu bloc:

Enllaç a Papallones en la llum (Obre nova finestra)
Papallones en la llum


[ Tornar a l'índex ]


Sonetàlia (Novíssima Lírica Clàssica)

Lluís Servé Galan
Sonetàlia (Lluís Servé Galan)
"El sonet és l'estrofa per excel·lència de la poesia clàssica. Però, cal que ens cenyim a dos quartets i dos tercets, a una rima uniforme i immutable formalment, a un metre específic? Per què no escriure sonets i gaudir-ne lliurement?
Això és el que intenta assolir Sonetàlia, barrejar indistintament el clàssic i el modern, sense cap altra aspiració que el gaudi de qui escriu i de qui llegeix..."

Mirada

Atròfies


He perdut les ganes de córrer, de respirar l'aire
Ple de rosada i de presses, de viure només?
O de mirar les postes de sol, d'olorar la flaire
De cada flor que creix i floreix al meu recés?

He temut passejar per la sorra amb la fressa
De l'onatge a cau d'orella i no gaudir de la mar?
O és que m'he cansat de competir amb la pressa
De qui no arriba enlloc i ho deixa tot a l'atzar?

Qui sap si, per això, el meu cos s'ha rebel·lat
I no vol veure-hi més, i atrofia les terminacions
Perquè sols em treballin els records, la memòria?

Avui, com cada matí, endegaré de nou el combat,
Bastó llarg i pigall per defensar les meves accions,
Mentre els ulls i les cames expliquen llur història.


Lluís Servé Galan
(El Vendrell, Tarragona, 1978)
Atròfies
Sonetàlia (Novíssima Lírica Clàssica)

Col·laboració sol·lidària participant al
Recital d'imatges i poesia per la discapacitat
"Les nostres mirades... les vostres paraules"

Exposició Poètica Visual



Lluís Servé Galan,
col·laborador i articulista de Lo Càntich,
publica habitualment al seu bloc:

Enllaç a 'Es desclou la tenebra' -Lluís Servé Galan- (obre nova finestra)
Es desclou la tenebra


[ Tornar a l'índex ]


El racó de la poesia musical

Vanessa Mies Iborra
El racó de la poesia musical (Vanessa Mies Iborra)

"La música és sens dubte un poema."

Beth
Terra trencada

Beth

Terra trencada


S'ha apagat el foc fred de mirada tèbia.
S'ensorren els edificis al teu pas.
I ha mort el cor de la guineu més jove.
I les llàgrimes... les llàgrimes un mar...

Diga'm on vas,
terra trencada,
que la meva ombra dissecada vol
saber de reis,
d'herois,
de la magnificència de la mort,
de sort,
dels aires dels poetes de debò.

S'ha desfet el glaç calent amb comptagotes.
S'ha submergit vergonyós l'iceberg.
S'amarguen porucs els crancs rere les roques
i les llàgrimes són llàgrimes del cel.

Diga'm on vas,
terra trencada,
que la meva ombra dissecada vol
saber de reis,
d'herois,
de la magnificència de la mort,
de sort,
dels aires dels poetes de debò.

Diga'm on vas
terra trencada.
Diga'm on vas
terra trencada.
Diga'm on vas
terra trencada.


Terra trencada
Del disc: "Segueix-me el fil"
Beth
Elisabeth Rodergas i Cols
(Súria, 1981)



ooO0Ooo

Selecció de: Vanessa Mies Iborra
El racó de la poesia musical

[ Tornar a l'índex ]


Univers de Poesia

Maria Rosa G. Zellweger
Univers de Poesia (Maria Rosa G. Zellweger)

"Vint preguntes a:
Josep Lozano"


Vint preguntes a: Josep Lozano


Josep Lozano
"Josep Lozano"


Has escrit:
   "Ara l’hora és arribada, ja que ahir, entre dues clarors, vaig tenir un somni..."

1. Quan vas començar a escriure
     Als onze anys, uns versets fàcils, candorosos i en castellà, en què parlava sobre aspectes d’Alginet, un poble d’economia agrícola, el meu.


Has escrit:
   “Que silent roman la rosa
ensonyada en son capoll,
anunciant-nos la desclosa
del seu intacte candor.”


2. La teva primera obra publicada va ser un poemari (Poemes home-terra). Conserves el primer poema que vas escriure?
     Si mal no recorde –encara que no sé si va ser el primer escrit en el nostre idioma– era un poemeta dedicat a la rosella, i una mica desangelat que, si fa no fa, deia: «Rosella/ flor roja i sens olor/ trista i sola, / flor del segador.» Tanmateix, les composicions que vaig recollir en Poemes home-terra (1971) ja tenien el corresponent deix compromés o metàfisic d’aleshores, alimentat per les meues preocupacions de jove. Llibre finançat amb uns diners que em va deixar el pintor Manuel Boix, de l’Alcúdia, amb uns guanys que havien, tret ell i els seus amics organitzant un recital de Raimon.


Has escrit:
   “Copa de mistela
i filtres d’amor,
bona nit de vetla
i el meu cos gojós”.


3. Un poeta?
     Vicent Andrés Estellés.


Has escrit:
   “Un dia va deixar el llibre del Càntic dels Càntics –l’únic que posseïa i que s’estimava molt– sota un salze...”.

4. Un poema?

No puc dir el teu nom

No puc dir el teu nom. O el dic negligentment.
No puc dir el teu nom. Certs dies, certes nits,
em passen certes coses. Tinc el desig de tu.
Esdevens, aleshores, la meua sola pàtria.
No puc dir el teu nom. Esvelta, tendra, càlida.
Terriblement esvelta, dempeus, com una pàtria.
No puc dir el teu nom. Car, si el dic, l'he de dir
amb certa negligència. No puc dir el teu nom.
No és un desig tan sols sexual, conjugal.
És el desig del riu, i el llençol, i la brossa.
És un instint de pàtria. És el desig de l'arbre,
i del cel, i del cànter, i el pitxer, i l'argila.
De ser i ser del tot, plenament: tenir pàtria.
I una pàtria lliure, i lluminosa, i alta.

Vicent Andrés Estellés
(Llibres d'exilis. 1971)


Has escrit:
   “Tot açò és doble i fal·laciosa mentida...”.

5. Les teves obres són creació o vivència?
     No crec que hi haja només dues opcions, dues alternatives... n’hi ha moltes més. En les meues obres hi ha vivències, lectures, impressions, pel·lícules, cultura oral, escriptura i reescriptura, etc. crec que l’escriptor o l’escriptora ha de ser com una mena d’esponja receptiva en la recerca de tot aquells mitjans que li poden aprofitar per a enriquir els seus recursos, per a escriure i perfeccionar la seua obra.


Has escrit:
   “Ens heu forçat canviar-nos els nostres noms.”

6. Et consideres un escriptor compromès?
     Al País Valencià, escriure en valencià, que és la nostra manera d’escriure en català, ja comporta, i fins ara indefugiblement, el compromís.


Has escrit:
   “Sol per la platja,
el cor rebel,
l’ànima franca
el pit potent,
arran de l’aigua”


7. Què neix primer el títol o l’obra?
     En el meu cas particular sol nàixer primer l’obra; per a mi el títol solament té una funció complementària.


Has escrit:
   “Aquestes lleis guarden la nostra dignitat com a poble. I ho tornarem a repetir: el rei del qual parlem no respecta la nostra dignitat... Per tant... digueu-me la veritat. Quin respecte ens pot merèixer aquell que ens ofèn?”.

8. Se’t considera l’iniciador de la novel·la històrica en valencià i la lectura de les teves obres ens mostra una exhaustiva recerca d’informació, però, al final... tot queda en una lectura lúdica o el passat ens pot fer entendre el present?
     Hi ha temes universals que sempre han interessat als lectors i a les lectores; com pot ser l’amor, la soledat, la recerca de la llibertat, el respecte, la tolerància, etc. que pots encabir en un escenari històric si saps fer-ho amb una certa habilitat. Tot i que jo no tinc massa receptes ni models. Em base sobre tot en la intuïció.


Has escrit:
   “Ens heu cremat els nostres llibres sagrats, barrejant-los amb immundícies de porc."

9. Com a escriptor... és complicat fer carrera literària escrivint en valencià?
     Sí. Però aqueixa ha estat la meua opció, que he elegit lliurement. La nostra situació, en molts aspectes, massa i tot, és lamentable, però la meua consigna és aquella locució que un dia vaig oir a Vinaròs: «No res i avant». Perquè, a més a més, estic convençut que sobre la base d’un victimisme que es retroalimenta, que es llepa la nafra, no es pot bastir res de profit.


Has escrit:
   “És tanta la dolor que m’aombra en l’oprobi que voldria que els meus ulls no veiessen l’aurora; perquè la trista vida que duc ja no em fa cap de goig.”.

10. Fabulació històrica... Cap a on es dirigeix el valencià com a llengua?
     Això el temps ho dirà; altrament, la llengua de catalans, valencians i balears és una i indestriable, cosa que hom oblida massa sovint. Josep Pla deia que el seu país era on es deia: «Bon dia!»; el meu també. La pregunta la podríem fer amb un abast més ampli. Cap a un va el català com a llengua de cultura, o més encara, com a vehicle de comunicació social? Catalunya, ja ho sé, no té al respecte tants problemes com el País Valencià o les Illes; però també en té i pot quedar-se com un reducte, un reducte a abatre fins fer-lo desaparèixer. Hem de lluitar per salvar-nos tots, o potser caiguem tots, uns més aviat i altres més tard.


Has escrit:
   “Crec que som conscients que la nostra cultura passa per moments difícils, fins al punt que pot perillar la seua mateixa existència en un futur més menys proper...”

11. Agitador cultural molt implicat. Cinc cèntims sobre la Diada d’Estellés.
     Tractaré de ser breu. El dia 14 de juliol de 2010 vaig publicar a Infomigjorn, revista virtual que dirigeix Ernest Reig, una carta de convit adreçada a tothom, amb la proposta d’instituir una nova celebració, la primera Festa Vicent Andrés Estellés (1922-1993) autor que nasqué un 4 de setembre a Burjassot. La proposta suggeria fer-la en les primers divendres o dissabtes del mes de setembre, on entrara un plat típic de la nostra gastronomia, un bon vi de la terra i la lectura de poemes del poeta. D’una manera semblant a com fan els escocesos –des de fa ja més de dos-cents anys– cada 25 de gener, per celebrar el naixement del poeta en llengua escocesa Robert Burns (1759-1796). Amb l’objecte de crear una nova celebració amb què cohesionar la nostra gent, enfortir la nostra autoestima i defensar la nostra cultura i llengua d’una manera festiva i popular.
El resultat va ser prou engrescador, ja que al setembre, octubre i fins i tot novembre de 2010 van fer la Diada, amb sopars, dinars, recitals o itineraris poètics, en unes trenta poblacions: Alboraia, Alaquàs, Alginet, Barcelona, Benaguasil, Benicarlo, Benimaclet, Benimodo, Burjassot, Canals, Cocentaina, Cullera, Dénia, Elx, Gandia, Guardamar, la Nucia, Manuel, Montserrat dels Alcalans, Otos, Picanya, Sant Joan d’Alacant, Sueca, Teulada, Torrent, València, Vandellós, Vilamarxant, Vic i Xàtiva, a vegades organitzada per partits i altres per associacions culturals, on participaren poetes, músics i rapsodes. I que enguany tornarem a repetir en molts pobles valencians; a la qual m’agradaria que s’uniren també pobles i ciutats de Catalunya i les Illes.


Has escrit:
   “Fogueret de carn torrada,
allioli de cinc alls,
una ampolla de Torís
i la rosca ben mullada.”


12. Gastronomia o toponímia?
     La gastronomia, la toponimia, la música, la història, etc. tot això ha de conformar la nostra cultura, és on podem veure’ns identificats, i no ho hem de desatendre.


Has escrit:
   “L’èxit de Crim de Germania mai no ha estat un problema per a mi”.

13. La pregunta obligada: Què va representar Crim de Germania en la teva vida?
     Va suposar ser conegut, llegit, en alguns casos admirat, i tindre les portes obertes del món editorial que publicava aleshores en català.


Has escrit:
   “Personalment crec que el principal problema de l’escriptor sempre rau en la seua professionalització, és a dir, com viure decentment de la literatura que escriu, i en el meu cas això no ha estat possible.”

14. Què no et proporciona l’escriptura?
     La escriptura m’ha proporcionat moltes coses bones i satisfaccions, perquè negar-ho. Però no allò que diuen els castellans «un discreto passar», amb el qual jo em conformaria. És a dir, una manera digna de viure guanyant-me la vida amb el que escric.


Has escrit:
   “Sí, ja sé que és una bajanada... però així ha sigut. Potser alguna cosa deu voler significar...”

15. En primera, segona o tercera persona?
     Tinc una certa preferència per la primera persona, sobre tot quan escric narrativa, perquè és una manera de reduir la distància entre l’autor i lector/a, una manera de facilitar la identificació, d’afavorir la versemblança, en aqueix joc de seducció que tu proposes amb el teu text.


Has escrit:
   “Li agradava discursejar i escoltar-se, sentir la facilitat amb què li brollaven les paraules a la boca, constatar el seu poder de seducció o persuasió”

16. Per escriure... teclat o ploma?
     Teclat, sense cap de dubte.


Has escrit:
   “Perquè vingut sóc per il·luminar-vos en aquesta boira maligna que us encega.”

17. Per llegir... pantalla o paper?
     No m’importa massa el suport, importa el text i el missatge.


Has escrit:
   “Quan vaig arribar a la casa, ella estava sola. Jo li vaig deixar la llanda de llepolies damunt la taula”.

18. Ella... et llegeix?
     Pense que sí. De fet, i en general, segons tinc entés, hi ha més lectores que lectors.


Has escrit:
   “Hui tinc els ulls plens d’oliverars, de vinyes, de palmeres i de flors de roig baladre; les meues orelles s’omplen de rialles, de gatzares, de cançons.”

19. Com a escriptor... la pregunta que mai no t’han fet...
     Al llarg de la meua vida m’han fet nombroses preguntes, però no trobe a faltar-ne cap que, amb la seua resposta, poguera ser una clau interpretativa de la meua vida o de la meua obra.


Has escrit:
   “En oir les meues paraules em va soltar, i a l’instant m’oferí, en un gobelet d’estany, on poc de vi de Sant Oneixent.”

20. Un tastet del teu últim poema...
     Un poema inèdit, parteix d’una anècdota real.

Xúquer
Per a Alícia Marqués

Regna la serena en la calma nit,
plàcida polsima el rou sobre els arbres,
àvida la terra el rep amb delit
com dolça carícia que afaiçona l’aire.

Els vells horts floreixen blanca tarongina,
ornant la contrada de bella prestància,
els bancals exhalen un goig fet fragància
que sorprés l’olfacte de sobte endevina.

Discreta discorre la corrent del riu,
àlbers, oms i salzes flaquegen son curs,
escoltant atents els bells mots que els diu,
són paraules d’aigua, remorós discurs.

La Lluna llambreja a l’espill fluvial,
té cara de dona, sembla que somriu,
en aquest paratge d’un Xúquer ben viu
que amansit ens parla dins la nit coral.

Josep Lozano i Lerma (Alginet, Ribera Alta, 1948).
Escriptor. Llicenciat en Lletres Modernes per la Universitat de París VIII (Vincennes). Llicenciat en Filologia Valenciana per la Universitat de València i doctor el 2008, amb una tesi sobre el dietari de mossén Pere Joan Porcar (1584-1929).

Col·laborador de diverses revistes (L’Espill, El Temps, Caràcters, Saó, Serra d’Or...), és autor de guions de televisió i cinema. Ha estat guionista dels curtmetratges Cascall i Les dents, ha col·laborat en l’elaboració de l’argument de les pel·lícules de Carles Mira Alfandús i Daniya, i ha escrit el guió del capítol Joaquim Sorolla, l’eloqüència de la llum, de la sèrie de Canal 9 “Valencians que han fet història”.

Obra:
Poemes home-terra (1971)
Crim de Germania (1980)
El dia de la sang (1981)
Històries marginals (1982)
El cavallet de cartró (1984)
Laodamia i altres contes (1986)
Ofidi (1991)
Ribera (1991)
Leandre i Hero / Història de Josep (1998)
El Mut de la Campana (2003)

Traduccions:
El viatger en la terra, de Julien Green (1990)
Arria Marcella, de Théophile Gautier (1991)
Vanina Vanini, de Stendhal (1992)
Carmen, de Prosper Merimée (1993)
La simfonia pastoral, d’André Gide (1993)
Herodies, de Gustave Flaubert (1994)

Premis:
Premi Andròmina de Narrativa per “Crim de Germania”.
Premi Crítica Serra d’Or per “Crim de Germania”.
Premi Crítica del País Valencià per “Crim de Germania”.
Premi Tirant lo Blanc de Literatura Infantil per “El cavallet de cartró”.
Premi Xúquer de Narrativa per “Laodamia i altres contes”.
Accèsit Ciutat de Xàtiva per “El dia de la Sang”.
Premi Prudenci Bertrana de Novel·la per “Ofidi”.
Premi Ciutat d’Alzira per “Ribera”.

[ Tornar a l'índex ]



La Redacció solament es fa solidària dels treballs
que no porten signatura.
Dels articles signats en són responsables llurs autors.


Lectures d'aquest número
comptador de lectures


Creative Commons License
Lo Càntich - Retalls de poesia d'arreu del món
està subjecte a una llicència de
Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0
de Creative Commons.
NR: 1003305878809

CC BY-NC-ND 3.0
Safe Creative
Qualsevol mena de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d'aquesta obra resta sotmesa a les característiques específiques d'aquesta llicència.

[ Tornar a l'índex ]

Lo Càntich
Lo Càntich
Revista Digital de Literatura, Art i Cultura EVISTA
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Editada per l'Associació de Relataires en Català (ARC)


Pàgines visitades:
2.338.669
Tecnologia: Google Analytics
Codi: UA-19604119-1
Període:
01/03/2010 - 30/09/2015

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d'escriptors i escriptores d'arreu del món, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats...

Lo Càntich és un espai que pretén promoure l'estima per la lectura i l'escriptura compartida. I, al mateix temps, vol ser també un fòrum que potèncii la nostra llengua i la nostra identitat. Un petit gest, per salvar els mots... De fet, l'expressió per mitjà de l'escriptura és una evidència lingüística que indica la fortalesa d'un poble i garanteix la seva supervivència.

La publicació a Lo Càntich està oberta a escriptors/es de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Aquells autors que, expressant-se habitualment en una altra llengua, desitgin ser traduïts al català, ho hauran de fer constar expressament.

Les aportacions es poden realitzar mitjançant:
Publicació de textos originals.
Suggeriments d'obres d’autors clàssics.
Traduccions d’autors que escriguin en altres llengües.
Col·laboracions específiques.

[ Publicar a Lo Càntich ]