![[ Inici ]](https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi6sUczVKU3bUjirgACN8lGGTNqrTOYYf20jEHRS9pzeYWOc3_R8dPln5UPOTEq5mERRcBScZEKkmEDvVgoXUTMK65cNAnKvbHafGXJE9yjkr86dqDHVnRdF6oeGv2oAbQf0bHt5QB51UNO/s1600/favicon.JPG){kind=small}
Lo Càntich
- Revista Digital de Poesia, Art i Cultura -
(Retalls de poesia d'arreu del món)
ISSN 2014-3036
Número 8
Al·legoria, 2011
Abril, 2011
Pere Abad i Sorribes
Toni Arencón i Arias
Dolors Garrido Martínez - Maria Rosa G. Zellweger
Toni Arencón i Arias - Laura Boadas i Galí
Paolo Santos - Esther Llobet i Díaz
Pep Colomer Blanco - Pilar Campmany i Piqué - M. Roser Algué Vendrells
Núria Niubó i Cabau - Xesc Font i Odrí - Francesc Arnau i Chinchilla
Paolo Santos - Empar Sáez - Toni Arencón i Arias - Laura Boadas i Galí
Esther Llobet i Díaz - Daniel Ferré Teruel - Sandra Domínguez Roig
Lluís Servé Galan - Vanessa Mies Iborra - Maria Rosa G. Zellweger
Jordi de Sant Jordi - Manuel Milà i Fontanals - Juan Clemente Zenea
Jacint Verdaguer - Joan Maragall - Maria Antònia Salvà
Guerau de Liost - Umberto Saba - Josep Carner
T.S. Eliot - Alfonsina Storni - Mario Benedetti - J.V. Foix
Marià Manent - Joan Oliver (Pere Quart) - Martí Dot i Parellada
Robert Desnos - Bernat Artola - Salvador Espriu
Esther María Osses - Joan Fuster - Albert Ràfols-Casamada
Miquel Martí i Pol - Narcisa Oliver
Lluïsa Juriol - Josep Maria Fuster - Pilar Campmany i Piqué
Glòria Calafell - Josep Lozano - Imma Fuster i Tubella
Carles Carmona i Grau - Francesc Arnau i Chinchilla
Joan Feliu i Blanes - Marta Pérez i Sierra - Enric Roca Perich
Antonio C. Robredo - Pura Maria García - Joan Abellaneda i Fernández
Teresa Bosch i Vilardell - Teresa Colom - Daniel Ferré Teruel
Samuele Arba - Junli Yuii - Emery Gómez
Maria Serra Orpinell Serramià - Esther Pont Gràcia
Montserrat Sanahuja - Oliver Holmes-Gunning
Ariadna Ade - Carlota Murillo Pont
Josep Maria Fuster - Josep Segura Ruiz - Antonio C. Robredo
Toni Arencón i Arias - Dolors Garrido Martínez
Esperanza Casal - Claudi Giné
Pere Niçard - Raffaello Sanzio d'Urbino - Pieter Brueghel el Vell
Joseph Mallord William Turner - Ferdinand-Victor-Eugène Delacroix
Camille Pissarro - Jules Joseph Lefebvre
Aureliano de Beruete y Moret - Paul Gauguin - Vincent Van Gogh
Ferdinand Hodler - Gustav Klimt - Joaquim Sorolla
Wassily Kandinsky - Harald Sohlberg - Xavier Gosé i Rovira
Pablo Picasso - Amedeo Modigliani - Santiago Rusiñol - Egon Schiele
Salvador Dalí - Robert Capa - Jesús de Perceval
Albert Ràfols-Casamada - Ramon Navarro Bonet
Pilar Campmany i Piqué - Francesc Arnau i Chinchilla
Daniel Horacio Agostini - Francesc Andreu Garcia “pakiu”
Maria Rosa Vila - Toni Arencón i Arias - Mari Carmen Fernández Quirós
Esperanza Casal - Esther Llobet i Díaz - Mariano Gabriel Pérez
Junli Yuii - Comú d’Encamp - D-Phhertmant - Núria Arnau
"Sakura"
© Junli Yuii
Lo Càntich
- Revista digital de poesia, art i cultura -
(Retalls de poesia d'arreu del món)
ISSN 2014-3036
NR: 1003305878809
Número 8 - Al·legoria, 2011
Abril, 2011
CC BY-NC-ND 3.0
ÍnDeX
- I -
Editorial
Editorial
Toni Arencón i Arias
Il·lustració de portada:
"Sakura"
Junli Yuii
- II -
Càntichs clàssics i contemporanis,
de casa nostra i d'arreu del món
Càntichs clàssics i contemporanis,
de casa nostra i d'arreu del món
Romanç popular
Il·lustració:
"País de Xauxa"
Pieter Brueghel el Vell
Sovint sospir, dona, per vos, de luny...
Jordi de Sant Jordi
Il·lustració:
"Jordi de Sant Jordi"
Ramon Navarro Bonet
Jordi de Sant Jordi
Il·lustració:
"Jordi de Sant Jordi"
Ramon Navarro Bonet
Manuel Milà i Fontanals
Il·lustració:
"Monestir de Pedralbes"
Anònim
Si després que jo mori...
Juan Clemente Zenea
Traducció:
Toni Arencón i Arias
Il·lustració: "Òrfena en el cementiri"
Ferdinand-Victor-Eugène Delacroix
Juan Clemente Zenea
Traducció:
Toni Arencón i Arias
Il·lustració: "Òrfena en el cementiri"
Ferdinand-Victor-Eugène Delacroix
Guerau de Liost
(Jaume Bofill i Mates)
Il·lustració: "Barcelona021"
D-Phhertmant
Cafè Tergeste
Umberto Saba
Traducció: Josep Maria Fuster
Il·lustració: "Pipa"
Ramon Navarro Bonet
Umberto Saba
Traducció: Josep Maria Fuster
Il·lustració: "Pipa"
Ramon Navarro Bonet
Josep Carner
Il·lustració:
"Boulevard Montmartre: Nit"
Camille Pissarro
El vent es va aixecar a les quatre
T.S. Eliot
Traducció: Josep Segura Ruiz
Il·lustració: "Crepuscle amb núvols foscos"
Joseph Mallord William Turner
T.S. Eliot
Traducció: Josep Segura Ruiz
Il·lustració: "Crepuscle amb núvols foscos"
Joseph Mallord William Turner
Retrat de García Lorca
Alfonsina Storni
Traducció:
Dolors Garrido Martínez
Il·lustració:
"Retrato de Federico García Lorca"
Mari Carmen Fernández Quirós
(M.C.F. oliV)
J.V. Foix
Il·lustració:
"Petit somni en vermell"
Wassily Kandinsky
Últim poema
Robert Desnos
Traducció: Claudi Giné
Il·lustració: "L'ombra sobre la dona"
Pablo Picasso
Robert Desnos
Traducció: Claudi Giné
Il·lustració: "L'ombra sobre la dona"
Pablo Picasso
Bernat Artola
Il·lustració:
"El bot blanc"
Joaquim Sorolla
Ciutat de sorra
Esther María Osses
Traducció: Esperanza Casal
Il·lustració: "Ciutat de sorra"
Esperanza Casal
Esther María Osses
Traducció: Esperanza Casal
Il·lustració: "Ciutat de sorra"
Esperanza Casal
Joan Fuster
Il·lustració:
"Composició satírica"
Salvador Dalí
Ara mateix
Miquel Martí i Pol
Il·lustració:
"Portada del DVD Poetes
de Lluís Llach"
Miquel Martí i Pol
Il·lustració:
"Portada del DVD Poetes
de Lluís Llach"
Unes altres roses
M. Roser Algué Vendrells
Marià Manent
Salvador Espriu
Martí Dot i Parellada
Jacint Verdaguer
Maria Antònia Salvà
Il·lustracions:
D-Phhertmant
- III -
Càntics d'avui, d'ara, d'ací, d'allà i de més enllà
Càntics d'avui, d'ara, d'ací, d'allà i de més enllà
Lluïsa Juriol
Il·lustració:
"El nen amb la coloma"
Pablo Picasso
Josep Maria Fuster
Fotografia:
"Voluntari de les Brigades Internacionals"
Robert Capa
Pilar Campmany i Piqué
Il·lustració:
"Violeta"
Pilar Campmany i Piqué
Glòria Calafell
Il·lustració:
"Ondine"
Paul Gauguin
Josep Lozano
Il·lustració:
"Lliure a trenc d’alba"
Toni Arencón i Arias
Imma Fuster i Tubella
Il·lustració:
"Jugant amb el gat"
Xavier Gosé
Carles Carmona i Grau
Il·lustració:
Recital d'imatges i poesia per la discapacitat
"Les nostres mirades... les vostres paraules"
Francesc Arnau i Chinchilla
Il·lustracions:
"Màscara sobre fons blau"
Mariano Gabriel Pérez
"Carnestoltes"
Jesús de Perceval
Joan Feliu i Blanes
Il·lustració:
Recital d'imatges i poesia per la discapacitat
"Les nostres mirades... les vostres paraules"
Marta Pérez i Sierra
Il·lustració:
"Dona"
Maria Rosa Vila
Geometria
Enric Roca Perich
Il·lustracions:
"Geometria i Astronomia"
Raffaello Sanzio d'Urbino
"Tren en la nit"
Aureliano de Beruete y Moret
"Pluja, vapor i velocitat"
Joseph Mallord William Turner
Antonio C. Robredo
Il·lustració:
Recital d'imatges i poesia per la discapacitat
"Les nostres mirades... les vostres paraules"
Joan Abellaneda i Fernández
Il·lustració:
"Llampegueig de sol"
Harald Sohlberg
Teresa Bosch i Vilardell
Il·lustració:
Recital d'imatges i poesia per la discapacitat
"Les nostres mirades... les vostres paraules"
Pura Maria García
Il·lustració:
"Comp-201"
D-Phhertmant
Joan Abellaneda i Fernández
Il·lustració:
Recital d'imatges i poesia per la discapacitat
"Les nostres mirades... les vostres paraules"
Teresa Bosch i Vilardell
Fotografia:
Daniel Horacio Agostini
Teresa Colom
Il·lustració:
"Realització"
Gustav Klimt
Daniel Ferré Teruel
Il·lustració:
"La persistència de la memòria"
Salvador Dalí
Samuele Arba
Il·lustració:
"Quadre sobre vidre amb sol"
Wassily Kandinsky
Junli Yuii
Il·lustració:
"Sakura"
Junli Yuii
Emery Gómez
Il·lustració:
Recital d'imatges i poesia per la discapacitat
"Les nostres mirades... les vostres paraules"
Maria Serra Orpinell Serramià
Il·lustració:
"Paisatge a prop d'Auvers sota la pluja"
Vincent Van Gogh
Esther Pont Gràcia
Categoria D
Il·lustració:
Pilar Campmany i Piqué
Montserrat Sanahuja
Categoria D
Il·lustració:
Pilar Campmany i Piqué
Oliver Holmes-Gunning
Categoria C
Il·lustració:
Pilar Campmany i Piqué
Ariadna Ade
Categoria C
Il·lustració:
Pilar Campmany i Piqué
Carlota Murillo Pont
Categoria B
Il·lustració:
Pilar Campmany i Piqué
- IV -
Amb nom propi
Amb nom propi
M. Roser Algué Vendrells
Inclou:
(fragment)
Pep Colomer Blanco
Narcisa Oliver
Pilar Campmany i Piqué
Il·lustració: "Camp de roselles"
Pilar Campmany i Piqué
M. Roser Algué Vendrells
Inclou:
Núria Niubó i Cabau
Il·lustració:
"Retrat de l'àvia Anna cosint"
Salvador Dalí
Xesc Font i Odrí
Cançó Popular
Francesc Arnau i Chinchilla
Il·lustracions i fotografies:
Ramon Navarro Bonet, Núria Arnau, Francesc Andreu Garcia “pakiu”, Francesc Arnau i Chinchilla
Paolo Santos
Il·lustració:
"Retaule de Sant Jordi"
Pere Niçard
Empar Sáez
Inclou:
- -
Il·lustracions: Albert Ràfols-Casamada
Toni Arencón i Arias
Il·lustració: "Ferides"
Toni Arencón i Arias
Laura Boadas i Galí
Joan Oliver (Pere Quart)
Esther Llobet i Díaz
Daniel Ferré Teruel
Il·lustracions:
"La veritat" - Jules Joseph Lefebvre
"La veritat II" - Ferdinand Hodler
"La veritat s'ha desvetllat" - Egon Schiele
Sandra Domínguez Roig
Il·lustracions:
"Bromera de vers" "Ciutat en la boira"
Toni Arencón i Arias
Lluís Servé Galan
Il·lustracions:
"Noia aseguda..." - Egon Schiele
"Nudo dolente" - Amedeo Modigliani
Vanessa Mies Iborra
Miquel Abras
Maria Rosa G. Zellweger
Fotografia:
Comú d’Encamp
- V -
Culturàlia
Culturàlia
![Abraçada a la meva pròpia pell [poemari]](https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhYACgi-d0QAxZ_nLiICHXwO_EP7sReyaIyDihktBRdlU4vvvRIumPNxuorML5mqC8pZUi3T3Z4J4Djt9UZbdVnlbWMkc2fB6ftNe4ow5X8WX-5hOxOa2A8WkxJPzITSLF2b6nhGhIomlRX/s320/Portada-Abra%25C3%25A7ada-p.jpg)
Diversos autors
Pròleg: Pere Abad i Sorribes
Epíleg: Pilar Campmany i Piqué
Portada: "Amara'm" Toni Arencón i Arias
Gervasio Sánchez
![Dones d'heura [poemari]](https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjLk5wE2Wjj8PXItmGU_1QQ0AU8gFv94VCaTfoN_6Lx5WK3ghtjVDm8uVARPnsl2ZAvHWKMVBTPK792maQNfdEsq4gJD75cyxZ9wdHt0-elndnoM7Z_nAVpK-nuWpB7s4E0Tk2ZUY9Xj2LY/s200/Dones+d%2527heura.jpg)
Marta Pérez i Sierra
![dies estranys [poemari]](https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhblaDs_p0UQcMgnzlcK628JXeaOPtuuDnXzZHhwZiQDLzNeOpNSJmScijlQMPsKz5QpHo98cHBfsJ4orXBhBIivFCd0qQhBjVO3JIdv41bXN-L73zbYQHkYz36SLO_yrScA6AidGjHQSiP/s200/dies+estranysp.jpg)
Samuele Arba
EDITORIAL
Toni Arencón i Arias
LO CÀNTICH
(Retalls de poesia d'arreu del món)
Número 8
Al·legoria, 2011
Toni Arencón i Arias
LO CÀNTICH
(Retalls de poesia d'arreu del món)
Número 8
Al·legoria, 2011
"Al·legoria de la poesia"
Santiago Rusiñol
Abril, 2011.
Lo Càntich. Al·legoria. Figura retòrica. Figura literària. Figura poètica.
Lo Càntich. Al·legoria. Figura retòrica. Figura literària. Figura poètica.
...No, no ho facis -va dir.
-Doncs bé -vaig dir-, s'observa que, com dèiem, són dos, i que regnen, l'un en el gènere i regió intel·ligible (el Bé), i l'altre, en canvi, en la visible (el Sol), i no dic que en el cel, perquè no creguis que jugo amb el vocable. Sigui com sigui, tens davant teu aquestes dues espècies, la visible i la intel·ligible?
-Les tinc.
-Pren, doncs, una línia que estigui tallada en dos segments desiguals i torna a tallar cadascun dels segments, el del gènere visible i el de l'intel·ligible, seguint la mateixa proporció. Llavors tindràs, classificats segons la major claredat o foscor de cadascun: en el món visible, un primer segment, el de les imatges. Anomeno imatges sobretot a les ombres, i en segon lloc, a les figures que es formen a l'aigua i en tot el que és compacte, polit i brillant, i a altres coses semblants, si és que m'entens.
-Sí que t'entenc.
-En el segon posa allò del qual és imatge: els animals que ens envolten, totes les plantes i el gènere sencer de les coses fabricades.
-Ho poso -va dir.
-¿Accediries potser -vaig dir jo- a reconèixer que el visible es divideix, en proporció a la veritat o a la manca d'ella, de manera que la imatge es trobi, respecte a allò que imita, en la mateixa relació que l’opinat pel que fa al conegut?
-Doncs bé -vaig dir-, s'observa que, com dèiem, són dos, i que regnen, l'un en el gènere i regió intel·ligible (el Bé), i l'altre, en canvi, en la visible (el Sol), i no dic que en el cel, perquè no creguis que jugo amb el vocable. Sigui com sigui, tens davant teu aquestes dues espècies, la visible i la intel·ligible?
-Les tinc.
-Pren, doncs, una línia que estigui tallada en dos segments desiguals i torna a tallar cadascun dels segments, el del gènere visible i el de l'intel·ligible, seguint la mateixa proporció. Llavors tindràs, classificats segons la major claredat o foscor de cadascun: en el món visible, un primer segment, el de les imatges. Anomeno imatges sobretot a les ombres, i en segon lloc, a les figures que es formen a l'aigua i en tot el que és compacte, polit i brillant, i a altres coses semblants, si és que m'entens.
-Sí que t'entenc.
-En el segon posa allò del qual és imatge: els animals que ens envolten, totes les plantes i el gènere sencer de les coses fabricades.
-Ho poso -va dir.
-¿Accediries potser -vaig dir jo- a reconèixer que el visible es divideix, en proporció a la veritat o a la manca d'ella, de manera que la imatge es trobi, respecte a allò que imita, en la mateixa relació que l’opinat pel que fa al conegut?
"L'al·legoria de la línia"
"República", VI
I la poesia? No podem (no sabem) definir què és la poesia. O sí? De fet, ens atrevim a postular què no és poesia:
La poesia no és un filtre de les coses
ni un estrany sortilegi ni un consell rotund
no està obligada a donar un missatge profund
ni a extreure de l'oblit les paraules ocioses
no és aurora de foc ni esbós de deesses
ni sol descriure els vitralls del món
no ha de ser sarró de vagabund
i sens dubte no és camí de roses
tot això que no és ocupa llarga llista
sense regles definides / poc convencional
més o menys un repte per al col·leccionista
en canvi allò que és imprimeix el seu senyal
i en el nou paisatge que proposa l'artista
la poesia assumeix el seu invent de la realitat.
Però, si la línia platònica permet reconèixer allò que és visible i invisible, podria delimitar i establir també el contingut de l'essència poètica? Podria proporcionar la línia platònica la definició de la poesia que fins avui ningú no ha pogut especificar?
Establim, doncs la línia. En un extrem situarem el dolor, el patiment, la mort, l'oblit, la crueltat i cada un dels vicis capitals (la luxúria, la gola, l'avarícia, l'accídia, la ira, l'enveja i la supèrbia). A l'extrem oposat situarem el plaer, el goig, l'amor, la vida i les virtuts oposades als pecats capitals (la humilitat, la caritat, la castedat, la paciència, la temprança, la compassió i la diligència).
Podria definir cada segment de la nostra línia imaginària l'esperit poètic?
Si, com referix Joan Margarit: "un bon poema, per bell que sigui, ha de ser cruel", el segment corresponent estaria oposat (per exemple) a l'amor, i s'entrellaçaria (per exemple) amb el patiment. La poesia de Joan Margarit no podria, doncs, provocar plaer ni goig, i estaria oposada a la mística de Sant Joan de la Creu o de Concha Urquiza. Fins aquí l'evidència. Podríem continuar incloent autors dins de cadascú dels segments, depenent del contingut de les seves obres. Però no sempre resultaria tan senzill com en el cas de Joan Margarit o de Sant Joan de la Creu. L'erotisme de Carlos Drummond de Andrade o de Manuel da Fonseca podria ser comprès dins del segment de la luxúria, però també dins del segment del plaer. Carles Riba ens fa evident la necessitat d'entrellaçar els diversos segments: "La poesia és joc, però també foc; recerca, però també gràcia; coneixement, però també transcendència". I aquí la nostra línia poètica començaria a trontollar. De fet, més que trontollar, es combaria. La línia poètica, a imatge de l'univers d'Einstein, es pregaria per la distorsió de l'espai i del temps. Així, de cada segment podríem traçar línies que enllaçarien els diferents conceptes obviant la seva oposició inicial i creant una trama de relacions sistemàtiques. Aquesta trama cíclica originaria un tren de camps magnètics i elèctrics canviants, embolicats en una ona sense principi ni fi. Una ona. La seva vibració originaria diferents sons, a semblança dels instruments d'una orquestra. Aquesta ona seria la poesia.
I si aquesta ona és la poesia, què és el poeta? El poeta es converteix en l'instrument i en l'intèrpret. En paraules de Josep Palau i Fabre: "El poeta és un mèdium; és a dir, un instrument o caixa de ressonància excepcional a través del qual els cataclismes, les convulsions (socials, polítiques o altres), els sentiments, les imatges, etcètera, es manifesten."
El poeta interpreta la poesia. El poeta instrumenta la poesia. "Un poeta parla bàsicament de l'ésser" (Miquel Bauçà).
En aquest número tenim el plaer de gaudir de les interpretacions magistrals dels mestres de la paraula Jordi de Sant Jordi, Manuel Milà i Fontanals, Juan Clemente Zenea, Jacint Verdaguer, Joan Maragall, Maria Antònia Salvà, Guerau de Liost, Umberto Saba, Josep Carner, T.S. Eliot, Alfonsina Storni, Mario Benedetti, J.V. Foix, Marià Manent, Joan Oliver (Pere Quart), Martí Dot i Parellada, Robert Desnos, Bernat Artola, Salvador Espriu, Esther María Osses, Joan Fuster, Albert Ràfols-Casamada, Miquel Martí i Pol i Narcisa Oliver.
Establim, doncs la línia. En un extrem situarem el dolor, el patiment, la mort, l'oblit, la crueltat i cada un dels vicis capitals (la luxúria, la gola, l'avarícia, l'accídia, la ira, l'enveja i la supèrbia). A l'extrem oposat situarem el plaer, el goig, l'amor, la vida i les virtuts oposades als pecats capitals (la humilitat, la caritat, la castedat, la paciència, la temprança, la compassió i la diligència).
Podria definir cada segment de la nostra línia imaginària l'esperit poètic?
Si, com referix Joan Margarit: "un bon poema, per bell que sigui, ha de ser cruel", el segment corresponent estaria oposat (per exemple) a l'amor, i s'entrellaçaria (per exemple) amb el patiment. La poesia de Joan Margarit no podria, doncs, provocar plaer ni goig, i estaria oposada a la mística de Sant Joan de la Creu o de Concha Urquiza. Fins aquí l'evidència. Podríem continuar incloent autors dins de cadascú dels segments, depenent del contingut de les seves obres. Però no sempre resultaria tan senzill com en el cas de Joan Margarit o de Sant Joan de la Creu. L'erotisme de Carlos Drummond de Andrade o de Manuel da Fonseca podria ser comprès dins del segment de la luxúria, però també dins del segment del plaer. Carles Riba ens fa evident la necessitat d'entrellaçar els diversos segments: "La poesia és joc, però també foc; recerca, però també gràcia; coneixement, però també transcendència". I aquí la nostra línia poètica començaria a trontollar. De fet, més que trontollar, es combaria. La línia poètica, a imatge de l'univers d'Einstein, es pregaria per la distorsió de l'espai i del temps. Així, de cada segment podríem traçar línies que enllaçarien els diferents conceptes obviant la seva oposició inicial i creant una trama de relacions sistemàtiques. Aquesta trama cíclica originaria un tren de camps magnètics i elèctrics canviants, embolicats en una ona sense principi ni fi. Una ona. La seva vibració originaria diferents sons, a semblança dels instruments d'una orquestra. Aquesta ona seria la poesia.
I si aquesta ona és la poesia, què és el poeta? El poeta es converteix en l'instrument i en l'intèrpret. En paraules de Josep Palau i Fabre: "El poeta és un mèdium; és a dir, un instrument o caixa de ressonància excepcional a través del qual els cataclismes, les convulsions (socials, polítiques o altres), els sentiments, les imatges, etcètera, es manifesten."
El poeta interpreta la poesia. El poeta instrumenta la poesia. "Un poeta parla bàsicament de l'ésser" (Miquel Bauçà).
En aquest número tenim el plaer de gaudir de les interpretacions magistrals dels mestres de la paraula Jordi de Sant Jordi, Manuel Milà i Fontanals, Juan Clemente Zenea, Jacint Verdaguer, Joan Maragall, Maria Antònia Salvà, Guerau de Liost, Umberto Saba, Josep Carner, T.S. Eliot, Alfonsina Storni, Mario Benedetti, J.V. Foix, Marià Manent, Joan Oliver (Pere Quart), Martí Dot i Parellada, Robert Desnos, Bernat Artola, Salvador Espriu, Esther María Osses, Joan Fuster, Albert Ràfols-Casamada, Miquel Martí i Pol i Narcisa Oliver.
Al·legoria poètica?
L'al·legoria no és més
que un mirall que trasllada
el que és amb el que no és,
i està tota la seva elegància
en que surti semblant
tant la còpia a la taula,
que el que està mirant a una
pensi que està veient ambdues.
que un mirall que trasllada
el que és amb el que no és,
i està tota la seva elegància
en que surti semblant
tant la còpia a la taula,
que el que està mirant a una
pensi que està veient ambdues.
Al·legoria 2011. Poesia i prosa, d'ara i d'avui. "Un mirall que trasllada". Diferents generacions, compartint paraules: Lluïsa Juriol, Josep Maria Fuster, Pilar Campmany i Piqué, Glòria Calafell, Josep Lozano, Imma Fuster i Tubella, Carles Carmona i Grau, Francesc Arnau i Chinchilla, Joan Feliu i Blanes, Marta Pérez i Sierra, Enric Roca Perich, Antonio C. Robredo, Pura Maria García, Joan Abellaneda i Fernández, Teresa Bosch i Vilardell, Teresa Colom, Daniel Ferré Teruel, Samuele Arba, Junli Yuii, Emery Gómez, Maria Serra Orpinell Serramià, Esther Pont Gràcia, Montserrat Sanahuja, Oliver Holmes-Gunning, Ariadna Ade i Carlota Murillo Pont.
Al·legoria 2011. Omar Khayyam refereix que la vida és com una partida d'escacs, en la qual les caselles negres representen les nits i les blanques els dies. I en aquesta partida, el jugador és una peça més en el tauler còsmic. L'alegoria de la línia no ens ha servit per extreure l'essència de la paraula, potser l'al·legoria de la partida d'escacs sigui més adient, perquè (peça a peça) els articulistes de Lo Càntich tinten (tintem) de colors les caselles. Pep Colomer Blanco (El cremat que flameja entre havaneres), Pilar Campmany i Piqué (Teixits de mots), M. Roser Algué Vendrells (Petiteses), Núria Niubó i Cabau (Paraula de Núria), Xesc Font i Odrí (De corrandes i cançons, per cantar i dansar), Francesc Arnau i Chinchilla (Al Sud del Gran Riu...), Paolo Santos (Rodolins de la saviesa popular), Empar Sáez (Poesia Transversal), Toni Arencón i Arias (El mercader de tulipes), Laura Boadas i Galí (Salvem els mots), Esther Llobet i Díaz (Amb la nostra presència), Daniel Ferré Teruel (Miscel·lània), Sandra Domínguez Roig (L'art de la nit eterna), Lluís Servé Galan (Sonetàlia 'Novíssima Lírica Clàssica'), Vanessa Mies Iborra (El racó de la poesia musical) i Maria Rosa G. Zellweger (Univers de Poesia) entrevistant a Teresa Colom.
Paraules. Josep Maria Fuster, Josep Segura Ruiz, Antonio C. Robredo, Dolors Garrido Martínez, Esperanza Casal, Claudi Giné. Gràcies per l'esforç de fer-nos més nostres les paraules d'altres càntics.
Imatges. Pere Niçard, Raffaello Sanzio d'Urbino, Pieter Brueghel el Vell, Joseph Mallord William Turner, Ferdinand-Victor-Eugène Delacroix, Camille Pissarro, Jules Joseph Lefebvre, Aureliano de Beruete y Moret, Paul Gauguin, Vincent Van Gogh, Ferdinand Hodler, Gustav Klimt, Joaquim Sorolla
Wassily Kandinsky, Harald Sohlberg, Xavier Gosé i Rovira, Pablo Picasso, Amedeo Modigliani, Santiago Rusiñol, Egon Schiele, Salvador Dalí, Robert Capa, Jesús de Perceval, Albert Ràfols-Casamada, Ramon Navarro Bonet, Pilar Campmany i Piqué, Francesc Arnau i Chinchilla, Daniel Horacio Agostini, Francesc Andreu Garcia “pakiu”, Maria Rosa Vila, Mari Carmen Fernández Quirós, Esperanza Casal, Esther Llobet i Díaz, Mariano Gabriel Pérez, Comú d’Encamp, D-Phhertmant, Núria Arnau, Junli Yuii... Junli Yuii...
Junli Yuii... per a tu (per a la teva imatge) la nostra portada d'aquest número. No, nosaltres tampoc no sabem si, a Honshū, aquesta primavera, les flors dels cirerers tornaran a inspirar poemes, però el nostre cor està amb tu. Amb tu i amb el poble amic dels poetes, allà on neix el sol.
Al·legoria, 2011. Abril, 2011. Roses i Llibres. Avui (ja) és la Diada de Sant Jordi. És l'hora de prémer el botó de fer poesia. És l'hora de prémer el botó de fer paraules.
Al·legoria 2011. Omar Khayyam refereix que la vida és com una partida d'escacs, en la qual les caselles negres representen les nits i les blanques els dies. I en aquesta partida, el jugador és una peça més en el tauler còsmic. L'alegoria de la línia no ens ha servit per extreure l'essència de la paraula, potser l'al·legoria de la partida d'escacs sigui més adient, perquè (peça a peça) els articulistes de Lo Càntich tinten (tintem) de colors les caselles. Pep Colomer Blanco (El cremat que flameja entre havaneres), Pilar Campmany i Piqué (Teixits de mots), M. Roser Algué Vendrells (Petiteses), Núria Niubó i Cabau (Paraula de Núria), Xesc Font i Odrí (De corrandes i cançons, per cantar i dansar), Francesc Arnau i Chinchilla (Al Sud del Gran Riu...), Paolo Santos (Rodolins de la saviesa popular), Empar Sáez (Poesia Transversal), Toni Arencón i Arias (El mercader de tulipes), Laura Boadas i Galí (Salvem els mots), Esther Llobet i Díaz (Amb la nostra presència), Daniel Ferré Teruel (Miscel·lània), Sandra Domínguez Roig (L'art de la nit eterna), Lluís Servé Galan (Sonetàlia 'Novíssima Lírica Clàssica'), Vanessa Mies Iborra (El racó de la poesia musical) i Maria Rosa G. Zellweger (Univers de Poesia) entrevistant a Teresa Colom.
Paraules. Josep Maria Fuster, Josep Segura Ruiz, Antonio C. Robredo, Dolors Garrido Martínez, Esperanza Casal, Claudi Giné. Gràcies per l'esforç de fer-nos més nostres les paraules d'altres càntics.
Imatges. Pere Niçard, Raffaello Sanzio d'Urbino, Pieter Brueghel el Vell, Joseph Mallord William Turner, Ferdinand-Victor-Eugène Delacroix, Camille Pissarro, Jules Joseph Lefebvre, Aureliano de Beruete y Moret, Paul Gauguin, Vincent Van Gogh, Ferdinand Hodler, Gustav Klimt, Joaquim Sorolla
Wassily Kandinsky, Harald Sohlberg, Xavier Gosé i Rovira, Pablo Picasso, Amedeo Modigliani, Santiago Rusiñol, Egon Schiele, Salvador Dalí, Robert Capa, Jesús de Perceval, Albert Ràfols-Casamada, Ramon Navarro Bonet, Pilar Campmany i Piqué, Francesc Arnau i Chinchilla, Daniel Horacio Agostini, Francesc Andreu Garcia “pakiu”, Maria Rosa Vila, Mari Carmen Fernández Quirós, Esperanza Casal, Esther Llobet i Díaz, Mariano Gabriel Pérez, Comú d’Encamp, D-Phhertmant, Núria Arnau, Junli Yuii... Junli Yuii...
Junli Yuii... per a tu (per a la teva imatge) la nostra portada d'aquest número. No, nosaltres tampoc no sabem si, a Honshū, aquesta primavera, les flors dels cirerers tornaran a inspirar poemes, però el nostre cor està amb tu. Amb tu i amb el poble amic dels poetes, allà on neix el sol.
Al·legoria, 2011. Abril, 2011. Roses i Llibres. Avui (ja) és la Diada de Sant Jordi. És l'hora de prémer el botó de fer poesia. És l'hora de prémer el botó de fer paraules.
Feliç lectura. Feliç Diada.
Lo Càntich, Al·legoria, 2011.
Abril, 2011
[ Tornar a l'índex ]
II
Càntichs clàssics i contemporanis,de casa nostra i d'arreu del món
Xauxa
Romanç popular
"País de Xauxa"
Pieter Brueghel el Vell
Xauxa
Só estat en una ciutat que la Xauxa s'anomena.
Les parets en són de sucre i les portes de canyella,
Tots los que són bons bribons
els agrada seguir terra
els carrers enrajolats de rajola de València.
Tots los que són bons bribons
els agrada seguir terra
Al mig d’aquella ciutat hi passa un riu de vi negre,
Tots los que són bons bribons
els agrada seguir terra
d'aiguardent i del bon vi naveguen nostres galeres
Tots los que són bons bribons
els agrada seguir terra
i una bassa de mel dolça set molins molen atesa,
Tots los que són bons bribons
els agrada seguir terra
i en el ruedo de la bassa els arbres llencen moneda,
Tots los que són bons bribons
els agrada seguir terra
les herbes llencen confits, clavells i roses les pedres.
Tots los que són bons bribons
els agrada seguir terra
I els que volen treballar els agafen i els desterren,
Tots los que són bons bribons
els agrada seguir terra
els porten a la presó i els fan estar deu dies presos.
Tots los que són bons bribons
els agrada seguir terra.
Xauxa
(Romanç popular)
"País de Xauxa"
Pieter Brueghel el Vell
(Breda, 1525 – Brussel·les, 1569)
[ Tornar a l'índex ]
Sovint sospir, dona, per vos, de luny...
Jordi de Sant Jordi
"Jordi de Sant Jordi"
Ramon Navarro Bonet
Sovint sospir, dona, per vos, de luny...
Sovint sospir, dona, per vos, de luny,
e sospirant va crexent ma follia
de vostr’amor, qu’enaysi fort me puny
que·m gira gauig en gran malancolia
cant me recort del vostre departir
c'a far me ve de vostra bella vista
e del comiat que pendray al partir,
tant que tristor m’asauta y·m conquista.
Certes, be say que·m valgra mes morir,
com fech Sent Peyr o Sent Johan Batista,
a cruzel mort, qu’en aycest punt venir
de veure tal cerimonia trista,
que del pensar ne pert sauber e seny
e vau com folls parlant en oradura
ab mi meseys, e s’algu diu que·m seny
eu li respon raso fora mesura.
Mas fin’amor eras tan fort m’estreny,
ans del partir no vull en tal pressura
metre mos ulls, car no·m valdria seny,
artz ne saber; mas pus qu’es ma ventura
c’aysi forsat m’ay de vos a llonyar,
lo comiat prench er per tota vegada
del vostre cors, bell e llinde sens par,
e lays mon cor en la vostra posada.
O, Deu! E com poray de mort campar
cant me veuray sols, ab pensa torbada,
en un vexell de fust lay en la mar,
absent de vos, lonyats d’esta ’ncontrada?
Mi recordan que·m seray tant llonyats
del pays dolç hon vostre cors habita,
ladonchs moris, si com desesperats,
malesin mi, fortuna y mala dita.
A Deu coman, bella, vostres beutats;
vostre capteny que tots mals foragita.
A Deu coman a vos, que·l mon honrats,
c’al mig del cor portats Honor escrita.
A Deu coman vostr’amoros esguart
ab que·m trasques lo cor d’on se devisa.
A Deu vos don, eras, puix qu’eu me part
de la mellor que may vestis camisa.
Reyna d’onor, heu suy en tota part,
o vius o mortz, vostres en tota guisa;
e prech a Dieu que ja de mal no·m guart
s'ieu part l'amor c'ay ins mon cor asisa.
Jordi de Sant Jordi
(Regne de València, 1399-1400? - 1424)
Sovint sospir, dona, per vos, de luny...
"Jordi de Sant Jordi"
Ramon Navarro Bonet
(Sueca, 1941)
[ Tornar a l'índex ]
Un temple antic
Manuel Milà i Fontanals
"Monestir de Pedralbes"
Anònim
Un temple antic
Hi ha un temple antic on altre temps los monjos
resaren llurs cantars;
on potents i vassalls conhort trobaren,
o remordent esglai.
Sos nobles murs han combatut set segles
amb pluges, vents i llamps;
jamai vençut, a cada nova lluita
més bell se n'és tornat.
Avui pareix cobert al peu de boira,
mes alça triomfant
arcs a dins d'arcs, historiades faixes,
cloquer enfinestrat.
Que bé colora l'alba son aspecte,
ensems joiós i gran!
Com s'avenen ses pedres envellides
i els arbres verdejants!
L'obra de l'home al camp belleses dóna,
i en pren ella del camp,
i maridats art i natura engendren
vida i amor i pau.
Riu d'oblidança, l'esperit neteja
de pensaments amargs;
plers somniat per un instant li porta
l'alè de l'Ideal.
Del mig d'alta pineda el sol s'aixeca,
les boires esquinçant;
dins de llum platejada, arbres i roques
se veuen enllà, enllà.
De campaneta dolça veu s'escampa
per la deserta vall,
i amb sec cruixit una esberlada porta
s'obre de bat a bat.
Ja hi veig venir mestressa matinera,
un nen a cada mà,
i amb un aire plaent, tot xano-xano,
un home de molts anys.
Noves remors, noves olors divaguen
per la terra i l'espai...
Sossega't, fantasia; cor, desperta't:
és hora de pregar.
resaren llurs cantars;
on potents i vassalls conhort trobaren,
o remordent esglai.
Sos nobles murs han combatut set segles
amb pluges, vents i llamps;
jamai vençut, a cada nova lluita
més bell se n'és tornat.
Avui pareix cobert al peu de boira,
mes alça triomfant
arcs a dins d'arcs, historiades faixes,
cloquer enfinestrat.
Que bé colora l'alba son aspecte,
ensems joiós i gran!
Com s'avenen ses pedres envellides
i els arbres verdejants!
L'obra de l'home al camp belleses dóna,
i en pren ella del camp,
i maridats art i natura engendren
vida i amor i pau.
Riu d'oblidança, l'esperit neteja
de pensaments amargs;
plers somniat per un instant li porta
l'alè de l'Ideal.
Del mig d'alta pineda el sol s'aixeca,
les boires esquinçant;
dins de llum platejada, arbres i roques
se veuen enllà, enllà.
De campaneta dolça veu s'escampa
per la deserta vall,
i amb sec cruixit una esberlada porta
s'obre de bat a bat.
Ja hi veig venir mestressa matinera,
un nen a cada mà,
i amb un aire plaent, tot xano-xano,
un home de molts anys.
Noves remors, noves olors divaguen
per la terra i l'espai...
Sossega't, fantasia; cor, desperta't:
és hora de pregar.
Manuel Milà i Fontanals
(Vilafranca del Penedès, 1818 - 1884)
Un temple antic
"Monestir de Pedralbes"
[ Tornar a l'índex ]
Si després que jo mori...
Juan Clemente ZeneaTraducció: Toni Arencón i Arias
"Òrfena en el cementiri"
Ferdinand-Victor-Eugène Delacroix
Si després que jo mori...
Si després que jo mori,
a la llar d'un amic
la meva òrfena infeliç i captaire
arriba implorant protecció i abric;
i alberg hospitalari
troba en les seves desgràcies,
jo sortiré del sepulcre solitari
i al bon amic li donaré les gràcies.
Juan Clemente Zenea
(Bayamo, Cuba, 1832 - L'Havana, 1871)
Si después que yo muera...
Diario de un Mártir (Cuaderno Póstumo)
"Òrfena en el cementiri"
Ferdinand-Victor-Eugène Delacroix
(Charenton-Saint-Maurice, França, 1798 - París, 1863)
Toni Arencón i Arias
Si després que jo mori...
del poema original:
Si después que yo muera...
Si después que yo muera,
al hogar de un amigo
mi huérfana infeliz y pordiosera
llega implorando protección y abrigo;
y albergue hospitalario
encuentra en sus desgracias,
yo saldré del sepulcro solitario
y al buen amigo le daré las gracias.
ooO0Ooo
[ Tornar a l'índex ]
Elogi de la Poesia
Primera PartI
Joan Maragall
Elogi de la Poesia
Poesía es l'art de la paraula; entenent per Art la bellesa passada a travers de l'home; y per Bellesa la revelació de la essencia per la forma. Forma vull dir l'emprenta que en la materia de les coses ha deixat el ritme creador.
Perque consistint la creació en l'esforç diví a travers del caos, en la essencia de l'esforç està el ritme, o sia alternació d'acció y repòs. Aixís el trobem en el moure's les onades en la mar, y en el petrificat oneig de les montanyes; en la disposició de les branques en el tronch, y en l'obrirse de les fulles; en els crestalls de les pedres precioses, y els membres de tot còs animal; en l'udol del vent y els de les besties, y en el plor de l'home.
Perque consistint la creació en l'esforç diví a travers del caos, en la essencia de l'esforç està el ritme, o sia alternació d'acció y repòs. Aixís el trobem en el moure's les onades en la mar, y en el petrificat oneig de les montanyes; en la disposició de les branques en el tronch, y en l'obrirse de les fulles; en els crestalls de les pedres precioses, y els membres de tot còs animal; en l'udol del vent y els de les besties, y en el plor de l'home.
Jo m'afiguro que Déu, principi y fi de totes les coses, va revelantse a si mateix per elles, creantles amb esforç a travers del càos, que's resisteix a la creació (aquest es el misteri del mal lligat al de la creació mateixa).
En aquest esforç creador per la revelació, l'home representa tot l'estat de conciencia divina que la terra ha arribat a lograrhi: es la Natura sentintse de son retorn a Déu Pare.
Digué Jesus: "He sortit del Pare y he vingut al món; ara deixo el món y torno al Pare". En aquestes paraules trobo jo tot el cicle de la vida, o sía, Déu cercantse a sí mateix ab amor y dolor a travers del món, desde l'esforç per néixer l'herbeta més humil fins al misteri sublim de la Redempció per la Passió y Mort.
Per això veig en l'amor el dolor, la lley de la vida. Vegeu com l'amor es un desig de confusió, per instint d'unitat y eternitat. Perquè provenint les coses diverses de l'unitat divina, confusament se'n recorden y tiren a restablirshi, y aixís van cercantse unes ab altres, y segons les misterioses afinitats de llur natura pugnen per confondres y identificarse. Y la vida universal es aquesta busca y aquest esforç, y per això es tota moviment y acció. Es L'amor che muove il sole e l'altre stelle, y que's manifesta acostantse les unes coses a les altres, abrassantse y besantse per comunicarse el llur alè de vida, y procurant ferse unes en tot el que consent la llur naturalesa terrenal: y el grau major que aquesta comporta d'unitat y eternitat es la generació (Plató ho diu) per la qual dos essers diversos se fan un en el nou individu generat, y en ell perllonguen la llur existència, trsmetentli el llur anhel mateix, que aixís se va perpetuant de generació en generació, lograntse a travers d'elles una especie d'eternitat terrenal.
Aixís, l'amor sexual que procura la imatge més semblant d'unitat y eternitat, es l'amor tipo en la terra; y quan se diu solament amor, s'entén aquest, y tots els demés se li assemblen, y en sos transports cerquen la comparació y troben l'expressió de llurs propies ànsies. Aixís veyem que fins el suprem amor dels místichs expressa'ls seus deliquis de l'unió de l'ànima ab Déu en el mateix llenguatge dels enamorats, y sembla sentir la mateixa ardència; perquè aquell amor es segurament el més propi y proporcionat a tot lo que té vida terrenal, estant en son fonament mateix, juntament ab el dolor.
Aquest es l'estigma del càos en l'esforç creador, y ab l'amor constitueix el ressort de la vida. L'esforç ve de l'amor, y el dolor ve de l'esforç: l'amor s'esforça y se'n dol. Aixís pel dolor l'amor sab el seu fi y se purifica, y per l'amor el dolor té sa eficàcia. El dolor sense amor torna al caos y aniquilia; l'amor sense'l dolor sols podria perpetuar l'impuresa de la terra, perquè ja no fóra l'esforç de Déu creant en ella; es dir, ja no fora amor; sinó concupiscència d'ella mateixa.
Diu Jesus als seus deixebles: "La dona, quan comença a sentir els dolors del part, està trista, perquè coneix que ve la seva hora; mes quan ha parit,ja no's recorda del seu dolor, per l'alegria h'aver posat un home al món." Heusaquí la més perfecta imatge del dolor eficàs perquè es vençut per l'amor. Y d'aquí ve una misteriosa bellesa que haureu observat en el rostre de tota dòna en camí d'esser mare, com si suaument transparentés la llum de l'amor que crea a travers del sofriment y de la seva deformitat.
En aquest esforç creador per la revelació, l'home representa tot l'estat de conciencia divina que la terra ha arribat a lograrhi: es la Natura sentintse de son retorn a Déu Pare.
Digué Jesus: "He sortit del Pare y he vingut al món; ara deixo el món y torno al Pare". En aquestes paraules trobo jo tot el cicle de la vida, o sía, Déu cercantse a sí mateix ab amor y dolor a travers del món, desde l'esforç per néixer l'herbeta més humil fins al misteri sublim de la Redempció per la Passió y Mort.
Per això veig en l'amor el dolor, la lley de la vida. Vegeu com l'amor es un desig de confusió, per instint d'unitat y eternitat. Perquè provenint les coses diverses de l'unitat divina, confusament se'n recorden y tiren a restablirshi, y aixís van cercantse unes ab altres, y segons les misterioses afinitats de llur natura pugnen per confondres y identificarse. Y la vida universal es aquesta busca y aquest esforç, y per això es tota moviment y acció. Es L'amor che muove il sole e l'altre stelle, y que's manifesta acostantse les unes coses a les altres, abrassantse y besantse per comunicarse el llur alè de vida, y procurant ferse unes en tot el que consent la llur naturalesa terrenal: y el grau major que aquesta comporta d'unitat y eternitat es la generació (Plató ho diu) per la qual dos essers diversos se fan un en el nou individu generat, y en ell perllonguen la llur existència, trsmetentli el llur anhel mateix, que aixís se va perpetuant de generació en generació, lograntse a travers d'elles una especie d'eternitat terrenal.
Aixís, l'amor sexual que procura la imatge més semblant d'unitat y eternitat, es l'amor tipo en la terra; y quan se diu solament amor, s'entén aquest, y tots els demés se li assemblen, y en sos transports cerquen la comparació y troben l'expressió de llurs propies ànsies. Aixís veyem que fins el suprem amor dels místichs expressa'ls seus deliquis de l'unió de l'ànima ab Déu en el mateix llenguatge dels enamorats, y sembla sentir la mateixa ardència; perquè aquell amor es segurament el més propi y proporcionat a tot lo que té vida terrenal, estant en son fonament mateix, juntament ab el dolor.
Aquest es l'estigma del càos en l'esforç creador, y ab l'amor constitueix el ressort de la vida. L'esforç ve de l'amor, y el dolor ve de l'esforç: l'amor s'esforça y se'n dol. Aixís pel dolor l'amor sab el seu fi y se purifica, y per l'amor el dolor té sa eficàcia. El dolor sense amor torna al caos y aniquilia; l'amor sense'l dolor sols podria perpetuar l'impuresa de la terra, perquè ja no fóra l'esforç de Déu creant en ella; es dir, ja no fora amor; sinó concupiscència d'ella mateixa.
Diu Jesus als seus deixebles: "La dona, quan comença a sentir els dolors del part, està trista, perquè coneix que ve la seva hora; mes quan ha parit,ja no's recorda del seu dolor, per l'alegria h'aver posat un home al món." Heusaquí la més perfecta imatge del dolor eficàs perquè es vençut per l'amor. Y d'aquí ve una misteriosa bellesa que haureu observat en el rostre de tota dòna en camí d'esser mare, com si suaument transparentés la llum de l'amor que crea a travers del sofriment y de la seva deformitat.
Joan Maragall
(Barcelona, 1860-1911)
Elogi de la Poesia
Primera part - I
[ Tornar a l'índex ]
Pòrtic
Guerau de Liost
"Barcelona021"
D-Phhertmant
Pòrtic
Bella Ciutat d'ivori, feta de marbre i or:
tes cúpules s'irisen en la blavor que mor,
i, reflectint-se, netes, en la maror turgent,
serpegen de les ones pel tors adolescent.
L'ivori té la gràcia d'un marbre constel·lat
d'aurífiques polsines, com una carn d'albat.
Bella ciutat de marbre del món exterior,
esdevinguda aurífica dins un esguard d'amor!
Ets tota laborada amb ordenat esment.
Et purifica el viure magnànim i cruent.
I, per damunt la frèvola grandesa terrenal,
empunyaràs la palma del seny - que és immortal.
Guerau de Liost
(Jaume Bofill i Mates)
(Olot, 1878 - Barcelona, 1933)
Pòrtic
"Barcelona021"
D-Phhertmant
(Granada, 1983)
[ Tornar a l'índex ]
Cafè Tergeste
Umberto SabaTraducció: Josep Maria Fuster
"Pipa"
Ramon Navarro Bonet
Cafè Tergeste
Cafè Tergeste, en les teves taules blanques
repeteix el borratxo el seu deliri;
i jo escric els meus càntics més alegres.
Cafè dels lladres, de putes cau,
vaig haver de suportar a les taules el martiri,
patit per formar un cor nou.
Pensava: Quan bé hagi gaudit
la mort, aquest no-res que predico,
Qui em resarcirà d'haver viscut?
No m'atreveixo a presumir de generós;
però, si néixer és una falta, amb el meu enemic
seria, per major culpa, més misericordiós.
El cafè de la pleu, on un dia amagava
el meu rostre, amb alegria avui et miro.
I tu concilies l'italo i l'eslau
en la nit tardana, junt als teus billars.
Umberto Saba
(Trieste, 1883 - Gorizia, 1957)
Caffè Tergeste
La serena disperazione
"Pipa"
Ramon Navarro Bonet
(Sueca, 1941)
Josep Maria Fuster
Cafè Tergeste
del poema original:
Caffè Tergeste
Caffè Tergeste, ai tuoi tavoli bianchi
ripete l’ubbriaco il suo delirio;
ed io ci scrivo i miei piu allegri canti.
Caffè di ladri, di baldracche covo,
io soffersi ai tuoi tavoli il martirio,
lo soffersi a formarmi un cuore nuovo.
Pensavo: Quando bene avrò goduto
la morte, il nulla che in lei mi predico,
che mi ripagherà d’esser vissuto?
Di vantarmi magnanimo non oso;
ma, se il nascere è un fallo, io al mio nemico
sarei, per maggior colpa, più pietoso.
Caffè di plebe, dove un dì celavo
la mia faccia, con gioia oggi ti guardo.
E tu concili l’ítalo e lo slavo,
A tarda notte, lungo il tuo bigliardo.
ooO0Ooo
[ Tornar a l'índex ]
Plou
Josep Carner
"Boulevard Montmartre: Nit"
Camille Pissarro
Plou
Totes les bruixes d'aquest món perdut
són en el cel bretó, que en desvaria;
l'aigua bruny, delerosa, el punxegut
capell dels cloquerets de Normandia.
París regala deplorablement;
es nega Niça d'aiguarells en doina.
Miles d'esgarrifances d'un moment
punyen Sena, Garona, Rin i Roine.
L'aigua podreix els carrerons malalts;
gargolen per cent becs les catedrals.
La pluja a tot arreu, esbiaixant-se,
veu solament alguna mà que es mou
fregant un vidre de finestra. Plou
a totes les estacions de França.
Josep Carner
(Barcelona, 1884 - Brussel·les, 1970)
Plou
"Boulevard Montmartre: Nit"
Camille Pissarro
(Saint-Thomas, Illes Verges Nord-americanes, 1830 - París, 1903)
[ Tornar a l'índex ]
El vent es va aixecar a les quatre
T.S. EliotTraducció: Josep Segura Ruiz
"Crepuscle amb núvols foscos"
Joseph Mallord William Turner
El vent es va aixecar a les quatre
El vent es va aixecar a les quatre
el vent es va aixecar i va trencar les campanes
oscil·lant entre la vida i la mort
aquí, en el regne de son de la mort
el ressò desperta de la lluita confusa
¿És un somni o alguna cosa més
quan la superfície del riu ennegrit
és una cara que sua amb llàgrimes?
Vaig veure a través del riu ennegrit
el foc de campament agitar-se amb llances estrangeres.
Aquí, a través d'un altre riu de la mort
els genets tàrtars agiten les llances.
T.S. Eliot
(St. Louis, Missouri, 1888 - Londres, 1965)
The wind sprang up at four o'clock
"Crepuscle amb núvols foscos"
Joseph Mallord William Turner
(Covent Garden, Londres, 1775 - Chelsea, 1851)
Josep Segura Ruiz
El vent es va aixecar a les quatre
del poema original:
The wind sprang up at four o'clock
The wind sprang up at four o'clock
The wind sprang up and broke the bells
Swinging between life and death
Here, in death's dream kingdom
The waking echo of confusion strife
Is it a dream or something else
When the surface of the blackened river
Is a face that sweats with tears?
I saw across the blackened river
The camp fire shake with alien spears.
Here, across death's other river
The Tartar horsemen shake their spears.
ooO0Ooo
[ Tornar a l'índex ]
Retrat de García Lorca
Alfonsina StorniTraducció: Dolors Garrido Martínez
"Retrato de Federico García Lorca"
Mari Carmen Fernández Quirós (M.C.F. oliV)
Retrat de García Lorca
Buscant arrels d'ales
el front
se li desplaça
a dreta
i esquerra.
I sobre el remolí
de la cara
se li fixa,
teló del més enllà,
cord i ample.
Una feristela
li crida en el nas
que intenta aixafar-se'l
enfuriada...
Irromp un grec
pels seus ulls distants.
Un grec
que sufoquen d'enfiladisses
els turons andalusos
dels pòmuls
i la vall tremolosa
de la seva boca.
Salta la gola
cap a fora
demanant
la navalla llunada
d'aigües tallants.
Talleu-se-la.
De nord a sud.
D'est a oest.
Deixeu volar el cap,
el cap únicament,
ferit d'ones marines
negres...
I de cargols de sàtir
que li cauen
com campanetes
en la cara
de màscara antiga.
Apagueu-li
la veu de fusta,
cavernosa,
embolicada
en les catacumbes nasals.
Lliureu-li d'ella,
i dels seus braços dolços,
i del seu cos terrós.
Forceu-li només,
abans de llançar-lo
a l'espai,
l'arc de les celles
fins a fer-los ponts
de l'Atlàntic,
del Pacífic...
Per on els ulls,
vaixells extraviats,
circulin
sense ports
ni ribes...
Alfonsina Storni
(Sala Capriasca, Suiza 1892 - Mar del Plata, Argentina 1938)
Retrato de García Lorca
"Retrato de Federico García Lorca"
Mari Carmen Fernández Quirós
(M.C.F. oliV)
(Villarreal de los Infantes, 1968)
"Arte Oliva"
Dolors Garrido Martínez
Retrat de García Lorca
del poema original:
Retrato de García Lorca
Buscando raíces de alas
la frente
se le desplaza
a derecha
e izquierda.
Y sobre el remolino
de la cara
se le fija,
telón del más allá,
comba y ancha.
Una alimaña
le grita en la nariz
que intenta aplastársele
enfurecida...
Irrumpe un griego
por sus ojos distantes.
Un griego
que sofocan de enredaderas
las colinas andaluzas
de sus pómulos
y el valle trémulo
de su boca.
Salta su garganta
hacia afuera
pidiendo
la navaja lunada
de aguas filosas.
Cortádsela.
De norte a sud.
De este a oeste.
Dejad volar la cabeza,
la cabeza sola,
herida de ondas marinas
negras...
Y de caracolas de sátiro
que le caen
como campánulas
en la cara
de máscara antigua.
Apagadle
la voz de madera,
cavernosa,
arrebujada
en las catacumbas nasales.
Libradlo de ella,
y de sus brazos dulces,
y de su cuerpo terroso.
Forzadle sólo,
antes de lanzarlo
al espacio,
el arco de las cejas
hasta hacerlos puentes
del Atlántico,
del Pacífico...
Por donde los ojos,
navíos extraviados,
circulen
sin puertos
ni orillas...
ooO0Ooo
[ Tornar a l'índex ]
És quan dormo que hi veig clar
J.V. Foix
"Petit somni en vermell"
Wassily Kandinsky
És quan dormo que hi veig clar
A Joana Givanel
És quan plou que ballo sol
Vestit d'algues, or i escata,
Hi ha un pany de mar al revolt
I un tros de cel escarlata,
Un ocell fa un giravolt
I treu branques una mata,
El casalot del pirata
És un ample gira-sol.
Es quan plou que ballo sol
Vestit d'algues, or i escata.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l'era,
Em vesteixo d'home antic
I empaito la masovera,
I entre pineda i garric
Planto la meva bandera;
Amb una agulla saquera
Mato el monstre que no dic.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l'era.
És quan dormo que hi veig clar
Foll d'una dolça metzina,
Amb perles a cada mà
Visc al cor d'una petxina,
Só la font del comellar
I el jaç de la salvatgina,
-O la lluna que s'afina
En morir carena enllà.
Es quan dormo que hi veig clar
Foll d'una dolça metzina.
J.V. Foix
(Sarrià, 1893 - Barcelona, 1987)
És quan dormo que hi veig clar
"Petit somni en vermell"
Wassily Kandinsky
(Moscou, 1866 - Neuilly-sur-Seine, 1944)
[ Tornar a l'índex ]
Últim poema
Robert DesnosTraducció: Claudi Giné
"L'ombra sobre la dona"
Pablo Picasso
Últim poema
Somiava tant amb tu,
Vaig caminar tant, vaig parlar tant,
Tant vaig estimar la teva ombra,
Que ja no res em queda de tu.
Només em queda ser l'ombra entre les ombres
Ser cent vegades més ombra que l'ombra
Ser l'ombra que vindrà i retornarà una altra vegada en la teva vida assolellada.
Robert Desnos
(París, 1900 - 1945)
Dernier poème
"L'ombra sobre la dona"
Pablo Picasso
(Màlaga, 1881 - Mougins, França, 1973)
Claudi Giné
Últim poema
del poema original:
Dernier poème
J'ai rêvé tellement fort de toi,
J'ai tellement marché, tellement parlé,
Tellement aimé ton ombre,
Qu'il ne me reste plus rien de toi.
Il me reste d'être l'ombre parmi les ombres
D'être cent fois plus ombre que l'ombre
D'être l'ombre qui viendra et reviendra dans ta vie ensoleillée.
ooO0Ooo
[ Tornar a l'índex ]
Marineria
Bernat Artola
"El bot blanc"
Joaquim Sorolla i Bastida
Marineria
El meu pare és mariner,
i ma mare marinera;
el meu bres, la blava mar;
el meu somni la tempesta.
Xiqueta, si vols pujar
ja és llesta la barca meva;
navegarem mar endins
fins perdre dels ulls la terra.
Ben juntets, escoltarem
l'encisadora sirena;
el teu cap sobre el meu pit
i el meu cor a cau d’orella,
batejant entre daurades
ones de cabells de seda,
com un peix en un alguer
esverat per la tenebra.
La tremolor de la mar
pareixerà més quieta,
puix no hi ha querra ni plany
quan és l’amor qui navega.
Els núvols se n'aniran
cap al port sens moure fressa
i nosaltres, mar endins,
navegarem amb empenta
mirant com tornen les naus
girant-se plenes d'enveja.
La brisa será l'amor;
el meu pit la blanca vela.
Tos cabells, sirena d'or,
seran la nostra bandera.
Bernat Artola
(Castelló de la Plana, 1904 – Madrid, 1958)
Marineria
"El bot blanc"
Joaquim Sorolla
(València, 1863 - Cercedilla, 1923)
[ Tornar a l'índex ]
Ciutat de sorra
Esther María OssesTraducció: Esperanza Casal
"Ciutat de sorra"
Esperanza Casal
Ciutat de sorra
Mentre juguen els altres
treballarem
construint ciutats
sobre la sorra.
Una caseta farem
a cada nen,
amb la seva finestra al pati
i el seu pati net.
Una torre molt alta
per a la lluna
un camí molt curt
per a l'estrella.
Per a tots una mica,
si som molts,
la sorra és infinita,
la platja immensa.
Esther María Osses
(David, Panamà, 1914 - Veneçuela, 1990)
Ciudad de arena
"Ciutat de sorra"
Esperanza Casal
(Madrid, 1973)
Esperanza Casal
Ciutat de sorra
del poema original:
Ciudad de arena
Mientras juegan los otros
trabajaremos
construyendo ciudades
sobre la arena.
Una casita haremos
a cada niño,
con su ventana al patio
y su patio limpio.
Una torre muy alta
para la luna
un camino muy corto
para la estrella.
Para todos un poco,
si somos muchos,
la arena es infinita,
la playa inmensa.
ooO0Ooo
[ Tornar a l'índex ]
Art Poètica
Joan Fuster
"Composició satírica"
Salvador Dalí
Art Poètica
no sé si parle clar no sé si parle
per a altri o m'enfonse en la tenebra
potser l'únic que faig és repetir-m'ho
tanmateix jo sustente un axioma
l'home té una llavor sota la llengua
els mots que se m'escapen com a hienes
tenen algun sentit enllà dels signes
enllà del pompeu fabra i els diaris
realment jo no puc comunicar-te
res que tu ja dins tu mateix no tingues
o bé arribe al teu fons i allí retrobe
la vespa consagrada i els molls àgils
i tu lector així t'ho reconeixes
o bé és inútilment que estàs llegint-me
quan es tracta d'obrir la sang i l'ungla
perquè els altres hi vegen i se'n tornen
amb l'ungla incandescent o la sang balba
quan es tracta d'això germà que escoltes
la viola de gamba és impossible
jugar a la retòrica dels tímids
fóra traïció negar-se
la poesia llisca entre les brases
delicada com una viscerete
de granota com una rosa dèbil
tot just ha començat deia aquell home
i és plena de virtuts inconegudes
beneït maragall de sostre màgic
tu sí que ets ple de llum inconeguda
burgès emmanillat parent de l'aigua
per tu som i serem dins la paraula
Joan Fuster
(Sueca, País Valencià, 1922-1992)
Art Poètica
"Composició satírica"
Salvador Dalí
(Figueres, 1904–1989)
[ Tornar a l'índex ]
Ara mateix
Miquel Martí i Pol
"Portada del disc Poetes - Lluís Llach"
Ara mateix
Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d’un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s’ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d’angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d’un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l’enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l’espai d’història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.
1
Pensem-la clara aquesta quietud
que escampa tants de ressons impensats;
pensem-la clara i suggerent, que ens ompli
l’espai concret d’ara mateix, l’espai
en què no hi ha cap mena de sorpresa
i tot és vell, i trist, i necessari.
Vam girar full temps ha, i alguns s’entesten
a llegir encara la mateixa plana.
2
Potser el secret és que no hi ha secret
i aquest camí l’hem fet tantes vegades
que ja ningú no se’n sorprèn; potser
caldria que trenquéssim la rutina
fent algun gest desmesurat, alguna
sublimitat que capgirés la història.
Potser, també, del poc que tenim ara
no sabem fer-ne l’ús que cal; qui sap!
3
Molt lentament giravolta la sínia
i passen anys, o segles, fins que l’aigua
s’enfila al cim més alt i, gloriosa,
proclama la claror per tots els àmbits.
Molt lentament davallen aleshores
els catúfols per recollir més aigua.
Així s'escriu la història. Saber-ho
no pot sobtar ni decebre ningú.
4
Massa sovint girem els ulls encara
i el gest traeix angoixa i defallences.
L’enyor, voraç, ens xucla la mirada
i ens gela el moll del sentiment. De totes
les solituds, aquesta és la més fosca,
la més feroç, i persistent, i amarga.
Convé saber-ho i convé, d’altra banda,
pensar el futur lluminós i possible.
5
¿Qui sinó tots - i cadascú per torna -
podem crear des d’aquest límits d’ara
l’àmbit de llum on tots els vents s’exaltin,
l’espai de vent on tota veu ressoni?
Públicament i amb tota llei d’indicis.
Serem allò que vulguem ser. Debades
fugim del foc si el foc ens justifica.
6
Ni llocs ni noms ni espai suficient
per replantar l’arbreda, ni cap riu
que remunti el seu curs i ens alci el cos
per damunt de l’oblit. Tots sabem bé
que no hi ha camp obert per cap retorn
ni solc en mar a l’hora del perill.
Posem senyals de pedra pels camins,
senyals concrets, de fonda plenitud.
7
Compartirem misteris i desigs
d’arrel molt noble i secreta, en l’espai
de temps que algú permetrà que visquem.
Compartirem projectes i neguits,
plaers i dols amb dignitat extrema,
l’aigua i la set, l’amor i el desamor.
Tot això junt, i més, ha de donar-nos
l’aplom secret, la claredat volguda.
8
En clau de temps i amb molt de patiment.
Vet ací com podem guanyar el combat
que de fa tant de temps lliurem, intrèpids.
En clau de temps i potser en solitud,
acumulant en cadascú la força
de tots plegats i projectant-la enfora.
Solc rera solc per mar de cada dia,
pas rera pas amb voluntat d’aurora.
9
Ni cap llevant luxuriós, ni cap
ponent solemne. Més ens val saber
que no hi ha grans misteris, ni un ocell
d’ales immenses que ens empari; res
d’allò que tants de cops han proclamat
amb veu mesella foscos endevins.
Posem la mà damunt la mà i els anys
conferiran duresa a cada gest.
10
Vam preservar del vent i de l’oblit
la integritat d’uns àmbits, d’uns projectes
en què ens vèiem tots junts créixer i combatre.
I ara, ¿quin fosc refús, quina peresa
malmet l’impuls de renovada fúria
que ens feia quasi delejar la lluita?
Del fons dels anys, crida, barbullent,
la llum d’un temps expectant i frondós.
11
Convertirem els silencis en or
i els mots en foc. La pell d’aquest retorn
acumula la pluja, i els afanys
esborren privilegis. Lentament
emergim del gran pou, heures amunt,
i no pas a recer de cap malastre.
Convertirem el vell dolor en amor
i el llegarem, solemnes, a la història.
Miquel Martí i Pol
(Roda de Ter, 1929-2003)
Ara mateix
Musicat per: Lluís Llach
I amb el somriure, la revolta (1982)
Jocs (2002)
Poetes (2004)
Il·lustració: "Portada del DVD Poetes de Lluís Llach"
Enregistrat en directe als concerts a la Sala Apolo de Barcelona
del 27 al 31 de gener del 2004
[ Tornar a l'índex ]
Unes altres roses
M. Roser Algué Vendrells
M. Roser Algué Vendrells
"Per Sant Jordi cada any podem veure escrits arreu els mateixos poemes sobre les roses... Jo m’he dedicat a buscar roses literàries diferents de les de sempre. Aquí en teniu una petit ramell."
Diuen: la mar és trista...
Diuen: la mar és trista. Quin trepig
fa cada onada, quan s'esberla!
I veig una mar trista, però, al mig,
tu, com una perla.
Diuen: la terra és trista. Quin trepig
fa cada fulla! Mig no gosa.
I veig la terra trista, però, al mig,
tu, com una rosa.
Marià Manent
(Barcelona, 1898-1988)
Diuen: la mar és trista...
Les roses recordades
Recordes com ens duien
aquelles mans les roses
de Sant Jordi, la vella
claror d'abril? Plovia
a poc a poc. Nosaltres,
amb gran tedi, darrera
la finestra, miràvem,
potser malalts, la vida
del carrer. Aleshores
ella venia, sempre
olorosa, benigna,
amb les flors, i tancava
fora, lluny, la sofrença
del pobre drac, i deia
molt suament els nostres
petits noms, i ens somreia.
Salvador Espriu
(Santa Coloma de Farners, 1913 - Barcelona, 1985)
Les roses recordades
El poema
Potser si...
Una rosa? Poca cosa.
Si voleu, una flor més
que ha deixat de ser poncella,
obre el calze, s’ esbadella,
i és desfullarà després.
Una rosa!
Poca cosa?
Potser si… parlant en prosa.
Martí Dot i Parellada
(Sant Feliu de Llobregat, 1900-1973)
El poema
La fira de Sant Jordi
¿Qui compra roses?
A la fira de les Roses
a firarme antany aní
lo roser de que'm firí
ne fa enguany de tan hermoses
que n'he fet parada aquí.
Hi ha la rosa alexandrina,
la vera y la d'esbarzer,
també les de Palestina
que florexen sense espina
de Gericó en lo roser.
Ne tinch d'encara poncelles
que són un calze d'olor;
n'hi hà de blanques y vermelles,
firetayres de l'amor!
Com en l'hort de l'Amor mia
jo plantí aquest roseret,
per sos aymadors floria;
prèneu, donchs, fills de María,
roses del bon Jesuset.
Jacint Verdaguer
(Folgueroles, 1845 – Vallvidrera, 1902)
La fira de Sant Jordi
Quatre coses
M'abelleixen quatre coses:
—qui prou les sabrà lloar?—
El sol que bada les roses,
l'aigua que les fa brostar,
la rosada que les mulla
i el vent que les esfulla
per no veure-les secar.
Maria Antònia Salvà
(Palma, 1869 - Llucmajor, 1958)
Quatre coses
M. Roser Algué Vendrells
(Navàs, 1945)
Unes altres roses
"RR11" "RR22" "RR33" "RR44" "RR55" "RR66"
Sèrie: Roses per a na M. Roser Algué Vendrells
D-Phhertmant
(Granada, 1983)
M. Roser Algué Vendrells,
col·laboradora i articulista de Lo Càntich,
publica habitualment al seu bloc:
Petiteses
[ Tornar a l'índex ]
III
Càntics d'avui, d'ara, d'ací, d'allà i de més enllàEl colom de la Pau
Lluïsa Juriol
"El nen amb la coloma"
Pablo Picasso
El colom de la Pau
Ja no hi val ni l'olivera
per ser colom de la Pau;
molts homes estan en guerra
algun caos ja és normal.
Tot sovint d'un lloc o altre
ja no has existit mai;
colom del brot d'olivera
aquest món no és mai suau.
Entre odis, fam i guerra
i morts que cauen en ella,
el teu símbol ja no val;
et vas tornant color negre
ja mai no voles alegre...
ni el cel blau no et plau.
Fuges ben espaordida
els trets t'espanten sens mida
plores ben a devessall,
s'havia fos el diluvi
retornaves triomfant;
devastador el tsunami
gemegues volant l'espai.
Que el teu color s'emblanqueixi
i l'olivera floreixi
anunciant-nos hi haurà Pau,
que no sigui utopia
poguem gaudir algun dia
d'aquest anhel immortal!
per ser colom de la Pau;
molts homes estan en guerra
algun caos ja és normal.
Tot sovint d'un lloc o altre
ja no has existit mai;
colom del brot d'olivera
aquest món no és mai suau.
Entre odis, fam i guerra
i morts que cauen en ella,
el teu símbol ja no val;
et vas tornant color negre
ja mai no voles alegre...
ni el cel blau no et plau.
Fuges ben espaordida
els trets t'espanten sens mida
plores ben a devessall,
s'havia fos el diluvi
retornaves triomfant;
devastador el tsunami
gemegues volant l'espai.
Que el teu color s'emblanqueixi
i l'olivera floreixi
anunciant-nos hi haurà Pau,
que no sigui utopia
poguem gaudir algun dia
d'aquest anhel immortal!
Lluïsa Juriol
(Palafrugell, 1926)
El colom de la Pau
"El nen amb la coloma"
Pablo Picasso
(Màlaga, 1881 - Mougins, França, 1973)
[ Tornar a l'índex ]
Era tal la seva confusió...
Josep Maria Fuster
"Voluntari de les Brigades Internacionals"
Robert Capa
Era tal la seva confusió...
L’”Alkatorre” diu
que sent cantar el rossinyol.
En la seva confusió ja no distingueix
els trets dels canons.
...sobre la groga ginesta.
L’”Alkatorre” veu
les roses en la sendera
En la seva confusió ja no veu
els morts en la carretera.
...sobre la ginesta vermella.
Josep Maria Fuster
(Barcelona, 1928)
Era tal la seva confusió...
"Voluntari de les Brigades Internacionals"
Robert Capa
(Budapest, 1913 - Thai Binh, Vietnam, 1954)
[ Tornar a l'índex ]
Amor de violeta
Pilar Campmany i Piqué
"Violeta"
Pilar Campmany i Piqué
Amor de violeta
Qui t’ha ensenyat, petita violeta, a estimar tant...?
Com has après a tenir tant d'amor a l'ànima?
Ets miracle de dies clars amb impol·luta aurora,
missatge nítid que explica que la vida és amor,
esperit ferm, dins un cos amb lentituds i mancances,
que mostra que la saviesa viu dins del cor.
Ofereixes abraçades tan pures, tan dolces...
sense vel de falsedat, d’egoisme ni de traïció,
que trobes fàcilment allò que alguns mai no troben.
A cada flor li dóna la vida diferent fragància,
la teva ens diu que la discapacitat no és incapacitat,
que la violeta no ha de ser espigada com la rosa,
perquè no és l'alçada de la flor, la que captiva,
és l’essència del seu perfum, la que enamora...
Qui t’ha ensenyat, petita violeta, a estimar tant...?
Pilar Campmany i Piqué
(Barcelona)
Amor de violeta
"Violeta"
Pilar Campmany i Piqué
Col·laboració sol·lidària participant al
Recital d'imatges i poesia per la discapacitat
"Les nostres mirades... les vostres paraules"
[ Tornar a l'índex ]
Abans de trenc d’alba
Glòria Calafell
"Ondine"
Paul Gauguin
Abans de trenc d’alba
Quan et lleves tan d’hora,
que el sol encara dorm,
penses...
En el que estimes i t’estima
que és un fil de seda que et lliga fort
a un norai del moll
quan el sol no és or ni la lluna argent,
sinó dos fanals de vida.
En l’horitzó que veus teu com el sol,
els arbres, els anys, que no són gaires,
i el bocí de mort que viu amb tu
silenciat per la paraula.
Saps que véns del mar i hi vius al costat.
Ho tens tot tan a prop
que no et fa gens de por el retorn.
que el sol encara dorm,
penses...
En el que estimes i t’estima
que és un fil de seda que et lliga fort
a un norai del moll
quan el sol no és or ni la lluna argent,
sinó dos fanals de vida.
En l’horitzó que veus teu com el sol,
els arbres, els anys, que no són gaires,
i el bocí de mort que viu amb tu
silenciat per la paraula.
Saps que véns del mar i hi vius al costat.
Ho tens tot tan a prop
que no et fa gens de por el retorn.
Glòria Calafell
(Barcelona, 1947)
Abans de trenc d’alba
"Ondine"
Paul Gauguin
(París, 1848 - Hiva Oa, Illes Marqueses, 1903)
[ Tornar a l'índex ]
Equus menorquensis
Josep Lozano
"Lliure a trenc d’alba"
Toni Arencón i Arias
Equus menorquensis
De matinada,
l’esguard fulgent
anant amb calma,
el pas silent,
la Lluna malva.
Sol per la platja,
el cor rebel,
l’ànima franca
el pit potent,
arran de l’aigua.
Alça la testa,
ensuma l’aire,
renilla amb força,
tot alzinant-se
amb fúria agresta.
La llum pristina
del resplendor
que el sol prodiga,
naixent l’albor,
son cos perfila.
Emocionada,
amb gran deler,
la mar el mira
ulls amatents:
enamorada.
Fins que de sobte
la veu marina
escolta atent,
i l’èquid salta,
àgil, content.
Crinera nívia,
corser d’argent,
els rems de flama
empeny el vent:
lliure a trenc d’alba.
Josep Lozano
(Alginet -País Valencià-, 1948)
Equus menorquensis
"Lliure a trenc d’alba"
Toni Arencón i Arias
(El Prat de Llobregat, 1963)
[ Tornar a l'índex ]
Quin món, Maria Eugènia!
Imma Fuster i Tubella
"Jugant amb el gat"
Xavier Gosé
Quin món, Maria Eugènia!
Que bé que estic aquí, al sofà, al costat de la meva gata Maria Eugènia, tan agradable amb mi i tan antipàtica amb les visites, la pobra. Ara mateix amb la mitja rialla que fa mentre dorm, esdevé la perfecta imatge de la felicitat... I veure una cara tan desestressada, doncs, no sé com dir-ho, però això s’encomana!
I jo, que m’estic despertant d’una dolça migdiada, miro al meu voltant i penso, encara una mica adormida... Que hi ha una llauna de Coca-Cola a terra, doncs ja l’agafaré quan m’aixequi. Que hi ha alguna revista caiguda a mig llegir, doncs tant se me’n dóna. Que s’esperi! Les coses quan són sempre al seu lloc transformen l’espai en un ambient molt avorrit. Si ve alguna visita, prou que ho endreço tot. I amb ulleres, que consti! Perquè jo només faig la neteja sense ulleres –per anar de pressa- quan estic sola. Bé, sola no ho estic mai. Vull dir quan estic amb la Maria Eugènia.
Això de les visites va bé perquè obliga a tenir tota la casa a la perfecció. A punt de revista, vaja! Roba per planxar, retalls de diaris, rebuts per arxivar, esborranys de poemes... tot desapareix del mig amb una rapidesa exagerada. Perquè, a veure, centrem-nos. A mi m’agrada escriure poesies. M’entusiasma. I molt! I jo em pregunto: És que una poetessa ha d’ésser ordenada i metòdica i ha de menjar enciam, verdura, arròs bullit i peix a la planxa? Doncs, no senyor! La lírica també pot anar unida a una bona cerveseta i a un bon entrepà de truita, de fuet, de pernil o de llom, i també pot lligar amb una actitud una mica, diríem, políticament incorrecta, o un poquet bohèmia –per entendre’ns-
Tanmateix, jo volia deixar aquesta vida desordenada. I també volia estar acompanyada. Vull dir amb una parella, no només amb un felí. (Pobre Maria Eugènia, ara li dic felí).
Doncs, sí, sí... fins i tot estava decidida a modificar els meus horaris, les farteres de bombons, els meus costums... Tot ho volia caviar! De fet ho vaig intentar en dues ocasions, arran d’una entrevista que li van fer per la televisió a una dona feliçment casada des de feia un munt d’anys amb la mateixa parella. Li van demanar quin era el secret d’aquesta inversemblant felicitat i va respondre amb esguard amorós: “Cada nit, abans d’anar a dormir ens demanem perdó mútuament per tot allò que –sense voler- hàgim pogut fer-nos l’un a l’altre durant tota la jornada”. –OOOOOOOOOh, que bell!- Vaig pensar. I plena d’enveja vaig decidir que buscaria arreu algú a qui poder demanar perdó cada nit per les foteses que hagués pogut fer-li involuntàriament, i a qui jo, amatent, també perdonaria. Així assoliríem junts una llarga convivència, exempta de problemes.
Amb aquesta empenta vaig conèixer en Rigobert en un supermercat, justament a la cua per pagar. Vam quedar en trobar-nos algun dia i va sorgir l’amor. Es veu que estava traumatitzat perquè la seva anterior parella li havia posat unes banyes que tocaven el cel. Jo el vaig tranquil·litzar, oferint-li una relació diferent, basada en la sinceritat.
Després d’uns quants mesos vam començar a viure junts. Va trobar estrany que jo, dient-me Fifi, tingués una gata amb un nom tan pompós. Això ja era posar-se en les meves coses i no em va fer gràcia, però no li vaig tenir en compte. Quan es van trobar un davant de l’altre, es van mirar fixament. Ella li va mostrar la seva total indiferència (devia interpretar que no la valorava suficientment per això del nom) i... ell no va fer cap comentari. I així de freda va continuar la seva no-convivència.
La primera nit que vaig voler perllongar la nostra relació, em vaig posar una camisa sedosa, i fent-li un petó li vaig demanar a cau d’orella perdó per tot el que li havia fet aquell dia. Sobresaltat i enutjat em va respondre: -Perdó... per què? Què has fet mentre jo no era a casa, que hagis de penedir-te’n? -...Però si jo també et vull perdonar, home de Déu- li vaig dir. –És que a mi no m’has de perdonar per res- em va interrompre ... -No he fet res, jo! No, no m’agrada tot això... Ui, ui, ui com ets. Com ets!
Resumint: va començar la desconfiança per part d’ell. M’espiava quan sortia amb les amigues, quan parlava per telèfon... En fi, un desastre total!
Malgrat tot, no vaig perdre l’esperança. No vaig rendir-me, no! Després d’estar sola un temps i no podent-me treure del cap les paraules d’aquella dona tan amorosa, vaig anar a raure a un curset d’informàtica. Com que el professor havia de dedicar-me més estona a mi que als altres perquè sóc una mica lluç amb això dels ordinadors, vam iniciar una relació. Jo estava novament il·lusionada. Es mormolava que el professor era una mica lligador, però a mi els comentaris de les envejoses ni m’arriben a l’oïda de tan poc que m’interessen. L’Iu s’havia fixat en mi i sols això importava.
Va arribar la nit esperada i ideal per parlar-li fluixet, tot pensant que ell era l’home perfecte, el que havia d’estar amb mi un munt d’anys. I abillada per a l’ocasió, m’hi vaig acostar xiuxiuejant-li a l’orella. –Perdona’m, amor, pel que t’hagi pogut fer en el dia d’avui...- No vaig poder acabar la frase. –I tant que et perdono!- va dir amb veu ardida, -M’agrada que siguis un esperit lliure. I si tu també em perdones, això nostre serà la perfecció que estava buscant. De fet em sentia malament, tenia un pes a la consciència, però ara ja m’has alliberat. Visca la nostra relació oberta!!!-
L’endemà tenia les maletes a la porta. Ah!, perquè el pis i la Maria Eugènia són de la meva propietat. Per tant li vaig dir esgargamellant-me de tan cridar –Fora de casa, desgraciat! Busca-te’n una altra per fer-li el salt!-
Em va ben fúmer la dona que mirava amb ulls dolços i que parlava tendrament per la televisió. I és que vaig quedar ben servida entre el Rigobert i l’Iu!... Apa, macos: Bon vent i barca nova!
De moment vaig quedar corferida i humiliada uns quants dies, només a recer de l’esguard de la Maria Eugènia que, indolent, semblava que em volgués dir: -I doncs, què et pensaves? I, precisament, mirant-la amb atenció, veient la cara de tranquil·litat que feia quan se li aclucaven els ulls a sobre el sofà, vaig descobrir la clau de la meva felicitat. La seva única preocupació era trobar la menjadora plena, l’aigua canviada i poder jeure pels llocs més tous de la casa. Ara, bé, de demanar perdó res de res. Ella era lliure. Ni quan m’aixafava la roba neta i planxada, ni quan deixava pilotetes i ninotets dintre dels gerros o dels objectes ornamentals, ni quan rascava alguna bossa de mà que, per oblit, havia deixat enmig del pas... Res de res! Mai un sol gest ni una mirada de penediment ni un miol esquerdat per l’angoixa. Ella és així, i així l’he d’acceptar.
Doncs, molt bé. Jo sóc aixà . I ja està! De fet, tothom és “així” o “aixà”... I què passa? Ara mateix, romanc asseguda al sofà, amb els peus a sobre la tauleta. I què? És la meva tauleta!... Potser el cap em tornarà a caure i els fulls que tinc a la falda lliscaran i quedaran escampats per terra. I també el bolígraf. Doncs, perfecte, quan m’alci ho recolliré! I de reüll, miraré el diari a mig llegir, els papers plens d’esborranys per passar a l’ordinador, les revistes, la mitja rialla sorneguera de la Maria Eugènia, cada objecte, posat al lloc que a mi em ve de gust, que no sé si és el que li pertoca, però m’és ben bé igual... I pensaré: Aquí hi ha vida! Aquí hi ha llibertat! I sobretot, sobretot no he de demanar a ningú que em perdoni per ser com sóc!
I jo, que m’estic despertant d’una dolça migdiada, miro al meu voltant i penso, encara una mica adormida... Que hi ha una llauna de Coca-Cola a terra, doncs ja l’agafaré quan m’aixequi. Que hi ha alguna revista caiguda a mig llegir, doncs tant se me’n dóna. Que s’esperi! Les coses quan són sempre al seu lloc transformen l’espai en un ambient molt avorrit. Si ve alguna visita, prou que ho endreço tot. I amb ulleres, que consti! Perquè jo només faig la neteja sense ulleres –per anar de pressa- quan estic sola. Bé, sola no ho estic mai. Vull dir quan estic amb la Maria Eugènia.
Això de les visites va bé perquè obliga a tenir tota la casa a la perfecció. A punt de revista, vaja! Roba per planxar, retalls de diaris, rebuts per arxivar, esborranys de poemes... tot desapareix del mig amb una rapidesa exagerada. Perquè, a veure, centrem-nos. A mi m’agrada escriure poesies. M’entusiasma. I molt! I jo em pregunto: És que una poetessa ha d’ésser ordenada i metòdica i ha de menjar enciam, verdura, arròs bullit i peix a la planxa? Doncs, no senyor! La lírica també pot anar unida a una bona cerveseta i a un bon entrepà de truita, de fuet, de pernil o de llom, i també pot lligar amb una actitud una mica, diríem, políticament incorrecta, o un poquet bohèmia –per entendre’ns-
Tanmateix, jo volia deixar aquesta vida desordenada. I també volia estar acompanyada. Vull dir amb una parella, no només amb un felí. (Pobre Maria Eugènia, ara li dic felí).
Doncs, sí, sí... fins i tot estava decidida a modificar els meus horaris, les farteres de bombons, els meus costums... Tot ho volia caviar! De fet ho vaig intentar en dues ocasions, arran d’una entrevista que li van fer per la televisió a una dona feliçment casada des de feia un munt d’anys amb la mateixa parella. Li van demanar quin era el secret d’aquesta inversemblant felicitat i va respondre amb esguard amorós: “Cada nit, abans d’anar a dormir ens demanem perdó mútuament per tot allò que –sense voler- hàgim pogut fer-nos l’un a l’altre durant tota la jornada”. –OOOOOOOOOh, que bell!- Vaig pensar. I plena d’enveja vaig decidir que buscaria arreu algú a qui poder demanar perdó cada nit per les foteses que hagués pogut fer-li involuntàriament, i a qui jo, amatent, també perdonaria. Així assoliríem junts una llarga convivència, exempta de problemes.
Amb aquesta empenta vaig conèixer en Rigobert en un supermercat, justament a la cua per pagar. Vam quedar en trobar-nos algun dia i va sorgir l’amor. Es veu que estava traumatitzat perquè la seva anterior parella li havia posat unes banyes que tocaven el cel. Jo el vaig tranquil·litzar, oferint-li una relació diferent, basada en la sinceritat.
Després d’uns quants mesos vam començar a viure junts. Va trobar estrany que jo, dient-me Fifi, tingués una gata amb un nom tan pompós. Això ja era posar-se en les meves coses i no em va fer gràcia, però no li vaig tenir en compte. Quan es van trobar un davant de l’altre, es van mirar fixament. Ella li va mostrar la seva total indiferència (devia interpretar que no la valorava suficientment per això del nom) i... ell no va fer cap comentari. I així de freda va continuar la seva no-convivència.
La primera nit que vaig voler perllongar la nostra relació, em vaig posar una camisa sedosa, i fent-li un petó li vaig demanar a cau d’orella perdó per tot el que li havia fet aquell dia. Sobresaltat i enutjat em va respondre: -Perdó... per què? Què has fet mentre jo no era a casa, que hagis de penedir-te’n? -...Però si jo també et vull perdonar, home de Déu- li vaig dir. –És que a mi no m’has de perdonar per res- em va interrompre ... -No he fet res, jo! No, no m’agrada tot això... Ui, ui, ui com ets. Com ets!
Resumint: va començar la desconfiança per part d’ell. M’espiava quan sortia amb les amigues, quan parlava per telèfon... En fi, un desastre total!
Malgrat tot, no vaig perdre l’esperança. No vaig rendir-me, no! Després d’estar sola un temps i no podent-me treure del cap les paraules d’aquella dona tan amorosa, vaig anar a raure a un curset d’informàtica. Com que el professor havia de dedicar-me més estona a mi que als altres perquè sóc una mica lluç amb això dels ordinadors, vam iniciar una relació. Jo estava novament il·lusionada. Es mormolava que el professor era una mica lligador, però a mi els comentaris de les envejoses ni m’arriben a l’oïda de tan poc que m’interessen. L’Iu s’havia fixat en mi i sols això importava.
Va arribar la nit esperada i ideal per parlar-li fluixet, tot pensant que ell era l’home perfecte, el que havia d’estar amb mi un munt d’anys. I abillada per a l’ocasió, m’hi vaig acostar xiuxiuejant-li a l’orella. –Perdona’m, amor, pel que t’hagi pogut fer en el dia d’avui...- No vaig poder acabar la frase. –I tant que et perdono!- va dir amb veu ardida, -M’agrada que siguis un esperit lliure. I si tu també em perdones, això nostre serà la perfecció que estava buscant. De fet em sentia malament, tenia un pes a la consciència, però ara ja m’has alliberat. Visca la nostra relació oberta!!!-
L’endemà tenia les maletes a la porta. Ah!, perquè el pis i la Maria Eugènia són de la meva propietat. Per tant li vaig dir esgargamellant-me de tan cridar –Fora de casa, desgraciat! Busca-te’n una altra per fer-li el salt!-
Em va ben fúmer la dona que mirava amb ulls dolços i que parlava tendrament per la televisió. I és que vaig quedar ben servida entre el Rigobert i l’Iu!... Apa, macos: Bon vent i barca nova!
De moment vaig quedar corferida i humiliada uns quants dies, només a recer de l’esguard de la Maria Eugènia que, indolent, semblava que em volgués dir: -I doncs, què et pensaves? I, precisament, mirant-la amb atenció, veient la cara de tranquil·litat que feia quan se li aclucaven els ulls a sobre el sofà, vaig descobrir la clau de la meva felicitat. La seva única preocupació era trobar la menjadora plena, l’aigua canviada i poder jeure pels llocs més tous de la casa. Ara, bé, de demanar perdó res de res. Ella era lliure. Ni quan m’aixafava la roba neta i planxada, ni quan deixava pilotetes i ninotets dintre dels gerros o dels objectes ornamentals, ni quan rascava alguna bossa de mà que, per oblit, havia deixat enmig del pas... Res de res! Mai un sol gest ni una mirada de penediment ni un miol esquerdat per l’angoixa. Ella és així, i així l’he d’acceptar.
Doncs, molt bé. Jo sóc aixà . I ja està! De fet, tothom és “així” o “aixà”... I què passa? Ara mateix, romanc asseguda al sofà, amb els peus a sobre la tauleta. I què? És la meva tauleta!... Potser el cap em tornarà a caure i els fulls que tinc a la falda lliscaran i quedaran escampats per terra. I també el bolígraf. Doncs, perfecte, quan m’alci ho recolliré! I de reüll, miraré el diari a mig llegir, els papers plens d’esborranys per passar a l’ordinador, les revistes, la mitja rialla sorneguera de la Maria Eugènia, cada objecte, posat al lloc que a mi em ve de gust, que no sé si és el que li pertoca, però m’és ben bé igual... I pensaré: Aquí hi ha vida! Aquí hi ha llibertat! I sobretot, sobretot no he de demanar a ningú que em perdoni per ser com sóc!
Imma Fuster i Tubella
(Barcelona, 1950)
Quin món, Maria Eugènia!
I Premi de Prosa - X Concurs Literari "El Pilar de Vuit"
"Jugant amb el gat"
Xavier Gosé i Rovira
(Alcalá de Henares, 1876 - Lleida, 1915)
[ Tornar a l'índex ]
Apreto les dents
Carles Carmona i Grau
Apreto les dents
Com un fabulós i complexe animal de costums
he tornat a sentir els cants
al cor. Calor i llum.
Amb nostàlgia apreto les dents. Com un vol d'enllaç.
I crido.
-Massa baixet perquè ningú m'escolti-
Un únic petó dels teus petons esclatarà en colors.
Carles Carmona i Grau
(Barcelona, 1951)
Apreto les dents
Col·laboració sol·lidària participant al
Recital d'imatges i poesia per la discapacitat
"Les nostres mirades... les vostres paraules"
[ Tornar a l'índex ]
Carnestoltes
Francesc Arnau i Chinchilla
"Màscara sobre fons blau"
Mariano Gabriel Pérez
Carnestoltes
Posa't la carassa
i ves-te'n de casa,
no importa que sigues
ni pobre ni ric,
ni el color de pell,
ni fatxa o vermell,
ni moro o cristià,
basc o català...
Viu l'anonimat
amb impunitat,
canvia de parella
amb assiduïtat,
veuràs com t'agrada
la promiscuïtat,
fruir d'ésser lliure,
encara que siga
només unes hores.
No és temps de patir,
és temps de gaudir,
gaudeix de la carn
doncs, açò s'acaba
i ve la Quaresma,
tornaràs a ser
esclau de les lleis,
de bisbes i reis...
***
"Carnestoltes"
Jesús de Perceval
Francesc Arnau i Chinchilla
(Godella, l'Horta Nord -País Valencià-, 1953)
Carnestoltes
"Màscara sobre fons blau"
"Máscara sobre fondo azul" - Pastís sobre cartró
(amb autorització de l'autor per ser publicada a la revista Lo Càntich)
Mariano Gabriel Pérez
(Buenos Aires, Argentina, 1977)
"Portfolio"
"Fotografias"
"Carnestoltes"
Jesús de Perceval
(Almeria, 1915-1985)
Francesc Arnau i Chinchilla,
col·laborador i articulista de Lo Càntich,
publica habitualment al seu bloc:
L'espill de l'orb
[ Tornar a l'índex ]
Si per no veure...
Joan Feliu i BlanesSi per no veure...
Si gires la mirada
veuràs la teva pròpia ombra, deformada,
depenent de l'alçada de la llum.
Si gires la mirada molt de temps
t'acostumaràs a la deformitat de la teva ombra
i arribaràs a creure en la teva ombra,
com en l'al·legoria de la caverna de Plató.
Si per no veure allò que no vols veure
(allò que et fa por veure)
gires la mirada massa temps
acabaràs deformat, com la teva ombra deformada.
Joan Feliu i Blanes
(Lleida, 1957)
Si per no veure...
Col·laboració sol·lidària participant al
Recital d'imatges i poesia per la discapacitat
"Les nostres mirades... les vostres paraules"
[ Tornar a l'índex ]
Dona
Marta Pérez i Sierra
"Dona"
Maria Rosa Vila
Dona
Tu i jo som dones d’heura.
Embellim murs i tanques
en establir diàleg.
Som catifa de somnis,
graons de sol,
un vals d’arrels menudes.
Dia a dia inventem la no-rutina.
Amb els peus ferms
ens vestim d’aire
per ballar amb estels.
Som dones d’heura,
podem ser alades,
arrel, estiu, bressol,
deix…i mans!
Sobretot mans obertes,
fulles que acaronen pedres.
Suspeses en el vertigen blau
que ens teixeix.
Llaços que nuen mans.
Marta Pérez i Sierra
(Barcelona, 1957)
Dona
Inspirat per l'obra:
"Dona"
Maria Rosa Vila
Inclòs a:
"Dones d'heura"
Pagès editors
ISBN: 978-84-9975-066-8
[ Tornar a l'índex ]
Geometria
Enric Roca PerichGeometria
si tal com ens ensenya la geometria les línies paral·leles es troben a l'infinit, aquest lloc ideal deu estar ple de ferralla de trens. Tothom sap que les vies convergeixen en l'horitzó i per tant, el destí inexorable de qualsevol tren que arribi a aquest punt imaginari és el descarrilament. Podem imaginar doncs un indret desconegut, només insinuat per escriptors afeccionats al realisme màgic, lluny de tots els sorolls i aïllat de qualsevol neguit, on descansen amuntegats els esquelets de metall d'una munió d'elements ferroviaris... vagons, locomotores, catenàries, pantògrafs, fanalets vermells, restes de carbó mineral, rodes disperses de diferents mides sense guia que les encamini en la bona direcció... Necessàriament tot aquest material ha de formar una muntanya prodigiosa, un embalum considerable, que deu estar escampat en una gran extensió de terreny. De tant en tant, de dalt de tot, desequilibrat pel xoc produït per l'arribada sobtada d'una màquina o un comboi sencer, cau alguna caldera rovellada, amb cent anys d'extinció a les seves entranyes, provocant un estrèpit colossal, sosmoguent els elements que va trobant al seu pas i descansant finalment en una part del sòl encara no ocupada. En aquest lloc desconegut es poden trobar des de les primeres locomotores de vapor fins als A.V.E.s més moderns. En un racó de la falda de la gran muntanya podem veure l'Orient Express i si parem l'orella encara sentirem la remor de les enraonades deduccions d'Hèrcules Poirot, pròleg de l'inevitable descobriment dels autors de l'assassinat. Veurem el Shanghai i sabrem per que li donaven aquest nom al tren que recorre una i altra vegada la via tova de les circumvolucions de la nostra memòria. Sentirem el xiulet agut i penetrant d'una Mikado, el xerric de les rodes i l'esbufec cansat de tantes arrossegades.
Abans d'arribar a aquest lloc singular, els trens paren a l'última estació coneguda. Quan el comboi s'atura queden ja molt pocs passatgers. La majoria d'ells van lleugers d'equipatge. Tothom ha anat baixant a les ciutats més importants, a les cruïlles de camins i carreteres que els han portat als seus destins. Aquí només arriben uns quants desvagats, gent amnèsica, que han perdut la memòria en algun encreuament del gran viatge. L'estació queda al mig del camp, en un racó intranscendent del paisatge. Suaus turons, arrodonits, l'envolten. És un lloc que podria passar totalment desapercebut, si no fos perquè la mateixa limitació que li imposa el terreny excita la imaginació de nous horitzons. La calma que es respira és d'una placidesa beatífica, d'una mandra pastosa. El rellotge de l'estació, mig trencat, assenyala una hora eternitzada. La vegetació, exuberant, ha colonitzat tot l'entorn. De les esquerdes de les parets de l'edifici pengen les heures que serpentegen en totes les direccions. No fa mai ni fred ni calor, només una bonança d'entretemps, intemporal i estovada.
Tot i no haver de fer cap més parada el comboi reprèn la marxa, buit, només conduït per dos maquinistes experimentats. Ningú vol anar sol a l'últim destí, al punt de no retorn. El tren passa, tot just sortir de l'estació sobre el pont de les oportunitats perdudes. És un viaducte llarg que salva el desnivell de les escarpades parets del torrent de la memòria, que només acull els records impetuosos quan algun fet atzarós els fa revenir. Després del túnel de les desesperances, la via travessa l'ampla plana dels somnis no complerts. La vall està fistonejada de flors marcides, de plantes sense llavor, d'arbres nus sense fulles ni escorça al bell mig d'un terra erma i esquarterada. Després el trajecte es fa més sinuós: és el congost dels paranys. La visibilitat és reduïda. Les corbes impedeixen albirar que hi ha després del roquissar. És el darrer tram conegut. Ningú ha passat d'aquí doncs els maquinistes aprofiten el replà de l'atzar, un espai reduït però espaiós, per saltar del tren amb la marxa alentida. Després el comboi, sense ningú que el governi, continua el seu camí vorejant el congost i es perd a les corbes. El que segueix desprès és un misteri, un enigma, un espai mitificat, tema recurrent i envoltat de tota mena d'especulacions. Ningú ha arribat al país del més enllà, on els carrils convergeixen, on els trens que saben de geometria troben el seu final.
Enric Roca Perich
(Portbou, 1958)
Geometria
"Geometria i Astronomia"
Raffaello Sanzio d'Urbino
(Urbino, 1483 - Roma, 1520)
"Tren en la nit"
Aureliano de Beruete y Moret
(Madrid, 1845-1912)
"Pluja, vapor i velocitat"
Joseph Mallord William Turner
(Covent Garden, Londres, 1775 - Chelsea, 1851)
[ Tornar a l'índex ]
Per tu seré...
Antonio C. RobredoPer tu seré...
Fill, per tu seré lluna i sol ...
per tu seré mar i núvols blancs i estrelles en la nit.
Per tu seré fusta i seré ferro. Per tu seré.
Per tu seré cavall de cartró
i flors de primavera. Només per tu. Tot això seré.
Seré copa de vidre i gronxador,
escriptori, ploma, vela, timbre i ninot de peluix.
Pell i ossos. Cabells i somriures.
Per tu seré la brisa.
Per tu seré escala, braços i cames. I esquena.
Per tu seré.
Fill, per tu, tot això seré. Per tu seré. Per tu viuré.
Antonio C. Robredo
(Palma, Mallorca, 1961)
Per tu seré...
Por ti seré...
Hijo, por ti seré luna y sol...
por ti seré mar y nubes blancas y estrellas en la noche.
Por ti seré madera y seré hierro. Por ti seré.
Por ti seré caballo de cartón
y flores de primavera. Sólo por ti. Todo esto seré.
Seré copa de vídrio y columpio,
escritorio, pluma, vela, timbre y muñeco de peluche.
Piel y huesos. Cabellos y sonrisas.
Por ti seré la brisa.
Por ti seré escalera, brazos y piernas. Y espalda.
Por ti seré.
Hijo, por ti, todo esto seré. Por ti seré. Por ti viviré.
Antonio C. Robredo
(Palma, Mallorca, 1961)
Por ti seré...
Col·laboració sol·lidària participant al
Recital d'imatges i poesia per la discapacitat
"Les nostres mirades... les vostres paraules"
[ Tornar a l'índex ]
Sí vailet, et daré...
Joan Abellaneda i Fernández
"Llampegueig de sol"
Harald Sohlberg
Sí vailet, et daré...
Sí vailet, si tu vols,
només si vols,
et daré tot el que tinc i sóc.
Si tu vols,
t’ensenyaré el que jo he après
i et mostraré les durícies i ferides
que queden al cos, de bregar la vida.
Si vols,
t’explicaré fins on arriben les teves arrels
i la saba que et dóna vida.
Si vols,
t’ajudaré a preparar el farcell...
Però aquell camí, fill meu,
l’hauràs d’obrir tu sol.
Quan creixis un pamet més
veuràs al fons la cruïlla...
Allà ens separarem,
com jo fiu amb mon pare.
Jo em quedaré a la vall,
tu pujaràs el turó.
Sigues valent i constant,
escull bones companyies
i disfruta del camí.
Que quan arribis al cim
puguis mirar enrere
i somriure amb orgull.
Molt lluny del teu esguard
jo hi seré també orgullós.
N’hi ha que no ho podran fer.
Joan Abellaneda i Fernández
(Teià, 1964)
Sí vailet, et daré...
"Llampegueig de sol"
Harald Sohlberg
(Christiania [Oslo a partir de 1925], Noruega, 1869 - Oslo, Noruega, 1935)
[ Tornar a l'índex ]
T’enfonses
Teresa Bosch i VilardellT’enfonses
Sí, ja ho sé…
T’enfonses.
N’hi ha tants,
de moments com aquest.
El cap a dintre el puny.
El puny que tanca el cor.
O el cor que esclata en sang.
Tant se val.
Els conec molt bé,
aquests moments.
Tenen una negror absoluta,
com de sutge.
Couen.
I tan aviat s'omplen
de xiscles espaordidors
com de llargs silencis de llosa
que no es trenquen.
Però no vull de cap de les maneres
que t’hi enfonyis.
Ni que t’hi rabegis.
Vull que t’aixequis
i que miris cap enlaire.
Vull, sobretot, que em miris a mi molt fixament.
El cel és una gran catifa blava
que no pesa.
Hi ha llum, entre la boira.
I jo, ja ho saps,
jo estic al teu costat.
Teresa Bosch i Vilardell
(L'Armentera, Alt Empordà, 1971)
T’enfonses
Col·laboració sol·lidària participant al
Recital d'imatges i poesia per la discapacitat
"Les nostres mirades... les vostres paraules"
[ Tornar a l'índex ]
Barana d'esperança
Pura Maria García
"Comp-201"
D-Phhertmant
Barana d'esperança
Era el dolç tacte desvetllat per la llum.
Era una veu exiliada del llenguatge.
Era un mapa d'afirmacions i un pou clos.
Era una excusa.
Era un vertigem escàs.
Era la barana d'esperança de tot pensament,
de tot silenci.
Captiu d'aquell cèrcol desèrtic,
el dubte s'afermava com l'horitzó més efímer.
Pura Maria García
(Benejúzar, Alacant, 1963)
Barana d'esperança
"Comp-201"
D-Phhertmant
(Granada, 1983)
Pura Maria García,
publica habitualment al seu bloc:
Sexe i Circumstàncies
[ Tornar a l'índex ]
Discapacitat i Prejudicis
Joan Abellaneda i FernándezDiscapacitat i prejudicis
Si busquem al diccionari ens dirà que prejudici “és actitud no raonada” i prejutjar “és jutjar sense just coneixement”.
Podem dir, sense recances, amb la raó als llavis: ja n’hi ha prou de prejudicis, parem ja de prejutjar... Deixem ja de ser tan cruels!
Si tornem al diccionari, diu que discapacitat “és persona amb un defecte, sigui físic o mental”.
Què bo, com m’agrada el diccionari... Doncs ara ja podem dir que tots som discapacitats, amb major o menor mesura, perquè tots tenim mancances però també bones virtuts.
Escolteu bé i no em digueu que arreu no hi ha escampats:
Podem dir, sense recances, amb la raó als llavis: ja n’hi ha prou de prejudicis, parem ja de prejutjar... Deixem ja de ser tan cruels!
Si tornem al diccionari, diu que discapacitat “és persona amb un defecte, sigui físic o mental”.
Què bo, com m’agrada el diccionari... Doncs ara ja podem dir que tots som discapacitats, amb major o menor mesura, perquè tots tenim mancances però també bones virtuts.
Escolteu bé i no em digueu que arreu no hi ha escampats:
Prejudicis perquè no sap contestar,
perquè li costa parlar o simplement per l’aspecte...
Prejudicis per com beu, perquè sol no pot menjar,
perquè no segueix les normes...
Prejudicis perquè veu amb un bastó,
perquè condueix cadires, perquè té al cervell ferides...
Prejudicis perquè sí...
Cada persona és un ser,
no hi ha cap que sigui igual
però tots ens mereixem tastar la felicitat.
Parem ja de prejutjar,
deixem-nos de prejudicis.
Tots necessitem ajuda o la necessitarem,
no volem que ens tinguin pena,
volem sentir acostament i sentir-nos estimats.
perquè li costa parlar o simplement per l’aspecte...
Prejudicis per com beu, perquè sol no pot menjar,
perquè no segueix les normes...
Prejudicis perquè veu amb un bastó,
perquè condueix cadires, perquè té al cervell ferides...
Prejudicis perquè sí...
Cada persona és un ser,
no hi ha cap que sigui igual
però tots ens mereixem tastar la felicitat.
Parem ja de prejutjar,
deixem-nos de prejudicis.
Tots necessitem ajuda o la necessitarem,
no volem que ens tinguin pena,
volem sentir acostament i sentir-nos estimats.
Recordeu sempre això: “Amb mancances i virtuts, en major o menor mesura, tots, tots som discapacitats.”
Joan Abellaneda i Fernández
(Teià, 1964)
Discapacitat i prejudicis
Col·laboració sol·lidària participant al
Recital d'imatges i poesia per la discapacitat
"Les nostres mirades... les vostres paraules"
[ Tornar a l'índex ]
Concentrem-nos en la tija
Teresa Bosch i Vilardell
Fotografia:
Daniel Horacio Agostini
Concentrem-nos en la tija
El camp és ben erm,
diuen. I aquesta sentència
pesa.
Però si ens mantenim desperts
i fem servir el zoom,
si (sobretot) seguim agafant-nos fort de la mà
mentre avancem,
veurem que a sota d’una pedra grisa
una tija verda treu el cap.
El sol encara escalfa.
Concentrem-nos en la tija.
Teresa Bosch i Vilardell
(L'Armentera, Alt Empordà, 1971)
Concentrem-nos en la tija
Daniel Horacio Agostini
(Mendoza, Argentina)
Teresa Bosch i Vilardell,
publica habitualment al seu bloc:
Paraules i mots
Daniel Horacio Agostini,
publica habitualment al seu bloc:
dhammza ilustra
[ Tornar a l'índex ]
En un quadre de Gustav Klimt
Teresa Colom
"Realització"
Gustav Klimt
En un quadre de Gustav Klimt
Despulla’m,
dibuixa les meves formes de dona.
Embolica’m,
amaga’m amb robes de colors,
amb daurats generosos.
Fes de mi el millor paisatge,
deixa’m fer-te creure que dormo
perquè em puguis despertar.
A mi, que sóc de veritat,
rodeja’m de somnis,
vesteix-me amb els meus cabells,
amb lluentons de passió estètica i descarada.
Vernissa’m de desig,
sent la meva pell només mirant-me.
Mira’m,
que em deixo;
com en un quadre de Gustav Klimt.
Teresa Colom
(Seu d’Urgell, 1973)
En un quadre de Gustav Klimt
Del llibre “La temperatura d’uns llavis”
(Edicions del Diari d’Andorra, 2002)
"Realització"
Gustav Klimt
(Baumgarten, 1862 - Viena, 1918)
[ Tornar a l'índex ]
El temps defuig latent
Daniel Ferré Teruel
"La persistència de la memòria"
Salvador Dalí
El temps defuig latent
El temps defuig latent
com una estaca fuetejada,
al pas que l'hora és vessada,
símil d'una època decadent.
Les busques dels segons
elaboren un tic-tac ondulat,
sinuós... amb el cos doblegat
i així passen els minuts pregons.
Les hores se m'escolen
entre les mans suades,
malgrat haver estat forjades
en les encluses... em volen.
L'or en descomposició
fa de la mecànica...
una incerta plàstica
que força la posició.
El temps... escorredís
és una flàccida abstracció,
és un fluid en expansió
i és un aparell fonedís...
al qual Dalí va atorgar
el poder de la Física, falsejar,
desmembrar, esgavellar, ombrejar,
quan el quadre va composar.
Daniel Ferré Teruel
(Vic, 1973)
El temps defuig latent
"La persistència de la memòria"
Salvador Dalí
(Figueres, 1904–1989)
Daniel Ferré Teruel,
col·laborador i articulista de Lo Càntich,
publica habitualment al bloc:
Esclau de les meves paraules
[ Tornar a l'índex ]
dies estranys
Samuele Arba
"Quadre sobre vidre amb sol"
Wassily Kandinsky
dies estranys
dies estranys els que m'estan esgotant.
em sento lliure
de la meva covarda companyia,
bevent tres cerveses amb alegria
puc deixar per fi el món enrere.
dies extravagants els que estic enyorant.
ben lluny de vomitar metzines i fums
a les entranyes del meu ésser.
dies estranys
rebolcant-me en el fang de l'existència.
Samuele Arba
(Silius, Sardenya, 1978)
dies estranys
Inclòs a:
dies estranys
"Quadre sobre vidre amb sol"
Wassily Kandinsky
(Moscou, 1866 - Neuilly-sur-Seine, 1944)
[ Tornar a l'índex ]
Sakura
Junli Yuii
"Sakura"
Junli Yuii
Sakura
桜
S'ha trencat la terra.
Un milió de vidres fragmentats.
Onada negra.
Les aigües de l’oceà han cobert els edificis.
La barca blava de Ryo navega sobre les plantacions d'arròs.
I l’enemic invisible contamina els cossos i els fruits.
La carn torna a ser nafra. El cor torna a ser dolor.
La fusta torna a ser cendra. Pregària.
Em pregunto si els Déus de la Natura ens volen castigar. De nou.
O si som nosaltres qui els tornem a castigar. Fugida i profanació.
Em pregunto si, a Honshū, aquesta primavera,
les flors dels cirerers tornaran a inspirar poemes.
Junli Yuii
(Kōbe, Japó, 1979)
Sakura
桜
Il·lustració de l'autora
[ Tornar a l'índex ]
Vaig somiar que volava
Emery GómezVaig somiar que volava
Vaig somiar que volava. Era un somni repetitiu.
Vaig somiar que volava. No era massa difícil.
Només havia de moure els braços.
Vaig somiar amb elevar-me sobre el pes del ferro.
Vaig somiar que, des de dalt, molt amunt, era lliure.
Benèvol, em vaig congraciar amb el meu cos.
Em vaig congraciar amb la vida.
Em vaig congraciar amb el meu oblit de cada dia.
Vaig somiar que volava. Va ser ahir. Voldria
tornar a somiar aquest mateix somni.
Emery Gómez
(Maracaibo, Veneçuela, 1980)
Vaig somiar que volava
Col·laboració sol·lidària participant al
Recital d'imatges i poesia per la discapacitat
"Les nostres mirades... les vostres paraules"
[ Tornar a l'índex ]
Tempesta d'estiu
Maria Serra Orpinell Serramià
"Paisatge a prop d'Auvers sota la pluja"
Vincent Van Gogh
Tempesta d'estiu
Tempesta d’estiu:
Una alenada d’aire fresc.
Un record que es mulla en la nit.
Són lleugers els passos
i feixuga la derrota.
Pel camí de la melangia
corren els fets, passats.
El present vola fugaçment,
I quan te’n adones a sigut un instant,
que no tornarà.
I de nou un altra tarda.
I de nou aquella olor, a humitat,
a tempesta d’estiu...
Maria Serra Orpinell Serramià
(Pira, 1990)
Tempesta d'estiu
"Paisatge a prop d'Auvers sota la pluja"
Vincent Van Gogh
(Zundert, 1853 – Auvers-sur-Oise, 1890)
[ Tornar a l'índex ]
El llençol brodat
Esther Pont Gràcia
Pilar Campmany i Piqué
El llençol brodat
Tt dorms amb el llençol oblidat de l'àvia
i somies que el món serà demà millor que avui
però saps que, mentre somies,
els trencadors de somnis no descansaran durant la nit.
Et dorms amb el llençol oblidat de l'àvia
i els seus brodats et fan sentir millor
Esther Pont Gràcia
El llençol brodat
Pilar Campmany i Piqué
(Barcelona)
Poema participant al
Categoria D
Il·lustració: "Cartell del I Certamen de Poesia Infantil i Juvenil Vila del Prat"
Pilar Campmany i Piqué
[ Tornar a l'índex ]
Llum, por, nit
Montserrat Sanahuja
Pilar Campmany i Piqué
Llum, por, nit
M'agrada tant la llum que la nit em fa por
però m'agrada tant la por
que m'amago entre la nit
i busco la por.
M'agrada tant la nit que dormo amb els ulls oberts
esperant el primer raig de llum de l'alba
i m'amago en el silenci
buscant la llum.
M'agrada tant la llum!
Montserrat Sanahuja
Llum, por, nit
Pilar Campmany i Piqué
(Barcelona)
Poema participant al
Categoria D
Il·lustració: "Cartell del I Certamen de Poesia Infantil i Juvenil Vila del Prat"
Pilar Campmany i Piqué
[ Tornar a l'índex ]
El bosc secret
Oliver Holmes-Gunning
Pilar Campmany i Piqué
El bosc secret
Ai! T'en recordes com jugavem de petits
de día, fins que es feia fosc?
I teniem aquell lloc preferit,
amagat al cor del nostre bosc!
Alló era el nostre secret ben guardat,
allá era on sempre estavem.
I si teniem ganes d'estar sols o plorar,
allá era sempre on anavem.
T'en recordes com era l'entrada?
T'en recordes com més endavant
el vent xiulava per fulles,
els arbres units en el cant?
Ai! Mica en mica ens vem adonar
que el bosc era només fantasia.
Vem anar creixent i el somni deixant;
altres coses que fer per el día.
Ai! Del somni ens hem despertat,
ja no sentim aquell cant.
Però hem de tornar algun día aviat-
el bosc ens está esperant!
Oliver Holmes-Gunning
El bosc secret
Pilar Campmany i Piqué
(Barcelona)
Poema participant al
Categoria C
Il·lustració: "Cartell del I Certamen de Poesia Infantil i Juvenil Vila del Prat"
Pilar Campmany i Piqué
[ Tornar a l'índex ]
Colors
Ariadna AdePilar Campmany i Piqué
Colors
Colors.
Colors de pluja, de terra i de sol.
Colors de cel, de riure, de mar i d'amor.
Colors d'aigua de riu i fulles de tardor.
Colors. Quan ja no res ens recordi. Colors.
Colors de ressò, de riure i de boira.
Colors de capvespre, de somnis i d'ombres.
Colors de tristesa i de dolor.
Colors.
Ariadna Ade
Colors
Pilar Campmany i Piqué
(Barcelona)
Poema participant al
Categoria C
Il·lustració: "Cartell del I Certamen de Poesia Infantil i Juvenil Vila del Prat"
Pilar Campmany i Piqué
[ Tornar a l'índex ]
Era una flor
Carlota Murillo Pont
Pilar Campmany i Piqué
Era una flor
Era una flor.
Semblava de seda.
S’estremia quan el vent xiulava!
De matinada.
tenia por del fred de la rosada
i de la gent obscura.
Tenia por.
Sense cap jardiner per protegir-la
al cel mirava.
Volia ser com l’aigua.
Era tan fràgil!
Semblava de seda
Però era només una flor.
Carlota Murillo Pont
Era una flor
Pilar Campmany i Piqué
(Barcelona)
Poema participant al
Categoria B
Il·lustració: "Cartell del I Certamen de Poesia Infantil i Juvenil Vila del Prat"
Pilar Campmany i Piqué
[ Tornar a l'índex ]
IV
Amb nom propiNotes biogràfiques: Jacint Verdaguer
M. Roser Algué Vendrells
JACINT VERDAGUER
(Folgueroles, 1845 - Vilajoana, Vallvidrera, 1902)
Jacint Verdaguer
Aquests dies es parla de Verdaguer perquè crec que és algun aniversari de la primera edició de “Canigó”. I com que és un poeta que em cau especialment bé, ho aprofito per dir-ne la meva visió personal... I en podria escriure pàgines i més pàgines, però intentaré fer-ne una síntesi.
Jacint Verdaguer i Santaló va néixer a Folgueroles, a la Plana de Vic, l'any 1845 i va morir a Vilajoana (Vallvidrera) el 1902. Era fill de pagesos, la qual cosa es fa palesa en la seva obra. És el poeta més destacat de la Renaixença i jo diria que és un clàssic de la nostra poesia.
Als 10 anys va entrar al seminari de Vic (on hi estudia durant quinze anys), segurament influenciat per la seva mare, tot i que en el poema “A la Verge”, escrit quan tenia 50 anys, ens parla de records d’infantesa on ja s’intuïa un sentiment religiós.
Jacint Verdaguer i Santaló va néixer a Folgueroles, a la Plana de Vic, l'any 1845 i va morir a Vilajoana (Vallvidrera) el 1902. Era fill de pagesos, la qual cosa es fa palesa en la seva obra. És el poeta més destacat de la Renaixença i jo diria que és un clàssic de la nostra poesia.
Als 10 anys va entrar al seminari de Vic (on hi estudia durant quinze anys), segurament influenciat per la seva mare, tot i que en el poema “A la Verge”, escrit quan tenia 50 anys, ens parla de records d’infantesa on ja s’intuïa un sentiment religiós.
A la Verge
(Fragment)
Jo tenia cinc anys; anava a estudi
en mon humil poblet de Folgueroles;
de mos pobres esplets digne preludi,
portava sota el braç les beceroles.
Lo mestre era un vellet; sa barretina
més llarga era bon tros que sa ciència,
mes, quina font tan pura sa doctrina!
quin mirall tan hermós sa consciència!
Se sadollava d'aquesta aigua el llavi
no sabent en la terra millor font,
i quan tornava a casa: "¿De tan savi,
deia a la mare, n' hi ha cap més al món?"
En sa grossa cadira de vaqueta
encara em sembla veure' l assentat;
sa taula era coberta de baieta
que em recordava la verdor del prat.
La infantívola escola presidia,
dins sa capella de paper tenyit,
vostra imatge bellissíma, oh Maria,
que havia ja a mos avis presidit.
Jesús en vostra falda nos somreia,
allargant-nos joiós ses blanques mans;
-Ameu-la, és mare nostra- apar que ens deia:
-los nois que l'aimen bé són mos germans.
Vostre mes arribà, oh dolça Maria,
i ens convidà lo mestre a dar-vos flors.
¿Com no havia de dur-hi jo la mia
a l'astre matinal dels meus amors?
Pujo al conreu que goretava el pare,
hi cullo uns botons d'or; baixo al torrent
on per sos tovallons ma pobra mare
trobar solia lo color d'argent.
Allí trobo la humil margaridoia,
ullet amb què la terra mira al cel;
lo trèvol del color de la lliroia,
la blava jonça que és un vas de mel...
Tot mirant-me les flors, joia per joia,
amb mà gelosa aní lligant lo ram
del meu bateig amb una bonicoia
cinta de seda amb voravius d'estam.
Quan a la tarda el presentí al bon mestre,
cada infantó li presentava el seu;
era jo el més petit i lo menys destre;
de tots los rams fou lo pitjor lo meu.
Lo vegí caure i rodolar pel sostre,
mentre els altres, quiscun en son pitxer,
pujaven a enramar la imatge vostra,
reina gentil de mon amor primer.
Vegí mes flors als peus dels qui passaven
donant-los amb la vida lo perfum;
vegí com se marcien i esfullaven,
ai!, com les trobes que ara dono a llum!
Lo que plorí aquell ram fou sense mida;
no em podia la mare aconhortar;
Mare del cel, estrella de ma vida,
vullau mes darreries acceptar.
Tenia jo cinc anys, ara cinquanta,
i us porto un altre ramellet de flors;
deixau-les arribar a vostra planta
enc que sien més pobres que allavors.
Aquelles eren flors primaverenques
i aqueixes, ai de mi!, són flors d'hivern;
mes són per Vos, Maria, primerenques,
que és mon primer amor, amor etern.
Jacint Verdaguer
(Folgueroles, 1845 – Vallvidrera, 1902)
A la Verge
Penso que tenia una personalitat molt complexa. D’una banda, era capaç d’escriure grans epopeies com l’Atlàntida o Canigó, però al mateix temps se’ns mostrava una vessant mística, bucòlica i romàntica, amb un to senzill, popular i festiu...
Qui no s’ha emocionat alguna vegada escoltant l’Emigrant o el Virolai?
Crec que és el poeta que més ha connectat amb el poble, amb la gent senzilla, que se l’estimava i en tot moment li va donar suport (De fet, El 21 de març del 1886, als 41 anys, va ser proclamat pel bisbe Morgades com a Poeta de Catalunya al Monestir de Ripoll). Això es va demostrar amb la munió de gent que el va acompanyar quan es va alliberar dels lligams que l’aferraven a un món que sovint l’oprimia...
Va participar en diverses edicions dels Jocs Florals. Encara estudiant, el 1865, li són premiades dues poesies als Jocs Florals de Barcelona: Els minyons d'En Veciana i A la mort d'En Rafel de Casanova. En anar a recollir els premis s’hi va presentar amb el vestit típic de la pagesia, una manera d’incorporar la Catalunya rural al món de la poesia. En l’edició de 1880, quan tenia 35 anys, va ser proclamat Mestre en Gai Saber per haver aconseguit els tres premis emblemàtics de l’esdeveniment:
Qui no s’ha emocionat alguna vegada escoltant l’Emigrant o el Virolai?
Crec que és el poeta que més ha connectat amb el poble, amb la gent senzilla, que se l’estimava i en tot moment li va donar suport (De fet, El 21 de març del 1886, als 41 anys, va ser proclamat pel bisbe Morgades com a Poeta de Catalunya al Monestir de Ripoll). Això es va demostrar amb la munió de gent que el va acompanyar quan es va alliberar dels lligams que l’aferraven a un món que sovint l’oprimia...
Va participar en diverses edicions dels Jocs Florals. Encara estudiant, el 1865, li són premiades dues poesies als Jocs Florals de Barcelona: Els minyons d'En Veciana i A la mort d'En Rafel de Casanova. En anar a recollir els premis s’hi va presentar amb el vestit típic de la pagesia, una manera d’incorporar la Catalunya rural al món de la poesia. En l’edició de 1880, quan tenia 35 anys, va ser proclamat Mestre en Gai Saber per haver aconseguit els tres premis emblemàtics de l’esdeveniment:
La flor natural (Poesia amorosa)
L’englantina (Poesia patriòtica)
La viola d’or (Poesia religiosa)
Durant una època de la seva vida va tenir molts problemes amb els poders eclesiàstics i polítics pel fet de rodejar-se de persones que s’aprofitaren de la seva bona fe. Es va sentir traït i rebutjat per alguns dels seus antics protectors. Tot això el va turmentar i li va ocasionar una sèrie de malts físics, però jo diria que, en realitat, la seva malaltia era de l’ànima... Dolgut per les crítiques rebudes i per defensar-se’n, va escriure uns articles al Noticiero Universal i a la Publicitat amb el títol: “En defensa Pròpia”.
Després de la seva mort es van publicar, entre d’altres obres, les Rondalles, cosa que ens demostra que estimava molt el seu país, ja que a més d’un gran domini de la llengua, en coneixia molt bé la literatura popular.
Avui us deixo aquesta quarteta que més o menys diu així, ja que n’he trobat varies versions (fangador enlloc de llaurador) i no sé quina és l’original:
Després de la seva mort es van publicar, entre d’altres obres, les Rondalles, cosa que ens demostra que estimava molt el seu país, ja que a més d’un gran domini de la llengua, en coneixia molt bé la literatura popular.
Avui us deixo aquesta quarteta que més o menys diu així, ja que n’he trobat varies versions (fangador enlloc de llaurador) i no sé quina és l’original:
Poeta i llaurador sóc
i en tot faig feina tan neta,
que llauro com un poeta
i escric com un llaurador.
I finalment, penso que Verdaguer, no sé per què, ha estat un dels grans oblidats de la nostra poesia, ja que només se’n parla quan hi ha algun aniversari més o menys important, però de seguida torna a romandre rere una boira (en aquest cas metafòrica) comparable a la de la seva Plana. Jo espero que algun dia s’esvaeixi, i l’obra de mossèn Cinto brilli amb tot el seu resplendor.
M. Roser Algué Vendrells
(Navàs, 1945)
Jacint Verdaguer i Santaló neix a Folgueroles (Osona) el 1845.
El 1855 comença els estudis al Seminari de Vic, on hi estudia durant quinze anys.
1864: Participa per primera vegada en els Jocs Florals.
El 1865 li són premiades dues poesies als Jocs Florals de Barcelona: Els minyons d'En Veciana i A la mort d'En Rafel de Casanova. Publica al periòdic Eco de la Montaña el poema de dos cants Dos màrtirs de ma pàtria, o siga Llucià i Marcià.
El 1870 és ordenat sacerdot pel bisbe Lluís Jordà i és destinat a una petita parròquia a Vinyoles d'Orís. L'octubre d'aquell any canta la seva primera Missa a l'ermita de Sant Jordi.
L'any 1873 publica la Passió de Nostre Senyor Jesucrist. Deixa Vinyoles d'Orís per qüestions de salut i se'n va a Vic. Fa una excursió al Rosselló i contempla el Canigó, sembla que per primera vegada.
El 1874, per recuperar-se d'una malaltia, marxa a Barcelona. Aquest mateix any entra de capellà a la Companyia Transatlàntica el mes de desembre. Al vaixell "Ciudad Condal", de retorn de Cuba, acaba el poema de L'Atlàntida.
A partir de finals del 1876 resideix al palau dels marquesos de Comillas contractat com a capellà de la família.
El jurat del Jocs Florals de 1877 li concedeix el premi extraordinari de la Diputació de Barcelona pel poema L'Atlàntida.
L'any 1880, per haver guanyat els tres premis exigits pel Consistori dels Jocs Florals, és proclamat Mestre en Gai Saber. Aquest mateix any publica el llibre Montserrat.
L'any 1883 publica Oda a Barcelona, obra de la que es fa un tiratge de cent mil exemplars.
El 21 de març de l'any 1886, el bisbe Morgades el corona com a Poeta de Catalunya, al Monestir de Ripoll. Es publica el gran poema Canigó. Realitza un viatge de peregrinació a Terra Santa.
L'any 1893 deixa el càrrec d'almoiner del palau del marquès de Comillas. S'acaba la publicació de la trilogia Jesús Infant. S'instal·la al santuari de la Gleva. El 1894 s'editen els llibres Roser de tot l'any i Veus del bon pastor.
En els darrers quatre anys de vida, dirigeix revistes literàries de tema religiós: "Lo Pensament català", "L'Atlàntida" i "La Creu del Montseny"; prepara nous llibres i participa en actes públics. Els últims llibres publicats en vida van ser: Santa Eulària. Poemet (1899), Aires del Montseny (1901) i Flors de Maria, aquest darrer uns mesos després de la mort del poeta.
El dia 17 de maig de 1902, als 57 anys, es trasllada a la finca coneguda com a Vil·la Joana, de Vallvidrera (Barcelona), on espera fer una convalescència de tuberculosi. El 10 de juny mor a la Vil·la Joana. Actualment, la finca, convertida en Museu, es pot visitar.
Va ser enterrat a Montjuïc enmig d'una manifestació espectacular de dol popular que va acompanyar el poeta per la Rambla de Barcelona.
El 1855 comença els estudis al Seminari de Vic, on hi estudia durant quinze anys.
1864: Participa per primera vegada en els Jocs Florals.
El 1865 li són premiades dues poesies als Jocs Florals de Barcelona: Els minyons d'En Veciana i A la mort d'En Rafel de Casanova. Publica al periòdic Eco de la Montaña el poema de dos cants Dos màrtirs de ma pàtria, o siga Llucià i Marcià.
El 1870 és ordenat sacerdot pel bisbe Lluís Jordà i és destinat a una petita parròquia a Vinyoles d'Orís. L'octubre d'aquell any canta la seva primera Missa a l'ermita de Sant Jordi.
L'any 1873 publica la Passió de Nostre Senyor Jesucrist. Deixa Vinyoles d'Orís per qüestions de salut i se'n va a Vic. Fa una excursió al Rosselló i contempla el Canigó, sembla que per primera vegada.
El 1874, per recuperar-se d'una malaltia, marxa a Barcelona. Aquest mateix any entra de capellà a la Companyia Transatlàntica el mes de desembre. Al vaixell "Ciudad Condal", de retorn de Cuba, acaba el poema de L'Atlàntida.
A partir de finals del 1876 resideix al palau dels marquesos de Comillas contractat com a capellà de la família.
El jurat del Jocs Florals de 1877 li concedeix el premi extraordinari de la Diputació de Barcelona pel poema L'Atlàntida.
L'any 1880, per haver guanyat els tres premis exigits pel Consistori dels Jocs Florals, és proclamat Mestre en Gai Saber. Aquest mateix any publica el llibre Montserrat.
L'any 1883 publica Oda a Barcelona, obra de la que es fa un tiratge de cent mil exemplars.
El 21 de març de l'any 1886, el bisbe Morgades el corona com a Poeta de Catalunya, al Monestir de Ripoll. Es publica el gran poema Canigó. Realitza un viatge de peregrinació a Terra Santa.
L'any 1893 deixa el càrrec d'almoiner del palau del marquès de Comillas. S'acaba la publicació de la trilogia Jesús Infant. S'instal·la al santuari de la Gleva. El 1894 s'editen els llibres Roser de tot l'any i Veus del bon pastor.
En els darrers quatre anys de vida, dirigeix revistes literàries de tema religiós: "Lo Pensament català", "L'Atlàntida" i "La Creu del Montseny"; prepara nous llibres i participa en actes públics. Els últims llibres publicats en vida van ser: Santa Eulària. Poemet (1899), Aires del Montseny (1901) i Flors de Maria, aquest darrer uns mesos després de la mort del poeta.
El dia 17 de maig de 1902, als 57 anys, es trasllada a la finca coneguda com a Vil·la Joana, de Vallvidrera (Barcelona), on espera fer una convalescència de tuberculosi. El 10 de juny mor a la Vil·la Joana. Actualment, la finca, convertida en Museu, es pot visitar.
Va ser enterrat a Montjuïc enmig d'una manifestació espectacular de dol popular que va acompanyar el poeta per la Rambla de Barcelona.
Premi especial als Jocs Florals i Accèssit a l'Englantina (1865): "Els minyons d'En Veciana" i "A la mort d'En Rafel de Casanova".
Quatre accèssits als Jocs Florals (1866).
Jocs Florals (1873): "Plor de la tórtora" i "La batalla de Lepant".
Jocs Florals (1874): "Sant Francesc s'hi moria".
Premi extraordinari de la Diputació de Barcelona als Jocs Florals (1877): L'Atlàntida.
Nomenament de Mestre en Gai Saber (1880): "La barretina".
Jocs Florals (1883): Oda "A Barcelona".
Quatre accèssits als Jocs Florals (1866).
Jocs Florals (1873): "Plor de la tórtora" i "La batalla de Lepant".
Jocs Florals (1874): "Sant Francesc s'hi moria".
Premi extraordinari de la Diputació de Barcelona als Jocs Florals (1877): L'Atlàntida.
Nomenament de Mestre en Gai Saber (1880): "La barretina".
Jocs Florals (1883): Oda "A Barcelona".
Segons les obres completes de Verdaguer, la seva poesia està agrupada per temes. Els títols dels temes generals són:
- L'Atlàntida
- Idil·lis i cants místics
- Montserrat (Llegendes, cançons i obres)
- Càntics
- Sant Francesc
- Lo somni de Sant Joan (Celistia, albada i sol-ixent)
- Caritat
- Canigó
- Pàtria
- Jesus infant (Betlem, la fugida a egipte i nazaret)
- Veus del bon pastor
- Roser de tot l'any
- Flors del calvari
- Santa Eulàlia
- Aires del Montseny
- Flors de Maria (Flors, càntics i idil·lis)
- Al cel
- Eucarístiques
- Barcelonines
- Jovenívoles
- Disperses
- La mellor corona (Vidalbes, englantines i satalies)
- Els pobres, els sants (Els pobres i sants)
- Perles del llibre d'amic i d'amat
- Addenda
- Apèndix (Altres obres no classificades)
Dos màrtirs de ma pàtria, o siga Llucià i Marcià.
Vic: Eco de la Montaña, 1865.
Qui com Déu?
Vic: Impremta Anglada, 1869.
Novas cansons de Nadal.
Vic: Estampa de Ramon Anglada, 1871.
Cansonetas del mes de Maria.
Vic: Estampa de Ramon Anglada, 1872.
Passió de Nostre Senyor Jesucrist
Barcelona: Tipogràfica Catòlica, 1873.
L'Atlàntida. Poema èpic en deu cants, una introducció i un epíleg.
Edició dins el volum dels Jocs Florals corresponent a 1877.
Idil·lis i cants místics.
Barcelona: Llibreria d'Eusebi Riera, 1879.
Cançons de Montserrat ara novament dictadas y en celebració del milenar publicadas
Vic: Biblioteca dels Escons de Catalunya-Estampa de Ramon Anglada, 1880.
Llegenda de Montserrat V
ic: Biblioteca dels Escons de Catalunya-Estampa de Ramon Anglada, 1880.
Salteri franciscà. Romancets sobre la prodigiosa vida del patriarca Sant Francesch
Vic: Estampa de Ramon Anglada, 1882.
A Barcelona
Ajuntament de Barcelona-Estampa La Española, 1883.
Caritat. Poesies estampades a favor de les víctimes dels terratrèmols d'Andalusia
Barcelona: Fidel Giró. Llibreria d'Àlvar Verdaguer, 1885.
Canigó. Llegenda pirenaica del temps de la Reconquista.
Barcelona: Llibreria Catòlica, 1886.
Lo somni de Sant Joan. Llegenda del Sagrat Cor de Jesús
Barcelona: Llibreria i Tipografia Catòlica, 1887.
Pàtria
Barcelona: Estampa de Fidel Giró, 1888.
Col·lecció de Càntics religiosos per al poble
Tipogràfica Catòlica, 1889.
Jesús infant: Natzaret
Barcelona: Llibreira de Bastinos. Estampa de Fidel Giró, 1890.
Jesús infant: Betlem
Barcelona: Llibreria de Bastinos-Estampa de Fidel Giró, 1891.
Jesús infant: La fugida a Egipte
Barcelona: Llibreria de Bastinos. Estampa de Fidel Giró, 1893.
Veus del Bon Pastor
Vic: Estampa de Ramon Anglada, 1894.
Sant Francesc
Barcelona: Tipografia "L'Avenç", 1895.
Flors del Calvari. Llibre de consols.
Barcelona: Impremta de Henrich i Companyia, 1895.
Jesús infant. Tres parts.
Llibreria Bastinos-Impremta de Henrich i Companyia, 1896.
Montserrat. Llegendari, cançons, odes
Barcelona-Sarrià: Estampa de Francisco X. Altés, 1898.
Santa Eulària
Barcelona: Estampa de Francisco X. Altés, 1899.
Aires del Montseny
Barcelona: Publicació Joventut, 1901.
Flors de Maria.
Barcelona: Estampa de la Casa Provincial de Caritat, 1902.
Excursions i viatges de Mossèn Jacinto Verdaguer
Barcelona: La Il·lustració Catalana-Estampa de Fidel Giró, 1887.
Dietari d'un pelegrí a Terra Santa
[a "La Veu de Montserrat" i "La Il·lustració Catalana", 1877 i 1888]. La Il·lustració Catalana, 1888.
Roser de tot l'any. Dietari de pensaments religiosos.
"La Veu de Catalunya", 1893; "La Catalana", estampa de Jaume Puigventós, 1894.
En defensa pròpia.
Articles vindicatius publicats a la premsa de 1895.
L'adoració dels pastors.
"Lo Pensament Català", 1901.
- L'Atlàntida
- Idil·lis i cants místics
- Montserrat (Llegendes, cançons i obres)
- Càntics
- Sant Francesc
- Lo somni de Sant Joan (Celistia, albada i sol-ixent)
- Caritat
- Canigó
- Pàtria
- Jesus infant (Betlem, la fugida a egipte i nazaret)
- Veus del bon pastor
- Roser de tot l'any
- Flors del calvari
- Santa Eulàlia
- Aires del Montseny
- Flors de Maria (Flors, càntics i idil·lis)
- Al cel
- Eucarístiques
- Barcelonines
- Jovenívoles
- Disperses
- La mellor corona (Vidalbes, englantines i satalies)
- Els pobres, els sants (Els pobres i sants)
- Perles del llibre d'amic i d'amat
- Addenda
- Apèndix (Altres obres no classificades)
Dos màrtirs de ma pàtria, o siga Llucià i Marcià.
Vic: Eco de la Montaña, 1865.
Qui com Déu?
Vic: Impremta Anglada, 1869.
Novas cansons de Nadal.
Vic: Estampa de Ramon Anglada, 1871.
Cansonetas del mes de Maria.
Vic: Estampa de Ramon Anglada, 1872.
Passió de Nostre Senyor Jesucrist
Barcelona: Tipogràfica Catòlica, 1873.
L'Atlàntida. Poema èpic en deu cants, una introducció i un epíleg.
Edició dins el volum dels Jocs Florals corresponent a 1877.
Idil·lis i cants místics.
Barcelona: Llibreria d'Eusebi Riera, 1879.
Cançons de Montserrat ara novament dictadas y en celebració del milenar publicadas
Vic: Biblioteca dels Escons de Catalunya-Estampa de Ramon Anglada, 1880.
Llegenda de Montserrat V
ic: Biblioteca dels Escons de Catalunya-Estampa de Ramon Anglada, 1880.
Salteri franciscà. Romancets sobre la prodigiosa vida del patriarca Sant Francesch
Vic: Estampa de Ramon Anglada, 1882.
A Barcelona
Ajuntament de Barcelona-Estampa La Española, 1883.
Caritat. Poesies estampades a favor de les víctimes dels terratrèmols d'Andalusia
Barcelona: Fidel Giró. Llibreria d'Àlvar Verdaguer, 1885.
Canigó. Llegenda pirenaica del temps de la Reconquista.
Barcelona: Llibreria Catòlica, 1886.
Lo somni de Sant Joan. Llegenda del Sagrat Cor de Jesús
Barcelona: Llibreria i Tipografia Catòlica, 1887.
Pàtria
Barcelona: Estampa de Fidel Giró, 1888.
Col·lecció de Càntics religiosos per al poble
Tipogràfica Catòlica, 1889.
Jesús infant: Natzaret
Barcelona: Llibreira de Bastinos. Estampa de Fidel Giró, 1890.
Jesús infant: Betlem
Barcelona: Llibreria de Bastinos-Estampa de Fidel Giró, 1891.
Jesús infant: La fugida a Egipte
Barcelona: Llibreria de Bastinos. Estampa de Fidel Giró, 1893.
Veus del Bon Pastor
Vic: Estampa de Ramon Anglada, 1894.
Sant Francesc
Barcelona: Tipografia "L'Avenç", 1895.
Flors del Calvari. Llibre de consols.
Barcelona: Impremta de Henrich i Companyia, 1895.
Jesús infant. Tres parts.
Llibreria Bastinos-Impremta de Henrich i Companyia, 1896.
Montserrat. Llegendari, cançons, odes
Barcelona-Sarrià: Estampa de Francisco X. Altés, 1898.
Santa Eulària
Barcelona: Estampa de Francisco X. Altés, 1899.
Aires del Montseny
Barcelona: Publicació Joventut, 1901.
Flors de Maria.
Barcelona: Estampa de la Casa Provincial de Caritat, 1902.
Excursions i viatges de Mossèn Jacinto Verdaguer
Barcelona: La Il·lustració Catalana-Estampa de Fidel Giró, 1887.
Dietari d'un pelegrí a Terra Santa
[a "La Veu de Montserrat" i "La Il·lustració Catalana", 1877 i 1888]. La Il·lustració Catalana, 1888.
Roser de tot l'any. Dietari de pensaments religiosos.
"La Veu de Catalunya", 1893; "La Catalana", estampa de Jaume Puigventós, 1894.
En defensa pròpia.
Articles vindicatius publicats a la premsa de 1895.
L'adoració dels pastors.
"Lo Pensament Català", 1901.
Mossén Jacinto Verdaguer. Obres Complertes ab gran cura ordenades y anotades.
Toledano, López i Cia i Josep Agustí, 1905-1908.
"Edició popular" d'Obres Completes de Mossèn Jacinto Verdaguer.
"Ilustració Catalana". Trenta volums, entre 1913 i 1925.
Obres Completes de Jacint Verdaguer.
Llibreria Catalònia: Deu volums, entre 1928 i 1936.
Obres Completes de Jacint Verdaguer.
Barcelona: Selecta [Biblioteca Perenne], 1943 [5a ed. el 1974].
Obres Completes de Jacint Verdaguer.
Vic: Eumo - Societat Verdaguer, 1995.
Prosa. Obres completes, 1
[A cura d'Isidor Cònsul]. Barcelona, Proa, 2002.
[ Tornar a l'índex ]
EL CREMAT QUE FLAMEJA ENTRE HAVANERES
Pep Colomer Blanco
Pep Colomer Blanco
"A clar de nit, amb escates de moll, entotsolat, encisaré les ones. Pere Patxei, prepara'ns un cremat; beguem-lo i canviem el curs dels astres. Sorres d'amor. Mar fluix. Palpo records. S'acosten de puntetes els meus morts."
Joan Vinyoli (El cremat)
Tamariu
De l'horitzó la ratlla ben traçada,
ja la teranyina daurada pel sol romp,
que en terra és fosc, que encara és matinada,
però a les Coves d'en Gispert ja hi neix el sol.
Va a poc a poc, avança carregada,
les gavines la segueixen amb gran vol,
la mar està molt quieta i és gelada,
l'aire marí ens promet un dia bo.
A la platja l'he vist arribar
i al silenci del matí d'estiu
he sentit els mariners cantar
una havanera a Tamariu.
Tornada
Quan neix el sol a Tamariu
de l'Iris va prenen els colors,
la gavina deixa són niu
i la mimosa obre ses flors.
La mar les roques va besant,
el cor somnia un cant joliu,
és aquell cant que surt del mar:
que n'és de bella Tamariu!
Narcisa Oliver
(Palafrugell 1948-1995)
Tamariu
Josep Bastons i Fàbrega
(Palafrugell, 1927)
Grup ARJAU
- Cantada d'havaneres de Calella de Palafrugell -
--o0o--
Selecció:
Pep Colomer Blanco
El cremat que flameja entre havaneres
[ Tornar a l'índex ]
TEIXITS DE MOTS
Pilar Campmany i Piqué
"Nascuda a Barcelona,
pintora i relataire."
Pilar Campmany i Piqué
"Nascuda a Barcelona,
pintora i relataire."
"Camp de roselles"
Pilar Campmany i Piqué
Tot sembla nou...
En arribar la primavera, tot sembla nou...
Pigments novells juguen, com infant que creix, damunt la llum d’un hivern que s’allunya, i una gran eclosió de quimeres ens és tènue promesa; arriben dies clars i els nostres sentits capten encisats la irrupció de sons i colors que ens condicionen i decideixen la vida. En escoltar una piuladissa d’ocells o veure un esclat de roselles, ens neixen al cor noves il·lusions.
Voldríem pujar antigues muntanyes, arrencar ombres que ens quedaren arrapades como heures, després d’esfullar-se carícies marcides, i obrim l’esperit amb l’esperança de recobrar els somnis perduts. Arronsem espines de roses i dibuixem nítides llunes en bassals interiors; som rosada de matí aixoplugada d’utopia, gotes d’un perfum que pregona el goig de viure.
Desitgem creure que tot es renova... que les primaveres prescrites tornen a ser primavera...
Pigments novells juguen, com infant que creix, damunt la llum d’un hivern que s’allunya, i una gran eclosió de quimeres ens és tènue promesa; arriben dies clars i els nostres sentits capten encisats la irrupció de sons i colors que ens condicionen i decideixen la vida. En escoltar una piuladissa d’ocells o veure un esclat de roselles, ens neixen al cor noves il·lusions.
Voldríem pujar antigues muntanyes, arrencar ombres que ens quedaren arrapades como heures, després d’esfullar-se carícies marcides, i obrim l’esperit amb l’esperança de recobrar els somnis perduts. Arronsem espines de roses i dibuixem nítides llunes en bassals interiors; som rosada de matí aixoplugada d’utopia, gotes d’un perfum que pregona el goig de viure.
Desitgem creure que tot es renova... que les primaveres prescrites tornen a ser primavera...
Mots teixits per:
Pilar Campmany i Piqué
(Barcelona)
Tot sembla nou...
"Camp de roselles"
Pilar Campmany i Piqué
[ Tornar a l'índex ]
PETITESES
M. Roser Algué Vendrells
M. Roser Algué Vendrells
"Les coses que de veritat ens fan vibrar, per bé o per mal, les que ens ajuden a fer via, solen ser les coses petites. De vegades fem un pas enrera, però sovint, després, en fem dos o tres endavant. És una mica anar per la vida a cop de sensacions, a les que jo he anat donant forma de prosa o de poema, segons el que em demanava el cor en cada moment, i les coses del cor sempre són prioritàries. Ja sabem que és el pensament el que regeix els nostres actes, però sovint ens cal posar un xic de fantasia i d’il.lusió a les nostres vides."
Aprendre a mirar
Com que encara falta un trimestre per acabar l'escola, us faig arribar aquesta experiència per si pot ser d’utilitat a algun lector/a de la revista (o per l’any que ve). Recordo que un dia vam anar a visitar l'aqüari i els nens i nenes es feien una mica d'embolic a l'hora d'explicar per escrit el que havien vist i quines sensacions havien experimentat. A 3r de primària encara repeteixen moltes paraules: vam, després, m'ha agradat... per tal que fossin més imaginatius, els vaig posar un petit exemple de com ho podien plasmar sobre el paper, tant amb prosa com en vers. Per si us pot fer servei...
Era un matí clar i transparent del mes de gener. Una fila de nens i nenes esperaven davant l'aquari que obrissin les portes d'un món submarí meravellós, ple de bombolles de colors.
Esperaven impacients i picant de peus per fer-se passar el fred que, en aquelles hores, es feia sentir de valent. Al seu devant veien el port de Barcelona ple de barquetes, gronxades per un ventet que bufava una mica avergonyit per haver-les d'espertat.
El sol, que s'acabava de despertar, feia brillar el mar com si fos un mirall de plata. Algunes gavines feien la seva excursió matinal i alegraven el cel amb les seves volades. Després, descansaven a les barques.
Els nens i nenes miraven el mar, les barquetes, les gavines...Ja gairebé no sentien el fred. Fins i tot van parlar de fer algun poema sobre el que veien¡¡¡
De sobte, es van obrir les portes de vidre d'un altre mar diferent i una mica màgic. Ara el veien des de dins, com si s'haguessin submergit en un immens submarí transparent.
Esperaven impacients i picant de peus per fer-se passar el fred que, en aquelles hores, es feia sentir de valent. Al seu devant veien el port de Barcelona ple de barquetes, gronxades per un ventet que bufava una mica avergonyit per haver-les d'espertat.
El sol, que s'acabava de despertar, feia brillar el mar com si fos un mirall de plata. Algunes gavines feien la seva excursió matinal i alegraven el cel amb les seves volades. Després, descansaven a les barques.
Els nens i nenes miraven el mar, les barquetes, les gavines...Ja gairebé no sentien el fred. Fins i tot van parlar de fer algun poema sobre el que veien¡¡¡
De sobte, es van obrir les portes de vidre d'un altre mar diferent i una mica màgic. Ara el veien des de dins, com si s'haguessin submergit en un immens submarí transparent.
A l'aquari aquest matí,
el sol ja no vol dormir.
Tot il·luminant el mar,
hi ha quedat ben retratat.
Unes trapelles gavines,
empaiten unes sardines.
Fa un fred que pela
i el vent fa moure una vela.
I els nens i nenes d'Esplugues,
tremolen com unes fulles.
Diuen que aquesta excursió
els ha fet tanta il·lusió,
que haurien fet sense por
companyia a algun tauró.
el sol ja no vol dormir.
Tot il·luminant el mar,
hi ha quedat ben retratat.
Unes trapelles gavines,
empaiten unes sardines.
Fa un fred que pela
i el vent fa moure una vela.
I els nens i nenes d'Esplugues,
tremolen com unes fulles.
Diuen que aquesta excursió
els ha fet tanta il·lusió,
que haurien fet sense por
companyia a algun tauró.
Al dia següent, a l'escola, els nens i nenes van dibuixar uns fantàstic peixos de colors, perquè havien guardat les imatges a la seva memòria. Així van aprendre que observar bé les coses és molt important.
La meva intenció era que a l'hora d'explicar-se fossin més imaginatius, però també que aprenguessin a observar les coses i fessin seva aquella frase que jo acostumo a utilitzar:
La meva intenció era que a l'hora d'explicar-se fossin més imaginatius, però també que aprenguessin a observar les coses i fessin seva aquella frase que jo acostumo a utilitzar:
M. Roser Algué Vendrells
(Navàs, 1945)
Aprendre a mirar
[ Petiteses ]
M. Roser Algué Vendrells,
col·laboradora i articulista de Lo Càntich,
publica habitualment al seu bloc:
Petiteses
[ Tornar a l'índex ]
PARAULA DE NÚRIA
Núria Niubó i Cabau
"Paraules que regalen els sentits,
teràpia per a cors malmesos.
Paraules. Provocadores de somnis,
renovadores d’il·lusions, silencioses,
canviants, de colors i formes,
amb vida pròpia, amb força."
Núria Niubó i Cabau
"Paraules que regalen els sentits, teràpia per a cors malmesos.
Paraules. Provocadores de somnis,
renovadores d’il·lusions, silencioses,
canviants, de colors i formes,
amb vida pròpia, amb força."
El retrat de la iaia
"Retrat de l'àvia Anna cosint"
Salvador Dalí
Els millors records, els més tendres i emotius que tinc des de la infància a l'adolescència, són els dels anys en que la meva iaia Dolors va venir a viure a casa nostra.
Alguns d'ells han quedat en la memòria com retrats, que vaig desempolsant de tant en tant, i en gaudeixo, revivint-los.
Recordo... quan vaig passar la tos ferina, com m'acaronava i tranquil·litzava després d'aquells atacs de tos que semblava que m'hi hagués de quedar, i ara penso, com devia patir!
I de més gran, quan m'esperava amb delit, el diumenge a la tarda, que arribés del cinema i li expliqués la pel·lícula, amb tots els detalls, i ella , amorosament, pacientment, m'escoltava fins al final.
Dels matins de diumenge, que es llevava inquieta i neguitosa, perquè la pentinés per anar a missa.
També en tinc de divertits... Ja d'adolescent, quan va arribar la televisió a casa, com em renyava la iaia perquè no em mostrava educada davant "aquells senyors"! Estava tan convençuda que ens veien que, abans d'entrar a la saleta, em feia pentinar-la i ben arreglada, passava llargues estones tot interactuant amb els locutors.
—Nena, em deia sovint, quan em toqui a mi ser "Reina por un dia"(programa de la tele que no es perdia mai), i vas tu, que jo ja no estic per romanços!
No acabaria, no acabaria mai de parlar-vos-en, adorava la meva iaia, i encara la tinc molt present, només em cal cloure els ulls per recordar-la i descriure la seva fesomia, però per ser-ne més fidel ho faré tot mirant el seu retrat.
Asseguda a la seva cadira de bova, amb una delicada elegància, té a les mans aquell llibret, petit recull de pregàries que cada dia, a la migdiada, fullejava, a la vora de la finestra.
I les seves mans, llargues, fines, amb tal suavitat de moviments i expressió que quan em parlava, jo em recreava mirant-les.
Tornant al retrat, les seves faccions, dins l'oval de la cara, tenen un encant peculiar que infonen afecte.
Un dolç somriure, dibuixat per uns llavis suaus, ni massa fins, ni massa gruixuts.
Els ulls, grossos, d'un gris verdós, un xic enfonsats, propi de l'edat.
Al nas, una mica gros però recte, hi descansen unes ulleretes primes i rodones que deixen veure les celles arquejades i poc poblades, sota un front net, solament unes poques arrugues a les vores.
El cabell, d'un blanc grisenc, amb bucles grans i ones ben marcades, sembla talment un núvol.
La seva postura, deixa veure una figura, en altre temps esvelta, tota ella vestida de negre, amb faldilles llargues fins als peus i manteleta de llana.
Però, el seu negre no inspira tristor, sinó més bé, records de caliu familiar
Alguns d'ells han quedat en la memòria com retrats, que vaig desempolsant de tant en tant, i en gaudeixo, revivint-los.
Recordo... quan vaig passar la tos ferina, com m'acaronava i tranquil·litzava després d'aquells atacs de tos que semblava que m'hi hagués de quedar, i ara penso, com devia patir!
I de més gran, quan m'esperava amb delit, el diumenge a la tarda, que arribés del cinema i li expliqués la pel·lícula, amb tots els detalls, i ella , amorosament, pacientment, m'escoltava fins al final.
Dels matins de diumenge, que es llevava inquieta i neguitosa, perquè la pentinés per anar a missa.
També en tinc de divertits... Ja d'adolescent, quan va arribar la televisió a casa, com em renyava la iaia perquè no em mostrava educada davant "aquells senyors"! Estava tan convençuda que ens veien que, abans d'entrar a la saleta, em feia pentinar-la i ben arreglada, passava llargues estones tot interactuant amb els locutors.
—Nena, em deia sovint, quan em toqui a mi ser "Reina por un dia"(programa de la tele que no es perdia mai), i vas tu, que jo ja no estic per romanços!
No acabaria, no acabaria mai de parlar-vos-en, adorava la meva iaia, i encara la tinc molt present, només em cal cloure els ulls per recordar-la i descriure la seva fesomia, però per ser-ne més fidel ho faré tot mirant el seu retrat.
Asseguda a la seva cadira de bova, amb una delicada elegància, té a les mans aquell llibret, petit recull de pregàries que cada dia, a la migdiada, fullejava, a la vora de la finestra.
I les seves mans, llargues, fines, amb tal suavitat de moviments i expressió que quan em parlava, jo em recreava mirant-les.
Tornant al retrat, les seves faccions, dins l'oval de la cara, tenen un encant peculiar que infonen afecte.
Un dolç somriure, dibuixat per uns llavis suaus, ni massa fins, ni massa gruixuts.
Els ulls, grossos, d'un gris verdós, un xic enfonsats, propi de l'edat.
Al nas, una mica gros però recte, hi descansen unes ulleretes primes i rodones que deixen veure les celles arquejades i poc poblades, sota un front net, solament unes poques arrugues a les vores.
El cabell, d'un blanc grisenc, amb bucles grans i ones ben marcades, sembla talment un núvol.
La seva postura, deixa veure una figura, en altre temps esvelta, tota ella vestida de negre, amb faldilles llargues fins als peus i manteleta de llana.
Però, el seu negre no inspira tristor, sinó més bé, records de caliu familiar
....................oOo....................
El retrat de la iaia
Paraules de: Núria Niubó i Cabau
(Lleida, 1946)
"Retrat de l'àvia Anna cosint"
Salvador Dalí
(Figueres, 1904–1989)
[ Tornar a l'índex ]
DE CORRANDES I CANÇONS, PER CANTAR I DANSAR
Xesc Font i Odrí
"Corrandes, Cançonetes, Bogetes,
Correntes, Tonades, Cançons,
Follies, Gloses, Cobles i Albades."
Xesc Font i Odrí
"Corrandes, Cançonetes, Bogetes,
Correntes, Tonades, Cançons,
Follies, Gloses, Cobles i Albades."
Maria Enrica
Una cançoneta nova
treta n'és del mes d'abril,
d'una galant minyona
que n'és hermosa i gentil.
Tota la seva bellesa
no vull quedar explicar:
Ella es diu Maria Enrica,
que el seu nom no es pot negar.
Los fadrins quan se la miren
no se cansen de mirar,
tot lo dia n'estarien
sense beure ni menjar.
Ella n'és primeta i alta
i ben feta de son cos,
té la cara colorada
i el seu cap cobert de flors.
I en té la ceia voltada
i una estrella en porta al front,
i mereix ser-ne criada
la més bonica del món.
Un dia parlant jo amb ella
jo l'amor n'hi demaní,
me n'ha feta de resposta:
"Jove, us burleu de mi.
Demaneu-la a pare i mare
que si ells hi vénen bé
vos prometo la paraula
que per mi no es perdrà res."
A son pare i a sa mare
jo els hi la vaig demanar,
la resposta que me'n feien
que s'hi volien pensar.
Resposta no me'n tornaven,
no me n'han dit sí ni no,
entre mi mateix pensava
volen un partit millor.
Mes si ells no me la donen
no sé què serà de mi,
me'n faré soldat o frare
o romeu o pelegrí.
Renunciaré mes terres,
de Rosselló vull partir,
mes antes que no me'n vàgia
d'ella me'n vull despedir.
Adiós, Maria Enrica,
lo contento de l'amor,
adéu, cara colorada,
adéu, lliri blanc de flors,
adéu, clavellina vera,
adéu, rosa, adéu, clavell,
adéu, flor de l'hermosura,
la flor del meu pensament.
Cançó Popular
Maria Enrica
Versió documentada per
Manuel Milà i Fontanals
--o0o--
Glosades per:
Xesc Font i Odrí
A: "De corrandes i cançons, per cantar i dansar
[ Tornar a l'índex ]
AL SUD DEL GRAN RIU...
Francesc Arnau i Chinchilla
![Al Sud del Gran Riu... (Francesc Arnau i Chinchilla]()
"Cròniques culturals del País Valencià"
València en flames
Francesc Arnau i Chinchilla
"Cròniques culturals del País Valencià"
València en flames
València en flames
“Tota València en flames la nit de Sant Josep
mentre fèiem l’amor en aquella terrassa...”
VICENT ANDRÉS ESTELLÉS
mentre fèiem l’amor en aquella terrassa...”
VICENT ANDRÉS ESTELLÉS
Ja s’ha acabat la Setmana Fallera i per tant ha tornat la tranquil·litat per aquestes terres al Sud del Gran Riu, almenys per alguns dies. La veritat és que ja dúiem algunes setmanes amb les desfilades, cercaviles, tallades de carrer, i d'altres manifestacions característiques de la festa de les Falles.
"Cremà" de la Falla de l'Alameda
Fotografia: Núria Arnau
Aquesta festa, va néixer segons pareix, al si del Gremi de Fusters de la ciutat de València, encara que l’origen siga semblant al de les fogueres de Sant Joan, en el sentit que prové del costum llatí d’encendre fogueres per a donar la benvinguda a la primavera. Tanmateix, al cap i casal, aquesta tradició mil·lenària va derivar en cremar els trastos vells al finalitzar l’hivern. Aleshores, el Gremi dels Fusters van traslladar aquesta data al dia del seu patró, Sant Josep, cremant tot el que tenien pel taller que ja no els aprofitava, així al mateix temps també feien neteja. El cas és que el tarannà jocós i satíric dels valencians va fer que mamprengueren a fer-se figures (ninots) que representaven personatges o esdeveniments de la temporada que s’acabava, i al cremar-los assolia un gran poder simbòlic, tant per a acarnissar-se amb ells, com per a tenir més sort a la temporada que començava. Amb el temps la festa va evolucionar i aquells grapats de fustes i trastos vells es van anar convertint en “monuments” molt més elaborats, on els ninots anaven fent-se amb antelació, així com el disseny de tot el monument. Des del segle XIX fins a l’esclat de la Guerra Civil, les Falles van adquirir un caràcter anticlerical i molt crític amb els governants, tant els locals com els de l’Estat. De fet, es van intentar prohibir les Falles en diverses ocasions, encara que sense èxit.
Estem parlant de València, el cap i casal, però els pobles sempre han imitat a les grans urbs, i per això, molt prompte començaren a fer també les seues falles. Alguns pobles del País Valencià tenen molta tradició fallera.
Estem parlant de València, el cap i casal, però els pobles sempre han imitat a les grans urbs, i per això, molt prompte començaren a fer també les seues falles. Alguns pobles del País Valencià tenen molta tradició fallera.
La Verge dels Desemparats
Fotografia: Francesc Andreu Garcia “pakiu”
Als llargs i tristos anys de la dictadura de Franco, tot el món faller va patir la censura, encara que va ser de les poques expressions públiques fetes integrament en valencià. També va rebre l’embranzida centralitzadora de la Junta Central Fallera, que dictava normes sobre la vestimenta, els actes, els premis, etc., i al mateix temps es va encarregar de tallar de soca-rel totes les iniciatives “perilloses”. Fou precisament als anys quaranta quan es va fer per primera vegada l’ofrena a la Verge dels Desemparats, que amb el temps s’ha convertit en un dels actes fonamentals de la festa de les Falles, sobretot perquè aquesta festa té com a fita principal, el lluïment de la dona amb el vestit de llauradora, per això es fan nombroses desfilades, de la que l’ofrena floral a la “Geperudeta” és la més important. Això ha suposat que, per contra, al patró de la festa, Sant Josep, se’l tinga pràcticament a l’oblit. A més a més, amb el “boom” de l’emigració dels anys seixanta, quan molts habitants d’altres territoris de l’Estat espanyol vingueren cercant una vida millor, les Falles van assolir el paper de certificat de “valenciania”, per això molts dels nouvinguts es van fer fallers de manera massiva.
La dona amb el vestit de llauradora, protagonista de l’ofrena
Fotografia: Francesc Arnau i Chinchilla
Ara cal parlar del Casal faller, que ha esdevingut un lloc de cohesió social, malgrat que les activitats que allí es desenvolupen, no siguen de gran relleu cultural (sempre hi ha excepcions). Normalment, al Casal faller es juga la partida de cartes, es va a sopar amb els veïns, s’organitzen balls, “karaokes”, etc., i també s’utilitza el local pels actes socials dels fallers (bateigs, bodes, comunions, etc.).
I ara passaré a parlar del present de la festa. Aquesta consisteix principalment en la Falla, el monument, que cada vegada ha anat perdent importància (parle en general). Les crítiques s'han globalitzat, ja no es critica allò que ens és més proper i que per tant més ens afecta. Els ninots es fabriquen en sèrie, amb materials de baix cost i moltes vegades amb poca o gens de gràcia.
I ara passaré a parlar del present de la festa. Aquesta consisteix principalment en la Falla, el monument, que cada vegada ha anat perdent importància (parle en general). Les crítiques s'han globalitzat, ja no es critica allò que ens és més proper i que per tant més ens afecta. Els ninots es fabriquen en sèrie, amb materials de baix cost i moltes vegades amb poca o gens de gràcia.
Falla de la Plaça del Pilar
Fotografia: Francesc Arnau i Chinchilla
Després també està la pirotècnica, com a part important de les Falles, però que també ha perdut empenta pel cost elevat, llevant de les falles de més categoria que s’ho poden permetre. El mateix que el vessant musical, on després d’haver superat l’època paramilitar de les cornetes i tambors, sembla que s’ha tornat a recuperar la tradició de la música de Banda, i del músic que debuta a les Falles. Ho dic pensant amb el meu germà Pep, perquè recorde quan ell va eixir per primera vegada a les Falles, com a músic... A les comissions on ells anaven, els tractaven com a reis, i malgrat no ser un gran defensor de la festa (més o menys com jo), recorde que anava ben a gust a tocar en Falles...
Els músics, una part molt important de la festa de les Falles
Fotografia: Francesc Arnau i Chinchilla
També es fan revetlles i saraus, però com encara no acompanya massa el temps, les comissions falleres han començat a utilitzar les carpes, i per tant cada vegada es fan menys activitats al carrer. No cal dir que això converteix els pobles i la ciutat en un caos on fins i tot, no es pot circular pels carrers ni anant a peu.
Tanmateix, cal reconèixer que hi ha Falles que fan una gran tasca, sobretot en la qüestió lúdica (jocs pels més menuts, concursos literaris, teatre, etc.), però són l’excepció, i el to general és el que he apuntat abans.
I tampoc no puc deixar de costat la part política del món faller, sobretot a València i els pobles de l’àrea metropolitana, on s’ha fet una campanya sistemàtica contra la unitat de la llengua, i tot el que això comporta. D’ací han eixit els “blaveros” més recalcitrants i barroers, incentivats per la burrera cavernícola del bunquer-barraqueta (la JCF, que la seua web no es pot llegir en valencià...). Iniciatives que intenten somoure aquest món arcaic, sempre han hagut, però gairebé sempre han estat ofegades pel poder central. Als pobles més llunyans del cap i casal, sembla que és una altra història, i per posar algun exemple, a Sueca, a Alzira, Gandia, Oliva, etc., hi ha fins i tot falles de caire nacionalista, que han aconseguit deixar de costat el tarannà ranci farcit de “coentor” del món faller en general.
A més a més, està l’altra cara de la festa. Les Falles com a aparador publicitari de cara a l’exterior. Les autoritats s’han adonat del gran ressò mediàtic de la festa, i també de l’espectacularitat dels monuments, les mascletades de la Plaça de l’Ajuntament, la Nit del Foc, la Cremà...
Fins ací us he deixat una semblança de la festa de les Falles. Cal reconèixer que, en certa manera, ens retrata als valencians i els nostre tòpics. Som un poble al que li agrada el despilfarro, i també una mica fanfarrons, almenys en apariència. Ja sabeu, “això ho pague jo!”, “el més gran del món!”, etc., són expressions quotidianes dels nostres polítics, que així es posen els vots dels ciutadans a la butxaca. Després, a les coses importants no els hi donem la importància que tenen. Som meninfots i ens corca l’auto-odi. Però això és una altra història de la que avui no vull parlar...
També cal dir amb sinceritat que, per a tots els que no ho han vist mai, la festa de les Falles té els seus encants, i que no seré jo qui diga el contrari. Sense anar més lluny, la mascletà de la Plaça de l’Ajuntament de València, és un espectacle que pot resultar inesborrable per tothom que el gaudisca per primera vegada, i conec casos de “guiris” que s’han tornat uns autèntics incondicionals d’aquests esdeveniments pirotècnics.
Tanmateix, cal reconèixer que hi ha Falles que fan una gran tasca, sobretot en la qüestió lúdica (jocs pels més menuts, concursos literaris, teatre, etc.), però són l’excepció, i el to general és el que he apuntat abans.
I tampoc no puc deixar de costat la part política del món faller, sobretot a València i els pobles de l’àrea metropolitana, on s’ha fet una campanya sistemàtica contra la unitat de la llengua, i tot el que això comporta. D’ací han eixit els “blaveros” més recalcitrants i barroers, incentivats per la burrera cavernícola del bunquer-barraqueta (la JCF, que la seua web no es pot llegir en valencià...). Iniciatives que intenten somoure aquest món arcaic, sempre han hagut, però gairebé sempre han estat ofegades pel poder central. Als pobles més llunyans del cap i casal, sembla que és una altra història, i per posar algun exemple, a Sueca, a Alzira, Gandia, Oliva, etc., hi ha fins i tot falles de caire nacionalista, que han aconseguit deixar de costat el tarannà ranci farcit de “coentor” del món faller en general.
A més a més, està l’altra cara de la festa. Les Falles com a aparador publicitari de cara a l’exterior. Les autoritats s’han adonat del gran ressò mediàtic de la festa, i també de l’espectacularitat dels monuments, les mascletades de la Plaça de l’Ajuntament, la Nit del Foc, la Cremà...
Fins ací us he deixat una semblança de la festa de les Falles. Cal reconèixer que, en certa manera, ens retrata als valencians i els nostre tòpics. Som un poble al que li agrada el despilfarro, i també una mica fanfarrons, almenys en apariència. Ja sabeu, “això ho pague jo!”, “el més gran del món!”, etc., són expressions quotidianes dels nostres polítics, que així es posen els vots dels ciutadans a la butxaca. Després, a les coses importants no els hi donem la importància que tenen. Som meninfots i ens corca l’auto-odi. Però això és una altra història de la que avui no vull parlar...
També cal dir amb sinceritat que, per a tots els que no ho han vist mai, la festa de les Falles té els seus encants, i que no seré jo qui diga el contrari. Sense anar més lluny, la mascletà de la Plaça de l’Ajuntament de València, és un espectacle que pot resultar inesborrable per tothom que el gaudisca per primera vegada, i conec casos de “guiris” que s’han tornat uns autèntics incondicionals d’aquests esdeveniments pirotècnics.
El fum de la “mascletà” del dia de Sant Josep
Fotografia: Francesc Arnau i Chinchilla
I el futur?
Això mai no es sap, però les noves generacions són els que tenen la paraula i, malgrat que tot sembla ben lligat, potser ells no tinguen aquesta mala bava dels seus antecessors, i puguen fer una festa popular, on tothom, siga quin siga llur pensament polític, tinga cabuda i puga expressar-se amb llibertat. Cal dir que en algunes falles dels barris més populars i també en molts pobles, ja es va fent notar, encara que siga molt a poc a poc, aquests nous aires de renovació.
Això mai no es sap, però les noves generacions són els que tenen la paraula i, malgrat que tot sembla ben lligat, potser ells no tinguen aquesta mala bava dels seus antecessors, i puguen fer una festa popular, on tothom, siga quin siga llur pensament polític, tinga cabuda i puga expressar-se amb llibertat. Cal dir que en algunes falles dels barris més populars i també en molts pobles, ja es va fent notar, encara que siga molt a poc a poc, aquests nous aires de renovació.
Godella (l’Horta), 20 de Març del 2011
--o0o--
Al Sud del Gran Riu:
València en flames
© Francesc Arnau i Chinchilla
(Godella, l'Horta Nord -País Valencià-, 1953)
Ramon Navarro Bonet
Núria Arnau
Francesc Andreu Garcia “pakiu”
Francesc Arnau i Chinchilla
Francesc Arnau i Chinchilla,
col·laborador i articulista de Lo Càntich,
escriu habitualment al bloc:
L'espill de l'orb
De l'autor:
L'espill de l'orb
poemes
[ Tornar a l'índex ]
RODOLINS DE LA SAVIESA POPULAR
Paolo Santos
SANT JORDI
Paolo Santos
SANT JORDI
RODOLINS DE LA SAVIESA POPULAR
"Retaule de Sant Jordi"
Pere Niçard
Sant Jordi
Quan per Sant Jordi gela, mal any de peres.
Si plou per Sant Jordi,
les cireres en orris.
Si plou per Sant Jordi,
ni prunes ni ordi.
Per Sant Jordi l'espiga a l'ordi.
Sant Jordi arribat,
surt la cuca del forat.
Per Sant Jordi Cavaller
treu l'espasa i apaga el braser.
Bon sol per Sant Jordi i per Sant Marc, podràs beure el vi a raig.
Per Sant Jordi vés a veure ton ordi;
si per Sant Jordi és en canella, per Sant Joan és en gavella;
si per Sant Jordi és espigat, per Sant Joan és colltorçat.
Entre Sant Jordi i Sant Marc, un dia d'hivern hi cap.
Per Sant Jordi
mata l'aranya
de dins de l'arna.
Bon Sant Jordi i Santa Creu, hi haurà vi pertot arreu.
El bitxac
per Sant Jordi és nat.
No diguis hivern passat que Sant Jordi no hagi estat.
Per Sant Jordi, espiga d'ordi. Per Sant Marc, espiga de blat.
Pluja per Sant Jordi i per Sant Marc, porrons i barrals trencats.
Per Sant Jordi
s'han de treure les unces al sol,
i el que no les trau
és perquè no n'hau.
Si trona per Sant Jordi,
blat, xeixa i ordi.
De Sant Jordi a Sant Miquel, ni dona, ni vi, ni peix.
--o0o--
Recollits per: Paolo Santos
Il·lustració: "Retaule de Sant Jordi" (1468-1470)
Pere Niçard
(Niça?, segle XV)
[ Tornar a l'índex ]
POESIA TRANSVERSAL
Empar Sáez
"Una línea invisible uneix dos punts en l'espai.
No hi ha prou distància entre dues obres d'art que no ens permeti la seva unió."
Empar Sáez
"Una línea invisible uneix dos punts en l'espai.
No hi ha prou distància entre dues obres d'art que no ens permeti la seva unió."
Albert Ràfols-Casamada: color i paraula
Albert Ràfols-Casamada
(Barcelona 1923–2009)
"Blau-gris" (1979)
Albert Ràfols-Casamada
He aixecat la mà i el color del cel m’ha passat entre els dits
com una aigua impalpable
Llavors la boca (fragment)
“Informació personal”, 1970
com una aigua impalpable
Llavors la boca (fragment)
“Informació personal”, 1970
L’Albert Ràfols-Casamada, pintor, poeta, pedagog i activista cultural, és una de les personalitats artístiques més riques i importats de la nostra modernitat immediata. La seva obra neix d’una imperiosa necessitat de crear, d’un profund sentit del deure que s’expressa a través de canals diferents. L’activitat pictòrica i poètica la desenvolupa de forma continuada i incessant durant seixanta anys. És aquesta dualitat d’expressió artística, creixent de forma paral·lela i complementària, i la coronació d’una obra destacada a dues bandes, un dels fets més interessants i meritoris de la seva trajectòria.
Ràfols-Casamada aconsegueix trenar de forma indissoluble imatge i paraula; assoleix l’excel·lència estètica en una obra que s’aferma en la tradició cultural, l’educació de la sensibilitat, així com en la reflexió intel·lectual.
Ràfols-Casamada aconsegueix trenar de forma indissoluble imatge i paraula; assoleix l’excel·lència estètica en una obra que s’aferma en la tradició cultural, l’educació de la sensibilitat, així com en la reflexió intel·lectual.
"Velázquez, Gris" (de la sèrie Policromia)
Albert Ràfols-Casamada
Matí de diumenge
La boira fon les distàncies
i els contorns massa precisos
No havia vist mai els arbres
en un silenci tan ample
Però tot d’una entre la boira
ha començat la campana
amb el seu color d’aram
a escampar boira i distància.
Matí de diumenge
"París: boira i distància", 1950
En la pintura de Ràfols-Casamada els colors no necessiten el suport de la figura, és més, se n’adona que si anul·la la figura aquests són més intensos, expressius, lírics. Els quadres són mons reals, un cúmul de sensacions i impressions transcendides; hi trobem harmonia, equilibri, ordre. Classicisme amb una sensibilitat moderna.
“Expressar l’harmonia subjacent de les coses tal com les sento podria ser l’enunciat general de la meva pintura”, explicava en Ràfols-Casamada. Hi vol projectar la idea d’una cosa, un sentiment, i no l’objecte en l’espai real, crear a partir d’intuïcions, composar una unitat d’espai i temps; expressar, construir, no pas representar. En la pintura de l’artista els colors estructuren l’espai i la llum, s’hi entrellacen donant una forma profunda a les emocions internes. Economia de formes, intensitat del fons.
En el dietari del pintor podem llegir: “Les formes simples, sense cap significació concreta, circulant per la superfície de la pintura, són com els fets insignificants que omplen tants moments de la realitat... Que el color s’estengui sobre la tela com la sorra a la platja solitària. El color parla quan calla la matèria”.
“Expressar l’harmonia subjacent de les coses tal com les sento podria ser l’enunciat general de la meva pintura”, explicava en Ràfols-Casamada. Hi vol projectar la idea d’una cosa, un sentiment, i no l’objecte en l’espai real, crear a partir d’intuïcions, composar una unitat d’espai i temps; expressar, construir, no pas representar. En la pintura de l’artista els colors estructuren l’espai i la llum, s’hi entrellacen donant una forma profunda a les emocions internes. Economia de formes, intensitat del fons.
En el dietari del pintor podem llegir: “Les formes simples, sense cap significació concreta, circulant per la superfície de la pintura, són com els fets insignificants que omplen tants moments de la realitat... Que el color s’estengui sobre la tela com la sorra a la platja solitària. El color parla quan calla la matèria”.
"Civitas aureas", 1990
Albert Ràfols-Casamada
Al fons de l'oratge
Al fons de l’oratge
el blanc es desmaia
caminals del blau
branquillons de flama
vola sobre els camps
l’ombra d’una garsa
Al fons de l'oratge
Calendari dels colors (Violeta), 1975-1976
dijous
el mar i el
foc són d’un
morat feixuc
el mar i el
foc són d’un
morat feixuc
Al fons de l’oratge
el blanc es desmaia
caminals del blau
branquillons de flama
vola sobre els camps
l’ombra d’una garsa
Al fons de l'oratge
Calendari dels colors (Violeta), 1975-1976
La cerca expressiva i lírica en la pintura es lliga amb l’obra poètica, i com assenyala Modest Cuixart, es podria dir que la pintura és la il·lustració més profunda de la seva poesia. Les paraules són un esclat de sensacions, representen les percepcions més nobles i essencials, hi ha una ingenuïtat i puresa davant la realitat, un enlluernament per la bellesa, pel color. El món és en primer terme, la delicada discreció de l’artista el duu a un segon terme, silenciós i modest.
En els poemes predominen les imatges, els objectes, no pas la descripció dels mateixos, sinó l’expressió a través del despullament de la forma, la nuesa dels detalls que ens mostren la realitat més profunda. Espiritualitat, mestria oriental en uns poemes brevíssims, sintètics i brillants.
En els poemes predominen les imatges, els objectes, no pas la descripció dels mateixos, sinó l’expressió a través del despullament de la forma, la nuesa dels detalls que ens mostren la realitat més profunda. Espiritualitat, mestria oriental en uns poemes brevíssims, sintètics i brillants.
"Floral 3", 1988
Albert Ràfols-Casamada
Veu
Alces la veu
com una branca verda enmig
del camp desert
Veu
Hoste del dia, 1994
Alces la veu
com una branca verda enmig
del camp desert
Veu
Hoste del dia, 1994
La poesia de Ràfols-Casamada eludeix els signes de puntuació d’una manera exhaustiva. Ens suggereix el poema; el seu significat, però, és finalment determinat pel lector. Els espais en blanc, la disposició dels mateixos, és un altre recurs expressiu constant en la seva obra, així com l’economia de nexes entre les paraules, aquells que considera innecessaris i que no aporten sentit ni expressió al poema.
Per a Georges Raillard.” “La seva pinzellada, partitura dels seus versos, convoca totes les sinestèsies imaginables: les paraules són el color pur del poeta, els colors són veu pura: revelació de la vida i sentit, alliberament dels arcans.”
Color i paraula, pintura i poesia; el mateix traç desdoblat per un artista únic; la lluminositat de dos llenguatges transcendint de forma paral·lela els seus límits.
Per a Georges Raillard.” “La seva pinzellada, partitura dels seus versos, convoca totes les sinestèsies imaginables: les paraules són el color pur del poeta, els colors són veu pura: revelació de la vida i sentit, alliberament dels arcans.”
Color i paraula, pintura i poesia; el mateix traç desdoblat per un artista únic; la lluminositat de dos llenguatges transcendint de forma paral·lela els seus límits.
--o0o--
Poesia Transversal:
Albert Ràfols-Casamada: color i paraula
Un article de: Empar Sáez
Referències bibliogràfiques:
Albert Ràfols-Casamada. “Signe d’aire. Obra poètica 1939-1999” (Introducció i edició a cura de Ramon Balasch). Barcelona: Proa, 2000.
J.F.Yvars. “Visió i signe. La pintura de Ràfols-Casamada”. Barcelona: Edicions 62, 2006.
Diversos autors. “Ràfols-Casamada”. Madrid: Cuadernos Guadalimar, 2001.
Albert Ràfols-Casamada. “Signe d’aire. Obra poètica 1939-1999” (Introducció i edició a cura de Ramon Balasch). Barcelona: Proa, 2000.
J.F.Yvars. “Visió i signe. La pintura de Ràfols-Casamada”. Barcelona: Edicions 62, 2006.
Diversos autors. “Ràfols-Casamada”. Madrid: Cuadernos Guadalimar, 2001.
Empar Sáez,
col·laboradora i articulista de Lo Càntich,
publica habitualment als blocs:
Un capvespre a la Mediterrània
Enfilant finestres
[ Tornar a l'índex ]
EL MERCADER DE TULIPES
Toni Arencón i Arias
"El mercader de tulipes amava tant les seves flors que envoltava els peduncles amb pergamins lligats amb cintes blaves i descrivia en versos d'elogi les seves qualitats. Mai no va saber que no li compraven les tulipes per la seva bellesa, sinó per la bellesa dels seus versos, escrits en pergamins nuats amb cintes blaves, que envoltaven les tiges de les seves flors amades."
Toni Arencón i Arias
"El mercader de tulipes amava tant les seves flors que envoltava els peduncles amb pergamins lligats amb cintes blaves i descrivia en versos d'elogi les seves qualitats. Mai no va saber que no li compraven les tulipes per la seva bellesa, sinó per la bellesa dels seus versos, escrits en pergamins nuats amb cintes blaves, que envoltaven les tiges de les seves flors amades."
"Ferides"
Toni Arencón i Arias
Ferides
Malgrat la vista cansada,
puc recosir les ferides de la carn,
amb punts de seda paral·lels
i una agulla corba, triangular i atraumàtica.
Encara, sense que el pols em tremoli
(i una correcta aproximació), aconsegueixo
que no quedi cap cicatriu visible.
Malauradament, malgrat l'experiència i l'ofici,
no sóc capaç de recompondre les ferides de l'ànima.
Em faria falta un postgrau intensiu en ciències humanes,
una agulla de pal·ladi i un rodet de fil d'acer inoxidable.
Així, ja ho veus, només em queda mirar-te als ulls
agafar-te de les mans, apropar-me a tu
i cobrir les ferides amb un apòsit
humit, estèril... invisible...
[ esperant que cicatritzin per segona intenció ]
Toni Arencón i Arias
(El Prat de Llobregat, 1963)
Ferides
[ Tornar a l'índex ]
SALVEM ELS MOTS
Laura Boadas i Galí
JOAN OLIVER (PERE QUART)
Tirallonga de monosíl·labs
Laura Boadas i Galí
JOAN OLIVER (PERE QUART)
Tirallonga de monosíl·labs
SALVEM EL MOTS
FAM CLOS PAS PAC NIU
XEC FEL CRIT LLUM
GOIG FLUIX GRIS REM
Tirallonga de monosíl·labs
Déu
I tu, què vols?
Jo
Doncs jo sols vull
-ei, si pot ser-:
Un poc de fam
i un xic de pa.
Un poc de fred
i un poc de foc.
Un xic de son
i un poc de llit.
Un xic de set
i un poc de vi
i un poc de llet.
I un poc de pau.
Un poc de pas,
un poc de pes
i un poc de pis.
I un xic de niu.
Un xic de pic
i un poc de pac
-o un xic de sou
i un xic de xec.
I un poc de sol
i un poc de sal.
I un poc de cel.
Un xic de bé
i un xic de mal.
Un poc de mel
i un poc de fel.
I un poc de nit
i un xic de por,
i un poc de pit
i un xic de cor
i un poc de crit.
I un xic de llum
i un xic de so:
un poc de llamp
i un xic de tro.
Un poc de goig
i un xic de bes
i un poc de coit.
I un xic de gos.
I un poc de gas.
Un poc del fort
i un poc del fluix.
I un poc de rom
i un poc de fum.
Un poc de lloc.
I un poc de joc
-tres reis, dos nous.
I un poc de groc
i un xic de gris
i un xic de verd.
I un xic de blau.
Un poc de tren
i un poc de nau;
i un xic de rem.
Un xic de vent.
I un poc de neu.
I un poc de rou.
I un poc de veu
-i un poc de vot.
I un poc de cant.
I un xic de vers.
I un xic de ball.
I d'art. I d'or.
Un poc de peix.
I un poc de greix.
I un xic de feix.
I un poc de gruix.
I un poc de carn
i un poc de sang;
i un poc de pèl.
I un poc de fang
i un xic de pols.
Un xic de flam
i un poc de gel.
Un poc de sant
i un xic de drac.
Un xic de risc
i un poc de res
-i un poc de rus.
I un tros de camp
i un xic de fruit;
un tros de clos
prop de la llar
amb aus i flors.
I un poc de bosc
amb pins i brins.
I un xic de font.
I un xic de riu
i un poc de rec
i un poc de pont.
I un poc de gorg.
I un poc de mar
i un xic de port.
I un poc de llor.
Un xic de lli
i un poc de cuir
i un poc de pell
i un xic de fil.
Un poc de lluc
i un xic de suc.
I un poc de porc.
I un xic de parc.
Un poc de gust
i un xic de rang.
I a més del meu
un poc del seu
i un xic del llur.
Vull ser: ruc? clerc?
bell? lleig? dret? tort?
gras? prim? llest? llosc?
nou? vell? ferm? flac?
bla? dur? buit? ple?
dolç? tosc? sec? moll?
greu? lleu? curt? llarg?
fosc? clar? xaix? fi?
Un poc de tot.
I a més, què vull?
Un xic de seny.
I un poc de temps.
I un xic de món.
I un poc de sort.
I un poc de mort.
I un poc de Vós.
Ei, si pot ser.
Joan Oliver (Pere Quart)
(Sabadell, 1899 - Barcelona, 1986)
Tirallonga de monosíl·labs
--o0o--
Selecció:
Laura Boadas i Galí
A: "Salvem els mots"
[ Tornar a l'índex ]
AMB LA NOSTRA PRESÈNCIA...
Esther Llobet i Díaz
Murmuri de Poesia al Pati Kosmopolis
Poemacte - Kosmopolis11
Esther Llobet i Díaz
Murmuri de Poesia al Pati Kosmopolis
Poemacte - Kosmopolis11
Murmuri de Poesia al Pati Kosmopolis
Poemacte - Kosmopolis11
Barcelona. Dissabte, 26 de març, 2011. Pati Kosmopolis. Dos quarts de set. Hem estrenat la Primavera. Refresca. És la Festa de la Literatura Amplificada.
A l’agenda oficial de programació del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), i en el marc de les activitats organitzades al voltant de , trobem una proposta cultural, oberta, participativa, ingènua, trencadora i reciclable. És el (performance poètica col·lectiva). Proposat i organitzat per l’Associació de Relataires en Català (ARC), consisteix en la lectura simultània de poemes seleccionats. La iniciativa té com a objectiu "involucrar el públic de en una activitat col·lectiva que permetrà descobrir i recuperar alguns dels autors presents al festival".
A l’agenda oficial de programació del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), i en el marc de les activitats organitzades al voltant de , trobem una proposta cultural, oberta, participativa, ingènua, trencadora i reciclable. És el (performance poètica col·lectiva). Proposat i organitzat per l’Associació de Relataires en Català (ARC), consisteix en la lectura simultània de poemes seleccionats. La iniciativa té com a objectiu "involucrar el públic de en una activitat col·lectiva que permetrà descobrir i recuperar alguns dels autors presents al festival".
Després d’una breu explicació, cinc cèntims sobre el funcionament del Poemacte, i del repartiment dels textos entre els assistents, en obre el recital, en forma individual, amb la lectura de versos de l'escriptora barcelonina . Es produeix el moment màgic. El moment del silenci dominat per la paraula.
En terminar aquesta introducció, arriba el torn de la primera part de la lectura col·lectiva. En un murmuri, deambulant pel pati, els participants llegeixen els poemes que l’atzar ha dipositat entre les seves mans. En acabar la lectura, s’aturen, aixequen el braç mostrant el full exhaurit, i amb un altre participant intercanvien els mots escrits... necessitats... àvids de més versos... i continuen recitant.
En terminar aquesta introducció, arriba el torn de la primera part de la lectura col·lectiva. En un murmuri, deambulant pel pati, els participants llegeixen els poemes que l’atzar ha dipositat entre les seves mans. En acabar la lectura, s’aturen, aixequen el braç mostrant el full exhaurit, i amb un altre participant intercanvien els mots escrits... necessitats... àvids de més versos... i continuen recitant.
Els observadors no participants (entre la timidesa i la curiositat) veiem el formiguer de poetes en moviment com una seqüència aleatòria sense trajectòria definida, gairebé un procés d’alquímia de la paraula. Quan, en passar pel nostre costat qualsevol dels rapsodes, la proximitat permet escoltar més a prop fraccions dels versos que el murmuri col·lectiu no ens permetia definir:
...la gent no parla, la gent el mira...
...jo et portaré la llum quan no vegis més enllà del teu propi dolor...
...carrers atapeïts de gent de vestimentes desvestida...
Ocupant l'espai que minuts abans havia comptat amb la presència del mestre (Poemes de Casa de misericòrdia a "Hendecasíl·labs en tinta electrònica"), el Pati Kosmopolis ara vibra amb els mots d'en ... entre molts d'altres.
I, de cop, els participants s'aturen. (poesia feta carn) s’apropa al micròfon. Recita a .
I el cicle continua. Segona part de murmuri col·lectiu poètic:
...em vas dir que no podies viure sense arrels ni terra ferma...
...i jo, en la meva rebel·lia en un esclat de ràbia continguda...
...el front em crema, encès, i sento fred...
...unes passes ressonen entre la música i sé que ets tu...
Arriba el torn de l’última lectura individual. L’epíleg del Poemacte. En recita a . Seran els últims versos que se sentiran al Pati Kosmopolis, almenys en aquesta edició. És l’hora dels agraïments en la veu de la , presidenta de l’ARC. I el silenci posterior es torna a trencar pels aplaudiments dels assistents i dels participants.
Barcelona. Dissabte, 26 de març, 2011. El Pati Kosmopolis s’ha omplert de poesia. Com si hagués estat premeditat, coincidint amb la lectura dels últims versos, a l’altre extrem de la ciutat, la torre Agbar ha apagat els llums, quedant a les fosques. Solitari parpelleig d’uns pilots vermells. Com a París, a Berlín, a Sydney o a Granada. Com a tres mil ciutats del món, alertant dels problemes del canvi climàtic.
Els llums tornaran a encendre’s una hora després i els colors tornaran a il·luminar la ciutat, com tornarà la poesia a Kosmopolis 2012.
Barcelona. Dissabte, 26 de març, 2011. El Pati Kosmopolis s’ha omplert de poesia. Com si hagués estat premeditat, coincidint amb la lectura dels últims versos, a l’altre extrem de la ciutat, la torre Agbar ha apagat els llums, quedant a les fosques. Solitari parpelleig d’uns pilots vermells. Com a París, a Berlín, a Sydney o a Granada. Com a tres mil ciutats del món, alertant dels problemes del canvi climàtic.
Els llums tornaran a encendre’s una hora després i els colors tornaran a il·luminar la ciutat, com tornarà la poesia a Kosmopolis 2012.
Gràcies, poetes. Gràcies, rapsodes.
ooO0Ooo
Esther Llobet i Díaz
Amb la nostra presència:
Murmuri de Poesia al Pati Kosmopolis
[ Tornar a l'índex ]
MISCEL·LÀNIA
Daniel Ferré Teruel
"Cites, dites, proverbis, refranys, frases fetes, embarbussaments, palíndroms, endevinalles, jocs de paraules, locucions i modismes."
Daniel Ferré Teruel
"Cites, dites, proverbis, refranys, frases fetes, embarbussaments, palíndroms, endevinalles, jocs de paraules, locucions i modismes."
La veritat més anhelada
"La veritat"
Jules Joseph Lefebvre
Benvolguts lectors, us parlo avui de “la veritat”, des del punt de vista de varies personalitats. És la veritat subjectiva o objectiva? És la veritat absoluta o relativa? La veritat ha estat carnassa de la filosofia durant segles i segles, des dels antics filòsofs grecs fins als nostres dies, l’home ha intentat desxifrar a on ens duu la veritat i què en podem esperar d’ella. Què és la veritat? Allò cert, allò honest, allò de bona fe, allò sincer, allò real? Desvetllem a continuació què van dir certes personalitats culturals, religioses, filòsofs i escriptors:
"Aquell que reconeix la veritat del cos pot llavors conèixer la veritat de l'univers." (Dita hindú).
“La possessió de la veritat no és esgarrifosa, sinó avorrida, com totes les possessions.” (Friedrich Wilhelm Nietzsche, filòsof alemany).
“He de trobar una veritat que sigui veritat per a mi.” (Soren Kierkegaard , filòsof danès).
"La veritat no es determina mitjançant un vot de la majoria." (Benet XVI - Joseph Ratzinger).
"La qüestió de la veritat és la qüestió essencial de la fe cristiana." (Benet XVI - Joseph Ratzinger).
"La recerca de la veritat per part del creient es realitza confrontant la recerca de la Paraula proclamada i la recerca de la raó. D'aquesta manera, per una part, la fe s'aprofundeix i purifica, i, per una altra, el pensament també s'enriqueix, perquè se li obren nous horitzons." (Benet XVI - Joseph Ratzinger).
"Aquell que reconeix la veritat del cos pot llavors conèixer la veritat de l'univers." (Dita hindú).
“La possessió de la veritat no és esgarrifosa, sinó avorrida, com totes les possessions.” (Friedrich Wilhelm Nietzsche, filòsof alemany).
“He de trobar una veritat que sigui veritat per a mi.” (Soren Kierkegaard , filòsof danès).
"La veritat no es determina mitjançant un vot de la majoria." (Benet XVI - Joseph Ratzinger).
"La qüestió de la veritat és la qüestió essencial de la fe cristiana." (Benet XVI - Joseph Ratzinger).
"La recerca de la veritat per part del creient es realitza confrontant la recerca de la Paraula proclamada i la recerca de la raó. D'aquesta manera, per una part, la fe s'aprofundeix i purifica, i, per una altra, el pensament també s'enriqueix, perquè se li obren nous horitzons." (Benet XVI - Joseph Ratzinger).
"La veritat s'ha desvetllat"
Egon Schiele
“Déu és veritat, i la veritat és Déu” (Mohandas Karamchand Mahatma Gandhi, advocat de pobres, activista no-violent de l’Índia i el major independentista de la història).
“Déu és més palès més veritablement en pensament que no pas en mots, i Sa veritat és del tot superior a les nostres cavil·lacions” (Agustí de Bona, Pare de l’Església llatina, filòsof i teòleg).
"La bellesa és veritat i la veritat bellesa, no fa falta saber més que això en la Terra." (John Keats).
"És evident que existeix la veritat. Perquè el qual nega que existeix la veritat, coneix que la veritat existeix. Si, doncs, no existeix la veritat, és veritat que la veritat no existeix." (Sant Tomàs d'Aquino, dominic, filòsof i teòleg medieval).
"L'ésser de les coses, no la seva veritat, és la causa de la veritat en l'enteniment." (Sant Tomàs d'Aquino, dominic, filòsof i teòleg medieval).
"Vas dir mitja veritat? Diran que menteixis dues vegades si dius l'altra meitat." (Antonio Machado, escriptor manxec).
"Els qui busquen la veritat mereixen el càstig de trobar-la." (Santiago Rusiñol i Prats és un pintor, escriptor, col·leccionista i dramaturg).
"La teva veritat augmentarà en la mesura que sàpigues escoltar la veritat dels altres." (Martin Luther King, va ser un ministre Baptista i que va lluitar pels drets civils dels afroamericans).
“La veritat és sempre revolucionària.” (Vladímir Il·litx Uliànov Lenin, activista revolucionari i pensador rus, membre del sector bolxevic del Partit Obrer Socialdemòcrata Rus – POSDR - i màxim dirigent de la Unió Soviètica).
“Déu és més palès més veritablement en pensament que no pas en mots, i Sa veritat és del tot superior a les nostres cavil·lacions” (Agustí de Bona, Pare de l’Església llatina, filòsof i teòleg).
"La bellesa és veritat i la veritat bellesa, no fa falta saber més que això en la Terra." (John Keats).
"És evident que existeix la veritat. Perquè el qual nega que existeix la veritat, coneix que la veritat existeix. Si, doncs, no existeix la veritat, és veritat que la veritat no existeix." (Sant Tomàs d'Aquino, dominic, filòsof i teòleg medieval).
"L'ésser de les coses, no la seva veritat, és la causa de la veritat en l'enteniment." (Sant Tomàs d'Aquino, dominic, filòsof i teòleg medieval).
"Vas dir mitja veritat? Diran que menteixis dues vegades si dius l'altra meitat." (Antonio Machado, escriptor manxec).
"Els qui busquen la veritat mereixen el càstig de trobar-la." (Santiago Rusiñol i Prats és un pintor, escriptor, col·leccionista i dramaturg).
"La teva veritat augmentarà en la mesura que sàpigues escoltar la veritat dels altres." (Martin Luther King, va ser un ministre Baptista i que va lluitar pels drets civils dels afroamericans).
“La veritat és sempre revolucionària.” (Vladímir Il·litx Uliànov Lenin, activista revolucionari i pensador rus, membre del sector bolxevic del Partit Obrer Socialdemòcrata Rus – POSDR - i màxim dirigent de la Unió Soviètica).
"La veritat s'ha desvetllat"
Ferdinand Hodler
Per acabar us deixo aquesta perla de Les Luthiers, un grup humorístic argentí de renom, amb el qual us emplaço a retrobar-nos en el proper número de “Lo Càntich”. La frase és una contradicció en ella mateixa, la qual contraposa l’absoluta veritat amb ella mateixa:
“La veritat absoluta no existeix i això és absolutament cert.” (Les Luthiers, Grup humorístic argentí).
“La veritat absoluta no existeix i això és absolutament cert.” (Les Luthiers, Grup humorístic argentí).
ooO0Ooo
Un article d'en:
Daniel Ferré Teruel
L’Oscar Wilde misogin
"La veritat"
Jules Joseph Lefebvre
(Tournan-en-Brie, França, 1836 - París, 1911)
"La veritat s'ha desvetllat"
Egon Schiele
(Tulln, Àustria, 1890 – Viena, 1918)
"La veritat II"
Ferdinand Hodler
(Gurzelen, Suïssa, 1853 - Ginebra, Suïssa, 1918)
Daniel Ferré Teruel,
col·laborador i articulista de Lo Càntich,
publica habitualment al bloc:
Esclau de les meves paraules
[ Tornar a l'índex ]
L'ART DE LA NIT ETERNA
Sandra Domínguez Roig
Sandra Domínguez Roig
"El meu romanç amb les lletres rau amb el meu primer poema sobre una pedra de riu, i vuit diaris secrets, però aquestes son altres històries.
L'única cosa que puc dir és que sóc un prisma polièdric, veuràs una o una altra cara de mi, segons d'on vingui la llum. Sóc capaç de perdre'm en un detall simple i desconectar del món real. El meu mon interior em permetria viure sense res més a fer que escriure i pensar."
L'única cosa que puc dir és que sóc un prisma polièdric, veuràs una o una altra cara de mi, segons d'on vingui la llum. Sóc capaç de perdre'm en un detall simple i desconectar del món real. El meu mon interior em permetria viure sense res més a fer que escriure i pensar."
Una bromera de vers
Sovint, el vers és una bromera densa que va fruint entre els joncs.
Un vapor de lletra que et recorre el crani, i no et deixa avançar.
Després, quan finalment s’eleva per esdevenir atmosfera alliberant-te d’aquella abrupta cabòria sents un sentiment d’abandó.
T’has desposseït dels mots que formaven la cuirassa que et protegeix, la saviesa que cercaves per tal de ser invencible.
Malgrat tot, erma. T’adones que tens un pou que amaga algunes coses deleroses de la supervivència dels altres, i t’enyores de quan eres tu i el vers només.
T’emparaves a cada instant en el secret enclavatge que et feia única, entre totes les mortals, la porta al somni conscient que t’alena de tot mal.
Sovint sóc un llibre que camina, i vagareja pels carrers polsosos d’aquesta ciutat del silenci.
Un vapor de lletra que et recorre el crani, i no et deixa avançar.
Després, quan finalment s’eleva per esdevenir atmosfera alliberant-te d’aquella abrupta cabòria sents un sentiment d’abandó.
T’has desposseït dels mots que formaven la cuirassa que et protegeix, la saviesa que cercaves per tal de ser invencible.
Malgrat tot, erma. T’adones que tens un pou que amaga algunes coses deleroses de la supervivència dels altres, i t’enyores de quan eres tu i el vers només.
T’emparaves a cada instant en el secret enclavatge que et feia única, entre totes les mortals, la porta al somni conscient que t’alena de tot mal.
Sovint sóc un llibre que camina, i vagareja pels carrers polsosos d’aquesta ciutat del silenci.
Pocs i poques són els que entenen que la meva vida és un passeig constant i funàmbul a mitjanit, sigui a l’hora que sigui.
Que mussito les paraules que escriuré a les nits, com un prec per a que no m’abandonin i que sóc capaç quan connecto amb el poema de parlar tot el que sento vessant-lo pels ulls, i després t’adones de com d’isolada ets.
Perquè cada passa a l’horitzó que t’has establert, malgrat saber del cert que no és només que una fina línia que delimita la fi de la trajectòria, t’allunyes de tota vida humana, per a ser un cop més un ens fantàstic passejant a dos metres del sòl.
Després t’apareixen els instints com a ens de les ombres, profanant les il·lusions, esberlant qualsevol intent de somrís, allò que et sadollava esdevé perill en un esgotament constant.
Desconec perquè m’envaeix aquesta tristesa, somorta si hauria de ser la semi-Poetessa més feliç del mon.
Sempre m’avanço, de sobte, colpida, sento que m’esborro. I se’m dilueixen les conviccions.
Que mussito les paraules que escriuré a les nits, com un prec per a que no m’abandonin i que sóc capaç quan connecto amb el poema de parlar tot el que sento vessant-lo pels ulls, i després t’adones de com d’isolada ets.
Perquè cada passa a l’horitzó que t’has establert, malgrat saber del cert que no és només que una fina línia que delimita la fi de la trajectòria, t’allunyes de tota vida humana, per a ser un cop més un ens fantàstic passejant a dos metres del sòl.
Després t’apareixen els instints com a ens de les ombres, profanant les il·lusions, esberlant qualsevol intent de somrís, allò que et sadollava esdevé perill en un esgotament constant.
Desconec perquè m’envaeix aquesta tristesa, somorta si hauria de ser la semi-Poetessa més feliç del mon.
Sempre m’avanço, de sobte, colpida, sento que m’esborro. I se’m dilueixen les conviccions.
Sandra Domínguez Roig
(Barcelona, 1974)
Una bromera de vers
[ L'art de la nit eterna ]
(1) Bromera de vers
(2) Ciutat en la boira
Toni Arencón i Arias
(El Prat de Llobregat, 1963)
Sandra Domínguez Roig,
col·laboradora i articulista de Lo Càntich,
publica habitualment al seu bloc:
Papallones en la llum
[ Tornar a l'índex ]
SONETÀLIA (Novíssima Lírica Clàssica)
Lluís Servé Galan
"El sonet és l'estrofa per excel·lència de la poesia clàssica. Però, cal que ens cenyim a dos quartets i dos tercets, a una rima uniforme i immutable formalment, a un metre específic? Per què no escriure sonets i gaudir-ne lliurement?
Això és el que intenta assolir Sonetàlia, barrejar indistintament el clàssic i el modern, sense cap altra aspiració que el gaudi de qui escriu i de qui llegeix..."
Això és el que intenta assolir Sonetàlia, barrejar indistintament el clàssic i el modern, sense cap altra aspiració que el gaudi de qui escriu i de qui llegeix..."
"Noia aseguda amb el genoll enlaire"
Egon Schiele
Tàctiques
On resten les petges del paladeig
Quan la llengua troba tota aroma
En resseguir-te la pell?
On els traços de saliva que guaiten
La teva nuesa en plenitud, carn
Blanca de dolçor curulla?
Camuflo aquest meu cos humà
I estudio les tàctiques subtils
Per conquerir el fortí clos
Del teu ventre, de la boca teva.
Atacaré, pacíficament, sense treva
Per aconseguir el fruit cobejat,
El reclam d'uns pits que clamen
Al cel que sigui derrotat en ple combat.
Lluís Servé Galan
(El Vendrell, Tarragona, 1978)
Tàctiques
Sonetàlia (Novíssima Lírica Clàssica)
"Noia aseguda amb el genoll enlaire"
Egon Schiele
(Tulln, Àustria, 1890 – Viena, 1918)
"Nudo dolente"
Amedeo Modigliani
Extravagància de la magnòlia
Dona, has entès el motiu del patíbul, la remor
De cada paraula quan només la pregària
Pot salvar-te la pell de la soga, en la solitària
Lluita per evitar la pesantor del fruit del rancor?
Bella, has comès el crim de voler discernir l'amor
Entre ombres on tan sols existeix la gregària
Fel que amarga l'existència amb el grinyol sonor
D'una cadena que t'arrossega cap al fons de la nit?
Digues, fruit estrany, pell colrada per l'extravagància
De la magnòlia, on has deixat el sol que t'habita el pit,
O els pètals d'eben que t'emplenen de subtil fragància?
Digues, qui gaudeix amb les teves llàgrimes, amb l'ànsia
De ferir-te l'ànima amb còdols de les pedreres del despit,
En el tarter cap a la llibertat que no minva la distància?
Lluís Servé Galan
(El Vendrell, Tarragona, 1978)
Extravagància de la magnòlia
Sonetàlia (Novíssima Lírica Clàssica)
"Nudo dolente"
Amedeo Modigliani
(Livorno, 1884 - París, 1920)
Lluís Servé Galan,
col·laborador i articulista de Lo Càntich,
publica habitualment al seu bloc:
Es desclou la tenebra
[ Tornar a l'índex ]
EL RACÓ DE LA POESIA MUSICAL
Vanessa Mies Iborra
"La música és sens dubte un poema."
Miquel Abras
Amb tu sóc jo
Vanessa Mies Iborra
"La música és sens dubte un poema."
Miquel Abras
Amb tu sóc jo
Amb tu sóc jo
Hi ha moments que em sento molt lluny
del què et vull fer sentir,
i quan el cap em dóna mil voltes
ja em torno a penedir del que t'he dit.
Començo a pensar que tu estàs cansada
d'aguantar els meus patiments.
Deixa'm abrigar els teus desitjos,
oblidem els mals moments.
Que amb tu sóc jo, la llum del sol.
Amb tu res mai canvia.
La nit no és mai el dia.
Ets un trosset de l'univers
on més bé es respira.
Amb tu res mai canvia.
La nit no és mai el dia.
Ets un trosset de l'univers
on més bé es respira.
Uoh, uoooh... Uoh, uoooh...
Hi ha moments que em sento molt lluny
del què et vull fer sentir.
I quan el cap em dóna mil voltes
ja em torno a penedir del que t'he dit.
Que amb tu sóc jo, la llum del sol.
Amb tu sóc jo.
Amb tu res mai canvia.
La nit no és mai el dia.
Ets un trosset de l'univers
on més bé es respira.
Amb tu res mai canvia.
La nit no és mai el dia.
Ets un trosset de l'univers
on més bé es respira.
Amb tu res mai canvia. Amb tu res mai canvia.
Amb tu res mai canvia, canvia, canvia, aaaaah...
Amb tu sóc jo
Del disc: "M'agrada sentir el que tu sents"
Miquel Abras
(La Bisbal, 1977)
El do que tenim alguns de parlar abans de pensar el que s’ha de dir, i llavors ja és massa tard per rectificar. La cançó parla de quan hem de demanar perdó a un ser estimat per no saber expressar el que volem, i ferir els sentiments de l’altre, quan és amb la parella amb qui realment et sents tu mateix.
Miquel Abras
Web oficial
ooO0Ooo
Selecció de: Vanessa Mies Iborra
El racó de la poesia musical
[ Tornar a l'índex ]
UNIVERS DE POESIA
Maria Rosa G. Zellweger
"Vint preguntes a:
TERESA COLOM"
Maria Rosa G. Zellweger
"Vint preguntes a:
TERESA COLOM"
Vint preguntes a:
TERESA COLOM
"Teresa Colom"
Fotografia cedida pel Comú d’Encamp
Escrius:
1. Quan vas començar a escriure poesia?
Suposo que és un denominador comú entre els poetes, però, des de nena.
Escrius:
2. Conserves el primer poema que vas escriure?
Des de petita llençava tot allò que escrivia, per a mi escriure era una manera d’entendre’m, de pair el món. L’any 2000 vaig presentar un recull de poemes a un premi d’Andorra (vivia tan al marge dels cercles literaris que pensava que la gent no s’interessava per aquest tipus de premis i que era bo participar-hi perquè no desapareguessin, ara que conec aquests cercles sé com d’estranya pot semblar aquesta ingenuïtat) i els vaig escriure expressament, no tenia res guardat. D’aquí va sortir el primer llibre.
Escrius:
3. La teva poesia és una allau de sentiments: passió, erotisme, quotidianitat, amor i despulles de desamor. Fins a quin punt les teves obres són vivencials?
Aquest poema que acabeu de citar està dedicat a tots els anys que vaig treballar en un banc.
Escrius:
4. Et consideres una escriptora compromesa?
Des de petita m’ha interessat observar la natura, els animals. En ella hi ha molta informació, moltes de les respostes que busquen hi són entreteixides. És una immensa i inquietant biblioteca. En som part, ella no ha estat creada per nosaltres, en ella no hi ha res no cert, ni manipulat. Si l’aniquilem (i sobrevivim) perdrem molt.
Escrius:
5. Amb sinceritat... la lluna o el mar?
Sóc de muntanya. El mar dels meus poemes és un mar oníric, és part d’un paisatge que no existeix. El mar, com a element, el tinc molt present dins però miro més cap al cel.
Escrius:
6. Un poeta...
És difícil dir-ne un de sol (suposo que aquesta resposta també és un denominador comú). M’interessa la profunditat d’allò que podem arribar a sentir i intuir com a éssers humans. Agraeixo i admiro les paraules que, des de la sinceritat i amb la reveladora potència i bellesa de la poesia, fa que ens entenguem una mica millor, o que, simplement, ens fan sentir menys sols.
Escrius:
7. Un poema...
I Died for Beauty, de l’Emily Dickinson:
Escrius:
8. Et costa aixecar-te?
A vegades m’ha costat.
Escrius:
9. Què neix primer? El títol o l'obra?
L’obra.
Escrius:
10. “32 Vidres”, muntatge poètic i teatral, amb textos i interpretació de Teresa Colom i direcció de Pere Planella. Estrenat a la Pedrera de Barcelona i presentat al claustre del Monestir de Sant Miquel del Poble Espanyol i al Brossa Espai Escènic. Més que un recital, un llarg poema escenificat. Què ha representat per a tu “32 vidres”? Què representa per a tu?
Ha sigut una experiència molt interessant. És una altra manera de fer arribar la poesia.
Escrius:
11. “El vidre no tornarà a ser sorra...” o sí. El teu proper projecte?
Un nou poemari.
Escrius:
12. Com a poetessa... és complicat fer carrera literària escrivint en català?
A la mínima que surts fora et demanen si estàs traduïda. És més fàcil obrir-te portes si escrius, per exemple, en castellà. De vegades, fora d’aquí, els estranya que sabent castellà no optis per una llengua més majoritària. Quan els dius que és la teva llengua materna i que penses en aquesta llengua ho solen entendre. No sé si és poc pràctic però és la meva llengua i no em puc expressar millor en una altra. Serà minoritària, però escriure en la teva pròpia llengua és un luxe al qual em costaria renunciar.
Escrius:
13. Quan recites, ho fas de memòria. Propera. Íntima. No llegeixes, ens parles de tu a tu, ens expliques un sentiment, una vivència. Quina és la línia diferencial (si és que n’hi ha) entre la Teresa Colom rapsoda i poetessa, i la Teresa Colom?
Més aviat no n’hi ha.
Escrius:
14. En primera, segona o tercera persona?
Primera.
Escrius:
15. Què no et proporciona la poesia?
Econòmicament és poc rentable però em proporciona un ancoratge i això és molt.
Escrius:
16. Per escriure... teclat o ploma?
Llapis, i teclat per passar-ho a net.
Escrius:
17. Per llegir... pantalla o paper?
Paper.
Escrius:
18. Ell... et llegeix?
M’escolta.
Escrius:
19. Com a poetessa... la pregunta que mai no t’han fet...
La barrera entre allò que escrius i la teva vida personal pot ser molt fina i arribes a parlar de moltes coses.
Escrius:
20. Un tastet del teu últim poema...
Un poema inèdit, parteix d’una anècdota real.
la meva mare es preguntava per la mort
mentre trossejava un pollastre
jo que no passava dels fogons li vaig dir
“sentiràs el mateix que ell”
ara tinc la seva edat
i m’inquieta tant el foc com la caixa
només quan penso com abans que m’eduquessin
trobo absurda la por a la clausura i a les flames
"Per tu em faré poeta
i escriuré versos que se t’assemblin"
i escriuré versos que se t’assemblin"
1. Quan vas començar a escriure poesia?
Suposo que és un denominador comú entre els poetes, però, des de nena.
Escrius:
“La poesia que escric me la dicta la teva pell,
i no em costa”
i no em costa”
2. Conserves el primer poema que vas escriure?
Des de petita llençava tot allò que escrivia, per a mi escriure era una manera d’entendre’m, de pair el món. L’any 2000 vaig presentar un recull de poemes a un premi d’Andorra (vivia tan al marge dels cercles literaris que pensava que la gent no s’interessava per aquest tipus de premis i que era bo participar-hi perquè no desapareguessin, ara que conec aquests cercles sé com d’estranya pot semblar aquesta ingenuïtat) i els vaig escriure expressament, no tenia res guardat. D’aquí va sortir el primer llibre.
Escrius:
“Carn morta però fresca;
així no vaig decebre el deure.
Em menjava el temps amb cada hora que esperava que passés
i amb el temps, la vida”.
així no vaig decebre el deure.
Em menjava el temps amb cada hora que esperava que passés
i amb el temps, la vida”.
3. La teva poesia és una allau de sentiments: passió, erotisme, quotidianitat, amor i despulles de desamor. Fins a quin punt les teves obres són vivencials?
Aquest poema que acabeu de citar està dedicat a tots els anys que vaig treballar en un banc.
Escrius:
“La naturalesa ha creat el seu enemic
i hem anat a ella com el carronyer va a una peça morta”.
i hem anat a ella com el carronyer va a una peça morta”.
4. Et consideres una escriptora compromesa?
Des de petita m’ha interessat observar la natura, els animals. En ella hi ha molta informació, moltes de les respostes que busquen hi són entreteixides. És una immensa i inquietant biblioteca. En som part, ella no ha estat creada per nosaltres, en ella no hi ha res no cert, ni manipulat. Si l’aniquilem (i sobrevivim) perdrem molt.
Escrius:
“... però abans, potser veurem en les estrelles l’escuma d’un mar,
i després, en els arbres, l’escuma d’un mar,
per acabar veient en el silenci de les coses, l’escuma d’un mar”.
i després, en els arbres, l’escuma d’un mar,
per acabar veient en el silenci de les coses, l’escuma d’un mar”.
5. Amb sinceritat... la lluna o el mar?
Sóc de muntanya. El mar dels meus poemes és un mar oníric, és part d’un paisatge que no existeix. El mar, com a element, el tinc molt present dins però miro més cap al cel.
Escrius:
“Digue’m una sola vegada que t’esperi
i quan hagin passat massa nits deixaré de comptar les nits”
i quan hagin passat massa nits deixaré de comptar les nits”
6. Un poeta...
És difícil dir-ne un de sol (suposo que aquesta resposta també és un denominador comú). M’interessa la profunditat d’allò que podem arribar a sentir i intuir com a éssers humans. Agraeixo i admiro les paraules que, des de la sinceritat i amb la reveladora potència i bellesa de la poesia, fa que ens entenguem una mica millor, o que, simplement, ens fan sentir menys sols.
Escrius:
“No hi ha flors equivocades perquè la seva consciència
no els permet respostes més grans que la seva vida”
no els permet respostes més grans que la seva vida”
7. Un poema...
I Died for Beauty, de l’Emily Dickinson:
I died for beauty, but was scarce
Adjusted in the tomb,
When one who died for truth was lain
In an adjoining room.
He questioned softly why I failed?
"For beauty," I replied.
"And I for truth - the two are one;
We brethren are," he said.
And so, as kinsmen met a-night,
We talked between the rooms,
Until the moss had reached our lips,
And covered up our names.
"I Died for Beauty" Emily Dickinson
Adjusted in the tomb,
When one who died for truth was lain
In an adjoining room.
He questioned softly why I failed?
"For beauty," I replied.
"And I for truth - the two are one;
We brethren are," he said.
And so, as kinsmen met a-night,
We talked between the rooms,
Until the moss had reached our lips,
And covered up our names.
"I Died for Beauty" Emily Dickinson
Vaig morir per la bellesa, però tot just
Acomodada en la tomba,
Quan un que va morir per la veritat fou posat
En una cambra contigua.
Em va preguntar en veu baixa per què vaig morir?
"Per la bellesa", vaig replicar.
"I jo per la Veritat - les dues són una;
Som germans", va dir.
I així, com afins que es troben de nit
Vam parlar d'un quart a un altre,
fins que la molsa va arribar als nostres llavis,
I va cobrir els nostres noms.
Versió en català: Josep Maria Fuster
Acomodada en la tomba,
Quan un que va morir per la veritat fou posat
En una cambra contigua.
Em va preguntar en veu baixa per què vaig morir?
"Per la bellesa", vaig replicar.
"I jo per la Veritat - les dues són una;
Som germans", va dir.
I així, com afins que es troben de nit
Vam parlar d'un quart a un altre,
fins que la molsa va arribar als nostres llavis,
I va cobrir els nostres noms.
Versió en català: Josep Maria Fuster
Escrius:
“Ens aixequem cada matí i podríem trobar unes quantes raons per no tenir ànims per fer-ho, però ens costa molt trobar-ne una per no fer-ho. Així, que ens aixequem i sortim al carrer. I farem més bona cara o més mala cara, i la manera en com ens sobreposem a tot allò que ens passa per dins s’assembla més a una interpretació que a una altra cosa; però no estem interpretant, provem de sobreviure”.
8. Et costa aixecar-te?
A vegades m’ha costat.
Escrius:
“Ahir ja tenia els ulls oberts,
i avui tinc moltes històries que comencen i acaben"
i avui tinc moltes històries que comencen i acaben"
9. Què neix primer? El títol o l'obra?
L’obra.
Escrius:
“La gasela no ha decidit poder córrer ràpid, però la gasela corre ràpid i d’això depèn la seva supervivència. La gasela corre ràpid perquè el guepard és veloç”.
10. “32 Vidres”, muntatge poètic i teatral, amb textos i interpretació de Teresa Colom i direcció de Pere Planella. Estrenat a la Pedrera de Barcelona i presentat al claustre del Monestir de Sant Miquel del Poble Espanyol i al Brossa Espai Escènic. Més que un recital, un llarg poema escenificat. Què ha representat per a tu “32 vidres”? Què representa per a tu?
Ha sigut una experiència molt interessant. És una altra manera de fer arribar la poesia.
Escrius:
“El nostre enemic és no trobar sentit a la vida, és per això que tenim esperança, és per això que és l’últim que es perd; poc té a veure amb la realitat, amb la veritat, amb les possibilitats.”
11. “El vidre no tornarà a ser sorra...” o sí. El teu proper projecte?
Un nou poemari.
Escrius:
“Al cel i a l’horitzó ens dirigim,
però ens cal tancar la finestra i posar en un gerro les flors”
però ens cal tancar la finestra i posar en un gerro les flors”
12. Com a poetessa... és complicat fer carrera literària escrivint en català?
A la mínima que surts fora et demanen si estàs traduïda. És més fàcil obrir-te portes si escrius, per exemple, en castellà. De vegades, fora d’aquí, els estranya que sabent castellà no optis per una llengua més majoritària. Quan els dius que és la teva llengua materna i que penses en aquesta llengua ho solen entendre. No sé si és poc pràctic però és la meva llengua i no em puc expressar millor en una altra. Serà minoritària, però escriure en la teva pròpia llengua és un luxe al qual em costaria renunciar.
Escrius:
“I, en la trencadissa,
els esquerdills són de vidre”.
els esquerdills són de vidre”.
13. Quan recites, ho fas de memòria. Propera. Íntima. No llegeixes, ens parles de tu a tu, ens expliques un sentiment, una vivència. Quina és la línia diferencial (si és que n’hi ha) entre la Teresa Colom rapsoda i poetessa, i la Teresa Colom?
Més aviat no n’hi ha.
Escrius:
“M’aparto un fil de teranyina de la cara.
Ho he fet tantes vegades com si jo no fos l’aranya morta”.
Ho he fet tantes vegades com si jo no fos l’aranya morta”.
14. En primera, segona o tercera persona?
Primera.
Escrius:
“L’aigua de mar no nota el gust de la sal
i em crida pensant que estic dolça”
i em crida pensant que estic dolça”
15. Què no et proporciona la poesia?
Econòmicament és poc rentable però em proporciona un ancoratge i això és molt.
Escrius:
“I entre els pilars hi corre l’aire.
No en diem decepció, en diem soledat”
No en diem decepció, en diem soledat”
16. Per escriure... teclat o ploma?
Llapis, i teclat per passar-ho a net.
Escrius:
“En la quietud de l’àrtic
comencen a cruixir molècules d’aigua”
comencen a cruixir molècules d’aigua”
17. Per llegir... pantalla o paper?
Paper.
Escrius:
“Vernissa’m de desig,
sent la meva pell només mirant-me”.
sent la meva pell només mirant-me”.
18. Ell... et llegeix?
M’escolta.
Escrius:
“A mi, que sóc de veritat”.
19. Com a poetessa... la pregunta que mai no t’han fet...
La barrera entre allò que escrius i la teva vida personal pot ser molt fina i arribes a parlar de moltes coses.
Escrius:
“El ressò de les meves passes no té cap sentit”
20. Un tastet del teu últim poema...
Un poema inèdit, parteix d’una anècdota real.
la meva mare es preguntava per la mort
mentre trossejava un pollastre
jo que no passava dels fogons li vaig dir
“sentiràs el mateix que ell”
ara tinc la seva edat
i m’inquieta tant el foc com la caixa
només quan penso com abans que m’eduquessin
trobo absurda la por a la clausura i a les flames
Teresa Colom i Pich (Seu d’Urgell, 1973).
Escriptora. Llicenciada en Ciències Econòmiques i Empresarials.
Com mesos de juny. Edicions del Diari d’Andorra. Andorra la Vella. 2001.
La temperatura d’uns llavis. Edicions del Diari d’Andorra. Andorra la Vella. 2002.
Elegies del final conegut. Abadia Editors. Maçaners. 2005.
On tot és vidre. Pagès Editors. Lleida. 2009.
“32 Vidres” – Direcció: Pere Planella.
Concurs de Poesia de la Biblioteca Pública del Govern d’Andorra. 2000.
Àccesit al Premi Grandalla de Poesia del Cercle de les Arts i de les Lletres d’Andorra 2000
Talent Fnac 2009.
Escriptora. Llicenciada en Ciències Econòmiques i Empresarials.
Com mesos de juny. Edicions del Diari d’Andorra. Andorra la Vella. 2001.
La temperatura d’uns llavis. Edicions del Diari d’Andorra. Andorra la Vella. 2002.
Elegies del final conegut. Abadia Editors. Maçaners. 2005.
On tot és vidre. Pagès Editors. Lleida. 2009.
“32 Vidres” – Direcció: Pere Planella.
Concurs de Poesia de la Biblioteca Pública del Govern d’Andorra. 2000.
Àccesit al Premi Grandalla de Poesia del Cercle de les Arts i de les Lletres d’Andorra 2000
Talent Fnac 2009.
[ Tornar a l'índex ]
V
CulturàliaAbraçada a la meva pròpia pell
[ poemari ]
Diversos autors![Abraçada a la meva pròpia pell [poemari]](https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjDuZeAdN9kMhX9Q4LYrtNKB2UDao_AEapDxqhHkeRhTLbMRFOkVq9Y86zgQZe3jBLrC9CVwgJ3HIo7zxT83yEAcaWeRygfAkhwASUHbL5MEC9sd68RrSEuvTjs1X6qfOg1YuyHvO_GIhtK/s400/Portada-Abra%25C3%25A7ada.JPG)
Abraçada a la meva pròpia pell
[ poemari ]
[ Pròleg ] [ Epíleg ] [ Autors ] [ Fitxa ]
[ Adquirir ]
Pròleg
Pere Abad i Sorribes
Pere Abad i Sorribes
“aquesta primavera ens
ha florit la pau
desprès d’un llarguíssim hivern
de tenebres i incerteses” --------- llegireu.
“Llunyà és el record de la meva ànima” plorarà un vers. “Un crit desesperat / a vora l’estimball” cridarà a un altre. De seguida queda clar. Aquest llibre brolla poesia. Un centenar i un xic de poemes. Un centenar i un xic d’autors. Aquest llibre és, doncs, una antologia de poesia actual. Poesia del segle XXI. Poesia d’ara i d’avui.
“Entren de nou al fons del cau desconegut
la llum somorta, l’ombra i el palp de l’existència...” Aquest llibre és un mirall de paraules del segon mil·lenni. Nova Antología Poética. Poesia èpica i lírica. Des del sonet clàssic fins els cal·ligrames. Des dels poemes narratius fins els haikús i les tankes. “Tèrra cremada. La pluèja prega”. Ventall de poetes i poetesses, de diverses generacions, d’arreu de les terres de parla de casa nostra, agermanats amb les paraules... “Sóc entranya de cartró / adormida a la vorera”.
Un centenar (i un xic) de poetes que ens han atorgat l’honor de compartir els seus versos amb nosaltres, publicant les seves obres a la revista Lo Càntich durant l’any 2010. A elles, a ells, el nostre agraïment en forma d’aquest recull de mots impresos. Aquest llibre és un poemari. Llengua viva. Llengua que palpita, batega, s’emociona i transmès. Aquest llibre és poesia.... “etern en la seva bellesa / amat en el seu si més subtil ...............” Gaudiu d’ell, si més no, com nosaltres.
ha florit la pau
desprès d’un llarguíssim hivern
de tenebres i incerteses” --------- llegireu.
“Llunyà és el record de la meva ànima” plorarà un vers. “Un crit desesperat / a vora l’estimball” cridarà a un altre. De seguida queda clar. Aquest llibre brolla poesia. Un centenar i un xic de poemes. Un centenar i un xic d’autors. Aquest llibre és, doncs, una antologia de poesia actual. Poesia del segle XXI. Poesia d’ara i d’avui.
“Entren de nou al fons del cau desconegut
la llum somorta, l’ombra i el palp de l’existència...” Aquest llibre és un mirall de paraules del segon mil·lenni. Nova Antología Poética. Poesia èpica i lírica. Des del sonet clàssic fins els cal·ligrames. Des dels poemes narratius fins els haikús i les tankes. “Tèrra cremada. La pluèja prega”. Ventall de poetes i poetesses, de diverses generacions, d’arreu de les terres de parla de casa nostra, agermanats amb les paraules... “Sóc entranya de cartró / adormida a la vorera”.
Un centenar (i un xic) de poetes que ens han atorgat l’honor de compartir els seus versos amb nosaltres, publicant les seves obres a la revista Lo Càntich durant l’any 2010. A elles, a ells, el nostre agraïment en forma d’aquest recull de mots impresos. Aquest llibre és un poemari. Llengua viva. Llengua que palpita, batega, s’emociona i transmès. Aquest llibre és poesia.... “etern en la seva bellesa / amat en el seu si més subtil ...............” Gaudiu d’ell, si més no, com nosaltres.
“No! Res no mor,
giro fulls d’hores perdudes,
i els torno a llegir de nou...”
Desembre 2010
Epíleg
Pilar Campmany i Piqué
Pilar Campmany i Piqué
UNA ONADA QUE CREIX...
L’edició d’aquest esplèndid recull de poemes suposa un important pas qualitatiu de la poesia contemporània; és una gran mostra d’amor vers la bellesa de l’expressió literària que contribueix a enfortir la nostra cultura. Magnífics poetes hi han aportat obres inèdites, curulles de sentiments, que potencien la comunicació, la concòrdia i l’enteniment, i ho han fet empesos per una ona irisada d’iniciatives que navega dins d’un entranyable mar de lletres... Una onada que dia a dia, amb il·lusió, impulsa el món intemporal de la creativitat: La Revista Digital de Poesia, Art i Cultura “Lo Càntich”.
Amb una dedicació encomiable, l’equip d’aquesta revista motiva la inspiració dels poetes i uneix la cultura d’ahir amb la d’avui per mitjà d’un llaç tan suau, que passat i present es fonen dins d’una mateixa mar. Una mar de versos i d’imatges que a més de donar valor a la intensitat de la paraula i a l’expressió de les arts plàstiques, serva, també, el delit de pensar i d’escriure amb la llengua pròpia, aquesta llengua que tant estimem...
I, sortosament, aquesta onada de mots i de colors que conforma “Lo Càntich”, mai no s’atura... cada dia creix i creix...
L’edició d’aquest esplèndid recull de poemes suposa un important pas qualitatiu de la poesia contemporània; és una gran mostra d’amor vers la bellesa de l’expressió literària que contribueix a enfortir la nostra cultura. Magnífics poetes hi han aportat obres inèdites, curulles de sentiments, que potencien la comunicació, la concòrdia i l’enteniment, i ho han fet empesos per una ona irisada d’iniciatives que navega dins d’un entranyable mar de lletres... Una onada que dia a dia, amb il·lusió, impulsa el món intemporal de la creativitat: La Revista Digital de Poesia, Art i Cultura “Lo Càntich”.
Amb una dedicació encomiable, l’equip d’aquesta revista motiva la inspiració dels poetes i uneix la cultura d’ahir amb la d’avui per mitjà d’un llaç tan suau, que passat i present es fonen dins d’una mateixa mar. Una mar de versos i d’imatges que a més de donar valor a la intensitat de la paraula i a l’expressió de les arts plàstiques, serva, també, el delit de pensar i d’escriure amb la llengua pròpia, aquesta llengua que tant estimem...
I, sortosament, aquesta onada de mots i de colors que conforma “Lo Càntich”, mai no s’atura... cada dia creix i creix...
Gener 2011
Autors
Fitxa
Títol: Abraçada a la meva pròpia pell [ poemari ]
Autor: Diversos autors
Edita: Lo Càntich
Col·lecció: Lo Càntich - Nova Antologia Poètica
Gènere: Poesia
Il·lustració de portada: "Amara'm" - Toni Arencón i Arias
ISBN: 978-84-9981-472-8
Pàgines: 180
Imprès per: Bubok Publishing
Preu: 10,00 Euros (*)
En format Ebook: 5,00 Euros (*)
(*) + impostos (4%) i gastos d'enviament (segons comanda).
Autor: Diversos autors
Edita: Lo Càntich
Col·lecció: Lo Càntich - Nova Antologia Poètica
Gènere: Poesia
Il·lustració de portada: "Amara'm" - Toni Arencón i Arias
ISBN: 978-84-9981-472-8
Pàgines: 180
Imprès per: Bubok Publishing
Preu: 10,00 Euros (*)
En format Ebook: 5,00 Euros (*)
(*) + impostos (4%) i gastos d'enviament (segons comanda).
[ Adquirir ]
[ Tornar a l'índex ]
Desapareguts
Gervasio Sánchez
Exhumació en el cementiri de les persones executades o desaparegudes en els anyus vuitanta
Abu Ghraib (Iraq). Abril 2003
© Gervasio Sánchez
Desapareguts
Gervasio SánchezCentre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB)
El Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, La Casa Encendida de Obra Social Caja Madrid i El Museo de Arte Contemporáneo de Castilla y León presenten simultàniament l’exposició “Desapareguts”, comissariada per la fotoperiodista Sandra Balsells.
Aquesta mostra del fotoperiodista Gervasio Sánchez pretén aproximar-nos al tema de la desaparició forçosa a països com Xile, Argentina, Perú, Colòmbia, El Salvador, Guatemala, Iraq, Cambodja, Bòsnia-Herzegovina i Espanya entre els anys 1998 i 2010.
“Desapareguts” s’erigeix com un contundent document contra l’oblit i té com a objectiu rescatar la memòria sepultada de persones desaparegudes en diversos conflictes bèl·lics i processos de repressió. La presentació de l’exposició s’inscriu en una acció cultural de gran envergadura que, per primera vegada al panorama expositiu espanyol, implica l’exhibició simultània a tres ciutats -Lleó, Barcelona i Madrid- d’un macro projecte fotogràfic centrat en la mateixa temàtica i a càrrec del mateix autor.
La selecció exhibida al CCCB presenta 103 fotografies i 4 murals amb 40 retrats.
Aquesta mostra del fotoperiodista Gervasio Sánchez pretén aproximar-nos al tema de la desaparició forçosa a països com Xile, Argentina, Perú, Colòmbia, El Salvador, Guatemala, Iraq, Cambodja, Bòsnia-Herzegovina i Espanya entre els anys 1998 i 2010.
“Desapareguts” s’erigeix com un contundent document contra l’oblit i té com a objectiu rescatar la memòria sepultada de persones desaparegudes en diversos conflictes bèl·lics i processos de repressió. La presentació de l’exposició s’inscriu en una acció cultural de gran envergadura que, per primera vegada al panorama expositiu espanyol, implica l’exhibició simultània a tres ciutats -Lleó, Barcelona i Madrid- d’un macro projecte fotogràfic centrat en la mateixa temàtica i a càrrec del mateix autor.
La selecció exhibida al CCCB presenta 103 fotografies i 4 murals amb 40 retrats.
Memorial a les víctimes d'Srebrenica
Potocari (Bòsnia i Hercegovina), juliol de 2005
© Gervasio Sánchez
A més de material fotogràfic, l’exposició inclou dues gravacions audiovisuals que ens apropen a l’experiència de testimonis de familiars de desapareguts i mostren i reprodueixen el so ambient de centres de detenció i llocs d’inhumacions.
La relació de Gervasio Sánchez amb el drama dels desapareguts arrenca a Guatemala l’any 1984, moment en què inicia la seva trajectòria professional com a periodista independent, especialitzat en conflictes armats. Des de llavors i fins a l’actualitat, ha cobert nombrosos conflictes bèl·lics i ha desenvolupat diversos projectes a llarg termini sobre les víctimes. En aquests 25 anys d’activitat professional, el tema de la desaparició forçosa ha sigut una constant en l’obra del fotògraf que, de manera intermitent, s’ha submergit en nombrosos països afectats per aquesta problemàtica. L’exposició “Desapareguts” constitueix el seu projecte més extens i voluminós dels realitzats fins ara.
La relació de Gervasio Sánchez amb el drama dels desapareguts arrenca a Guatemala l’any 1984, moment en què inicia la seva trajectòria professional com a periodista independent, especialitzat en conflictes armats. Des de llavors i fins a l’actualitat, ha cobert nombrosos conflictes bèl·lics i ha desenvolupat diversos projectes a llarg termini sobre les víctimes. En aquests 25 anys d’activitat professional, el tema de la desaparició forçosa ha sigut una constant en l’obra del fotògraf que, de manera intermitent, s’ha submergit en nombrosos països afectats per aquesta problemàtica. L’exposició “Desapareguts” constitueix el seu projecte més extens i voluminós dels realitzats fins ara.
Gervasio Sánchez (Còrdova, 1959), periodista i fotògraf. Ha cobert com a reporter gràfic la major part dels conflictes armats d'Amèrica Llatina i la Guerra del Golf des de 1984 fins a 1992, a partir del qual va passar a cobrir la Guerra de Bòsnia i la resta de conflictes derivats de la desfragmentació de l'antiga Iugoslàvia. També ha cobert diferents conflictes a Àfrica i Àsia.
Entre els diaris per als quals ha traballat destacan l'"Heraldo de Aragón", "El Magazine de La Vanguardia" i la revista "Temps".
Ha aconseguit diversos premis i guardons en reconeixement de la seva trajectòria, com el "Premio Solidaridad Proyecto Hombre" (març de 2009) o el "Premio Nacional de Fotografía" (novembre de 2009), protagonitzant una polèmica en el lliurament del Premi Ortega i Gasset de periodisme, on va acusar al Govern d'Espanya de la venda d'armes al mateix temps que predicava polítiques de pau.
Entre els diaris per als quals ha traballat destacan l'"Heraldo de Aragón", "El Magazine de La Vanguardia" i la revista "Temps".
Ha aconseguit diversos premis i guardons en reconeixement de la seva trajectòria, com el "Premio Solidaridad Proyecto Hombre" (març de 2009) o el "Premio Nacional de Fotografía" (novembre de 2009), protagonitzant una polèmica en el lliurament del Premi Ortega i Gasset de periodisme, on va acusar al Govern d'Espanya de la venda d'armes al mateix temps que predicava polítiques de pau.
"[... ] Els asseguro que no hi ha res més bell al món que veure a una víctima de la guerra perseguir la felicitat. És veritat que la guerra fon les nostres ments i ens roba els somnis, com es diu en la pel·lícula Contes de la lluna pàl·lida de Kenji Mizoguchi.
És veritat que les armes que circulen pels camps de batalla solen fabricar-se en països desenvolupats com el nostre, que va ser un gran exportador de mines en el passat i que avui dedica molt poc esforç a l'ajuda a les víctimes de la mines i al desminatge .
És veritat que tots els governs espanyols des de l'inici de la transició encapçalats pels presidents Adolfo Suarez, Leopoldo Calvo Sotelo, Felipe González, José María Aznar i José Luis Rodríguez Zapatero van permetre i permeten les vendes d'armes espanyoles a països amb conflictes interns o guerres obertes.
És veritat que em sento escandalitzat cada cop que em topo amb armes espanyoles en els oblidats camps de batalla del tercer món i que m'avergonyeixo dels meus representants polítics.
Però com Martin Luther King em vull negar a creure que el banc de la justícia està en fallida, i com ell, jo també tinc un somni: que, per fi, un president d'un govern espanyol tingui la valentia suficient per posar fi al silenciós mercadeig d'armes que converteix al nostre país, ens agradi o no, en un exportador de la mort."
És veritat que les armes que circulen pels camps de batalla solen fabricar-se en països desenvolupats com el nostre, que va ser un gran exportador de mines en el passat i que avui dedica molt poc esforç a l'ajuda a les víctimes de la mines i al desminatge .
És veritat que tots els governs espanyols des de l'inici de la transició encapçalats pels presidents Adolfo Suarez, Leopoldo Calvo Sotelo, Felipe González, José María Aznar i José Luis Rodríguez Zapatero van permetre i permeten les vendes d'armes espanyoles a països amb conflictes interns o guerres obertes.
És veritat que em sento escandalitzat cada cop que em topo amb armes espanyoles en els oblidats camps de batalla del tercer món i que m'avergonyeixo dels meus representants polítics.
Però com Martin Luther King em vull negar a creure que el banc de la justícia està en fallida, i com ell, jo també tinc un somni: que, per fi, un president d'un govern espanyol tingui la valentia suficient per posar fi al silenciós mercadeig d'armes que converteix al nostre país, ens agradi o no, en un exportador de la mort."
Gervasio Sánchez
Fragment del Discurs pronunciat en rebre el Premi Ortega i Gasset de periodisme
Centre de Cultura Contemporània de Barcelona
Dates: Des del dia 2 de febrer a l'1 de maig
Horari: De dimarts a diumenges d'11:00h a 20:00h.
Dijous d'11:00h a 22:00h.
Tancat els dilluns no festius
[ Tornar a l'índex ]
Dones d'heura
Marta Pérez i Sierra Dones d'heura
Marta Pérez i SierraPagès editors
Dones d’heura neix de la trobada entre dues artistes: M. Rosa Vila, pintora, i Marta Pérez i Sierra, poeta. Com l’heura abraça el mur, en fusió íntima, així es van abraçar els versos de la poeta als quadres de la pintora, els van penetrar, van impregnar-los fins a tal punt que la pintura agafà el color de la paraula i la paraula el de la pintura, i es desdibuixaren els límits i en nasqué una creació nova, enriquida...
Sònia Moll
Un cant, des del primer poema fins a l’últim, a l’experiència femenina de viure en relació. Amants, amigues, mestres, pares, mares, germanes i germans: les dones d’heura s’atreveixen a viure plenament la complexitat de la trobada amb l’altre, amb l’altra. El camí de la relació parteix sempre d’una mateixa, del que és, i s’enfila, heura incansable, cap a la trobada. En aquest procés, la dona esdevé rosella, mosaic, paisatge. De la fragilitat i bellesa de les flors ve-rmelles de maig, les dones d’heura de Marta Pérez retroben la força per arribar a la totalitat, a la unió plena del món interior amb el món exterior.
Pagès editors
ISBN: 978-84-9975-066-8
88 pàgines
març 2011
Rústica amb solapes
15 x 24 cm
[ Tornar a l'índex ]
dies estranys
Samuele Arba
dies estranys
Samuele ArbaEscrit a l’hivern del 2010, dies estranys segueix la línia dels altres dos reculls poètics precedents de l’autor, però, a diferència d’aquells (que es quedaven estancats en el materialisme dels homes que viuen en les ciutats–gàbia), en aquest llibre Samuele Arba busca una solució a la carrera cap al morir. S’allibera dels prejudicis, viu un canvi en el seu interior, expressat amb aquests poemes, en els quals l’única solució oposada és el retrobament de l’amor i l’esperança en el retorn de l’home.
(Silius, Sardenya, 1978)
Escriptor i músic d’origen sard. Ha viscut a Itàlia i Anglaterra, on va participar en tertúlies poètiques i va actuar en festivals i locals presentant les seves cançons. Actualment resideix a Tarragona.
2008. Amb un grup de músics anomenat “i Liberi” (“els Lliures”), va presentar a Tarragona i Barcelona un treball conceptual anomenat Una persona cualquiera.
El mateix any va participar al V CD un munt d’idees de l’AMT (Associació de Músics de Tarragona).
2009. Va presentar a Tarragona i Barcelona les seves cançons a l’espectacle Canciones de.
2010. GDS Edizioni va publicar el seu recull poètic Viaggio in me stesso (Viatge en mi mateix). D’aquest llibre va ser guardonat el poema “Alla mia terra” (“A la meva terra”) al 25o concorso di poesía inèdita (Faenza) i el poema “Andalucía” al Concorso nazionale di poesía Monet (Torgiano).
Va publicar el seu segon recull poètic, Riflessioni sul fardello che ci portiamo addosso (Reflexions sobre el fardell que portem a sobre). D’aquest llibre va ser guardonat el poema “Non rimane più nulla” (“No queda res més”) al concurs L’arcobaleno della vita (Lendinara).
2011. Presenta el seu últim treball discogràfic anomenat Es lo que hay amb composicions en italià, català i castellà.
Escriptor i músic d’origen sard. Ha viscut a Itàlia i Anglaterra, on va participar en tertúlies poètiques i va actuar en festivals i locals presentant les seves cançons. Actualment resideix a Tarragona.
2008. Amb un grup de músics anomenat “i Liberi” (“els Lliures”), va presentar a Tarragona i Barcelona un treball conceptual anomenat Una persona cualquiera.
El mateix any va participar al V CD un munt d’idees de l’AMT (Associació de Músics de Tarragona).
2009. Va presentar a Tarragona i Barcelona les seves cançons a l’espectacle Canciones de.
2010. GDS Edizioni va publicar el seu recull poètic Viaggio in me stesso (Viatge en mi mateix). D’aquest llibre va ser guardonat el poema “Alla mia terra” (“A la meva terra”) al 25o concorso di poesía inèdita (Faenza) i el poema “Andalucía” al Concorso nazionale di poesía Monet (Torgiano).
Va publicar el seu segon recull poètic, Riflessioni sul fardello che ci portiamo addosso (Reflexions sobre el fardell que portem a sobre). D’aquest llibre va ser guardonat el poema “Non rimane più nulla” (“No queda res més”) al concurs L’arcobaleno della vita (Lendinara).
2011. Presenta el seu últim treball discogràfic anomenat Es lo que hay amb composicions en italià, català i castellà.
Samuele Arba - Bloc
[ Tornar a l'índex ]
Jocs Florals de Calella 2011
Jocs Florals de Calella 2011
El jurat qualificador dels Flocs Florals, format per:
(actriu i rapsode)
(poeta i Mestre en Gai Saber)
(poetessa, actriu i rapsode)
Reunits en la ciutat de Calella, el dia 15 de març de l'any 2011
i després de les pertinents deliberacions, decideixen emetre el següent
FLOR NATURAL,
premi d'honor i cortesia a la millor composició que canti l'Amor,
al poema titulat: "ALFA I OMEGA"
del poeta Salvador Sunyer i Aimeric de Salt.
ENGLANTINA,
al millor poema que enalteixi la nostra terra, les seves costums i tradicions,
al poema titulat: "SOTA UN VEL DE LLIBERTAT"
de la poetessa Imma Fuster i Tubella de Barcelona.
VIOLA,
a la millor composició que enalteixi els valors espirituals i ètics,
al poema titulat "QUATERNA"
del poeta Josep Fàbrega i Selva de Calders.
Premi "MARIA CARDONA",
al millor poema que lloï Les Ermites,
al poema titulat: "A L'ENTORN D'UNA ERMITA"
del poeta Isidre Mollfulleda i Verdaguer de Santa Susanna.
Premi "FRANCESC CASTELLS",
al millor poema que enalteixi El Sentit de la Veu,
al poema titulat: "EXCEL·LÈNCIA DE LA VEU"
del poeta Mossèn Eduard Vivas i Llorens del Monestir Residència sacerdotal de Banyoles.
Premi juvenil "LA LLOPA",
a la millor composició de tema lliure,
al poema titulat: "DIGUE'M"
de la jove poetessa de 18 anys d'edat Míriam Morell i Massuet de Calella.
Premi "FRANCESC GRAU",
a la millor prosa poètica de tema lliure,
a la prosa titulada: "VIURE: UNA HUMIL GRANDESA"
de l'autora Ester Gatell i Poch de Calella.
Premi "MARIA TERESA SAULA",
a la millor prosa poètica juvenil de tema lliure,
a la prosa titulada: "AVUI HE SOMNIAT..."
de la jove autora de 16 anys d'edat Clàudia Rissech i Nogué de Pineda de Mar.
Per dedisió unànime dels membres del jurat, decideixen atorgar un
Accèsit al Premi juvenil "La Llopa", de tema lliure
al poema titulat: "LA LLUNA"
del joveníssim autor de 9 anys d'edat Niklas Terés i Leute de Sabadell.
[ Tornar a l'índex ]
Jornada Literària Sant Jordi 2011
A la memòria de Josep Prenafeta i Gavaldà
Jornada Literària Sant Jordi 2011
A la memòria de Josep Prenafeta i Gavaldà
prosa i poesia de
marta alòs i andratx badia
amb la participació de la coral sícoris
presentació:
joan bellmunt
rapsodes:
ferran leon i mireia casado
piano:
meritxell vidal
direcció:
blanca julià
aula magna de l'institut d'estudis ilerdencs
dissabte, 16 d'abril de 2011 - 19:30 hores
rossinyol
a. pérez moya
cançó de bressol sense paraules
xavier pastrana
la mà al melic
els ulls de l'ametller
quartet ponentí
cartes a la meva mare
sol d'hivern
el dia que vaig oblidar el meu nom
els cercles de l'aigua
entre imams i capellans
diga'm adeu
enmig de l'inmmens desert de judà
j.prenafeta
enmig de l'immens desert de judà
32 de desembre
màrius torres
cendra
zumaia
gernika
mundaka
l'oracle
la violació, primera confessió manuscrita
font d'aigua dolça
la partida
escriure!
molt lluny d'aquí
david esterri
el moliner del freser
manuel oltra
[ Tornar a l'índex ]
Premis Literaris Ciutat d'Olot 2011
Premis Literaris Ciutat d'Olot 2011
Els jurats dels Premis Literaris Ciutat d'Olot 2011,
han atorgat, el dia 9 d'abril de l'any 2011, els següents
A l'obra:
"Fronts oberts"
Pau Vidal Gavilán
Jurat:
Mita Casacuberta, Josep M. Fonalleras,
Eugènia Broggi, Carles Batlle i Marta Ramoneda.
A l'obra:
"Persistència del blanc titani en temps dels ametllers batuts"
Abraham Mohino i Balet
Jurat:
D. Sam Abrams, Maria Rosa Font i Massot, Vicent Alonso,
Txema Martínez, Maria Rosa Roca i Roger Costa-Pau.
A l'obra:
"Dues ratlles volien dir positiu"
Joan Botta Orfila
Jurat:
Pilarín Bayés, Josep Gòrriz, Carmina Portell,
Josep Torrent i Iolanda Batallé.
La festa de lliurament s'ha celebrat a la sala El Torín de la ciutat d'Olot, iniciant-se l'acte amb el recital de poesia "Joan Maragall, el ciutadà", a càrrec de Rosa Novell (actriu i directora escènica).
Les obres premiades seràn publicades per l'Editorial Empúries (Premi Marian Vayreda), Viena Edicions (Premi Joan Teixidor) i La Galera Editorial (Premi Ciutat d'Olot de Novel·la Juvenil)
En aquesta edició s’han presentat un total de 196 obres: 90 al Marian Vayreda, 86 al Joan Teixidor i 20 al Premi de Novel·la Juvenil.
Les obres premiades seràn publicades per l'Editorial Empúries (Premi Marian Vayreda), Viena Edicions (Premi Joan Teixidor) i La Galera Editorial (Premi Ciutat d'Olot de Novel·la Juvenil)
En aquesta edició s’han presentat un total de 196 obres: 90 al Marian Vayreda, 86 al Joan Teixidor i 20 al Premi de Novel·la Juvenil.
Pau Vidal Gavilán (Barcelona, 1967) és Llicenciat en Filologia Catalana, responsable de la secció diària "Mots enreixats" del diari "El Pais", traductor de narrativa literària contemporània: Tomasi di Lampedusa ("Il Gattopardo"), Andrea Camilleri (el creador del comissari Montalbano), Roberto Saviano (autor de "Gomorra"), Erri de Luca i Antonio Tabucchi, entre d'altres. Ha col·laborat en diversos espais de ràdio i televisió sobre llengua, com ara la secció Vidàliques, al programa El cafè de la República, de Catalunya Ràdio, o el concurs televisiu "Joc de paraules". És autor de la sàtira "El parevostre" (La Magrana, novembre 2000), del recull de narracions "Homeless" (Empúries, març 2003, premi Documenta 2002), del recull "En perill d'extinció (100 paraules per salvar)" (Empúries, febrer 2005), de la novel·la "Aigua bruta" (Empúries, 2007, premi de Literatura Científica 2006). Coautor, amb Màrius Serra, dels reculls "Els 100 millors crucigrames de Màrius Serra i Pau Vidal" (Empúries, juny 2004), "Els 50 millors crucigrames amb enigma de Màrius Serra i Pau vidal" (Empúries, novembre 2004), "Els 66 crucigrames més lletrats de Màrius Serra i Pau Vidal" (Empúries, juliol 2005) i "Els 65 crucigrames per tenir sort de Màrius Serra i Pau Vidal" (Empúries, novembre 2005) i amb Elisenda Roca del llibre-joc "Joc de paraules" (Empúries, setembre 2004).
Abraham Mohino i Balet (Puig-reig, 1969), és escriptor, pintor i escultor. Ha escrit diversos llibres sobre Mercè Rodoreda i Rosa Leveroni: La prosa de Rosa Leveroni: instantànies de l’ésser, Agonia de llum, la poesia secreta de Mercè Rodoreda, Confessions i quaderns íntims de Rosa Leveroni, Presència i record de Cadaqués en l’obra de Rosa Leveroni, La poesia de Rosa Leveroni a la llum de Confessions i quaderns íntims. Va guanyar el XXXVIII Premi Joan Teixidor amb Penombra d'ala.
Joan Botta Orfila (Cabrera de Mar, 1986), és Llicenciat en Comunicació Audiovisual, guionista del programa El cafè de la República, ha participat en els programes de Catalunya Ràdio El Matí i Tot és molt confús. Dues ratlles volien dir positiu és la seva primera novel·la.
Abraham Mohino i Balet (Puig-reig, 1969), és escriptor, pintor i escultor. Ha escrit diversos llibres sobre Mercè Rodoreda i Rosa Leveroni: La prosa de Rosa Leveroni: instantànies de l’ésser, Agonia de llum, la poesia secreta de Mercè Rodoreda, Confessions i quaderns íntims de Rosa Leveroni, Presència i record de Cadaqués en l’obra de Rosa Leveroni, La poesia de Rosa Leveroni a la llum de Confessions i quaderns íntims. Va guanyar el XXXVIII Premi Joan Teixidor amb Penombra d'ala.
Joan Botta Orfila (Cabrera de Mar, 1986), és Llicenciat en Comunicació Audiovisual, guionista del programa El cafè de la República, ha participat en els programes de Catalunya Ràdio El Matí i Tot és molt confús. Dues ratlles volien dir positiu és la seva primera novel·la.
[ Tornar a l'índex ]
La Redacció solament es fa solidària dels treballs
que no porten signatura.
Dels articles signats en són responsables llurs autors.
que no porten signatura.
Dels articles signats en són responsables llurs autors.
LECTURES D'AQUEST NÚMERO
Lo Càntich - Retalls de poesia d'arreu del món
està subjecte a una llicència de
Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0
de Creative Commons.
NR: 1003305878809
CC BY-NC-ND 3.0
Qualsevol mena de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d'aquesta obra resta sotmesa a les característiques específiques d'aquesta llicència.
[ Tornar a l'índex ]
