Lo Càntich - Número 5 - Tardor, 2010 Lo Càntich - Revista Digital de Poesia, Art i Cultura - (Retalls de poesia d'arreu del món) ISSN: 2014-3036

Lo Càntich
- Revista Digital de Poesia, Art i Cultura -
(Retalls de poesia d'arreu del món)
ISSN 2014-3036

Número 5
Tardor, 2010
Octubre, 2010

Direcció:	Pere Abad i Sorribes
Edició:	Toni Arencón i Arias
Equip Editorial:	Dolors Garrido Martínez
	Maria Rosa G. Zellweger
	Toni Arencón i Arias
	Laura Boadas i Galí
	Paolo Santos
	Esther Llobet i Díaz
Autors i col·laboradors:	Esteve Amigó Palés
	Pep Colomer Blanco
	Pilar Campmany
	Núria Niubó i Cabau
	Imma Fuster i Tubella
	Xesc Font i Odrí
	Francesc Arnau i Chinchilla
	Júlia Gràcia i Robert
	Ismael Tricio Cea
	Maria Rosa G. Zellweger
	Joan Feliu i Blanes
	Enric Roca Perich
	Ferran d'Armengol
	Montse Assens
	Paolo Santos
	Empar Sáez
	Toni Arencón i Arias
	Xabier Abasgoitia
	Pura Maria García
	Jesús Maria Tibau
	Joan Abellaneda
	Salvador Valcarce
	Esther Llobet i Díaz
	Ileana Casillas Ontiveros
	Laura Boadas i Galí
	Estrella Tort i Prats
	Santi Borrell Giró
	Daniel Ferré Teruel
	Sandra Domínguez Roig
	Claudi Giné
	Lluís Servé Galan
	Vanessa Mies Iborra
Il·lustracions i fotografies:	Ramon Navarro Bonet
	Pilar Campmany
	Empar Sáez
	Jesús Maria Tibau
	Toni Arencón i Arias
	Montse Farré
	Montserrat Lloret
	Montse Assens
	Marga Cruz
	Esther Llobet i Díaz
	Esmeralda Vallverdú
	Marc Arencón i Llobet
Maquetació:	Dolors Garrido Martínez
	Maria Rosa G. Zellweger
	Toni Arencón i Arias
	Laura Boadas i Galí
	Paolo Santos
	Esmeralda Vallverdú
Suport informàtic:	Pedro "Mazinger" Soler
Il·lustració de portada:	Montse Farré

Edita:
Lo Càntich
- Revista digital de poesia, art i cultura -
(Retalls de poesia d'arreu del món)
ISSN 2014-3036
NR: 1003305878809
Número 5 - Tardor, 2010
Octubre, 2010
CC BY-NC-ND 3.0

---

ÍnDeX

I. Editorial
Pere Abad i Sorribes
Tardor, 2010

II. Càntichs clàssics i contemporanis, de casa nostra i d'arreu del món

A la llengua catalana de Rosselló   -   Josep Bonafont
Salm de la captivitat   -   Josep Carner
Les tombes flamejants   -   Bonaventura Gassol
Beata butaca   -   Jorge Guillén
Vinyes verdes vora el mar   -   Josep Maria de Sagarra
Eco   -   Luís Pimentel
Vida   -   Dámaso Alonso
Assaig de càntic en el temple   -   Salvador Espriu
Assaig de plagi a la taverna   -   Joan Oliver (Pere Quart)
Febrer   -   Màrius Torres
Pòrtic   -   Rosa Leveroni
Versos dels presoners   -   Iñaki Eizmendi Manterola "Basarri"
Pàtria equivocada   -   Joan Brossa
Països Catalans   -   Vicent Andrés Estellés
Calladament   -   Miquel Martí i Pol
Amants   -   Alejandra Pizarnik
Homenatge a Teresa   -   Ovidi Montllor
Vint bales foren, vint bales...   -   Maria Mercè Marçal
Assumiràs la veu d'un poble...   -   Vicent Andrés Estellés

III. Càntics d'avui, d'ara, d'ací, d'allà i de més enllà

La moto dels teus somnis   -   Esteve Amigó Palés
Full blanc   -   Pilar Campmany
Recordes amor, aquell poema?   -   Núria Niubó i Cabau
Foc de tendreses   -   Imma Fuster i Tubella
Vanitat   -   Francesc Arnau i Chinchilla
En colors vius   -   Joan Feliu i Blanes
Els plàtans de l'estació   -   Francesc Arnau i Chinchilla
Eros d’arena   -   Ferran d'Armengol
mots vells   -   Montse Assens
Tardor oberta   -   Pura Maria García
Finestra   -   Empar Sáez
Ocells imaginaris   -   Pura Maria García
Teules velles del meu poble   -   Jesús Maria Tibau
Bes a la mort   -   Joan Abellaneda
Per què t'estimo?   -   Ileana Casillas Ontiveros
El teu cos a la memòria   -   Estrella Tort i Prats
sí....   -   Santi Borrell Giró
A tota vela!   -   Daniel Ferré Teruel
Rodamón   -   Claudi Giné
Nocturn   -   Daniel Ferré Teruel

IV. HOMENATGE A JOSÉ ANTONIO LABORDETA
Cada tarda   -   José Antonio Labordeta
Últim poema   -   José Antonio Labordeta
Un cantautor a la motxilla   -   Enric Roca Perich

V. HOMENATGE A JOAN TRIADÚ
Endimió (fragment)   -   Joan Triadú

VI. EL CREMAT QUE FLAMEJA ENTRE HAVANERES
Pep Colomer Blanco
Cançó de rem i de vela n. XII   -   Josep Maria de Sagarra

VII. TEIXITS DE MOTS
Pilar Campmany i Piqué
El plaer d'escriure

VIII. PARAULA DE NÚRIA
Núria Niubó i Cabau
Catarsi

IX. DE CORRANDES I CANÇONS, PER CANTAR I DANSAR
Xesc Font i Odrí
Gloses Mallorquines (VII)   -   Rosa Leveroni

X. AL SUD DEL GRAN RIU...
Francesc Arnau i Chinchilla
Presentació: Al sud del gran riu...

XI. NOTES BIOGRÀFIQUES: ROSA LEVERONI
Júlia Gràcia i Robert
Inclou:
Tannkas. II (Primavera al camp)   -   Rosa Leveroni
Ulisses   -   Rosa Leveroni
Elegies de l'amor incert - IV   -   Rosa Leveroni
Cinc poemes desolats - III   -   Rosa Leveroni
El somni obscur - V   -   Rosa Leveroni
Testament   -   Rosa Leveroni

XII. RODOLINS DE LA SAVIESA POPULAR
Paolo Santos
Tardor

XIII. POESIA TRANSVERSAL
Empar Sáez
L’art musical a la poesia de Màrius Torres
Inclou:
Couperin, a l’hivern   -   Màrius Torres
En el silenci obscur d'unes parpelles closes   -   Màrius Torres
Això és la joia   -   Màrius Torres

XIV. EL MERCADER DE TULIPES
Toni Arencón i Arias
Retalls de mar

XV. AMB LA NOSTRA PRESÈNCIA
Esther Llobet i Díaz
Jocs Florals de Sants, Hostafrancs i la Bordeta, 2010

XVI. SALVEM EL MOTS
Laura Boadas i Galí
Recobrament   -   Maria Antònia Salvà

XVII. MISCEL·LÀNIA
Daniel Ferré Teruel
Embarbussaments o Travallengües

XVIII. L'ART DE LA NIT ETERNA
Sandra Domínguez Roig
La dona nua

XIX. SONETÀLIA (Novíssima Lírica Clàssica)
Lluís Servé Galan
Panícula
Llàgrima de letícia

XX. EL RACÓ DE LA POESIA MUSICAL
Vanessa Mies Iborra
Camins   -   "Sopa de Cabra"

XXI. UNIVERS DE POESIA
Maria Rosa G. Zellweger
Vint preguntes a: SANDRA DOMÍNGUEZ ROIG
"Els dies a les mans" d'en Santi Borrell Giró
Inclou: Primer Poema   -   Santi Borrell Giró
"L'espill de l'orb" d'en Francesc Arnau i Chinchilla
Inclou: Cronos   -   Francesc Arnau i Chinchilla

XXII. LO CÀNTICH:
PREMI BLOCS CATALUNYA 2010 - CATEGORIA DE CULTURA
L'Equip Editorial

---

EDITORIAL
Pere Abad i Sorribes

LO CÀNTICH
(Retalls de poesia d'arreu del món)
Número 5
Tardor, 2010

Tardor, 2010


"Llàgrimes grana"

Puntuals a la cita. Tardor del 2010...

...Tardor del 2010, tenim el plaer de presentar el número 5 de Lo Càntich (retalls de poesia d'arreu del món), amb portada de l'artista Montse Farré; una artista que, en paraules de la periodista Anna Sáez, "ha reinventat el concepte de natura morta en la seva obra. Amb el color com a gran protagonista, integra en els seus quadres elements naturals com ara pètals, fulles d’arbres, margarides... El resultat conjuga l’elegància de la (només aparent) senzillesa, amb l’agosarament de qui no té por de barrejar textures imposibles. Pintura en tres dimensions. L’artista aposta deliberadament pels gruixos i les rugositats. En contrast, la delicadesa només insinuada d’unes flors i fulles que semblen suspeses en un mar de color. Silenci. La primavera que retenen aquests quadres hivernals és molt frágil."
Gràcies, Montse, per voler compartir amb nosaltres la teva obra, com a amant de la pintura i la poesia que ho ets.

...Tardor del 2010. Un número significatiu, on lluïm a la nostra portada la imatge de l'obra de l'escultor Jordi Portella, reproduint el mapa de Catalunya en blocs, i que acredita Lo Càntich com a guanyador del PREMI BLOCS CATALUNYA 2010 en la categoria de CULTURA. Un honor totalment immerescut a títol individual de la nostra revista, i que únicament troba sentit en parlar de Lo Càntich com un càntic col·lectiu de moltes persones que volen expressar-se en llengua catalana en totes les seves variants, i que ens proporcionen el seu suport i la seva estima.
I és que (com molt bé ens recorda l'amic Ramon Navarro Bonet), Lo Càntich és i ha de ser un crit a la unitat de la llengua. Amics i amigues del nord, del sud, de l'est i de l'oest del punt d'edició virtual amb coordenades geogràfiques situades al Delta del Rubricatus: Moltes gràcies! El mèrit és vostre! El premi és vostre!

"Assumiràs la veu d'un poble,
i seràs la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble..."

Vicent Andrés Estellés
Assumiràs la veu d'un poble (fragment)

...Tardor del 2010. Un número significatiu, perquè commemorem l'obra de poetes que ja no hi són, com en Salvador Espriu, en Màrius Torres, na Rosa Leveroni, en Vicent Andrés Estellés o n’Ovidi Montllor, i on lamentem l'absència d'altres noms que ens acaben de deixar orfes de les seves paraules: José Antonio Labordeta i en Joan Triadú. Poetes, poetesses: gràcies pel vostre llegat!

"... Com en el silenci
les imatges queden per sempre
en el lloc on moren les paraules.."

José Antonio Labordeta
Últim poema (fragment)

...Tardor del 2010. Un número significatiu. Poesia en estat pur: Josep Bonafont, Josep Carner, Bonaventura Gassol, Jorge Guillén, Josep Maria de Sagarra, Luís Pimentel, Dámaso Alonso, Joan Oliver (Pere Quart), Iñaki Eizmendi Manterola "Basarri", Joan Brossa, Miquel Martí i Pol, Alejandra Pizarnik, Maria Mercè Marçal, Maria Antònia Salvà...

"Sigues mar blanca
amb navilis de mots
que transportin, amb delit,
onades de lletres
damunt paper escrit."

Pilar Campmany
Full blanc (fragment)

...Tardor del 2010. Un número significatiu, on donem la benvinguda a nous poetes, articulistes, artistes i amics que han confiat en nosaltres i ens regalen les seves obres, les seves il·lustracions, les seves fotografies... Esteve Amigó, Ferran d'Armengol, Montse Assens, Jesús Maria Tibau, Santi Borrell Giró, Claudi Giné, Enric Roca Perich, Montse Farré, Montserrat Lloret, Marga Cruz, Imma Fuster i Tubella, Esther Llobet, Júlia Gràcia i Robert, Marc Arencón i Llobet, Xabier Abasgoitia... Benvingut i benvingudes. Gràcies!

"Ho saps, oi?
que et deixaré absent
i adormit al llindar d’una besada
just quan surt, només per a mi,
un sol raig de matinada."

Montse Assens
mots vells (fragment)

...Tardor del 2010. Un número significatiu, perquè tornem a compartir veus i imatges en una coral de paraules i colors... Pep Colomer Blanco, Ramon Navarro Bonet, Pilar Campmany, Núria Niubó i Cabau, Xesc Font i Odrí, Francesc Arnau i Chinchilla, Ismael Tricio Cea, Maria Rosa G. Zellweger, Joan Feliu i Blanes, Paolo Santos, Empar Sáez, Toni Arencón i Arias, Pura Maria García, Joan Abellaneda, Salvador Valcarce, Ileana Casillas Ontiveros, Laura Boadas i Galí, Estrella Tort i Prats, Daniel Ferré Teruel, Sandra Domínguez Roig, Lluís Servé Galan, Vanessa Mies Iborra, Esmeralda Vallverdú...

"Lo Càntich ja té melodia pròpia!"

Sandra Domínguez Roig

...Tardor del 2010. Un número significatiu, amb el debut d'una nova secció: AL SUD DEL GRAN RIU... de la mà d'en Francesc Arnau i Chinchilla, acompanyat de les il·lustracions (i esperem que també dels encertats comentaris) del nostre benvolgut Ramon Navarro Bonet. Gràcies a tots dos!

"La Llengua és més que sang,
és més que ossos i pell,
la Llengua és més que carn,
la Llengua és sentiment."

Francesc Arnau i Chinchilla
Llengua (fragment) - L'espill de l'orb

...Tardor del 2010. Un número significatiu, perquè hem començat a rebre els primers poemes que es presenten al I PREMI DE POESIA LO CÀNTICH. Un premi que es farà públic d’aquí a dos mesos, al proper número de la revista, Especial 2010; i que tancarà el primer cicle de la nostra existència digital. Una volta completa al Sol del nostre vaixell internauta carregat de poesia, de cultura, de sentiments i de mots.

...Tardor del 2010. La força de la paraula. La necessitat de la paraula.

Lo Càntich. La vostra revista.

Pere Abad i Sorribes
Octubre, 2010

---

Il·lustració de portada: "Llàgrimes grana"
Montse Farré

[ Tornar a l'índex ]

---

CÀNTICHS CLÀSSICS I CONTEMPORANIS
DE CASA NOSTRA I D'ARREU DEL MÓN

A la llengua catalana de Rosselló
Josep Bonafont
"Lo Pastorellet de la Vall d'Arles"



A la llengua catalana de Rosselló

Ai, qui t'ha vist i qui·t veu!
Víctor Balaguer

Hosanna, llengua catalana!
Prou avergonyiment, mengües i menyspreus!
Dels avis hermosa galana
-oh, mare del meu cor!-, avui és en gitana
que·t miren los teus fills, oh los infiels hereus!

Ai!, quan veig ta arpa endolada
penjada trista i muda als salzes del camí;
i quan -oh, pobre abandonada!-
per los teus jo te veig crudelment porrejada,
a trossos lo meu cor se esquinxa en mi!

¿On són, on són les refilades,
los suaus cants d'amor dels antics trobadors?
Muntanyes regalades,
Pardal quan s'acotxava amb tes dolces finades,
no vos remuguen més lleals admiradors!

Nina de l'ull dels nostres pares,
tots los savis de tu varen s'enamorar...
mes avui per llengües bàrbares
van ja s'ensenyorint, i·ls teus amics són rares,
i pertant -oh, mareta!- ¿a tu què comparar?

Lo vent que dins los verns mormola,
l'oreig embalsamat que·m cobreix del seu bes,
lo rossinyol que se gronxola
al so de ses cançons i suaument trillola,
prop de ton clam tan fresc, í, ¿què són ells?... Un no-res!

¿Què·t comparar?... Més saborosa
no és la verge mel en son buc merletat;
l'olor de la rosa ufanosa
no perfuma l'alè com ta veu dolça, airosa,
manyaga del meu corl... Ho sap qui t'ha parlat!

Ho sabeu, fills de Barcelona!
Avui lo Rosselló, per vostres cants despert,
veurà la llengua, sa bessona,
lo front engarlandat d'una rica corona
i d'un ramell de flors i de llorer cobert.

Als peus de vostra Moreneta,
un dia, Verdaguer, en son únic parlar,
deia amb sa veu amoroseta:
«Verge de Montserrat, oh, la nostra mareta!,
oh, àliga real!, portau-nos a volar!».

Eixa pregària carinyosa,
nosaltres, aucellets qu·amb vós volem cantar
la nostra llengua tan hermosa,
vos la diem també amb ànima delitosa:
«Àligues espanyols, portau-nos a volar!».

Alça't doncs, ma Reina amada!
Eixa corona d'or, d'estrelles i de flors
que·ls nostres vells t'havien dada,
nosaltres, los teus fills, hereus dels trobadors,
ho jurem: sul teu front arreu l'haurem posada!

Per mi, pobre Pastorellet,
si, com francès, soviny tinc de fer francesades,
ton parlar tan guapet
sempre l'alabaré amb llavis refrescades,
me recordant que·t som xurrupat amb la llet.

Josep Bonafont
"Lo Pastorellet de la Vall d'Arles"
(El Soler, Rosselló, 1854 - Illa, Rosselló 1935)
A la llengua catalana de Rosselló

Il·lustració: "El Mediterrani a Palavàs"
Gustave Courbet (Ornans, França, 1819 - Tour-de-Peilz, Suïssa, 1877)

[ Tornar a l'índex ]

---

Salm de la captivitat
Josep Carner



Salm de la captivitat

Cada mirada nostra és entelada;
cada mot nostre, esclau.
Cada dia atueix les nostres vides
qui ens mena amb jou per odi de la pau.

Oh Déu que ens assabentes amb el càstig!
Que el so del nostre plany et sigui dolc.
Els teus servents amen llurs pedres
i es compadeixen de llur trista pols.

Refés els nostres dies amb saba d'esperanca;
cruel és tot poder si ton esguard en fuig;
que et resti obedient qui se't confia:
serà desfet qui es deia armat pel teu enuig.

Tu que, excel·lint en pietat els jutges,
salves d'una mirada al condemnat,
redreça la desferra del que fórem,
dóna'ns penyora de benignitat.

El temps de prova dura una diada,
ton càstig una nit.
Mai no serà tot temps sotraguejada
la terra que has bastit.

Soni la nostra veu, que ara ens ofeguen,
en càntic immortal.
Salva, a l'abric de renaixents columnes,
el nostre clos pairal.

I que l'or de la teva solellada
consoli les afraus, coroni el cim
quan ton alè ens retiris
i encara ens facis terra d'aquella d'on venim.

Josep Carner
(Barcelona, 1884 - Brussel·les, 1970)
Salm de la captivitat

Il·lustració: Captiu nu
Francisco Bayeu y Subías (1734-1795)

[ Tornar a l'índex ]

---

Les tombes flamejants
Bonaventura Gassol



Les tombes flamejants

Fou una pàtria. Va morir tan bella,
que mai ningú no la gosà enterrar:
damunt de cada tomba un raig d'estrella
sota de cada estrella un català.

Tan a la vora del mar dormia
aquella son tan dolça de la mort,
que les sirenes dia i nit oïa
com li anaven desvetllant el cor.

Un dia es féu una claror d'albada
i del fons de la tomba més glaçada
fremí una veu novella el cant dels cants:

-Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
oh Pàtria de les tombes flamejants!

Bonaventura Gassol
(La Selva del Camp, 1893 – Tarragona, 1980)
Les tombes flamejants

Il·lustració: "Les tombes flamejants"
Toni Arencón i Arias

[ Tornar a l'índex ]

---

Beata butaca
Jorge Guillén



Beata butaca

Beata butaca! La casa
Corrobora la seva presència
Amb la vaga intermitència
De la seva invocació en massa
A la memòria. No passa
Res. Els ulls no hi veuen,
Saben. El món està ben
Fet. L'instant l’exalta
A marea, de tan alta,
De tan alta, sense vaivé.

Jorge Guillén
(Valladolid, 1893 – Màlaga, 1984)
Beato sillón

Traducció al català: Ismael Tricio Cea
Beata butaca

Il·lustració: "Home amb barret assegut en una butaca
(Home amb pipa)"
Pablo Picasso (Màlaga, 1881 - Mogins, França, 1973)

[ Tornar a l'índex ]

---

Vinyes verdes vora el mar
Josep Maria de Sagarra



Vinyes verdes vora el mar

Vinyes verdes vora el mar,
ara que el vent no remuga,
us feu més verdes i encar
teniu la fulla poruga,
vinyes verdes vora el mar.

Vinyes verdes del coster,
sou més fines que la userda.
Verd vora el blau mariner,
vinyes amb la fruita verda,
vinyes verdes del coster.

Vinyes verdes, dolç repòs,
vora la vela que passa;
cap al mar vincleu el cos
sense decantar-vos massa,
vinyes verdes, dolç repòs.

Vinyes verdes, soledat
del verd en l'hora calenta.
Raïm i cep retallat
damunt la terra lluenta;
vinyes verdes, soledat.

Vinyes que dieu adéu
al llagut i a la gavina,
i al fi serrellet de neu
que ara neix i que ara fina...
Vinyes que dieu adéu!

Vinyes verdes del meu cor...
Dins del cep s'adorm la tarda,
raïm negre, pàmpol d'or,
aigua, penyal i basarda.
Vinyes verdes del meu cor...

Vinyes verdes vora el mar,
verdes a punta de dia,
verd suau cap al tard...
Feu-nos sempre companyia,
vinyes verdes vora el mar!

Josep Maria de Sagarra
(Barcelona, 1894-1961)
Vinyes verdes vora el mar



Il·lustracions: "Raïm (Ceràmica)"
Pilar Campmany

[ Tornar a l'índex ]

---

Eco
Luís Pimentel



Eco

Clara veu de mirall,
sense sang ni roba
amb els teus pits freds com la murta.
Meitat llum, meitat ombra.
En els teus malucs durs,
la llum freda
d'un ivori viu portes.
Del fons del misteri del bosc
surts nua,
amb les mans buides,
sense alè ni aire.
Llisa com un llac mort.
Clara veu entre les fulles.

Luís Pimentel
(Lugo, 1895-1958)
Eco

Traducció al català: Salvador Valcarce
Eco

Il·lustració: "mIrALl"
Esmeralda Vallverdú (Barcelona, 1985)

[ Tornar a l'índex ]

---

Vida
Dámaso Alonso



Vida

Entre les meves mans vaig agafar
un grapadet de terra.
Bufava el vent terreny.
La terra va tornar a la terra.
Entre les teves mans em tens,
terra sóc.
El vent oreja
els teus dits, llargs de segles.
I el grapadet de sorra
-Gra a gra, gra a gra-
el gran vent se l'emporta.

Dámaso Alonso
(Madrid, 1898-1990)
Vida

Traducció al català: Ismael Tricio Cea
Vida

Il·lustració: "El principi de la vida"
František Kupka (Opočno, Txèquia, 1871 - Puteaux, França, 1957)

[ Tornar a l'índex ]

---

Assaig de càntic en el temple
Salvador Espriu



Assaig de càntic en el temple

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que s’en va del seu indret”,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.



Salvador Espriu
(Santa Coloma de Farners, 1913 - Barcelona, 1985)
Assaig de càntic en el temple (El caminant i el mur)

Il·lustració: "Caminants"
David Alfaro Siqueiros (Ciutat de Mèxic, 1896 – Cuernavaca, 1974)

[ Tornar a l'índex ]

---

Assaig de plagi a la taverna
Joan Oliver (Pere Quart)



Assaig de plagi a la taverna

Al sempre admirat Salvador Espriu,
si cal amb disculpes.

Oh, que avingut estic amb la meva
petita, esclava, poc sortosa terra,
i com em recaria d'allunyar-me'n,
sud avall,
on sembla que la gent és bruta
i pobra, accidiosa, inculta,
resignada, insolvent!
Aleshores, a la taverna nova, els companys dirien
fotent-se'n: «Com qui s'agrada de la lletja,
així el lluç que pica un ham sense esquer»,
mentre jo, encara prop, pensaria
en les velles fretures i confiances
d'aquest meu tossut poble.
I, ja tot sospesat, recularia
per restar aquí fins a la mort.
Car, fet i fet, tampoc no sóc tan ase
i estimo a més amb un
irrevocable amor
aquesta meva i –nostra–
bastant neta, envejada, bonica pàtria.

Joan Oliver (Pere Quart)
(Sabadell, 1899 - Barcelona, 1986)
Assaig de plagi a la taverna

Il·lustració: "Festeigs a una taverna"
Jan Havicksz Steen (Leiden, 1625 o 1626 – 1679)

[ Tornar a l'índex ]

---

Febrer
Màrius Torres



Febrer

Els núvols són més blancs, el cel més pur.
Ara és temps de morir, que la vida es reforça.
El món, altra vegada despert davant l'atzur,
pressent càlidament que ha de tenir un futur
–sempre el somni que precedeix la força!–

Les branques d'ametller senten, sota l'escorça,
un moviment suau i obscur.

El trèvol ja verdeja a la ribera.
Ara és temps de morir, que la mort no és enlloc.
Tremola cada cosa de no saber què espera.
La neu assolellada llisca per la gelera
Els torrents se'n nodreixen a poc a poc.

Tot és tebi i frisós com davançant el foc
De la pròxima primavera.

Daurats migdies dels minvants d'hivern!
Ara és temps de morir, que la vida comença.
Com un foc invisible, meravellós, intern,
sota la terra nua batega el crit etern
de la larva, l'arrel i la semença.

Així els antics, en gerres de rústega faiença,
Guardaven el vi de Falern.



Màrius Torres
(Lleida, 1910 - Sant Quirze Safaja, 1942)
Febrer

[ Tornar a l'índex ]

---

Pòrtic
Rosa Leveroni



Pòrtic

Jo porto dintre meu
per fer-me companyia
la solitud només.

La solitud immensa
de l'estimar infinit
que voldria ésser terra,
aire i sol, mar i estrella,
perquè fossis més meu,
perquè jo fos més teva.



Rosa Leveroni
(Barcelona, 1910 - Cadaqués, 1985)
Pòrtic

Il·lustració: Llàgrimes blanques
Montse Farré

[ Tornar a l'índex ]

---

Versos dels presoners
Iñaki Eizmendi Manterola "Basarri"



Versos dels presoners

Qui pregunta per nosaltres?
Estem a les Penyes d'Aia
tan hàbils com sempre.
Lara lara laralara
Treballem des del matí fins a la nit
sense rebre cap salari.
Hi ha més de dos-cents principals
Amos del nostre ramat.
No obstant això, estem amb bon humor.
Lara lara laralara
No obstant això, estem amb bon humor.

Fam i cansament
i llargs dies de dejuni
hem passat.
Lara lara laralara
Al cos li ve bé, diuen,
l'aire d'aquestes cimeres.
I com som joves
tenim sans els intestins.
Encara que no estiguin plens.
Lara lara laralara
Encara que no estiguin plens.

Al matí comencem a treballar
amb un alba il·lusionant,
tots els ocells cantant.
Lara lara laralara
No podem ara
suar molt.
De vegades ens parem
i quan podem ens asseiem.
Per a què cansar-se massa?
Lara lara laralara
Per a què cansar-se massa?

Xicotes d'Oiartzun
de galtes vermelles i rodones
sigueu espavilades!
Lara lara laralara
Per què voleu
a aqueixos nois del poble?
En Aritxulegi estan tranquils,
com coques a la venda.
Uns nois sense igual.
Lara lara laralara
Uns nois sense igual.

Iñaki Eizmendi Manterola "Basarri"
(Errezil, Guipúscoa, 1913 - Donostia, 1999)
Prisioneroen bertsoak

Traducció al català: Xabier Abasgoitia
Versos dels presoners
del poema original:

Prisioneroen bertsoak

Nork egin du gure galde?
aiako harritan gaude
baina beti bezain trebe.
Lara lara laralara
Goiztik gabera laneiten dugu
soldatarik jaso gabe.
Berrehun nagusi badaude
sure artaldean jabe.
Umore onez hala ere.
Lara lara laralara
Umore onez hala ere.

Gosealdi ta nereak
ta barau egun luzeak
guk baditugu paseak.
Lara lara laralara
Gorputzari on egiten nunbait
gailur hortako haizeak.
Nola bait garen gazteak
sano dauzkagu hesteak.
Ez egon arren beteak.
Lara lara laralara
Ez egon arren beteak.

Goizean ekin lanar
egunsentia pozgarri,
txori guztiak kantari.
Lara lara laralara
Ezin atara gintzake orain
inoiz hainbat izerdi.
Batzuetan galde geldi
al degunean eseri.
Zertan nekatu gehiegi?
Lara lara laralara
Zertan nekatu gehiegi?

Oiartzungo neskatilak
muxu gorri biribilak
izan zaitezte abilak
Lara lara laralara
Zertan maitatzen dituzute
Kaleko ume zirtzilak?
Atxulein daude trankilak,
saltzeko dauden opilak.
Paragabeko mutilak.
Lara lara laralara
Paregabeko mutilak.

Il·lustracions:

(1) Fotografia de la 2ª companyia del BDST 38 a la zona d'Aiako Harria, realitzada el 7 de novembre de 1941 i cedida per Isabel Bustinday, vídua de Julián Gurtubai. Font: Memoriaren Bideak. Al llibre "Esclavos de franquismo en el Pirineo - La carretera Igal-Vidángoz-Roncal (1939-1941", de Fernando Mendiola Gonzalo i Edurne Beaumont Esandi. Ed. Txalaparta. ISBN: 84-8136-457-7. Amb llicència Creative Commons BY-NC-ND.

(2) Canal dels Presos, Baix Guadalquivir. Font: Iturria: Confederación Hidrográfica del Guadalquivir. A BORTXAZKO LANAK DIKTADURA FRANKISTAN - Memoriaren Bideak - Gerónimo de Uztariz. Amb llicència Creative Commons BY-NC-ND.

[ Tornar a l'índex ]

---

Pàtria equivocada
Joan Brossa



Pàtria equivocada

No! Llengua interrogada, Catalunya,
et busco; que perduri el tremolor;
amor, m'atanso a aquesta boira llunya
del teu gran bou obert, surto al balcó

i et veig més bella. On vas? ¿Qui t'empunya
en les tenebres? Tremola, ombra. No;
hauries d'haver mort. Pells d'home, lluny; a
la llum futura, el món ens vol millor.

Vendeja, Catalunya! Ah, deserta,
no sents sonar el planeta! Mar i mur
et paren la bellesa descoberta.

Catalunya, mig morta, amor, fang pur,
la teva mossegada lluna oberta
roda amb la clau del foc cap al futur.

Joan Brossa
(Barcelona, 1919-1998)
Pàtria equivocada

Il·lustració: "Objector"
Joan Brossa (Barcelona, 1919-1998)

[ Tornar a l'índex ]

---

Països Catalans
Vicent Andrés Estellés



Països Catalans

Prendrem la copa de terra
i beurem àvidament
tota la terra i el mar
d'un lent got inacabable.
Beurem el cel i la selva.
Pujarem llargues escales,
els extingits patrimonis,
la queixa de les guitarres,
i mirarem la finestra
i enlairarem la bandera.



Vicent Andrés Estellés
(Burjassot, 1924 — València, 1993).
Països Catalans

[ Tornar a l'índex ]

---

Calladament
Miquel Martí i Pol



Calladament

Des d'aquesta aspra solitud et penso.
Ja no hi seràs mai més quan treguin fulles
els pollancs que miràvem en silenci
des del portal de casa.
                                  Tantes coses
se m'han perdut amb tu que em resta a penes
l'espai de mi mateix per recordar-te.

Però la vida, poderosa, esclata
fins i tot en un àmbit tan estricte.
Tu ja no hi ets i els pollancs han tret fulles,
el verd proclama vida i esperança
i jo visc, i és vivint que puc pensar-te
i fer-te créixer amb mi fins que el silenci
m'engoleixi com t'ha engolit per sempre.

Miquel Martí i Pol
(Roda de Ter, 1929-2003)
Calladament

Suggerit per: Joan Abellaneda

Il·lustració: "Els pollancs"
Paul Cézanne (Ais de Provença -Aix-en-Provence-, França, 1839-1906)

[ Tornar a l'índex ]

---

Amants
Alejandra Pizarnik



Amants

una flor
no lluny de la nit
el meu cos mut
s'obre
a la delicada urgència de la rosada

Alejandra Pizarnik
(Buenos Aires, 1936–1972)
Amantes

Traducció al català: Salvador Valcarce
Amants

Il·lustració: "Dànae"
Charles Émile August Duran (Carolus-Duran)
(Lilla, França, 1837 - París, 1917)

[ Tornar a l'índex ]

---

Homenatge a Teresa
Ovidi Montllor



Homenatge a Teresa

Com un record d'infantesa
sempre recordaré
a la Teresa,
ballant el vals.

Potser fou l'últim fet
amb algú que estimés
abans que un bombardeig
la tornés boja.

Tots els xiquets la seguien
i en un solar apartat
ens instruíem
al seu voltant.

Mig descabellonada
ens mostrava les cuixes
i ens donava lliçons
d'anatomia.

Ella ens va dir d'on veníem
i que els reis de l'Orient
no existien.
Ni llops ni esperits.

Ens parlava de l'amor
com la cosa més bonica
i preciosa.

Sense pecats.
Ens ensenyava a ballar,
a cantar i a estimar.
D'això ella era
la que més en sabia.

Amb una floreta al cap
i un mocador negre al coll
i faldes llargues
i un cigarret.

Vas ser la riota dels grans,
i la mestra més volguda
dels infants.

Ara de gran comprenc
tot el que per TU sent
i et llance un homenatge
als quatre vents.

Com un record d'infantesa
sempre et recordaré, Teresa,
ballant el vals.



Ovidi Montllor
(Alcoi, 1942 - Barcelona, 1995)
Homenatge a Teresa

[ Tornar a l'índex ]

---

Vint bales foren, vint bales...
Maria Mercè Marçal



Vint bales foren, vint bales...

A Layret, 30 novembre 1920

Vint bales foren, vint bales
ai!, quan trencava la nit!

Dia trenta de novembre,
nit d'hores decapitades!

Vint bales foren, vint bales!

Dia trenta de novembre,
nit sense alba de matí!

Ai!, com moria la nit!

Caigué la crossa del poble!
Segaren l'alè de l'aire!

Vint bales foren, vint bales!

Malhaja qui no ho recorda,
vint escorpits al seu pit!

Ai!, com sagnava la nit!

Maria Mercè Marçal
(Barcelona, 1952-1998)
Va passar la infantesa a Ivars d'Urgell (Pla d'Urgell),
d'on sempre es va considerar originària.
Vint bales foren, vint bales...

Il·lustració: "Assassí a l'albereda"
Edvard Munch (Løten, Noruega, 1863 – Ekely, Noruega, 1944)

[ Tornar a l'índex ]

---

Assumiràs la veu d'un poble...
Vicent Andrés Estellés



Assumiràs la veu d'un poble...

Assumiràs la veu d'un poble,
i seràs la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l’home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl·labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.

No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se’n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s’és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.



Vicent Andrés Estellés
(Burjassot, 1924 — València, 1993).
Assumiràs la veu d'un poble...

[ Tornar a l'índex ]

---

CÀNTICS D'AVUI, D'ARA, D'ACÍ, D'ALLÀ I DE MÉS ENLLÀ

La moto dels teus somnis
Esteve Amigó Palés



La moto dels teus somnis

Afuetat, brunzint mil cilindrades
trenques la nit i esquerdes els timpans.
Amb el teu pas desvetlles els humans
mentre el canell et fot giravoltades.

Nit rera nit, les teves bretolades
provoquen l’esgarip de gats i cans.
Tu, mentrestant, et vas fregant les mans
atalaiant vedets esgarriades.

Ben assegut damunt la teva Honda,
mig inclinat i amb la mirada fonda,
alguna en conquereixes per fer llit.

I tot cardant, amb flaires de benzina,
li parlaràs de com et va de fina
la moto dels teus somnis; mal parit!

Esteve Amigó Palés
(Barcelona, 1938)
La moto dels teus somnis

Il·lustració: "Ghost Rider"
Marvel Comics

[ Tornar a l'índex ]

---

Full blanc
Pilar Campmany



Full blanc

Dins del nostre silenci...
parla'm, full blanc;
allibera de boscats racons
estols de belles paraules,
sentiments pregons.

Sigues mar blanca
amb navilis de mots
que transportin, amb delit,
onades de lletres
damunt paper escrit.

Esmola'm els sentits
amb sorra de tendresa;
assedegada de tinta,
famolenca de bellesa.

Redacta'm màgia,
ambrosia de la ment,
per recolzar-la en lleixa
que visqui eternament...

Pilar Campmany
(Barcelona)
Full blanc

Il·lustració: "Full blanc"
Pilar Campmany

[ Tornar a l'índex ]

---

Recordes amor, aquell poema?
Núria Niubó i Cabau



Recordes amor, aquell poema?

Pugem dalt d’aquest cim...

Cridant a contra vent...

I quan s’esgoti l’alè...

Retornarem als inicis...

     ... abatuts i serens,
lleugers de pors i angoixes,
baixarem a poc a poc,
abraçats en la nuesa,
amb força a l’esperit
per tornar a començar.

Que queda camí per fer...

               Ja hi tornarem a pujar!

I...
ara,
des de la planura,
confosos en el paisatge,
amb visió tèrbola,
mirem el cim.
Amb paraules gastades,
i veu tremolosa,
lliurem un suspir,
sense força a l'esperit,
amb l'esma vençut.

               No hi tornarem a pujar!

Les hores passen.
El temps s'esmuny.

Sents...
la frescor del aire suau?
sents...
l'escalfor del meu cos?

Quedem,
amor,
arraulits
a l'ombra del salze.

Que les hores passen, i...
el temps s'esmuny.

Núria Niubó i Cabau
(Lleida, 1946)
Recordes amor, aquell poema?

Il·lustració: "Càntic d'amor"
Julio Romero de Torres (Còrdova, 1874-1930)

[ Tornar a l'índex ]

---

Foc de tendreses
Imma Fuster i Tubella

«Tot és en tot, i el cicle recomença
cada vegada que el desig detura
l’ocell del temps i en fixa bé la imatge».
Miquel Martí i Pol

Foc de tendreses

Per mi vau ser com un miratge
—com una onada de frescor—
quan la vostra tendresa em va sorprendre
mentre abocava llàgrimes sagnants
a la vora del Sena.
Jo, amarada de solitud,
vosaltres, de l’amor més bell.
Jo, amb el llast de l’engany, a les palpentes.
i vosaltres amb la mirada neta
com un llac, com l’etern vol d’una au.
I el desig més subtil solcava l’horitzó
com més intens i roig era el bes de la tarda.

... Sols volia que se’m perdés el cor
dins les aigües del riu melangiós
i que tornés de nou a mi,
xop d’històries inconegudes,
però amb el vostre amor vau fer-hi créixer
tornaveus inefables.

Bevíeu del licor de la tendror,
amb la ingent tebiesa dels amants
I us vaig desitjar amb veu callada
que el vostre vincle lluminós,
no esdevingués de pètals coronats
que el vent s’endú,
i que us restés per sempre tatuat
als replecs de la pell i el sentiment.

        ...........................

Un llamp eteri, agosarat,
tot fiblant la nuesa del meu jo
em va recórrer el cos de dalt a baix.
I vaig veure’m en el mirall
interior, pregon, exacte,
que amb menyspreu reflectia
la meva soledat.

        Mentre el Sena esclatava amb foc vibrant.

I abraçant els instants d’infinitud
que com tresors del temps, llampeguejants,
em volien mostrar
que hi ha ponents, però també hi ha albades,
vaig restar muda, isolada,
en aquell jorn llunyà i proper
que servo arrecerat a la memòria.

S’embriagà de sol la meva nit gebrada,
esquinçant l’amargor que m’obsedia.
I és que per mi vau ser
com el més bell miratge
—com un tast de dolçor—
quan entre el núvol gris que m’escortava
vaig veure com naixia, amb timidesa,
la màgica claror d’un tros de cel!

Imma Fuster i Tubella
(Barcelona, 1950)
Foc de tendreses

Il·lustració: "Els ponts del Sena"
Marc Chagall
(Vítebsk, Bielorússia, 1887 – Saint-Paul de Vence, França, 1985)

[ Tornar a l'índex ]

---

Vanitat
Francesc Arnau i Chinchilla



Vanitat

הֲבֵל הֲבָלִים אָמַר קֹהֶלֶת הֲבֵל הֲבָלִים הַכֹּל הָבֶל׃

"Vanitat de vanitats!
tot és vanitat."
ECLESIASTÈS 1,2

Ens sentim massa grans
i som tan poca cosa;
un àtom de matèria
enmig la immensitat
sense límits del Cosmos,
un gra de sal dissolt
al fons de l’Oceà,
un clevill de claror
que es perd en la foscúria,
un crit desesperat
a vora l’estimball,
titelles a mercè
de que ens tallen els fils
en qualsevol moment...
I encara ens preocupem
de publicar poemes!

Francesc Arnau i Chinchilla
(Godella, l'Horta Nord -País Valencià-, 1953)
Vanitat

Il·lustració: "El poeta"
Pablo Picasso (Màlaga, 1881 - Mogins, França, 1973)

[ Tornar a l'índex ]

---

En colors vius
Joan Feliu i Blanes



En colors vius

No serà aquesta tardor
quan en colors vius reneixin les flors marcides
ni el bodegó tindrà fruites ni la marina onades.

Trist i aterrit pel desassossec de les rimes
em conformo amb sentir bategar el cor oblidat
dels meus somnis. Recordo: vas allunyar-te'n
amb una gota de mel entre els llavis.

Joan Feliu i Blanes
(Lleida, 1957)
En colors vius

Il·lustració: "Gerro de flors"
Odilon Redon (Bordeus, 1840 - Paris, 1916)

[ Tornar a l'índex ]

---

Els plàtans de l'estació
Francesc Arnau i Chinchilla



Els plàtans de l'estació

Els arbres d’estació
que dèiem de menuts
sense pensar que són
també de carretera,
amb aquells bonys gruixuts
que tenen en la pell
com les bruixes de dol
d’aquells quadres de Goya,
ben aviat es despullen
perquè tenen calor
després de tot l’estiu.
Es van traient les fulles,
fan com les noies púbers
que volen anar nues.

Francesc Arnau i Chinchilla
(Godella, l'Horta Nord -País Valencià-, 1953)
Els plàtans de l'estació

Fotografia: "Estació de Godella als anys 60"
Font: http://www.valencia.es

[ Tornar a l'índex ]

---

Eros d’arena
Ferran d'Armengol



Eros d’arena

És ara quan, enfilats
en les nostres victòries mundanes,
encertem a reviure l’instant precís
de la marea alta dels nostres sentits,
en la plenitud d’una allau de sensacions
que mai més moriran.
Com la més bonica de les nits
que ens tocarà viure,
com el més lluminós capvespre de passió
radiant espurna d’un univers fèrtil,
etern en la seva bellesa
amat en el seu si més subtil

No moriran els estels
quan la més forta llum del dia els amagui
i sabrem que, tot i no ser
aquell, l’astre més gran,
ens és la vital ànima clara,
donadora de vida,
com és la vida, qui ens ha dut l’amor
bell en què vivim.

Arrebossats eros d’arena fina
de la platja on la felicitat compartim,
porta d’un mar infinit,
farcit de misterioses fondàries, amagades,
que jugaran amb els colors
(i les olors)
per desvetllar-nos de la seva foscor.
Un mar
ple de la llum diàfana
on a les illes
raurà, el desig del nostre descans.

Com jo, tu somrius,
altra cosa, no podem fer.

Ferran d'Armengol
(Barcelona, 1959)
Eros d’arena

Il·lustració: "He somniat amb el paradís blau..."
Toni Arencón i Arias (El Prat de Llobregat, 1963)

[ Tornar a l'índex ]

---

mots vells
Montse Assens



mots vells

Esgotaré els mots
amb que et deleixo
i els silencis
seran sons altra vegada.

Esgrafiats i inconscients
podran escoltar les hores
dels seus propis pensaments.

*

Ho saps, oi?
que et deixaré absent
i adormit al llindar d’una besada
just quan surt, només per a mi,
un sol raig de matinada.

I t'oblidaré per sempre
tal com deia la pregària
d’aquell boig que encara plora...

Ai, que en fou, sempre estimada!

Montse Assens
(Maçanet de la Selva, 1960)
mots vells

Il·lustració: "Dona"
Montse Assens

[ Tornar a l'índex ]

---

Tardor oberta
Pura Maria García



Tardor oberta

Vaig ignorar,
vaig témer,
vaig caminar a les palpentes
per la senda més oberta
de la plana de la vida.
Compartia el sigil de les ombres
quan van desitjar ocultar-se darrere la llum.
Vaig véncer la sordera
que recobria les respostes dels hòmens sense veu,
dels injustos, dels xarlatans,
dels propensos a oblidar com som d’ínfims.
Vaig obrir la tardor,
desoint els consells de profetes i erudits,
a un llarg adéu
que va finalitzar quan la teua esquena
va girar la matinada de la nit.
Vaig deixar el que altres
hagueren arreplegat sense dubtar-ho.
amb les llunes de les palmes de les seues mans
i vaig pendre, mentres tots dubtaven dels meus somnis,
el xicotet, el sensible, el plor i el bes,
el somriure que no desitja ser mai carcallada,
el dolorós, però cert, el subtil,allò lleu.
Vaig preferir el vell tapís de sorra que és la mar
a les estores caduques de la mentida,
un peix al ram més alt de gladiols,
la teua boca a les més belles melodies.
Vaig acabar mirant al món amb mil ulls distints
o era el món qui mirava les meues pupil·les?

Pura Maria García
(Benejúzar, Alacant, 1963)
Tardor oberta

Il·lustració:
Montserrat Lloret (Barcelona, 1954)

[ Tornar a l'índex ]

---

Finestra
Empar Sáez



Finestra

Obro de bat a bat els braços
de fusta envellida —la llum vivifica
l’antiga finestra— defora captiva
el blau, de dintre voldria ser la llum
mateixa; no ser dins la tanca fosca,
ni ser ull clos, ni lluerna de reixes.
Voldria fer córrer la cortina de núvols,
la murada gris, i nítidament veure,
rompre amb mans de vidre
el gran tapís blau, esquinçar el sostre.

Empar Sáez
(Pertuis, França, 1963)
Finestra

Il·lustració: "Finestres"
Empar Sáez

[ Tornar a l'índex ]

---

Ocells imaginaris
Pura Maria García



Ocells imaginaris

Voldria ser com la gent que reposa en pau,
la gent ordenada amb mirada enyorívola
que té un ànima inventada cada dia,
la gent que estima per primer cop,
que creix on no hi ha gestos ni presències;
viure a una casa plena de sol
perquè escoltares els ocells imaginaris,
aquells que exaudeixen la pluja;
aturar l'adéu mentre l'enyor
abraça les invocacions de la nit;
viure i morir on sovintegen
les mirades i els nostres costums.

Pura Maria García
(Benejúzar, Alacant, 1963)
Ocells imaginaris

Il·lustració: "Dona amb coloma"
Tamara de Lempicka (1898-1980)

[ Tornar a l'índex ]

---

Teules velles del meu poble
Jesús Maria Tibau



Teules velles del meu poble

Solcades pel temible pas dels anys,
teules velles del meu poble,
no anheleu el vol d'ocell
ni la boira que s'aixeca;
no temeu el sol que bada
ni la força atlètica del vent.
Només patiu,
teules velles del meu poble,
si extravio ma mirada.

Jesús Maria Tibau
(Cornudella de Montsant, 1964)
Teules velles del meu poble

Fotografia:
Jesús Maria Tibau

[ Tornar a l'índex ]

---

Bes a la mort
Joan Abellaneda



Bes a la mort

Volent donar-te comiat, mare,
vaig donar un bes a la mort,
que traïdora, sota la teva aparença
em va ben ensarronar.

Confiat, vaig deixar els llavis
dolçament sobre el teu front
però la teva pell de seda
s’havia convertit en marbre
i només em tornà fred.
I en aquell precís moment
em bufetejà la consciència
i per fi em vaig adonar
que l’engany s’havia acabat,
doncs dins d’aquell cos ja no hi eres...

Com, marxant tan apressada,
t’endugueres tantes coses?
La teva mirada blava,
mirall d’amors infinits,
va quedar blanca per sempre.
La teva veu confident,
que a tants donava conhort,
per sempre guardarà secrets.
Les teves mans entregades,
que a tants volien acotxar,
reposen sobre el teu cor.

I jo, que ja t’anhelava,
pobre de mi,infeliç,
que fiu un bes a la mort.

Joan Abellaneda Fernández
(Teià, 1964)
Bes a la mort

Il·lustració: "La mare Berthe sostenint el seu nadó"
Mary Stevenson Cassatt
(Allegheny City, Pennsilvània, 1844 – Le Mesnil-Théribus, França, 1926)

[ Tornar a l'índex ]

---

Per què t'estimo?
Ileana Casillas Ontiveros



Per què t'estimo?

Quan algú em pregunta per què t'estimo
si sempre hem estat diferents,
el meu cor en veure's sorprès
no encerta a respondre per què t'estimo...

Perquè l'amor entre els dos no ha estat
qual vermella flamarada que s'apaga
ni fràgil barca que al mar naufraga...
amb el temps aquest amor més ha crescut.

El nostre amor és diferent a molts altres...
No hi ha entre els dos frases meloses,
ni obsequis, ni tan sols vermelles roses;
més sé que ningú s'estima qual nosaltres...

El nostre amor és silenci benentés,
és confiança, respecte i concessions...
és llibertat total, sense restriccions,
així t'he amat jo i tu m'has estimat...

Amb el teu amor la meva esperança més elevo
perquè sempre respons quan crido
i calmes l'ansietat que dedins porto...
En els dos no hi ha perdó ni hi haurà reclam...
I tot i així a respondre mai no m'atreveixo
quan algú em pregunta... Per què t'estimo...

Ileana Casillas Ontiveros
(Torreón, Mèxic, 1968)
Per què t'estimo?

Il·lustració: "Els amants en el saüc"
Marc Chagall (Vítebsk, Bielorússia, 1887 – Saint-Paul de Vence, França, 1985)

[ Tornar a l'índex ]

---

El teu cos a la memòria
Estrella Tort i Prats



El teu cos a la memòria

En el turment de la teva fúria
espero
trobar el torrent del goig i la luxúria
anhelo
cridar el teu nom amb tota la certesa
amago
les vestidures, la raó i la destresa
apago
les llums, la consciència i la cridòria
i amaro
amb la suor el teu cos a la memòria.

Estrella Tort i Prats
(Manresa, 1971)
El teu cos a la memòria

Il·lustració: "Ai! Quin gust!"
Ramon Navarro Bonet (Xeresa, 1941)

[ Tornar a l'índex ]

---

sí....
Santi Borrell Giró



sí....

sí.... la meva vida amb tota la força del surrealisme... sí...

sí.... el meu futur que he descobert en un poema antic.. sí..

sí, sí, tots els móns que he sentit realment com a meus....
tots els móns abstractes.... que he vist en la nit inacabable..

sí, tota la meva vida que veig... fora de la terra....
mirant la nit de l’univers... sí, sí......
el meu cor que encén el sol.... del matí....
sí, tota l’encesa de l’espai universal...

sí, sí.... totes les bombetes i totes les llums de l’univers...
sí, tots els dibuixos que veig entre les galàxies...

sí, tots els miracles que no veig com a propis... sí....

sí, el meu cos abstracte que sento, travessant una galàxia..
sí, el meu cos, sortint de milions i milions d’estrelles
que estan naixent del meu cor.....

sí, tot el foc que està rajant del meu cor.... sí, sí....

sí, sí... tot el que podria dir.. de totes les realitats.... sí..

tots els anuncis astrals que expressen la meva vida.. sí....

ah, totes ..................................................

ah, totes aquestes paraules reals, ah, les meves paraules...

totes les coses que em venen al cap de forma automàtica.... sí, tots els meus sentiments que es disparen.... sí...

tot el que veig i tot el que disparo amb els meus ulls...
si, les meves paraules que escric....
els cops que dono a l’aire.... amb les paraules...
les meves paraules... com si fossin projectils...
les paraules..... projeccions de formes que surten
de dins dels meus ulls... sí, tot el que sento,
la forma que tinc de sentir les coses, les meves paraules
que surten corrents des de tot el meu cos....

sí, les meves paraules i el meu cos.... sí..
les formes dels meus sentiments, les meves formes de ser
sí, les meves paraules que projecten la meva manera, sí
totes les meves formes de ser que veig fora dels meus ulls

sí, tot el que veig, tot el que sóc i tot el que sento... sí....
totes les paraules que veig en totes les meves formes de ser

sí, tots els sentiments automàtics... el meu cos.. sí...
els meus sentiments que surten d’una ràfega de metralla
que surt dispara.... automàticament....
sí, tota la realitat que sento.... que m’arriba també
com si fos una metralleta.... sí, sí....

totes les armes..... tota la violència de les paraules.. sí...
sí..... tot el que sento dels altres.... la meva violència.. sí..

Santi Borrell Giró
(Vilafranca del Penedès, 1972)
sí....

Il·lustració: "Arlequí"
Salvador Dalí (Figueres 1904–1989)

[ Tornar a l'índex ]

---

A tota vela!
Daniel Ferré Teruel



A tota vela!

A
cada
casa hi ha
música, per calmar
la fera que duem a dins.
Trobem gèneres ben eclèctics.
Els estils es dilueixen harmoniosos,
en concordança amb allaus de somnis,
tot espigant-se els sons sota el signe de càncer.
Queda el martelleig dels greus, incessant i inaudit,
la gamma d’aguts amb pinzellades crítiques i sibil·lines,
que fan els decibels equalitzats quan es filtren per les parets,
emanant fascinació i transmetent notes en altisonants volums.
Hi ha llaços fraternals embolcallats de ritmes intensos i frenètics,
Junt amb enigmàtiques bandes que circulen per les baixes pressions,
que es retroalimenten amb la intenció de regenerar el panorama alternatiu.
L’ambició ha dirimit el meu propòsit de ser un melòman potencialment incisiu.
Prou tons regalimats! Em sento esglaiat, molt tocat i un xic captivat per la forma.

Daniel Ferré Teruel
(Vic, 1973)
A tota vela!

Il·lustració: "Tres dones imitant els moviments d'un veler"
Salvador Dalí (Figueres 1904–1989)

[ Tornar a l'índex ]

---

Rodamón
Claudi Giné



Rodamón

Encara no he arribat
però la lluna marca el camí
no voldria després que ningú em digués:
"és el destí."

El món és un rotllo de paper higiènic
i els senders poden adoptar múltiples formes
si molt estires poden trencar-se, les soles
de les sabates, i el sender... ara... també...

El meu únic equipatge van ser els teus petons
a l'hora de marxar, mare,
i estès en aquest banc, amb les orelles ja negres
de la brutícia de la vida,
veig que els turistes disfressats d'ovelles turistes
em miren, i somric: Quina pinta que fan!

És tardor a la vila. És tard. Faig tard.
Però tinc la meva ràdio. I piles noves.
La vida em somriu.
Avui, potser, aconsegueixi pa.

Claudi Giné
(Nimes, Pays catalans, 1977)
Rodamón

Il·lustració: "El periple del jove rodamón"
Jules Adler (Luxeuil, França, 1865 – Nogent-sur-Seine, França, 1989)

[ Tornar a l'índex ]

---

Nocturn
Daniel Ferré Teruel



Nocturn

Au nocturna
Que es passeja per òbit dia,
D’opaca mirada
En la fosca nit.

Ombres al llit
D’un dia mort
Somou el reflex negre
Del futur ocàs.

Mirada somorta,
En Africana nit,
Plena de Carbó
I tinta xina.

Vi per la carn,
Carn socarrimada,
A la bossa d’escombraries,
Hi ha atzabeja lluent.

Daniel Ferré Teruel
(Vic, 1973)
Nocturn

Il·lustració: "Nocturn"
Roberto Domingo Fallola (París, 1883 - Madrid, 1956)

[ Tornar a l'índex ]

---

HOMENATGE A JOSÉ ANTONIO LABORDETA

---

José Antonio Labordeta

José Antonio Labordeta Saragossa, 1935 - Saragossa, 19 de setembre de 2010

Cada tarda
José Antonio Labordeta



Cada tarda

Cada tarda
un vent huracanat
m'estremeix.
Són les ombres de tots els ancestres
i la línia final
d'aquest vell i sinistre Labordeta.
De mi no queda gairebé res
i ells, que ho saben,
m'assetgen en les tardes de cerç
com si no res quedés del record.
Se'n van. Ens anem tots.
L'esperança quedà arraconada,
la llibertat trontolla
i tot allò que pensàrem que un dia arribaria
s'ha quedat desert en la memòria.
Tardes de faula daurada
mortes en el segrest dels dies.

José Antonio Labordeta
(Saragossa, 1935 - Saragossa, 19 de setembre de 2010)
Cada tarde

Traducció al català: Ismael Tricio Cea
Cada tarda
del poema original:

Cada tarde

Cada tarde
un viento huracanado
me estremece.
Son las sombras de todos los ancestros
y la linea final
de este viejo y siniestro Labordeta.
De mi no queda casi nada
y ellos, que se lo saben,
me asedian en las tardes de cierzo
como si nada quedara del recuerdo.
Se van. Nos vamos todos.
La esperanza se quedó arrinconada,
la libertad se tambalea
y todo lo que pensamos que un día llegaría
se ha quedado desierto en la memoria.
Tardes de fábula dorada
muertas en el secuestro de los días.

[ Tornar a l'índex ]

---

Últim poema
José Antonio Labordeta

He perdut la meva imatge
en les solapades tardes de la tardor,
en les virginals albes
de les primaveres
i em queda tan sols
el silenci de la meva cara
perdut en els hiverns.
Com en el silenci
les imatges queden per sempre
en el lloc on moren les paraules.

José Antonio Labordeta
(Saragossa, 1935 - Saragossa, 19 de setembre de 2010)
Último poema

Traducció al català: Ismael Tricio Cea
Últim poema
del poema original:

Último poema

He perdido mi imagen
en las solapadas tardes del otoño,
en los virginales amaneceres
de las primaveras
y me queda tan solo
el silencio de mi rostro
perdido en los inviernos.
Como en el silencio
las imagenes quedan para siempre
en el lugar donde mueren las palabras.

[ Tornar a l'índex ]

---

Un cantautor a la motxilla
Enric Roca Perich



Un cantautor a la motxilla

Un sempre té la impressió de que només es moren els bons. I deu ser perquè la mort ens iguala a tots; la mort i alguns mitjans de comunicació, que quan traspassa algun antic falangista i per tant, corresponsable de l'execució i desaparició de desenes de milers de persones li munta un panegíric basat en la seva trajectòria post camisa blava, que l'equipara a un benefactor de la humanitat. Llavors, quan es mor un lluitador de veritat per la democràcia i la llibertat, el discurs queda aigualit per la igualtat en el tracte. José Antonio Labordeta era d'aquelles persones que, malgrat mostrar habitualment un posat sorrut, saps per intuïció que són de bona pasta. La reacció popular davant la seva mort confirma el grau d'estimació que tenia entre els seus i l'admiració que despertava la seva figura.

El nom de Labordeta no podia fallar mai en els recitals que s'organitzaven en els difícils temps de la transició. Hi ha noms que sonen a resistència, a dignitat, a fermesa: Lluís Llach, Paco Ibáñez. Ovidi Montllor, Raimon, Al Tall, Maria del Mar Bonet...amb només una guitarra mobilitzaven molta més gent i tenien més influència que tots els polítics d'ara junts. Eren moments de censura, de repressió, de franquisme sense Franco, de multes governatives, de prohibicions, de silencis més punyents que les paraules. Els llumins que s'encenien en els concerts, a part de mostrar complicitat amb el cantautor il·luminaven les esperances de sortir d'una vegada del llarg túnel de la dictadura.

Cantant, poeta, diputat, viatger impenitent, es va guanyar molts adeptes quan , en una sessió parlamentària, emprenyat per les burles i el menyspreu dels diputats del Partit Popular, els hi va recordar a ses senyories quin era el seu origen i els va enviar a aquell lloc que tan els hi agrada a les mosques. Presentador de televisió, es va posar tot un país a la motxilla i a base de destrossar xiruques ens va ensenyar tota la bellesa de les Espanyes. No només es va posar el paisatge a l'esquena si no als seus paisans a la butxaca. La gent no es deixa enganyar. Ensuma l'honestedat i l'honradesa en les persones, sigui quina sigui la seva professió. Ja va passar amb Tierno Galván. Com amb el “profesor” el poble ha volgut retre a “el abuelo” l'homenatge no oficial, el que es fa de cor, no per compromís. Entranyable Labordeta!

Enric Roca Perich
(Portbou, 1958)
Un cantautor a la motxilla

Article publicat a:
Diari de Girona.cat

Reproduït a Lo Càntich amb autorització de l'autor.

[ Tornar a l'índex ]

---

HOMENATGE A JOAN TRIADÚ

---

Joan Triadú

Joan Triadú Ribes de Freser, 1921 - Barcelona, 30 de setembre de 2010

Endimió
(fragment)
Joan Triadú



Endimió
(fragment)

Encara és un repòs de les ferides
que l'aire es llevi, pàtria, del seu son
cansat i taciturn, amic a penes
de les fràgils banderes, dels cabells
més àgils d'un amor, i del somriure
del nostre mar encès de pur matí,
vora la vida. Sempre m'acompanyen
els silencis amics i el cansament
més dolç del seu parlar, quan l'abraçada
pobla els arenys de fruit, ric d'una mort
bens guardada en els anys i les lluites,
i em torna les banderes en el vent
de l'espatlla segura i exaltada,
mentre els infants ara, amb els ulls de nit,
aspiren la claror del cel salvatge,
i no respon una veu a llur crit,
però fugen ocells de benvinguda.

Joan Triadú
(Ribes de Freser, Ripollès, 30 de juliol de 1921 - Barcelona, 30 de setembre de 2010)
Endimió (fragment)

---

Joan Triadú i Font va néixer el 1921 a Ribes de Freser (Ripollès). El 1937 va obtenir el títol de professor de català, per a més tard dedicar-se professionalment a l'estudi i a la docència en el camp de les llengües clàssiques. Entre el 1948 i el 1950 va ser lector de català a la Universitat de Liverpool. Des de molt jove va destacar la seva dedicació a la llengua i la literatura catalanes, no només a través de l'ensenyament sinó també amb un bon nombre d'iniciatives culturals que esdevindrien gairebé úniques en la immediata postguerra.

L'autor va adquirir des de molt jove un gran prestigi com a crític literari, sobretot a partir de les antologies poètiques Antologia de la poesia catalana (1951), on aplega els autors més significatius de la primera meitat del segle, i l'Anthology of Catalan Lyric Poetry (1953). No s'han d’oblidar tampoc altres fets destacats, com ara la fundació de la revista Ariel (1946), la de l'Agrupació Dramàtica de Barcelona o la creació del premi literari de Cantonigròs (1944-1968), autèntic motor de la vida literària catalana de l'època pels nombrosos autors que hi van assolir el seu primer reconeixement literari.

Mentrestant, anava bastint una obra literària que, tot i centrar-se posteriorment en la crítica i l'assaig, va tenir uns inicis molt marcats per la poesia, Endimió (1948), que a la fi seria el gènere més estudiat dins els seus llibres. Les antologies citades i altres sobre la narrativa del moment, com l'Antologia de contistes catalans (1950) van convertir Triadú en un creador de tendències i en una veu eficaç i de confiança a l'hora d'establir jerarquies dins d'una literatura que la guerra i el posterior exili de molts autors havien condemnat a la desestructuració. Però per a dur a terme aquesta tasca no sols s'havien de fer antologies. Conscient de la importància que podien tenir en aquell moment els estudis monogràfics, en va fer assaigs de referència sobre autors com Carles Riba, La poesia segons Carles Riba (1954), Narcís Oller (1955) o Prudenci Bertrana: Prudenci Bertrana per ell mateix (1967), entre altres. També s’han de ressenyar les seves traduccions, sobretot la versió dels Sonets de Shakespeare que va fer el 1958.

La docència i el conreu de la literatura i de la crítica no li van impedir convertir-se en un punt de confluència del nacionalisme cultural català ja als anys 50. Dins els seus llibres sobre societat i literatura, s'ha de fer esment de La literatura catalana i el poble (1961) o Llegir com viure (1963) on adopta una posició eclèctica amb la poesia com a gran instrument per al redreçament polític i social de Catalunya. Les seves col·laboracions a la premsa i a revistes culturals han suposat una escola per a les posteriors generacions de crítics i estudiosos. Recordem les de les revistes Serra d'Or o Ariel, així com els seus articles, ja durant l'etapa democràtica, al suplement de llibres de l'Avui. Els assaigs La novel·la catalana de postguerra (1982) i La poesia catalana de postguerra (1985) han esdevingut essencials per a l'estudi d’ambdós gèneres literaris en la segona meitat del segle XX.

La dècada dels 90 ha estat rica en esdeveniments i publicacions que han posat de manifest l'enorme tasca de l'autor dins la literatura catalana recent. El 1992 va rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i el 1998 el Doctorat Honoris Causa per la Universitat Ramon Llull a més de diversos reconeixements i homenatges –UCE (1998), Universitat de Vic (2001), Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (2001)–, alhora que veien la llum dos llibres fonamentals per a entendre la seva trajectòria: La ciutat dels llibres (1999) i Dies de memòria 1938-1940 (2001).

Mor a Barcelona el 30 de setembre de 2010.

Font: Joan Triadú a l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana

[ Tornar a l'índex ]

---

EL CREMAT QUE FLAMEJA ENTRE HAVANERES

---

Pep Colomer Blanco

"A clar de nit, amb escates de moll, entotsolat, encisaré les ones. Pere Patxei, prepara'ns un cremat; beguem-lo i canviem el curs dels astres. Sorres d'amor. Mar fluix. Palpo records. S'acosten de puntetes els meus morts." Joan Vinyoli (El cremat)

Cançó de rem i de vela n. XII

Entre les barques quan passa l'amor,
no duu la fúria de crits ni besades,
l'amor que passa a la vora del mar,
és blau verdós i flexible com l'aigua.

Entre les barques quan passa l’amor,
no s’ha vestit de passades molt llargues,
l’amor que passa a la vora del mar,
curt refilet de pinsà i cogullada.

Perquè a la platja hi arribi l'amor,
hem de tenir una miqueta de calma,
i una gavina pel cel adormit,
una gavina i una aigua ben blava.

Perquè a la platja hi estigui de grat,
ni una estrelleta li amagui la cara;
l’amor que passa a la vora del mar,
va sospirant per les nits estrellades.

L'amor que passa a la vora del mar,
vol que tot just es bellugui la barca,
vol a la vela una mica de vent,
però té por de sentir les onades.

Vol una galta que es deixi besar,
però que hi posi una certa recança;
l'amor que es diu a la vora del mar,
és un amor de molt poques paraules.

Josep Maria de Sagarra
(Barcelona, 1894-1961)
Cançó de rem i de vela n. XII

Havanera: "Entre les barques" amb música del mestre Salvador Dabau i Caussa

Selecció de: Pep Colomer Blanco

[ Tornar a l'índex ]

---

TEIXITS DE MOTS

---

Pilar Campmany i Piqué

"Nascuda a Barcelona, pintora i relataire."

El plaer d'escriure
Pilar Campmany



El plaer d'escriure

Al llarg de la vida, coneixem plaers molt diversos; són distints a cada edat i a cada etapa que vivim. N’hi ha que se’ns presenten sols i que podríem definir com a “senzills”: La contemplació de la natura, l’alimentació... però n’hi ha d’altres més costosos de trobar i més gratificants alhora: els que hem de cercar intensament perquè neixen del nostre esforç.

En aquest segon grup, hi roman el plaer d’escriure, un gaudi que converteix els nostres mots en font de cabal de vida. Ens proposa mons per descobrir i ens configura pensaments íntims: ens permet que enlairem la imaginació per poder viatjar a llocs ignots, i ens atorga més d’una pell, més d’una vida...

Ens deixa dissenyar personatges i espais amb vessants preconcebuts o desenllaços sorprenents, però sempre amb colors diferents... Nosaltres els podem transformar, dia a dia, com el cel transmuta el blau o el vent mena les nuvolades...

Mots teixits per: Pilar Campmany i Piqué
(Barcelona)
El plaer d'escriure / CC BY-NC-ND 3.0

Il·lustració: "Tardor"
Pilar Campmany

[ Tornar a l'índex ]

---

PARAULA DE NÚRIA

---

Núria Niubó i Cabau

"Paraules que regalen els sentits, teràpia per a cors malmesos. Paraules. Provocadores de somnis, renovadores d’il·lusions, silencioses, canviants, de colors i formes, amb vida pròpia, amb força."

Catarsi
Núria Niubó i Cabau



Catarsi

Com cada matí es llevà a trenc d’alba i sortí al porxo.
Llàstima, es digué per dins, avui ni una gota!
No passa res, pensà, encara en tinc dos gots per avui.

S’havia canviat a viure a aquella petita ciutat del nord, on sabia que hi plovia sovint. Necessitava l’aigua de pluja per purificar-se.

L’avia paterna li havia transmès estranyes creences, barreja de bruixeria i supersticions, una d’elles era, que podia fer tant de mal com volgués, que si tenia dos gots d’aigua de pluja per beure es purificaria de tota culpa.

La nit passada havia rebentat la roda d’un cotxe, es va veure els dos gots d’aigua de pluja que li quedaven i fent una rialla irònica sortí ben tranquil cap al treball.
Tot mirant al cel se li canvià l’expressió, el sol començava a lluir i es va témer el pitjor.
—Avui tampoc plourà, remugà amb veu baixa, avui tampoc plourà!

A mitja tarda, des de la finestra del despatx de la immobiliària on treballava, veié amb satisfacció que el cel estava ennegrint, esperava la tempesta amb delit. Obrí els finestrals de bat a bat per no perdre’s el plaer de tremolar amb el tro i sentir-se posseït pels llamps.

En tornar caminant a casa, ho faria poc a poc, sota la pluja, per quedar-ne ben amarat, per beure’n per tots els porus de la seva pell, en arribar , com altres vegades, es despullaria i amb molta cura, aniria esprement cada peça de roba, per recollir-ne fins l’última gota.
Si l’aigua de la pluja, recollida en fins recipients de cristall, era deliciosa, aquella, amb el regust de la seva roba, era exquisida.
En realitat no sabia què li produïa més plaer, si recollir-la o beure-se-la.

Després de guardar-la als flascons, ben etiquetats, els posava ben arrenglerats en els prestatges d’aquella llòbrega habitació, en la que no hi podia entrar ni un bri de llum, per no adulterar-ne el sabor.
Es sabia de memòria la distribució i entrant a palpentes, amb la mateixa excitació d’un nen, que juga a la gallineta cega, trobava de seguida el seu petit tresor.

Ara, ja podia planejar un altra malifeta, discreta, pensà, no volia provocar massa moguda entre els veïns, preferia passar desapercebut.
Com de costum, a mitja nit, sortí a llençar les escombraries, en un altra bossa duia una ampolla plena de salfumant, que l’abocà a la soca d’un petit avet del la casa del davant.

Tornava cap a casa amb el cor accelerat de desig , aquella nit cauria en una catarsi.

....................

Va tenir sort, en aquella clínica de malalts mentals eren permissius.
El deixaven recollir aigua de pluja en petits flascons de plàstic que posava a l’ampit de la finestra allargant la seva mà entre els barrots. Ara les seves maleses, eren innocents rallades a la paret d'aquella petita i llòbrega habitació, on passaria la resta de la seva vida.

...........oOo...........

31 de juliol, 2010

Catarsi
Paraules de: Núria Niubó i Cabau
(Lleida, 1946)

Il·lustració:
Montserrat Lloret (Barcelona, 1954)

[ Tornar a l'índex ]

---

DE CORRANDES I CANÇONS, PER CANTAR I DANSAR

---

Xesc Font i Odrí

"Corrandes, Cançonetes, Bogetes, Correntes, Tonades, Cançons, Follies, Gloses, Cobles i Albades."

Gloses Mallorquines
VII
Rosa Leveroni

Vós heu robat i robeu
i vós sou la robadora;
el cor m'heu robat, senyora
i l'ànima em pledegeu.

Vós teniu tot l'amor meu,
no en voleu ser sabedora.
Vós jugueu amb mi, senyora
i potser vos arrisqueu.

El cor m'heu robat, senyora,
potser el vostre hi perdereu.
És molt cara la penyora,
mireu, senyora, el que feu!

L'enamorat, enamora,
i si l'ànima en voleu,
mireu-me als ulls, missenyora,
que dins ells la trobareu.

El cor m'heu robat, senyora,
ara el vostre me'l deveu.



Rosa Leveroni
(Barcelona, 1910 - Cadaqués, 1985)
Gloses Mallorquines - VII

--o0o--

Glosades per en: Xesc Font i Odrí

[ Tornar a l'índex ]

---

AL SUD DEL GRAN RIU...

---

Francesc Arnau i Chinchilla

"Cròniques culturals del País Valencià"

PRESENTACIÓ
Francesc Arnau i Chinchilla



PRESENTACIÓ

        El País Valencià, dins de l’àmbit lingüístic del català, és el segon territori més rellevant, tant pel nombre d’habitants, com per la seua importància econòmica. Malgrat la seua situació geogràfica enmig de la Península Ibèrica, sempre ha estat un territori fronterer. A més a més, és el llindar dels PPCC amb el que es troben tots aquells que vénen del Sud, que a cada vegada hi són més. Dit açò, vull que tots els que llegiu aquesta nota al Nord del Gran Riu, us pregunteu per una vegada, si penseu que esteu ben informats del que ocorre per aquestes contrades, tant a l’àmbit polític com al cultural. Veritat que no?

        Doncs bé, per a intentar solucionar aquestes mancances informatives neix aquesta secció, que a partir del proper número tractarà de fer cròniques de tots aquells esdeveniments culturals (Concerts, Recitals, Festivals de cinema, Representacions teatrals, Premis literaris, Exposicions d’art, etc.) que puguen interessar als lectors, dintre de les meues possibilitats (potser també compte amb alguna col·laboració esporàdica el meu paisà Ramon, que ha fet el dibuixet de la capçalera). Aquestes cròniques, també es poden barrejar amb les d’algunes Festes tradicionals d’interès cultural, així com de viatges a indrets d’interès històric, tot això sota l’òptica personal i la perspectiva de la nostra realitat cultural compartida (llengua, història, política, economia, etc.). Us donaré la meua visió crítica i objectiva, per a que aquelles mancances de les que parlava, puguen ésser superades, almenys en part. Es tracta d’oferir una informació a peu d’obra, que enderroque els clixés, prejudicis i tòpics que de ben segur es tenen del nostre tarannà. Ni som tan així ni tampoc tot el contrari. Espere que, després de llegir aquestes cròniques, les opinions sobre nosaltres els valencians siguen molt més diverses i objectives, com passa en altres casos. Sí això és una mica així, em donaré per satisfet.

        Per començar, el proper número faré una crònica de “Poseu-me les ulleres”, representació de la Companyia de Teatre Micalet, sobre la vida i l’obra del poeta Vicent Andrés Estellés, amb la col·laboració del cantant Miquel Gil, interpretant alguns dels seus poemes, que tindrà lloc al poble del poeta (Burjassot) el dissabte 30 d’Octubre.

        En aquest enllaç podeu veure un tràiler de l’obra, de la que la Companyia està fent una gira pertot arreu:

[ http://www.youtube.com/watch?v=JWxV7aSYZ30 ]


Cartell de l’obra de la Companyia de Teatre Micalet

--o0o--

Al Sud del Gran Riu:
Presentació
Francesc Arnau i Chinchilla
(Godella, l'Horta Nord -País Valencià-, 1953)

Il·lustració:
Ramon Navarro Bonet

[ Tornar a l'índex ]

---

NOTES BIOGRÀFIQUES

---

Júlia Gràcia i Robert

ROSA LEVERONI (Barcelona, 1910-1959)

ROSA LEVERONI

Rosa Leveroni i Valls neix a Barcelona, al Passeig de Gràcia, l'1 d'abril de 1910. És divendres. Els monts propers a la ciutat estan coberts de neu fins una alçada de 20 a 30 centímetres. Als carrers en canvi, la neu s'ha aigualit. El cel mostra molts núvols i poques clarianes. Fa fred. Alguns diuen que un fred intens. Dotze graus al sol, sota zero en arribar la nit. La mar està picada. És una primavera atípica. Diverses associacions continuen la recollida de donatius per a les víctimes del Rif i, al Teatre Principal, està previst el debut, l'endemà, del Trio Villiote, notables jongleurs.
És abril, 1910. Premonitori?

Tannkas. II. (Primavera al camp)
Rosa Leveroni

Abril, llangueixo
sota les teves aures,
veles del somni.
En la nit embaumada
la solitud m´espera.

Rosa Leveroni
Tannkas. II (Primavera al camp)

El pare, d'origen italià, descendent d'una família d'armadors de vaixells de Gènova, treballa de gerent d'un magatzem de metalls. La mare és mestra (malgrat que no exerceix). Rosa pertany a una família de classe acomodada.

Estudia al col·legi Príncep d'Astúries i a les Dames Negres del mateix Passeig de Gràcia, per ingressar posteriorment (coincidint amb la caiguda de la dictadura de Primo de Rivera) a l'Escola de Bibliotecàries de Barcelona. Allà té Carles Riba com a professor. És l'inici de l'amistat. Allà coneix l'historiador Ferran Soldevila, professor d'Història i autor, per encàrrec d'en Francesc Cambó, de la Història de Catalunya, obra publicada en tres volums entre 1934 i 1935. És l'inici d'allò més profund que l'amistat.

Titulada com a bibliotecària, més tard es llicencia en Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona. Ja és una dona. Pren consciència. De ser dona, de l'amor i de la catalanitat. L'any 1933 rep una beca per anar a Madrid a fer una tesina sobre literatura infantil. En tornar, entra a treballar a la biblioteca de la Universitat Autònoma de Barcelona. Durant l'estada a Madrid s'escriu amb l'historiador:

«...Madrid en si també és força agradable; la gent, però, ja és una altra cosa: ni la joventut –que hauria d’ésser, veritat? la decidida partidària de les idees noves- no vol saber res amb la nostra autonomia, ni per tant amb la nostra personalitat. I si això passa entre la generació universitària, figuri’s com deu ser l’altra gent. Encara es llegeix massa l’ABC. Jo crec que és una cosa biològica, no hi poden fer més, això em penso que vol dir que no podrem entendre’ns mai. Suposo, per tant, que tornaré nacionalista enragée i no n’hi ha per menys, em sembla»."

Cartes d’amor i d’exili
Abraham Mohino - Enric Pujol (Viena Edicions, 2010)

Apassionada. D'una acusada sensibilitat. Escriu:

Ulisses
Rosa Leveroni

Només desitjo
el redós de la casa,
l'esposa dolça
i als ulls del fill els somnis
de tots els meus viatges.

Rosa Leveroni
Ulisses (Presència i record)

«Potser perquè ella mateixa és alhora Ulisses i Penèlope i no és del tot ni l'un ni l'altra. I d'aquí li ve la seva feblesa, però també la seva força».

Maria Mercè Marçal
"Rosa Leveroni en el llindar", 1988.

Rosa Leveroni - 15 d'abril de 1936 (fons personal de Josep Pedreira)

Juliol, 1936. És l'inici de la Guerra Civil. Una guerra de desgast. Escriu el seu primer llibre de poesia (Epigrames i cançons, 1938), finalista del premi Joaquim Falguera 1937. Intimista. Escriu sobre l'amor, sobre la solitud i la natura. Transparent i confidencial. És publicat precedit d'una «Carta-pròleg» d'en Carles Riba, el mestre.

La derrota. L'exili dels exiliats. La fidelitat vers Carles Riba la converteix durant l'exili del poeta en el nexe d'unió amb els nuclis resistents republicans del Principat i en la dipositària de Les Elegies de Bierville, actuant de melic del grup de seguidors d'en Riba i distribuint les còpies.

La depuració de funcionaris de la Generalitat fa que perdi la feina com a bibliotecària de la Universitat Autònoma. Durant la dècada dels quaranta, Leveroni dedica tota la seva energia a la resistència cultural catalana enfront de la repressió franquista. Activa i activista. Col·labora a les revistes clandestines Poesia (1940) i Ariel (1946), essent una de les fundadores de la segona. Se'n publicaren 23 números i 2 suplements.

La ploma no decau. Organitzats pels catalans exiliats per reprendre la tradició truncada, guanya els Jocs Florals de la Llengua Catalana de Londres (1947) amb "Dotze cançons", i els de París (1948) amb "Tres poemes".

L'any 1952 publica el seu segon poemari (Presència i record), on aplega els poemes del llibre anterior i és prologat per Salvador Espriu:

"Donaria la meva mà dreta per haver escrit, per exemple, els teus haikais en cadena, el teu «Record a muntanya» (moltes gràcies, una vegada més, per la dedicatòria), el teu «Repòs», les teves prodigioses elegies, els extraordinaris estramps, les cançons... I tot, tot! M’avergonyeix el meu pròleg, per inadequat i mesquí, i te’n demano perdó. [...]

Enormement enlluernat i entusiasmat, t’envia tot el seu homenatge personal i literari el teu afm.

Salvador Espriu
3 d’agost de 1951

Elegies de l'amor incert
IV
Rosa Leveroni

Ja no diré l'amor que fou la flama
d'aquell meu cant passat.
Ara serà l'amor la font més pura
d'aquest meu cant callat.
en l'hora fatigosa del migdia
ella serà el repòs
on trobaré el perfum i la fermança
del meu jardí reclòs.

Rosa Leveroni
Elegies de l'amor incert - IV

És guardonada amb la Flor Natural dels Jocs Florals de la Llengua Catalana de Cambridge (1956) per "Cinc poemes desolats".

Cinc poemes desolats
III
Rosa Leveroni

Cor desolat, vela al vent de la tarda,
passa rabent aquest freu de sirena.
Si l’has vençut, sempre més el teu somni
en sentirà la impossible enyorança.

Cor desolat, dins sos ulls qui fos nàufrag
sense records de la pàtria llunyana.
Timons ardents de les hores enceses
sense ponents ni desig de cap alba.

Cor desolat, nua roca deserta,
presa del vent i del sol i de l’aigua.
La llibertat si ara és plor serà càntic,
cor desolat, en la vida més alta.

Rosa Leveroni
Cinc poemes desolats - III

L'any 1981 compila tota la seva obra a Poesia, que es publica amb pròleg de Maria Aurèlia Capmany i dos epílegs que reprodueixen els escrits que Riba i Espriu havien escrit, respectivament, al capdamunt dels volums de 1938 i 1952. Al volum s'inclouen també «Altres poemes», un recull de composicions de circumstàncies, com l'"Homenatge a Anglaterra" i l'"Homenatge a Gabriel Ferrater".

El somni obscur
V
Rosa Leveroni

Flames, flames només en la tenebra,
d'una rosa, d'un bes o d'un estel.
Flames que tornin la claror al meu rostre
entenebrit d'aquesta nit sens fi.

Flames de rossinyol o d'aigua pura
mestressa virginal de l'àvol freu.
Flames que esborrin del meu cor errívol
aquest regust de cendra que l'estreny.

Flames i foc i que el llorer crepiti
i plori l'olivera l'oli pur.
El mar que s'incendiï amb foc de l'alba
i trobi en mi la flama d'orient.

Rosa Leveroni
El somni obscur - V

A més de la poesia conrea l'assaig i la crítica literària, en especial a la revista Serra d'Or, i la narrativa curta, a Contes (1986). Membre i sòcia d'honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC), considerada una de les veus poètiques catalanes més destacades del segle XX (malgrat conviure amagada a l’ombra dels "gegants" amb qui va tenir més tracte), el conjunt de la seva obra és reconegut l'any 1982 amb l'atorgament de la Creu de Sant Jordi.

Mor a Cadaqués, l'any 1985. El Premi de Poesia Cadaqués a Rosa Leveroni porta el seu nom.

Testament
Rosa Leveroni

Quan l'hora del repòs hagi vingut per mi
vull tan sols el mantell d'un tros de cel marí;
vull el silenci dolç del vol de la gavina
dibuixant el contorn d'una cala ben fina.
L'olivera d'argent, un xiprer més ardit
i la rosa florint al bell punt de la nit.
La bandera d'oblit d'una vela ben blanca
fent més neta i ardent la blancor de la tanca.
I saber-me que sóc en el redós suau
un bri d'herba només de la divina pau.

Rosa Leveroni
Testament

Dorm a Port-Lligat...

---

Obres:

Epigrames i cançons (1938)
Presència i record (1952)
Poesia (1981)
Contes (1986)

Pòstumament:

Confessions i quaderns íntims - Compiladors: Abraham Mohino i Enric Pujol (Eliseu Climent-Edicions 3 i 4, 1997)
Epistolari Rosa Leveroni-Josep Palau i Fabre, 1940-1975 (Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1998)
Cartes d'amor i d'exili (correspondència amb Ferran Soldevila) - Compiladors: Abraham Mohino i Enric Pujol (Viena Edicions, 2010)

Fonts bibliogràfiques:

lleTRA - La literatura catalana en Internet
L'Enciclopèdia (Rosa Leveroni i Valls)
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana Biografia

[ Tornar a l'índex ]

---

RODOLINS DE LA SAVIESA POPULAR

---

Paolo Santos

"On hi ha barretines, no hi campen mantellines"

RODOLINS DE LA SAVIESA POPULAR



Tardor

Cada fulla pren color, quan s’instaura la tardor

Del setembre a la tardor, torna la calor

Tardor vertadera, per Sant Miquel la pluja primera

L’octubre mullat, assolellat i fred, fa sortir el bolet

Octubre finit, mor la mosca i el mosquit

Per l’octubre, del foc, ni massa lluny, ni massa a prop

Quan l’octubre és arribat, sembra el sègol, l’ordi i el blat

Abans de Sant Martí, pa i vi, després de l’estiuet, fam i fred

A Sant Martí, iguals el dia i la nit

De Sant Martí a Sant Andreu, tres setmanes trobareu

Per Tots Sants, castanyes i cargols amb banyes

Per Tots Sants, capes i mocadors grans

Per Tots Sants, olives a les mans

Desembre arribat, posa’t set capes d’un plegat

--o0o--

Recollits per: Paolo Santos

Il·lustració: "Tardor"
Giuseppe Arcimboldo (Milà, 1527-1593)

[ Tornar a l'índex ]

---

POESIA TRANSVERSAL

---

Empar Sáez

"Una línea invisible uneix dos punts en l'espai. No hi ha prou distància entre dues obres d'art que no ens permeti la seva unió."

L’art musical a la poesia de Màrius Torres
Empar Sáez



L’art musical a la poesia de Màrius Torres

En aquesta ocasió no relaciono dos artistes entre ells, sinó dues arts, la poètica i la musical, prenent com a referència, com a referent, a en Màrius Torres. Del seu univers musical podria haver triat J.S.Bach, compositor preferit del poeta, però l’obra de M. Torres també va plena d’esments a molts altres: Mozart, Corelli, Händel, Couperin, Schumann, Bocherini...

En Màrius Torres era molt afeccionat a la música. Durant els anys d’estudiant de medicina a Barcelona sovint anava al Palau. Un cop acabada la carrera, quan hi tornava, no perdia l’ocasió de gaudir d’algun concert. Ja malalt, al Sanatori de Puig d’Olena, escoltava els escassos discos d’aquella època: gravacions de Beethoven, Bach, Schumann, no gaire variació, però sobretot tocava el piano i l’harmònium, i també escoltava les amigues a Mas Blanc.

Couperin, a l’hivern

Com un cel blanc, damunt els arbres adormits,
els encongeix les branques,
una mica de fred a les puntes dels dits
ens fa veure les tecles més blanques.

Però en la febre pàl·lida dels teus palmells infants,
ni freda ni poruga
la música comença, i et salta, entre les mans,
un ocell que palpita i que juga.

Màgic ocell! L’hivern, vençut pel seu encís,
fa tres passes enrera.
Quan mor, amb el silenci jo torno, més feliç
de més lluny que d’una primavera.

Setembre, 1938          

Màrius Torres
Couperin, a l’hivern

El tema de la música impregna la poesia de Màrius Torres; en el recull “Música de cambra i altres poemes” (1931-1934) és l’eix central de la primera part: els intèrprets, les formes musicals, els instruments, les veus..., tot plegat el menen cap a l’aspiració d’un absolut inabastable, assolible, però, per mitjà de l’art. D’altra banda, el món de la música es pot considerar característic de la poesia simbolista, i clarament baudelairià, com ens diu Pere Gimferrer en el pròleg de “Màrius Torres, Poesies”; tenim un exemple en aquest poema amb el conegut vers de Baudelaire com a epígraf.

En el silenci obscur d'unes parpelles closes

La musique souvent me prend comme une mer!
Baudelaire

En el silenci obscur d'unes parpelles closes
que tanca l'Univers en el meu esperit,
la música s'enlaira. —Talment, en l'alta nit,
puja fins als estels el perfum de les roses.—

Ella, divina música!, en el meu cor petit
fa cabre l'infinit, trencades les rescloses,
i se m'emporta lluny dels Nombres i les Coses,
més enllà del desig, quasi fins a l'oblit.

Com les algues que avancen en el pit de les ones
entre el bleix de les aigües rítmiques i pregones,
jo vaig música endins, voluptuosament.

I mentre el món es perd, adormit a la platja,
jo somnio —perdut en l'estreta salvatge
dels llavis de l'escuma i dels braços del vent.

1937          

Màrius Torres
En el silenci obscur d'unes parpelles closes

En la obra del poeta són profuses les al·lusions als instruments: el violoncel i el violí, el clavicèmbal, el piano, el llaüt, la lira, el flabiol, la veu..., per damunt de tot el cant de la dona, i dels ocells. També trobem referències a les formes musicals: la polifonia, el concert, el vals, la sonata da chiesa, el nocturn amb variacions; tot plegat no són pas idees vagues, són el propi cos del poema, l’essència espiritual del mateix. En les composicions sobre l’harmonia, o sobre els arpegis i els acords, els versos es conformen com una cançó, hi vessa el lirisme més fi; l’estructura, el so, el significat es fusionen i ens arriben tal una música diàfana i sublim.

Que prop sembla tot el que és lluny! O companyia
de tot allò que ens parla, distint en l’harmonia
de la nit, cant altíssim en un orgue molt greu!

—Llunyanies de mort, llunyanies de Déu...

Abril 1941          

Màrius Torres

I si parlem de música no podem deixar de parlar del silenci, aquell que s’expressa explícitament en el poema i el que ens suggereix la brevetat, la connotació d’allò que ens evoca.

Això és la joia

Això és la joia —ser un ocell, creuar
un cel on la tempesta deixà una pau intensa.

I això és la mort —tancar els ulls, escoltar
el silenci de quan la música comença.

Març 1940 – Gener 1941          

Màrius Torres
Això és la joia

--o0o--

Poesia Transversal:
L’art musical a la poesia de Màrius Torres
Un article de: Empar Sáez

Referències bibliogràfiques:

Margarida Prats Ripoll. “Màrius Torres. Del poeta al lector”. Lleida: Pagès editors, 2008.
Maria Àngels Anglada. “Incitació a la lectura. Articles de crítica literària”. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2008.
Màrius Torres. “Màrius Torres, Poesies”. Sant Joan Despí, Barcelona: Editorial Ariel. Clàssics Catalans Ariel, 1977.

[ Tornar a l'índex ]

---

EL MERCADER DE TULIPES

---

Toni Arencón i Arias

"El mercader de tulipes amava tant les seves flors que envoltava els peduncles amb pergamins lligats amb cintes blaves i descrivia en versos d'elogi les seves qualitats. Mai no va saber que no li compraven les tulipes per la seva bellesa, sinó per la bellesa dels seus versos, escrits en pergamins nuats amb cintes blaves, que envoltaven les tiges de les seves flors amades."

Retalls de mar
Toni Arencón i Arias



Retalls de mar

I la sorra es va cobrir de retalls de mar...

Van ser cinquanta onades. Les vaig comptar. Cadascuna portava, sobre la cresta d'escuma blanca, el retall d'un tros de mar. Fragments de mar que es van estendre per la sorra de la platja...

Sí, encara ho recordo. Era un matí de juny, amb l'alba emergint del somni de la nit. Era una matinada resplendent, calorosa i humida. La brisa atenuava la calor, però seguia sent una matinada calorosa i humida, amb la sorra daurant-se, reflectint els raigs del sol.

Jo buscava en el cel les paraules encertades que em permetessin escriure’t una cançó d'amor desesperada, a l'estil d'un poeta xilè de qui havia oblidat el nom; però la llum intensa m’impedia percebre el centelleig blau de les estrelles. Hagués estat millor anar-hi durant la nit, per trobar la inspiració i la llum de les estrelles, però odiava la marea alta en la foscor i el so de les onades trencant sobre les roques. Ara que havia après a moure els dits de la mà de forma independent, sense la teva ajuda, no volia que la ressaca salabrosa m’entumís el destí.

A falta d'inspiració, talment era un bon moment per construir castells de sorra –aquells que antany adornava amb fosses de caimans i merlets pedregats–, però feia temps que havia deixat de construir castells de sorra... Vaig deixar de fer-ho el dia que el gegant de sis dits va destrossar la Torre d'Homenatge de la meva infància.

A falta d'inspiració, de tu, de mi, d'una ampolla de ginebra dolça i de castells de sorra, em vaig asseure mirant al mar. Llavors, va arribar la primera de les onades.

Portava, lliscant sobre l'escuma, un retall de mar en forma d'estrella. Un retall de mar que es va dipositar a la sorra, a poca distància dels meus peus descalços. L'aigua va jugar amb ell, durant un temps indeterminat i imprecís, fins que va quedar encallat, assecant-se tremolós, entre la brisa i el sol.

En veure'l, vaig recordar una història que m'havien explicat temps enrere, una nit de lluna blava, assegut sobre la sorra freda d’una altra platja, a la Côte d'Azur, a prop, molt a prop, de Villefranche-sur-Mer. No recordo el nom de la noia que em va explicar la història, però sí que em recordo dels seus pits, petits i daurats. Era la història d'un nen i d'un pescador:

      «La marea nocturna havia omplert la platja d'estrelles de mar. Centenars d'estrelles de mar, orfes d'aixopluc, arrancades dels fons rocallosos i de les praderies costaneres. Milers d'estrelles de mar desemparades. De tots els colors: de vermells vius i intensos, de verds olives, de blaus fins, d’ocres terrossos, de grocs aurífers i espinosos...

      »El nen recollia una a una cada estrella i s’endinsava a l'aigua. Quan li arribava a l'altura del pit, deixava lliure la preuada possessió. Però, per cada una que alliberava, donava la sensació que el mar aportava deu més. El nen no s'immutava. Aliè a la mirada del pescador, continuava recollint estrelles de mar, endinsant-se en l'aigua i alliberant-les.

      »El pescador observava en silenci. Durant tot el matí el nen va estar repetint els viatges, rescatant estrelles de mar.

      »Quan el pescador va sentir tocar les campanes de l'església, anunciant l’Àngelus, es va dirigir a ell:

      »–És un esforç inútil. Per moltes estrelles de mar que tornis a l'aigua, mai no aconseguiràs retornar-les totes.

      »El nen es va quedar mirant els ulls blaus del pescador.

      »–Ja ho sé; però, per a aquelles que retorni al mar, no serà un esforç inútil.

Era una bonica història, sí... a falta d'inspiració, de tu, d'una ampolla de ginebra dolça i de castells de sorra.

Les onades van continuar arribant. Van ser cinquanta onades. Les vaig comptar. Cadascuna portava un fragment de mar. Retalls de mar que es van estendre per la sorra de la platja...

Adés, en forma de closques de cargols; ara, amb imatges de cavallets de mar, gravats de corals, àmfores d'antics pobles mediterranis, crancs, eriçons, meduses, pops, garotes, cogombres, esponges, petxines... Cinquanta onades... Cinquanta retalls...

Hauria pogut recollir-los i retornar-los, jo també, al mar. Tenia temps. Tenia tot el temps del món ara que ja no estaves amb mi. L'albada em pertanyia. Podria haver-ho fet, sí... però vaig descobrir que m'havia convertit en pescador d'ulls blaus... en castell de sorra, aixafat sota el pes del peu d'un gegant de sis dits... en un retall que cavalca sobre l'escuma de les onades i queda encallat a la sorra, esperant una mà innocent que sigui capaç de retornar-lo a l'aigua...

A més, la nit anterior, poc abans de despertar a la platja, havia exhaurit fins a la consumpció l’últim tub de pintura d’atzur mediterrani...

Toni Arencón i Arias
(El Prat de Llobregat, 1963)
Retalls de mar

Il·lustració: "Retalls de mar"
Toni Arencón i Arias

[ Tornar a l'índex ]

---

AMB LA NOSTRA PRESÈNCIA...

---

Esther Llobet i Díaz

JOCS FLORALS DE SANTS, HOSTAFRANCS I LA BORDETA 2010

JOCS FLORALS DE SANTS, HOSTAFRANCS I LA BORDETA
(133 anys després de la 1ª edició)

El dia 16 de setembre de 2010, a les 19h., a la Sala de Plens de la Seu del Districte de Sants-Montjuïc, es va realitzar l'acte de lliurament de premis dels Jocs Florals de Sants, Hostafrancs i la Bordeta.

Els Jocs Florals de Sants, Hostafrancs i la Bordeta són un certamen literari de poesia i prosa instaurat per primera vegada el dia de Sant Bartomeu de 1877. Els seus impulsors foren Jacint Laporta i Pere Riera Riquer, redactors de la revista Eco de Sans. Van ser els segons a celebrar-se després dels de Barcelona (el 1859 els Jocs Florals de Barcelona es van reinstaurar, quatre-cents anys després de la seva darrera celebració, gràcies a la iniciativa d’Antoni de Bofarull i Víctor).

L’Eco de Sans era una revista quinzenal d’actualitat local, cultural i social, que comptava amb les plomes de Jacint Laporta i Pere Riera Riquer, i que decidiren, a mitjans de juliol de 1877, tirar endavant els primers Jocs Florals fora de Barcelona, a Sants, aprofitant la Festa Major de Sant Bartomeu.

Els següents anys, els Jocs Florals els organitzaren entitats com l’Ateneu de Sants, entre 1878 i 1894; el Foment Català, entre 1894 i 1898; la Lliga de Contribuents, fins al 1910 o el Círcol de Sants, fins al 1923.

Àngel Guimerà, Josep Maria Folch i Torres, Joaquim Ruyra, Miquel Bleach o Enric Prat de la Riba van participar com a escriptors o com a membres del jurat.

Entre 1923 i 1932, la dictadura de Primo de Rivera els prohibí i es recuperaren amb la República durant cinc anys més, fins l’any 1937 en què la guerra acabà definitivament amb ells. No es tornaren a celebrar mai més fins avui.

A Hostafrancs, els Jocs Florals tingueren una primera experiència amb els jocs infantils que l’entitat Sang Nova, amb seu al carrer Vilardell, organitzà el 1902. Es tractava d’un concurs de lectura i escriptura que es convertí en una festa literària dedicada a la mainada del barri, en aquell temps una populosa i urbanitzada part de la ciutat entorn de les fàbriques més importants, entre elles l’Espanya Industrial.

Aquest any 2010, 133 anys després de la primera convocatòria, s'han presentat un total de 127 treballs, repartits entre les diferents categories: la Viola d’Or (dedicada a composicions associades a temes religiosos, solidaris, místics, etc.), l’Englantina d’Or (associada tradicionalment amb la Pàtria, l’enaltiment de Catalunya, els seus pobles, costums, folklore, tradicions i cultura popular o allò que hom consideri la pròpia pàtria), la Flor Natural d’Or (tradicionalment associada a l’amor i els sentiments en general) i com a premi extraordinari de la convocatòria 2010, el Premi Jacint Laporta al millor treball històric o científic sobre els barris de Sants, Hostafrancs i la Bordeta en prosa.

L’acte es va iniciar amb la presentació a càrrec del Sr. Ramon Tort, en nom del Comitè Organitzador, la Sra. Lluïsa Erill, Presidenta del Secretariat d’Entitats, el Sr. Eduard Freixedes, President del Consell del Districte i la Sra. Imma Moraleda, Regidora del Districte.

Presentació de l'acte
Fotografia: Marc Arencón i Llobet

A continuació el Sr. Albert Torras va fer una glossa històrica dels Jocs Florals, seguida d’una lectura poètica d’un poema d’en Josep Miracle, guanyador d’un accèssit als Jocs Florals de Sants de 1920, a càrrec de la Sra. Núria Feliu.

Núria Feliu
Fotografia: Marc Arencón i Llobet

Seguidament es va procedir a la lectura de l’acte i veredicte, on van resultats guardonats en les diferents categories:

Englantina d’Or:
Imma Fuster i Tubella

Viola d’Or:
Eva Moreno

Flor Natural d’Or:
Salvador Sunyer

El Premi Jacint Laporta va quedar desert.

Salvador Sunyer, Imma Fuster i Eva Moreno
Fotografia: Marc Arencón i Llobet

La Societat Coral la Floresta va tancar l’acte amb una selecció musical, interpretant Una matinada fresca (Popular), Pare (Joan Manel Serrat), l'Himne de la Floresta (Santos Martínez i Genís Pascual) i l’Himne Nacional de Catalunya, Els Segadors, emotivament acompanyats per les veus de tots els assistents a l’acte.

Des de Lo Càntich: Enhorabona als premiats i felicitats als organitzadors d’aquests Jocs Florals. Salut i Poesia!

ooO0Ooo

Esther Llobet i Díaz
Amb la nostra presència:
Jocs Florals de Sants, Hostafrancs i la Bordeta, 2010

Fotografies: Marc Arencón i Llobet

[ Tornar a l'índex ]

---

SALVEM EL MOTS

---

Laura Boadas i Galí

MARIA ANTÒNIA SALVÀ Recobrament

SALVEM EL MOTS

ENYORANÇA     OREIG     BAT     DRECERA     SENDERÓ     
FLORETINES     PRIMERIA     AMPLÀRIA     AMOROSEIX    
ABSÉNT ESCOMESA     AUGURI     JOIA

Recobrament
Maria Antònia Salvà

Em plau tancar les portes del passat
al rosec sospitós de l'enyorança,
obrint el cor al sol de l'esperança,
a l'oreig eternal de bat a bat.

Drecera amunt, té el senderó que em guia
floretines i rou cada matí,
que els ulls meravellats em fan obrir
com si fruís del món la primeria.

L'amplària de cel que m'encisà
s'eixampla fins a fer-se indefinida;
cada nou jorn enlaira un poc ma vida
i tots em parlem d'un joiós demà.

Sé que en xuclar la terra ma llangor
l'esperit immortal restarà lliure,
i amoroseix mos llavis el somriure
d'una mai estrafeta serenor.

Res de quant estimi no m'és absent;
tot quan al món m'ha fet bona escomesa,
es revesteix per mi de jovenesa
al sol auguri del recobrament.
Oh joia del ponent!

Maria Antònia Salvà
(Palma, 1869 - Llucmajor, 1958)
Recobrament

Selecció de: Laura Boadas i Galí

[ Tornar a l'índex ]

---

MISCEL·LÀNIA

---

Daniel Ferré Teruel

"Cites, dites, proverbis, refranys, frases fetes, embarbussaments, palíndroms, endevinalles, jocs de paraules, locucions i modismes."

EMBARBUSSAMENTS O TRAVALLENGÜES
Daniel Ferré Teruel



EMBARBUSSAMENTS O TRAVALLENGÜES

Segons el diccionari de l’Enciclopèdia Catalana:

Embarbussament - m 1 1 Acció d'embarbussar-se; 2 l'efecte. 2 Travallengua.

Travallengua - m Paraula o frase que fa de mal pronunciar.

No calen gaires més explicacions. Diria que n’existeixen en pràcticament totes les llengües. El que fa difícil pronunciar els embarbussaments són la repetició de sons (al·literació) o paraules semblants en so o grafies, en frases curtes o llargues, però que com més llargues són, més difícil és acabar-les de pronunciar amb bona dicció.

En Català ens són molt coneguts embarbussaments com aquests (que comento entre parèntesis):

“Setze jutges d'un jutjat mengen fetge d'un penjat, si el penjat es despengés es menjaria els setze fetges dels setze jutges que l'han jutjat.” (Basat en una realitat històrica).

“Peret, treu-te el pot del pit, que put.” (Les paraules monosíl·labes donen molt joc).

“Diu qui, diu jo, diu si, diu tu, diu qui, diu jo, diu no, diu Ah!” (Basat en repetir la tercera persona singular del verb “dir”).

“Ploure? Prou que plou, però plou poc, però per lo poc que plou plou prou.” (Aquest té diferents versions, aquesta n’és una).

“Tinc tanta set que a les cinc tinc son.” (Senzill i curt).

“A mi sí que re m’hi fa si fa sol o si no en fa.” (Recordant les notes musicals).

“En Pinxo va dir-li a en Panxo: ¿Vols que et punxi amb un punxó? i en Panxo va dir-li a en Pinxo: punxa'm, però a la panxa no.” (Un clàssic explicat a la canalla sobretot).

“Duc pa sec al sac, m' assec on sóc i el suco amb suc.” (Tradicional).

“Un rus té un ris ros i s'està al ras sense fer res.” (Desde Rússia... amb amor).

Un embarbussament en Alemany (Zungenbrecher): "Fischers Fritz fischt frische Fische. Frische Fische fischt Fischers Fritz."

Traducció al Català: “El pescador Fritz pesca peix fresc, el peix fresc és pescat pel pescador Fritz”.

Un embarbussament en Anglès (tongue twister): “Betty Botter bought a bit of butter. The butter Betty Botter bought was a bit bitter. And made her batter bitter.But a bit of better butter makes better batter. So Betty Botter bought a bit of better butter. Making Betty Botter's bitter batter better.”

La traducció al Català és força difícil, us el resumeixo una mica: “La Betty Botter va comprar una mica de mantega, però aquesta era un pèl amarga per fer el pastís i la Betty Botter va comprar millor mantega per fer el pastís amarg millor”.

Un embarbussament en Japonès: “Tonari No Kyaku Wa Yoku Kaki Kuu Kyaku Da.”

Traducció aproximada al Català: "El client del meu costat menja moltes ostres”.

Us deixo alguns enllaços útils per trobar embarbussaments Catalans:

     - Pàgina extrangera, però que recull 51 embarbussaments en català:
     http://www.uebersetzung.at/twister/ca.htm

     - De la A a la Z n’hi ha uns quants:
     http://www.xtec.cat/~scervell/reculls/embarbussaments.htm

     - Recull de 134 Embarbussaments:
     http://www.ditespopulars.cat/jocs.html

Si em permeteu la frivolitat, m’acomiado de l’article amb un embarbussament que he inventat basant-me en una estructura embarbussada força coneguda:

“Lo Càntich està embarbussat. Qui el desembarbussarà? El desembarbussador que el desembarbussi bon desembarbussador serà.”

Salut i fins la propera!

Un article d'en: Daniel Ferré Teruel
Embarbussaments o Travallengües

Il·lustració: "Home traient la llengua"
Rufino Tamayo (Oaxaca, Mèxic, 1899 - Ciutat de Mèxic, 1991)

[ Tornar a l'índex ]

---

L'ART DE LA NIT ETERNA

---

Sandra Domínguez Roig

"El meu romanç amb les lletres rau amb el meu primer poema sobre una pedra de riu, i vuit diaris secrets, però aquestes son altres històries. L'única cosa que puc dir és que sóc un prisma polièdric, veuràs una o una altra cara de mi, segons d'on vingui la llum. Sóc capaç de perdre'm en un detall simple i desconectar del món real. El meu mon interior em permetria viure sense res més a fer que escriure i pensar."

La dona nua
Sandra Domínguez Roig



La dona nua

Jèiem al sofà, i descalços recitàvem, ignorant que les paraules ens endinsàvem en un món íntim, emergien cristal·litzant-se en l'aire per fondre's a l'instant com les últimes gotes de llum que davallen just abans d'esclatar l'admiració dels observadors.
En trànsit, ens delatàvem.

Vàrem passar per davant dels nostres ulls totes les emocions, vaig percebre l'amor perdut, la il·lusió morta, l'ardent desig en la mirada incandescent. El poder de l'avinent estenent la grandesa de les seves ales.

Vaig fixar les pupil·les a l'infinit per albirar més enllà de tu, els senyals que proclamaves, un esfondrament de tot el gel en aigua si jo arribava a atansar-te.
Duies posat l'última resplendor d'un horitzó.

Impulsada per la descoberta i per la temença que m'esbrinessis la nuesa impura que t'ofrenava, sí, ho reconec vaig abaixar els ulls al paper per tal de protegir-me amb la mussolina imaginària de l'absent.
Motiu pel que em vaig perdre albirant el quadre del capçal que et presideix el llit.

Era bella, tan bella aquella dona nua, una espina sinuosa i arquejada convidant a la carícia, una súplica subtil. Amb el cabell enjogassat i secreta t'espiava, i vaig desitjar que aparegués una dent de Lleó imaginaria per sospirar els peta'ls i que se m’acomplís.
Jo volia ser aquella dona nua, de pell sedosa que a la nit t'observava d'esquitllentes, ressorgir del llenç amb un peu nu, i enfonsar el matalàs invisible.
Ser la mà tendra que t'acarona el front, i exsuflar-te la lleugeresa de la nit al rostre.

Volia ser només la dona nua que imagines al carrer en creuar-te la mirada, o potser la dona nua que pren amb tu el primer cafè, jo volia ser en aquell moment totes les dones nues.

Vaig somriure tímidament, delerosa amb ser aquella dona que no marxava d'aquella casa.
I com m'odies, per haver-ho fet.

Sandra Domínguez Roig
(Barcelona, 1974)
La dona nua

Il·lustració: "L'esquena"
André Louis Derain (Chatou, França, 1880 - Garches, França, 1954)

[ Tornar a l'índex ]

---

SONETÀLIA (Novíssima Lírica Clàssica)

---

Lluís Servé Galan

"El sonet és l'estrofa per excel·lència de la poesia clàssica. Però, cal que ens cenyim a dos quartets i dos tercets, a una rima uniforme i immutable formalment, a un metre específic? Per què no escriure sonets i gaudir-ne lliurement? Això és el que intenta assolir Sonetàlia, barrejar indistintament el clàssic i el modern, sense cap altra aspiració que el gaudi de qui escriu i de qui llegeix..."

       Panícula
       Lluís Servé Galan

El teu ventre de pa em crea i m’alimenta,
I esdevens mare, dona i amant
Perquè dels teus llavis en bec la vida.

M’enterres en el somni, en el salobre
De la teva carn, recordant-me la mar
I la seva infinita omnipresència.

Em forges entre els dits de l’aigua,
Em mossegues per a que m’acostumi al dolor
Del món, allunyant-me la teva llum
Per a que l’enyori i sàpiga que em fa falta.

Quina cadena invisible em lliga
A la quietud de la teva pell?
Quina cadena m’envolta amb el teu amor?
Potser els teus llavis, la flor de la teva saliva?

Lluís Servé Galan
(El Vendrell, Tarragona, 1978)
Panícula

Il·lustració: "Paraules"
Montse Farré

---

Llàgrima de letícia
Lluís Servé Galan



Llàgrima de letícia

La llàgrima del meu pit
És la teva aigua, el pacte
Signat amb la distància
Per sentir-te propera nit i dia.

I el seu cos cristal·lí
Em serveix de llum i de guia
A través del silenci que deixes
Entre paraula i paraula.

T’escolto i em brilla l’esperit,
Encès per la veu teva:
Ets la flama retrobada

Que converteix les meves cendres
En carn disposada a estimar-te,
A venerar el teu nom i el teu ventre.

Lluís Servé Galan
(El Vendrell, Tarragona, 1978)
Llàgrima de letícia

Il·lustració de:
Montserrat Lloret (Barcelona, 1954)

[ Tornar a l'índex ]

---

EL RACÓ DE LA POESIA MUSICAL

---

Vanessa Mies Iborra

"La música és sens dubte un poema."

Camins
"Sopa de Cabra"



Camins

Camins, que ara s'esvaeixen
Camins que hem de fer sols
Camins vora les estrelles
Camins que ara no hi son
Van deixar-ho tot el cor encès pel món
Per les parets de la mort sobre la pell
Eren 2 ocells de foc sembrant tempestes
Ara som 2 fills del Sol en aquest desert
Mai no es massa tard per tornar a començar,
per sortir a buscar el teu tresor
Camins, somnis i promeses
Camins que ja son nous
No es senzill saber cap on has de marxar,
pren la direccio del teu cor
Mai no es massa tard per tornar a començar,
per sortir a buscar el teu tresor
Camins que ara s'esvaeixen
Camins que has de fer sol
Camins vora les estrelles
Camins que ja son nous

Camins
Sopa de Cabra

"D'aquesta cançó trec una conclusió que de vegades m'ha ajudat a pendre decisions: mai no es tard per decidir quin cami es vol pendre mentre es tingui clar que es per aquell en el que volem veure les nostres petjades." Vanessa.

Selecció de: Vanessa Mies Iborra

[ Tornar a l'índex ]

---

UNIVERS DE POESIA

---

Maria Rosa G. Zellweger

"Vint preguntes a: SANDRA DOMÍNGUEZ ROIG"

Vint preguntes a:
SANDRA DOMÍNGUEZ ROIG

Escrius:

"Desempereix el dia
gel aglutinat als marges.
El present mutarà el somni."

Quan vas començar a escriure poesia?

SDR: Que jo en tingui consciència plena, a l’adolescència; però sempre al diari secret i tancat amb clau.

---

Escrius:

"Assedegades, entre xiscles,
s’afanyen les paraules.

Conserves el primer poema que vas escriure?

SDR: El primer poema no sabria dir quin va ser, però sí que conservo els primers en diversos aspectes, n’és un exemple el primer que vaig publicar a paper que fou en la "VEU DE SARRIÀ" amb motiu de la mort d'una amiga, després es van succeir diverses publicacions per encàrrec també al barri però únicament per programes que s'editaven per les festes de Sant Medir, o per la festa major el primer que va guanyar un certamen.
El nom de la nostra secció el vaig escollir pensant en el primer poema que obria el primer recull.

---

Escrius:

"Puc brodar-te un teixit de somni,
enfilar cada punt
amb fil d’or."

Fins a quin punt les teves obres són vivencials?

SDR: Crec que el meu vers, és el conjunt de conjectures que defineixen els meus desitjos i les meves malediccions, i aquestes sempre vÉnen fonamentades per algun motiu, ja sigui una sospita o una situació.
Ara, confesso que, de vegades és inevitable que suri quelcom del fons del text, que és perceptible entre línies.

---

Escrius:

"El dia que l’home trenqui en mil bocins el mite,
creuré que s’ha aturat el desgel."

Et consideres una escriptora compromesa?

SDR: Només pel fet d’escriure poesia essent dona i defensar-la en català, si que ho sóc.

---

Amb sinceritat... la lluna o el mar?

SDR: Ambdues imatges prou evocadores, però què seria de la mar sense la lluna?

---

Un poeta...

SDR: Només un? Josep Lluís Roig, Roger Costa Pau, Anna Maria Aguilar Amat, Maria Mercè Marçal, Josep Piera, Albert Roig, Vicent Andrés Estellés, Anna Hernández-Turné.
Admet, que aquesta era difícil.

---

Un poema...

SDR: "Plena de seny", d'Ausiàs March.

---

Vers lliure o estructura formal?

SDR: Vers lliure, però de vegades sorgeix en el poema una música subliminar i inexplicable que fa la lectura rítmica i amable.
Intento defugir la rima convencional però reconec que en algunes ocasions
em resulta complicat.

---

Què neix primer? El títol o l'obra?

SDR: Fins l'últim poemari, del títol n'extreia l'obra.
Però a base d'escriure al blog cada nit, intentant no repetir-me confesso que aquest últim s'ha confegit a partir de dos reculls més, tenint cura de la unitat i del fil conductor així que vaig optar per triar-lo un cop acabat.

---

Com a poetessa... és complicat fer carrera literària escrivint en català?

SDR: En aquest moment és impossible, gairebé totes les poetesses que es dediquen a la poesia ho fan mentre desenvolupen professions alternatives, o relacionades amb l’escriptura, però no poden subsistir directament d’ella.
La poesia encara és un gènere on destaquen majoritàriament homes, trobem casos de poetesses (d’una qualitat literària envejable) confinades a l’oblit, o relegades a la invisibilitat.
En el cas dels certàmens no s’haurien de crear lleis de “Paritat” sinó existís discriminació i això perjudica de la mateixa manera.
Si m’acullo a l’ètica s’hauria de qualificar un treball independentment del gènere de l’autor.
Ni la venda editorial, ni la presència en recitals permeten obtenir els recursos econòmics necessaris per desenvolupar-la plenament.

---

En primera, segona o tercera persona?

SDR: En primera quan parlo dedins, perquè m’ajuda a despullar els sentiments.
En segona quan li recito a ell, o quan li retrec una cabòria.
En tercera gairebé mai.

---

Escrius:

"Allibera el desig
per tal que,
l’oportunitat
faci acte de presència."

Blocaire per necessitat, per diversió o per...

SDR: Vaig començar el blog per necessitat, no vaig trobar cap altra alternativa en aquell moment, cap dels certàmens dels que n'he obtingut una menció contemplaven la publicació de l'obra. Així que vaig pensar que no tenia sentit participar si tot el meu esforç acabava polsós en un calaix.

---

Què et proporciona la xarxa 2.0?

SDR: Interacció, comunicació i realització personal.
L’existència en definitiva.

---

Has guanyat diversos premis literaris, quin d’ells t'ha fet més il·lusió?

SDR: L’últim, l’"Antoni Massanell 2008” per “La nit dels mots”; primer perquè la dotació era la més elevada, segon perquè el finalista va ser el meu millor amic i com que sempre anem junts a les nostres “aventures poètiques” ell, la seva companya i jo per tant va ser una nit de doble celebració.
I perquè al trofeu hi resava en minúscul “Generalitat de Catalunya”.

---

Per escriure... teclat o ploma?

SDR: Reconec que vaig més ràpida amb el teclat, però de vegades necessito agafar-me un dia sabàtic, prendre la llibreta i el bolígraf i marxar a la platja a escriure.

---

Per llegir... pantalla o paper?

SDR: No hi ha res com la intimitat del paper i de l’espai que crees amb un llibre, però la veritat és que combinar la feina de “mare”, ”esposa”, “comercial” i poetessa no et deixa massa temps per a llegir un llibre amb la tranquil·litat que preciso.
Normalment reservo el diumenge per la tarda, perquè acostumem a anar a casa de la meva tia, i allà com que estem amb família puc escapolir-me per llegir.

---

Escrius:

"Insinua’m;
la parla callada,
esbós de pell,
Fes-me líquida,
absent."

La teva poesia concentra una sensibilitat que en alguns moments proporciona la sensació d'estar-hi llegint una autora molt fràgil. És així?

SDR: Tendim a entendre la fragilitat com un símptoma de feblesa. Però la veritat és que no sóc feble sinó hipersensible i aquest fet inevitablement em condiciona la vida i les relacions amb els altres. Ara, no crec que ho sigui més que altres persones, potser la diferència rau en què la meva interioritat és una finestra oberta i el blog un ampit per on recolzar-se a mirar. És una part de mi, i em considero afortunada tan sols per haver trobat la llibertat que m’atorga l’escriptura en expressar-la.

---

Ell... et llegeix?

SDR: Espero i desitjo que no, és més si n’he tingut indicis m’ha incomodat.
Primer perquè al llarg de la meva obra hi ha molts “ells”, simplement perquè en algun moment m’han despertat un sentiment, una sensació o m’han donat el cabdell d’inspiració que necessito per desenvolupar el poema ja sigui bo o dolent.
M’estimo més pensar en la negativa per assegurar-me’n la llibertat.

---

Com a poetessa... la pregunta que mai no t’han fet...

SDR: Moltes! Aquesta és la segona entrevista que faig.

---

Un tastet del teu últim poema...

SDR: Pertany al recull que estic treballant, que està intitulat: “Paraules a Gessamí”

"Amb la inèrcia d'un pètal
surant tots els torrents
remanent
el pòsit de l'ambre,
constant defallir
en la rendició
encar,
mirant la volta celest
i agraint a l'oratge
el brot en la llera.

Tot passa, Gessamí."

Sandra Domínguez Roig (Barcelona, 1974), ha col·laborat als poemaris Versos de tardor (Ed. Petròpolis), Totes les baranes dels teus dits (Ed. Petròpolis) i Poetes a la Xarxa (VVAA); escriu als blocs Papallones en la llum i cd Poesia/Versus; a la web amiga Versos.cat i ha estat proposada per la Revista Digital de Cultura i Lleure Ciutatoci.com la poeta del mes de setembre de 2010, en la impagable secció d'en Biel Barnils.

A Lo Càntich col·labora com a autora i articulista a la secció L'ART DE LA NIT ETERNA.

Premis literaris:

2001. Premis Residència 3ª edat de Pacs. 2ón.premi
2002. XIV premis literaris Joan Mañè Guillaumes. 3er.premi.
2003. XV premis literaris Joan Mañè Guillaumes. 1er premi.
Col·lectiu de dones del Vendrell. 2ón premi.
2004. XVI Premis literaris Joan Mañè Guillaumes. 2ón premi.
2007. XV Premi de Poesia Antoni Massanell 2ón premi.
2008. XVI Premi de poesia Antoni Massanell Actual 1er premi.

[ Tornar a l'índex ]

---

Els dies a les mans
Santi Borrell Giró
Edicions de Pedra

Santi Borrell Giró (Vilafranca del Penedès, 1972), autor i col·laborador de Lo Càntich, treu a la llum el poemari "Els dies a les mans".

Amb un disseny alternatiu innovador (poemes amb il·lustracions, sense índex, els números dels poemes són els números de les pàgines i inclou cal·ligrames que separen les quatre parts del llibre), en Santi Borrell ens mostra l'essència de la seva poesia. Una poesia extensa, fins ara gairebé inèdita, que "apropa els mots als conceptes naturals que li són propis".

Un tastet?

PRIMER POEMA

L’amor és com el somni d’un nen
que entra dins del bosc i veu el mar.
L’amor és una paraula que no es diu del tot.
Potser l’amor és un nom que ningú recorda.

Potser és una paraula que es deixa en blanc.
Potser l’amor s’extreu com un mineral,
potser és una arrel que s’enfonsa i fa mal.

Potser l’amor és un miracle. Potser sí.
Potser ningú sap què és l’amor. Potser no.

Altres vegades és una llavor que espera la pluja.
Potser sí, potser no. Potser l’amor és la pluja.

Potser és amor i res més. Potser sí, potser no.
Potser l’amor està dins d’un arbre.
Potser és un artefecte literari. Potser sí.

Potser el meu amor va ser la primera llum
que va il·luminar l’univers.

Potser l’amor són els meus ossos
que sempre recordaran els teus ulls.

Santi Borrell Giró
(Vilafranca del Penedès, 1972)
Primer Poema
"Els dies a les mans" (Edicions de Pedra)

Santi Borrell, promotor de diversos festivals de poesia i llibres col·lectius, destaca la seva col·laboració amb la “kinzena poètika”, festival de Vilafranca del Penedès, "Poesia i Cava", els cicles anuals que es fan a Sant Sadurní d’Anoia, “Es recita”, i el poemari col·lectiu "Poems&Blogs, poetes a la Xarxa".

El podeu seguir al seu bloc:


Santi B.

[ Tornar a l'índex ]

---

L'espill de l'orb
Francesc Arnau i Chinchilla



L'espill de l'orb

Amb un lloc preferent a la nostra biblioteca, L'espill de l'orb, antologia de l'admirable obra poètica de l'amic i col·laborador de Lo Càntich, Francesc Arnau i Chinchilla, va ser presentat el diumenge 15 d'agost a les 11 de la nit, dins de les festes patronals de Godella. L'acte es va celebrar al Teatre Capitolio de Godella, acompanyat d'un parlament de Vicent Alonso i un recital de poemes.

Video-clip de la presentació de "L'espill de l'orb"

Un gaudiu?

CRONOS

avui

el temps que ara existeix és el present
ell és el que ens dóna fe de vida
com un notari eximi de l'avui
ell és la relativa realitat
de l'espai que ens pertoca habitar
fins que arriba l'hora de partir

demà

el temps que desitgem és el futur
ell és la principal raó d'ésser
com un acte de fe antic i obscur
que ens dugués a l'ètim de la vida
on es forjaren els somnis i els delers
quan encara el món restava pur

ahir

el temps que més ens val és el passat
llàstima no poder ésser cobrat
com cobrem la nòmina de gener
els records són moneda de canvi
i l'enyor com una pluvàlua
per comprar al mercat de la vida

Francesc Arnau i Chinchilla
(Godella, l'Horta Nord -País Valencià-, 1953)
Cronos
"L'espill de l'orb" (Edició: Ajuntament de Godella)

El podeu seguir al seu bloc:


L'espill de l'orb

[ Tornar a l'índex ]

---

Lo Càntich (retalls de poesia d'arreu del món)
PREMI BLOCS CATALUNYA 2010
CATEGORIA DE CULTURA

---

PREMIS BLOCS CATALUNYA 2010

LO CÀNTICH: PREMI DE CULTURA 2010

"Quan una persona desitja realment una cosa,
l'Univers sencer conspira perquè pugui realitzar el seu somni."
Paulo Coelho
(L'Alquimista)

Amics i amigues de LO CÀNTICH, divendres 1 d'Octubre, al Centre de Congressos del Parc Científic i de la Innovació TecnoCampus Mataró-Maresme, es va celebrar l'acte de lliurament dels Premis Blocs Catalunya 2010, presidit pel Molt Honorable Sr. Ernest Benach, president del Parlament de Catalunya, i el Sr. Joan Antoni Baron, alcalde de Mataró, i organitzat per l'Associació STIC.CAT (Societat de Tecnologia i Coneixement).

Ens plau compartir amb tots vosaltres que la nostra revista, escollida finalista per votació popular i nominada en la categoria de CULTURA, va rebre l'honor de ser considerada mereixedora del PREMI AL MILLOR BLOC CULTURAL d'aquesta tercera edició, pel jurat format per l'Ernest Benach (President del Parlament de Catalunya), Alícia Romero (Tinenta d’Alcalde de l’Ajuntament de Mataró i presidenta del Tecnocampus), Judith Vives (periodista de Capgros Comunicació), Miquel Duran (Comissionat 2.0 de la Universitat de Girona), Dani Cortijo (guanyador edició passada), Teresa Ferriz (Responsable del programa Lletra de la UOC), Anna Nogué (subdirectora de l’Agència Catalana de Notícies, ACN), Jordi Iparraguirre (Director Fundació Punt.Cat), Marc Serena (guanyador edició passada), Albert Castellanos (President de Talència), Àlex Araujo (professor del Tecnocampus de Mataró), Xavier Verdaguer (emprenedor, CEO d’Innovalley) i Trina Milan (Presidenta de STIC.CAT i ànima del projecte).

Toni Arencón i Arias (editor de Lo Càntich) recollint el premi
Fotografia: Marga Cruz

Els PREMIS BLOCS CATALUNYA, en la seva tercera edició, ha comptat amb un gran èxit de participació, amb més de 600 blocs inscrits, des de l’inici del període de votacions.

Al matí, es van lliurar els Premis Blocs Escolars als centres educatius del Maresme i als centres més actius en l’ús de les TIC, reconeixent la qualitat de l’alumnat i el professorat a la xarxa amb blogs de classes infantils, primària, secundària, batxillerat, cicles formatius i professorat.

Els premiats van ser:
- Bloc Primària: ceiptorrellauder/ de l’Escola Torre Llauder de Mataró
- Bloc Secundaria: X-Aules, de IES Maremar - El Masnou
- Bloc Batxillerat, Euclides Televisió, de Institut Euclides de Pineda de Mar
- Bloc Cicles formatius, Llapis de colors de Escola d'Adults Els Tarongers de Mataró
- Bloc Professorat: ARTS: educació visual i plàstica... in english! de Christian Negre Walczak

A primera hora de la tarda i sota el títol “Eurosferes”, es va celebrar una trobada de blocaires coordinada per Alex Hernandez, amb participació de @Yoriento i Octavio Rojas, i es va parlar del futur dels blocs i del camí de la xarxa.

A partir de les 18 hores va començar l’espai de conferències i una taula rodona sobre Literatura: bits i paper, coordinada per Josep Campmajó, i presentada per Toni Sellas, on Silvia Clemares, Raquel Franco, Neus Pinart, Esteve Guardiola i Julià Jordà van debatre sobre la idoneitat dels formats digitals o sobre la practicitat dels lectors digitals, aportant una visió sobre els avantatges i reptes que suposa la normalització de l’ús de les edicions digitals i les noves formes de creació que obre la pròpia xarxa.

A partir de les 20:00, es va iniciar la gala de lliurament dels premis, magnificament presentada pel periodista i escriptor Martí Gironell.

El PREMI DE CULTURA ens va ser lliurat per l'editora Sílvia Clemares.

L’acte va finalitzar amb un discurs del President del Parlament de Catalunya, Ernest Benach.

La nostra més sincera felicitació a tots els participants, als finalistes i en especial als finalistes de la Categoria de Cultura: David Espunya, Xavier Mercadé, Narcís Macau, Jordi Cirach, Valentí Sanjuan, Àlex Solà, Gina Tost, Anna M. Villalonga, Tony Foixench, Joan M. Vives i els membres de l'Associació AVIVAVEU. Amb el vostre esforç i la vostra dedicació sou tant mereixedors d'aquest premi com ho podem ser nosaltres. Moltes gràcies als organitzadors del certamen, per la vostra tasca de divulgació, foment, promoció i difusió de la llengua i la cultura catalana... i moltes gràcies als membres del jurat, per atorgar-nos aquesta distinció...

Enhorabona als premiats en els diferents apartats:

Blocs de política: La primera esmena
Blocs personals: Som la llet
Blocs de literatura: L'illa dels llibres
Blocs de gastronomia: La cuina vermella
Format audiovisual: El racó dels meus somnis
Blocs d'esports: Blaugranes en cadires de rodes
Blocs d'educació: El vaixell d'Odisseu
Blocs de tecnologia: Espai Internet
Blocs corporatius: Taradell bloc

Juntament amb els blocs premiats, STIC.CAT va concedir els premis especial STIC a tres iniciatives vinculades a twitter i que al llarg d'aquest any han posat de manifest el relleu i la utilitat d'aquest canal. Van ser l'etiqueta #neucat, proposada per Miquel Pellicer durant la nevada del 8 de març, el projecte d'informació ciutadana sobre la xarxa de Rodalies, Rodalia.info, i el programa Vist i no vist, de Valentí Sanjuan.

Guanyadors dels Premis Blocs Catalunya 2010
Fotografia: Esther Llobet i Díaz

ooO0Ooo

El mèrit es vostre, amics i amigues, autors, articulistes, traductors i col·laboradors de Lo Càntich, per oferir-nos el vostre suport i compartir amb nosaltres les vostres obres... les vostres paraules... els vostres mots...

Nosaltres som el mitjà, però vosaltres sou el missatge.

Vanessa Mies - Núria Niubó - Sandra Domínguez - Estrella Tort - Empar Sáez - Pilar Campmany - Lluís Servé - Daniel Ferré - Xavier Pol - Anna Cuiñas - Octavi Montenegro - Ileana Casillas - Daniel Melo - Frederic Valcarce - Salvador Valcarce - Pep Colomer - Xesc Font - Maria Salvà - Elvira Mestres - Joan Feliu - Ramon Navarro Bonet - Esmeralda Vallverdú - Marc Freixas - Ignasi Vilà - Núria Niubó - Esther Llobet - Marc Arencón - Júlia Gràcia - Ernest Negre - Alan Valles - Rosa Monleón - Isabel Carbonero - Roser Piñol - Iolanda Balar - Francesc Arnau - José A. Aguilera - Víctor Llavina - Montse Assens - Imma Fuster - Marga Cruz - Joan Asensi - Laura Ropero - Pura Maria García - Laura Sanahuja - Carles Carmona - Ismael Tricio - Josep Segura - Alonso Campos - Maria Costa - Assumpció Autet - Joan Abellaneda - Maria Carme Albanell - Carmen Iriarte - Jean-Luc Payet - Jannila Girard - Josep Segura - Ismael Tricio - Álvaro Reja - Albert Torrell - Junli Yuii - Ferran d'Armengol - Esteve Amigó - Jesús Maria Tibau - Santi Borrell - Claudi Giné - Xabier Abasgoitia - Montse Farré - Enric Roca - Montserrat Lloret - Pedro "Mazinger" Soler


Fotografia: Marga Cruz

Moltes gràcies!!!! Sense vosaltres Lo Càntich no tindria sentit.

---

La Redacció solament es fa solidària dels treballs que no porten signatura.
Dels articles signats en són responsables llurs autors.

[ Tornar a l'índex ]

---

LECTURES D'AQUEST NÚMERO

---

Lo Càntich - Retalls de poesia d'arreu del món
està subjecte a una llicència de
Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0
de Creative Commons.
NR: 1003305878809

CC BY-NC-ND 3.0

Qualsevol mena de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d'aquesta obra resta sotmesa a les característiques específiques d'aquesta llicència.