![[ Inici ]](https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi6sUczVKU3bUjirgACN8lGGTNqrTOYYf20jEHRS9pzeYWOc3_R8dPln5UPOTEq5mERRcBScZEKkmEDvVgoXUTMK65cNAnKvbHafGXJE9yjkr86dqDHVnRdF6oeGv2oAbQf0bHt5QB51UNO/s1600/favicon.JPG){kind=small}
Lo Càntich
(Retalls de poesia d'arreu del món)
Número 2
Primavera, 2010
[ Descarregar en PDF ]
Direcció:
Pere Abad i Sorribes
Edició:
Toni Arencón i Arias
Equip Editorial:
Dolors Garrido Martínez
Maria Rosa G. Zellweger
Toni Arencón i Arias
Laura Boadas i Galí
Paolo Santos
Col·laboradors:
Ramon Navarro Bonet
Sandra Domínguez Roig
Pilar Campmany
Elvira Mestres i Cervera
Esmeralda Vallverdú
Marc Freixas i Morros
Ignasi Vilà i Valls
Núria Niubó i Cabau
Estrella Tort i Prats
Ernest Negre i Pons
Ileana Casillas Ontiveros
Alan Valles
Rosa Monleón
Maria Salvà i Ferrer
Isabel Carbonero Martí
Roser Piñol
Frederic Valcarce
Salvador Valcarce
Maquetació:
Maria Rosa G. Zellweger
Dolors Garrido Martínez
Toni Arencón i Arias
Laura Boadas i Galí
Paolo Santos
Il·lustració de portada:
"Girona" - © Ramon Navarro Bonet
Edita:
Lo Càntich (Retalls de poesia d'arreu del món)
NR: 1003305878809
Número 2 - Primavera, 2010 - 1005016158720
Maig, 2010
CC BY-NC-ND 3.0
ÍnDeX
I. Editorial - Pere Abad i Sorribes
Sóc pescador, però no de lletres - Ramon Navarro Bonet
Follia de paraules - Núria Niubó i Cabau
II. Càntichs clàssics de casa nostra i d'arreu del món
Lo gaiter del Llobregat - Joaquim Rubió i Ors
La cançon del silenci - Louisa Paulin
Lo Pi de Formentor - Miquel Costa i Llobera
Haikais amètrics - Joan Alcover i Maspons
Desig de l'ànima - Francesc Camprodon i Lafont
La Cala - Ferran Agulló i Vidal
Vallespir - Pere Talrich
Els Segadors - Cançó Popular
D’altres canten el clar color virescent - Alphonsus de Guimaraens
Cal·ligrame evocant la Torre Eiffel - Guillaume Apollinaire
Oh petita cambra que abans vas ésser port... - Francesco Petrarca
69 6666... 6 9... - Guillaume Apollinaire
Epigrames Venecians - Johann Wolfgang Von Goethe
La invitació al viatge - Charles-Pierre Baudelaire
Estances - Pierre Corneille
Quina frescor! - Masaoka Shiki
III. Càntics d'avui, d'ara, d'ací, d'allà i de més enllà
Xopa de tu - Sandra Domínguez Roig
Ofec - Pilar Campmany
Oda a Vilanova i la Geltrú - Elvira Mestres i Cervera
PV259 - Esmeralda Vallverdú
El llarg camí d'escriure - Marc Freixas i Morros
Parlant amb mi mateix (soliloqui) - Ignasi Vilà i Valls
He quedat sol - Núria Niubó i Cabau
Haikú de Primavera - Maria Rosa G. Zellweger
Sense alba - Estrella Tort i Prats
PV321 - Esmeralda Vallverdú
Bany de sang, lament de dol - Ernest Negre i Pons
Regal per a un nen cec - Ileana Casillas Ontiveros
Platònic - Alan Valles
Sóc ja més tu que no jo - Rosa Monleón
El record del so esquinçat - Maria Salvà i Ferrer
Fantasia en blanc i negre - Isabel Carbonero Martí
És mentida - Roser Piñol
IV. Paraula de Núria
"Boja, ben boja"
Paraules de: Núria Niubó i Cabau
V. El mercader de tulipes
"De la viola cinturada del teu cos..."
El racó d'en: Toni Arencón i Arias
VI. Salvem els mots: Santiago Rusiñol
Selecció de: Laura Boadas i Galí
VII. Rodolins de la Saviesa Popular: Primavera
Recollits per: Paolo Santos
VIII. Notes biogràfiques: Joan Maragall
A cura de: Frederic Valcarce i Salvador Valcarce
IX. Univers de Poesia
Recull de blocs de poesia en català
Suggerits per: Maria Rosa G. Zellweger
Sóc pescador, però no de lletres - Ramon Navarro Bonet
Follia de paraules - Núria Niubó i Cabau
II. Càntichs clàssics de casa nostra i d'arreu del món
Lo gaiter del Llobregat - Joaquim Rubió i Ors
La cançon del silenci - Louisa Paulin
Lo Pi de Formentor - Miquel Costa i Llobera
Haikais amètrics - Joan Alcover i Maspons
Desig de l'ànima - Francesc Camprodon i Lafont
La Cala - Ferran Agulló i Vidal
Vallespir - Pere Talrich
Els Segadors - Cançó Popular
D’altres canten el clar color virescent - Alphonsus de Guimaraens
Cal·ligrame evocant la Torre Eiffel - Guillaume Apollinaire
Oh petita cambra que abans vas ésser port... - Francesco Petrarca
69 6666... 6 9... - Guillaume Apollinaire
Epigrames Venecians - Johann Wolfgang Von Goethe
La invitació al viatge - Charles-Pierre Baudelaire
Estances - Pierre Corneille
Quina frescor! - Masaoka Shiki
III. Càntics d'avui, d'ara, d'ací, d'allà i de més enllà
Xopa de tu - Sandra Domínguez Roig
Ofec - Pilar Campmany
Oda a Vilanova i la Geltrú - Elvira Mestres i Cervera
PV259 - Esmeralda Vallverdú
El llarg camí d'escriure - Marc Freixas i Morros
Parlant amb mi mateix (soliloqui) - Ignasi Vilà i Valls
He quedat sol - Núria Niubó i Cabau
Haikú de Primavera - Maria Rosa G. Zellweger
Sense alba - Estrella Tort i Prats
PV321 - Esmeralda Vallverdú
Bany de sang, lament de dol - Ernest Negre i Pons
Regal per a un nen cec - Ileana Casillas Ontiveros
Platònic - Alan Valles
Sóc ja més tu que no jo - Rosa Monleón
El record del so esquinçat - Maria Salvà i Ferrer
Fantasia en blanc i negre - Isabel Carbonero Martí
És mentida - Roser Piñol
IV. Paraula de Núria
"Boja, ben boja"
Paraules de: Núria Niubó i Cabau
V. El mercader de tulipes
"De la viola cinturada del teu cos..."
El racó d'en: Toni Arencón i Arias
VI. Salvem els mots: Santiago Rusiñol
Selecció de: Laura Boadas i Galí
VII. Rodolins de la Saviesa Popular: Primavera
Recollits per: Paolo Santos
VIII. Notes biogràfiques: Joan Maragall
A cura de: Frederic Valcarce i Salvador Valcarce
IX. Univers de Poesia
Recull de blocs de poesia en català
Suggerits per: Maria Rosa G. Zellweger
EDITORIAL
Pere Abad i Sorribes
LO CÀNTICH
(Retalls de poesia d'arreu del món)
Número 2
Primavera, 2010
Pere Abad i Sorribes
LO CÀNTICH
(Retalls de poesia d'arreu del món)
Número 2
Primavera, 2010
PRIMAVERA
Rebolinquem-nos, doncs! Un tastet?
Sóc pescador, però no de lletres
Diuen que hi ha,
encara,
un cel ennuvolat
a fora vila.
Però que el riu amaina.
Eixugant-se el capvespre
–alfabet cisellat-
escolte la ventada:
clamor de pedra i signes.
No tot s’acaba.
A un llapis ben gastat
li traurem punta
a ras de cel;
sense atzucacs de llum
i amb peus descalços.
I somiarem
un bell prat amb oliveres.
Ens cal aprendre a viure.
Ramon Navarro Bonet
Sóc pescador, però no de lletres
Il·lustració: "Beget"
Ramon Navarro Bonet
Animeu-vos a col·laborar! Us hi esperem!
Pere Abad i Sorribes
Maig, 2010
Il·lustracions:
"Primavera" - Claude Monet
"La Primavera" - Botticelli
La Primavera és l'estació poètica per excel·lència, l'època de l'amor tendre, dels sentiments, de les emocions, dels colors, de la música, de les roses i els llibres, l'inici del cicle vital, la primera verdor, el primer moviment, el moment de la renovació...
Podran tallar totes les flors,
però no podran aturar la primavera
Pablo Neruda
però no podran aturar la primavera
Pablo Neruda
La Primavera és impressionista, és al·legoria de Botticelli i d'Ardimboldo, és Goya festívol, és Van Gogh, Manet, Reonir, Klimt i Monet; és música de Vivaldi i Tchaikovsky, és Llibertat de Praga i Maig francès, és la deessa Démeter, fent brollar les flors i els fruits...
La Primavera són haikús d'arbres florits, rierols cristal·lins i càntics d'ocells. La Primavera són poetes de tot el món, que canten a l'uníson:
Quina frescor!
La vela que s'apaga
i el soroll de l'aigua.
Masaoka Shiki
La vela que s'apaga
i el soroll de l'aigua.
Masaoka Shiki
Em va dir una alba de la primavera:
Jo floreixo en el teu cor ombrívol.
Antonio Machado
Jo floreixo en el teu cor ombrívol.
Antonio Machado
La rosa, dic:
dic el clavell.
La fruita, dic,
i dic la mel.
Gabriela Mistral
dic el clavell.
La fruita, dic,
i dic la mel.
Gabriela Mistral
I, en el nostre cas, Primavera és també la continuació del projecte LO CÀNTICH - RETALLS DE POESIA D'ARREU DEL MÓN, amb la publicació del número 2 de la revista, un número ple de colors i paraules.
La portada compta amb el valor afegit de l'aportació gràfica de l'artista de Xeresa, Ramon Navarro Bonet, dibuixant, pintor, poeta, relataire i receptaire. Home irònic, sensual i generós. El mestre dels dibuixets que busquen versets, que encoratja amb les seves il·lustracions, imant de les paraules, salvador de mots i creador d'expressions.
La portada compta amb el valor afegit de l'aportació gràfica de l'artista de Xeresa, Ramon Navarro Bonet, dibuixant, pintor, poeta, relataire i receptaire. Home irònic, sensual i generós. El mestre dels dibuixets que busquen versets, que encoratja amb les seves il·lustracions, imant de les paraules, salvador de mots i creador d'expressions.
Perquè si la paraula forta trenca el motllo, val més qu'ella trenqui'l motllo que nosaltres les paraules: aixís es com justament els motllos se van renovant ab el temps.
Si hi ha expressions que per la vivor que porten salten per damunt de la canal, que saltin, més aviat que encongides perdin la gracia natural: aixís comencen a obrirse les regueres de l'esdevenir.
Joan Maragall
Elogi de la poesia
Si hi ha expressions que per la vivor que porten salten per damunt de la canal, que saltin, més aviat que encongides perdin la gracia natural: aixís comencen a obrirse les regueres de l'esdevenir.
Joan Maragall
Elogi de la poesia
Rebolinquem-nos, doncs! Un tastet?
Sóc pescador, però no de lletres
Diuen que hi ha,
encara,
un cel ennuvolat
a fora vila.
Però que el riu amaina.
Eixugant-se el capvespre
–alfabet cisellat-
escolte la ventada:
clamor de pedra i signes.
No tot s’acaba.
A un llapis ben gastat
li traurem punta
a ras de cel;
sense atzucacs de llum
i amb peus descalços.
I somiarem
un bell prat amb oliveres.
Ens cal aprendre a viure.
Ramon Navarro Bonet
Sóc pescador, però no de lletres
Il·lustració: "Beget"
Ramon Navarro Bonet
La secció dels clàssics recollirà poemes de Joaquim Rubió i Ors, Louisa Paulin, Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover i Maspons, Francesc Camprodon i Lafont, Ferran Agulló i Vidal, Pere Talrich, Alphonsus de Guimaraens, Francesco Petrarca, Guillaume Apollinaire, Johann Wolfgang Von Goethe, Masaoka Shiki, Pierre Corneille i Charles-Pierre Baudelaire.
Els càntics d'avui ens portaran noves veus i d'altres que ja hem sentit i repeteixen aportacions. A tots ells, a totes elles, la nostra gratitud per regalar-nos poesia.
Esmeralda Vallverdú, poetessa visual i artista plàstica barcelonina, tipògrafa simbolista i puntuadora inconcreta, degotejarà imatges i paraules. Missatge de condensació? Potser no entendrem el missatge... Tal vegada el missatge sigui el propi símbol...
Núria Niubó i Cabau, lleidatana, poetessa i rapsoda, ens delectarà amb una nova secció, en prosa poètica: Paraula de Núria. Llegint-la, sentirem la seva veu compromesa, forta i clara, ferma, amb l'accent de la terra nostra que copeja al mig del pit amb tota la força de la paraula. Un gaudiu?
Follia de paraules
Poemes,
relats,
correus amics.
Paraules que regalen els sentits,
teràpia per a cors malmesos.
Paraules.
Provocadores de somnis,
renovadores d’il·lusions,
silencioses,
canviants,
de colors i formes,
amb vida pròpia,
amb força.
Paraules amigues,
desitjades,
enyorades,
compartides en la distància,
viscudes amb els ulls clucs.
Paraules d’amor,
de joia,
de tendresa,
de tristor,
d’enyor.
Paraules.
Nuria Niubó i Cabau
Follia de paraules
Il·lustració:
"La ciutat de les Paraules - Homenatge a Aristarc Lentulov"
Toni Arencón i Arias
Inclou uns versos de Miquel Martí i Pol:
"Aquest poema és un
sol de palla trenada
collit al fons d'un pou
al punt de mitja tarda"
I mentre la gironina Laura Boadas salva mots, i el besnét de Dante i Petrarca, en Paolo Santos, recull rodolins de Primavera, el raconet del pota-blava Toni Arencón ens regalarà pintures poètiques que inspiren poemes pictòrics, en una dansa de ritmes, colors, sons i mots.
I, per tancar aquest número de la revista, les Notes biogràfiques dels cosins Valcarce faran memòria d'en Joan Maragall (Barcelona, 1860-1911), en l'inici de l'Any Maragall 2010-2011, commemoració dels 150 anys del naixement del poeta i del centenari de la seva mort (1)
Els càntics d'avui ens portaran noves veus i d'altres que ja hem sentit i repeteixen aportacions. A tots ells, a totes elles, la nostra gratitud per regalar-nos poesia.
Esmeralda Vallverdú, poetessa visual i artista plàstica barcelonina, tipògrafa simbolista i puntuadora inconcreta, degotejarà imatges i paraules. Missatge de condensació? Potser no entendrem el missatge... Tal vegada el missatge sigui el propi símbol...
Núria Niubó i Cabau, lleidatana, poetessa i rapsoda, ens delectarà amb una nova secció, en prosa poètica: Paraula de Núria. Llegint-la, sentirem la seva veu compromesa, forta i clara, ferma, amb l'accent de la terra nostra que copeja al mig del pit amb tota la força de la paraula. Un gaudiu?
Follia de paraules
Poemes,
relats,
correus amics.
Paraules que regalen els sentits,
teràpia per a cors malmesos.
Paraules.
Provocadores de somnis,
renovadores d’il·lusions,
silencioses,
canviants,
de colors i formes,
amb vida pròpia,
amb força.
Paraules amigues,
desitjades,
enyorades,
compartides en la distància,
viscudes amb els ulls clucs.
Paraules d’amor,
de joia,
de tendresa,
de tristor,
d’enyor.
Paraules.
Nuria Niubó i Cabau
Follia de paraules
Il·lustració:
"La ciutat de les Paraules - Homenatge a Aristarc Lentulov"
Toni Arencón i Arias
Inclou uns versos de Miquel Martí i Pol:
"Aquest poema és un
sol de palla trenada
collit al fons d'un pou
al punt de mitja tarda"
I mentre la gironina Laura Boadas salva mots, i el besnét de Dante i Petrarca, en Paolo Santos, recull rodolins de Primavera, el raconet del pota-blava Toni Arencón ens regalarà pintures poètiques que inspiren poemes pictòrics, en una dansa de ritmes, colors, sons i mots.
I, per tancar aquest número de la revista, les Notes biogràfiques dels cosins Valcarce faran memòria d'en Joan Maragall (Barcelona, 1860-1911), en l'inici de l'Any Maragall 2010-2011, commemoració dels 150 anys del naixement del poeta i del centenari de la seva mort (1)
Estima el teu ofici, la teva vocació, la teva estrella, allò pel qual serveixes, allò en el qual et sents un entre els homes. Esforça't en la teva tasca com si de cada detall que penses, de cada mot que dius, de cada peça que poses, de cada cop del teu martell, en depengués la salvació de la humanitat.
Joan Maragall
Elogi del viure
Joan Maragall
Elogi del viure
En la part que ens correspon, els membres de l'equip editorial de LO CÀNTICH - RETALLS DE POESIA D'ARREU DEL MÓN, ens continuarem esforçant per millorar la qualitat de la publicació. Com a revista digital, hem procurat millorar el format, el sistema d'enllaços interns i atorgat una major importància a la imatge. A nivell administratiu, un cop publicat el primer número, hem iniciat els tràmits d'obtenció del ISSN, que permetrà identificar i indexar de forma inequívoca aquesta revista (2).
El nombre d'aportacions rebudes ens ha fet prendre la decisió d'ampliar la cadència de publicació a sis números per any. Els següents seran el número 3 (Estiu, 2010) i el número 4 (Haikús, 2010); però, aquesta revista, no serà mai res sense les vostres col·laboracions, les vostres aportacions i els vostres suggeriments.
El nombre d'aportacions rebudes ens ha fet prendre la decisió d'ampliar la cadència de publicació a sis números per any. Els següents seran el número 3 (Estiu, 2010) i el número 4 (Haikús, 2010); però, aquesta revista, no serà mai res sense les vostres col·laboracions, les vostres aportacions i els vostres suggeriments.
Salvàvem els mots
de la nostra llengua
el meu poble i jo.
Salvador Espriu
de la nostra llengua
el meu poble i jo.
Salvador Espriu
Animeu-vos a col·laborar! Us hi esperem!
Pere Abad i Sorribes
Maig, 2010
Il·lustracions:
"Primavera" - Claude Monet
"La Primavera" - Botticelli
(1) L’Any Maragall és una iniciativa de la Institució de les Lletres Catalanes, l’Associació familiar Joan Maragall i Clara Noble, la Biblioteca de Catalunya i el món universitari; i té com a objectiu promoure la memòria i fer créixer el coneixement de la personalitat i l’obra de Joan Maragall.
(2) L'ISSN (International Standard Serial Number) és un Número Internacional Normalitzat per a Publicacions en Sèrie que identifica, de forma inequívoca, publicacions de tota mena: diaris, revistes, anuaris, informes, memòries, guies, etc... La Biblioteca de Catalunya gestiona l'assignació del número ISSN, per a publicacions en sèrie editades a Catalunya, des de gener de 2008, fruit del traspàs de funcions i serveis relatius a aquesta competència a la Generalitat de Catalunya, mitjançant el Reial Decret 1405/2007, de 29 d'octubre de 2007.
(2) L'ISSN (International Standard Serial Number) és un Número Internacional Normalitzat per a Publicacions en Sèrie que identifica, de forma inequívoca, publicacions de tota mena: diaris, revistes, anuaris, informes, memòries, guies, etc... La Biblioteca de Catalunya gestiona l'assignació del número ISSN, per a publicacions en sèrie editades a Catalunya, des de gener de 2008, fruit del traspàs de funcions i serveis relatius a aquesta competència a la Generalitat de Catalunya, mitjançant el Reial Decret 1405/2007, de 29 d'octubre de 2007.
CÀNTICHS CLÀSSICS DE CASA NOSTRA I D'ARREU DEL MÓN
Lo Gayter del Llobregat
Tot lo joy del mon es nostre,
Domna, s' amduy nos amam.
COMPTE DE POITIERS. — Farai chansoneta.
«Si't donás la sua corona
Un rey y'l ceptre de plata,
Y son mantell d'escarlata.
Y son trono enjoyellat,
¿Pera esser rey deixarias
Tas baladas amorosas,
Ni tas montanyas frondosas,
Ni ton joyós Llobregat?
Si't prometés un rey moro
Perlas ricas y galanas,
Y son bordell de sultanas,
Y son palau encantat,
¿Darías, Gayter, ta dolsa
Cabanya que'l vent oreja,
Ton llit d'herbas qu'espurneja
Lo caudalós Llobregat?
Si't regalás, Gayter, un mágich
Sos castells de núvols blaus,
Y sos follets y palaus
D'estrelletas esmaltats;
¿Oblidarías per ells
Las neus, las boyras, los rius,
Las frescas nits dels estius,
Las nines del Llobregat?»
«No, nineta; puig més valen
Ma gayta de drap vermell
Y mon capot, que'l mantell
De un rey, de perlas brodat;
Y més que'ls palaus moruns
Val ma cabanya enramada
Ab las flors que ma estimada
Roba'l matí al Llobregat.
Y molt més que'ls castells mágichs
De núvols blaus Monseny val,
Ab sas rocas de coral,
Y ab son front altiu nevat,
Y las fredas nits d'hivern
En que'ns sorpren lo nou jorn
Narrant de la llar entorn
Rondallas del Llobregat.
Puig per més que li donás
Un rey son ceptre de plata,
Y son mantell d'escarlata,
Y son trono enjoyellat,
Fins d'esser rey deixaría
Per sas trobas amorosas
Y sas montanyas frondosas
Lo Gayter del Llobregat».
Joaquim Rubió i Ors
(Lo Gayter del Llobregat)
(Barcelona, 1818-1899)
Lo Gayter del Llobregat
Il·lustració: "Paisatge"
Ramon Casas i Carbó (1866-1932)
La cançon del silenci
Vèni, ausirem, anuèit, la cançon del silenci,
la cançon que comença,
quand s'escantís, la nuèit, lo cant del rossinhòl;
la cançon que s'ausís al doç cresc de l'erbeta,
la cançon de l'aigueta
que se pausa, un moment, al rebat d'un ramèl;
la cançon de la branca
que fernís e que dança
desliurada del pes amorós d'un ausèl;
la secreta conçon breçant l'ombra blavenca
del lir còrfondut de promessa maienca,
qu'espèra, per florir, un signe del azur.
Louisa Paulin
(Réalmont, 1888-1944)
La cançon del silenci
Il·lustració: "Estudi"
Ramon Casas i Carbó (1866-1932)
Lo Pi de Formentor
Electus ut cedri
Mon cor estima un arbre! Més vell que l’olivera,
més poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l'eterna primavera,
i lluita amb les ventades que atupen la ribera,
que cruixen lo terrer.
No guaita per ses fulles la flor enamorada;
no va la fontanella ses ombres a besar;
mes Déu ungí d’aroma sa testa consagrada
i li donà per terra l’esquerpa serralada,
per font la immensa mar.
Quan lluny, damunt les ones, renaix la llum divina,
no canta per ses branques l'aucell que encativam;
lo crit sublim escolta de l'àguila marina,
o del voltor que puja sent l'ala gegantina
remoure son fullam.
Del llim d’aquesta terra sa vida no sustenta;
revincla per les roques sa poderosa rel,
té pluges i rosades i vents i llum ardenta;
i, com un vell profeta, rep vida i s’alimenta
de les amors del cel.
Arbre sublim! Del geni n’és ell la viva imatge:
domina les muntanyes i aguaita l'infinit;
per ell la terra és dura, mes besa son ramatge
lo cel que l’enamora i té el llamp i l’oratge
per glòria i per delit.
Oh! sí: que quan a lloure bramulen les ventades
i sembla entre l'escuma que tombi lo penyal,
llavors ell riu i canta més fort que les onades,
i triomfador espolsa damunt les nuvolades
sa cabellera real.
Arbre, mon cor t'enveja. Sobre la terra impura,
com una prenda santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, reinar sobre l’altura
i alimentar-se i viure de cel i de llum pura...
Oh vida... noble sort!
Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada
i arrela dins l’altura com l'arbre dels penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
i tes cançons valentes 'niran per la ventada
com l'au dels temporals.
Miquel Costa i Llobera
(Pollença, 1854 – Palma de Mallorca, 1922)
Lo Pi de Formentor
Il·lustració: "Lo Pi"
Dolors Garrido Martínez
Haikais amètrics
Conec un japonès
gran enemic
dels versos que jo escric
perquè en té cada estrofa més de tres.
Joan Alcover i Maspons
(Palma, Mallorca, 1854 - Barcelona,1926)
Haikais amètrics
Il·lustració: sEnSemèTrica
Esmeralda Vallverdú
Desig de l'ànima
Ja que de cor per l'infinit sospiro,
jo vull davant de mi
que ni al cel ni la terra a on jo miro
mai se li vegi el fi.
Jo vull sentir de nit les brises soltes
passar pel meu costat,
i aquell brunzit del mar que tantes voltes
m’ha omplert de soledat.
Les mil estrelles que els meus ulls albiren
d'ençà que visc al món,
les aguaito de lluny i elles em miren,
i vull saber què són.
Vull desertar d’aquestes platges mudes
on tot és tan petit;
vull seguir les regions desconegudes
on s’amaga la nit.
No vull que l'ombra dels meus ulls m’amagui
l'eterna veritat;
jo vull que el mateix Déu amb sa mà apagui
la set que m’ha donat.
En l'ambició de tot lo gran que alento,
en lo foc del cervell
i en la febre del cor que em bull, hi sento
que só guspira d’Ell.
Francesc Camprodon i Lafont
(Vic, 1816 - l'Havana, 1870)
Desig de l'ànima
Il·lustració: Annibale Carracci (1560-1609)
La Cala
És un recó recés de tramuntana
besat del sol per la ratjada ardívola,
encastellat de penyalars que prenen
colors esplèndides.
Quan erts, glaçats, els pescadors tremolen,
cerquen l'escalf de la bravada càlida
d’aquella afrau que la calor rebuda
retorna pròdiga.
Boscos de pins cap a la mar davallen,
omple sa falda sorra d’or finíssima,
i l'ona blava eternalment li porta
besos i càntigues.
Ampla la mar, calmosa, enjogassada,
pren del cel blau la serenor puríssima;
i al fons de tot, vora les roques roges,
les algues bressen-se.
Al lluny s'obira blanquejar la vela
que empeny la barca com una au llisquívola;
i en el turó de més enllà els pagesos
tallen les tòries.
Trenca mar, acompassada, i posa
randes d’escuma en el sorral; les llísseres
lleugeres salten, i els trinquets passegen
amb calma olímpica.
En dies clars de soleiada tèbia
plau-me enfonsar-hi el cos glaçat i l'ànima,
con un infant en la materna sina
la cara trèmola.
¡O dolça pau del bell recés amiga!
¡O cala dolça de bellesa clàssica!
Per tu sento passar una alenada
de vida hel·lènica!
Ferran Agulló i Vidal
(Sant Feliu de Gíxols, 1863 - Santa Coloma de Farners, 1933)
La Cala
Il·lustració: "Costa Brava"
Ramon Navarro Bonet
Vallespir
Vallespir,
dolç sospir,
quina alegria!
Mon cor somia
que un dia hauré per darrer llit
quatre lloses del teu granit.
Si em nega Déu eixa esperança,
si sota un altre cel de França
mon jorn suprem ha de venir,
de mi conserva est sovenir:
no moriré pas de vellesa,
ai no!, moriré de tristesa,
Vallespir,
dolç sospir!
Pere Talrich
(Serrallonga, 1810 - París, 1888)
Vallespir
Il·lustració: Anton Mauve (1838-1888)
Els Segadors
Cançó popular del segle XVIII, que explica els fets produïts en la Revolta dels Segadors o Corpus de Sang.
La versió d'en Emili Guanyavents (1899) és l'himne oficial de Catalunya.
Catalunya, comtat gran,
qui t'ha vist tan rica i plena!
Ara el rei Nostre Senyor
declarada ens te la guerra.
Segueu arran!
Segueu arran,
que la palla va cara!
Segueu arran!
Lo gran comte d'Olivars
sempre li burxa l'orella:
-Ara es hora, nostre rei,
ara es hora que fem guerra.-
Contra tots els catalans,
ja veieu quina n'han feta:
seguiren viles i llocs
fins al lloc de Riu d'Arenes;
n'han cremat un sagrat lloc,
que Santa Coloma es deia;
cremen albes i casulles,
i caporals i patenes,
i el Santíssim Sagrament,
alabat sia per sempre.
Mataren un sacerdot,
mentre que la missa deia;
mataren un cavaller,
a la porta de l'església,
en Lluís de Furrià,
i els àngels li fan gran festa.
Lo pa que no era blanc
deien que era massa negre:
el donaven als cavalls
sols per assolar la terra.
Del vi que no era bo,
n'engegaven les aixetes,
el tiraven pels carrers
sols per regar la terra.
A presencia dels parents
deshonraven les donzelles.
Ne donen part al Virrei,
del mal que aquells soldats feien:
-Llicència els he donat jo,
molta més se'n poden prendre.-
Sentint resposta semblant,
enarboren la bandera;
a la plaça de Sant Jaume,
n´hi foren les dependències.
A vista de tot això
s'és avalotat la terra:
comencen de llevar gent
i enarborar les banderes.
Entraren a Barcelona
mil persones forasteres;
entren com a segadors,
com érem en temps de sega.
De tres guàrdies que n'hi ha,
ja n'han morta la primera;
ne mataren al Virrei,
a l'entrant de la galera;
mataren els diputats
i els jutges de l'Audiència.
Aneu alerta, catalans;
catalans, aneu alerta:
mireu que aixís ho faran,
quan seran en vostres terres.
Anaren a la presó:
donen llibertat als presos.
El bisbe els va beneir
Amb la ma dreta i l'esquerra:
-On es vostre capità?
On és vostre bandera?-
Varen treure el bon Jesús
Tot cobert amb un vel negre:
Aquest és nostre capità,
aquesta és nostra bandera,
a les armes, catalans,
que el Rei ens declara guerra!
Segueu arran!
Segueu arran,
que la palla va cara!
Segueu arran!
Cançó popular
Els Segadors
Versió documentada: Manuel Milà i Fontanals
Il·lustració: "Corpus de Sang"
Antoni Estruch (1907)
D’altres canten el clar color virescent
D'altres canten el clar color virescent
del bosc en flor i de la llum del dia etern...
Envoltats per l'esclat lluminós de l’orient,
canten a la primavera: jo canto a l'hivern.
Per a molts, la reflexió clement del cel
és una vànova d’amor tendre i suau:
canten a la vida, i cap d'ells pressent
que decantant van al propi infern.
Canta aquesta mansió, on entre llàgrimes
cadascú espera el sepulcral grapat
d'humida polsina que reprimirà els cants...
Cadascú de nosaltres és brúixola sense nord.
Sempre el present és pitjor que el passat.
D'altres canten a la vida: jo canto a la mort.
Alphonsus de Guimaraens
(Ouro Preto, Brasil, 1870 - Mariana, 1921)
Cantem outros a clara cor virente
Traducció de: Pere Abad i Sorribes
D’altres canten el clar color virescent / CC BY-NC-ND 3.0
Il·lustració: "Alta mar"
José Salís Camino (1863-1926)
Cal·ligrama evocant la Torre Eiffel
Calligramme
Guillaume Apollinaire
(Roma, 1880 – París, 1918)
Cal·ligrama evocant la Torre Eiffel
Oh petita cambra que abans vas ésser port...
Oh petita cambra que abans vas ésser port
per a les meves greus tempestes diürnes,
ara ets font de llàgrimes nocturnes
que, el jorn, amago per vergonya port!
Oh petit llit, repòs i conhort
en tants afanys, de quin desori,
et banya Amor, amb mans de vori,
cruels només amb mi, amb gran tort!
No únicament fuig del meu descans i del meu secret,
em deixo a mi i el meu pensament
que, seguint-lo, se m’enduia en vol.
En gent vulgar, enemic tan desplaent,
(qui ho hagués pensat?), jo busco el meu recer:
tanta por tinc de retrobar-me sol.
Francesco Petrarca
(Arezzo, 1304 - Arquà, Padua, 1374)
Oh petita cambra que abans vas ésser port...
Traducció: Paolo Santos
Oh petita cambra que abans vas ésser port... / CC BY-NC-ND 3.0
Il·lustració: "Dormitori a l'Ainmillerstrasse"
Wassily Kandinsky (1866-1944)
69 6666... 6 9...
Els inversos 6 i 9
Estan dibuixats com una xifra estranya
69
Dues serps fatídiques
Dos cucs
Número impúdic i cabalístic
6: 3 i 3
9: 3 3 i 3
La trinitat
La trinitat a tot arreu
Que es retroba
Amb la dualitat
Doncs 6 és dues vegades 3
I trinitat 9 tres vegades 3
69 dualitat trinitat
I aquests arcans seran encara més ombrívols
Però tinc por de sondejar-los
Qui sap si no es troba aquí l'eternitat
Més enllà de la mort del menyspreu
Que gaudeix fent por
I el tedi m'envolta
Com un vague sudari de lúgubre encaix
Aquesta nit.
Guillaume Apollinaire
(Roma, 1880 – París, 1918)
69 6666... 6 9...
Traducció: Toni Arencón i Arias
69 6666... 6 9... / CC BY-NC-ND 3.0
Il·lustració: "66"
Toni Arencón i Arias
Epigrames Venecians
Quan penso en altres jorns còm atenía
en els temps de l'anyada, saludant
pel mars a l'aureneta que venía,
pressentint la tardor tot sospirant!
Mes ara no soch res de lo que ans era:
ja ni hi ha estiu per mi, ni hi ha tardor:
senton entorn una eterna primavera
sota l'ala real del déu Amor.
Rey Mides: trista fou la historia teva,
vell famolench, quan sota de les mans
tot se't tornava or. La historia meva
es més alegre: tot se'm tornan cants.
Un sol prech vos vull fer eixa vegada,
Muses: no'm queixo de lo vostre dò;
prò quan estreny en el meu pit l'aymada,
no vull pas que se'm torni cansons, no.
«El meu coll s'engrosseix!» digué la hermosa.
«Càlmat y escoltam, dolsa criatura:
això es que Venus sobre teu ja posa
la mà divina, el cos y la cintura
esbelta deformante, el pit en flor:
ja no t'escahuen tants vestits com mudas.
Aixís al jardiner les flors caygudes
li anuncían les fruytes revingudes
que cullirà després a la tardor».
Johann Wolfgang Von Goethe
(Frankfurt del Main , 1749 - Weimar, 1832)
Epigrames Venecians
Traducció: Joan Maragall
Il·lustració: "The Grand Canal, Venice"
Joseph Mallord William Turner (1775-1851)
La invitació al viatge
Nena meva, germana meva,
pensa en la dolçor
per anar-hi a viure junts!
D'estimar a voluntat,
d'estimar fins a la mort
a la terra que és com tu!
Els sols mullats
dels cels ennuvolats
té per al meu esperit els encants
tan misteriosos
dels teus ulls traïdors
lluminosos a través de les llàgrimes.
Allà, tot és ordre i bellesa,
luxe, calma i voluptuositat.
Mobles lluents,
polits pels anys,
la nostra cambra ornarien;
les flors més rares
barrejant les seves fragàncies
amb el perfum subtil de l'ambre,
els rics plafons,
els miralls profunds,
l'esplendor oriental,
tot allà parlaria
en secret a l'ànima
en la seva dolça llengua natal.
Allà, tot és ordre i bellesa,
luxe, calma i voluptuositat.
Veure en els canals
dormir els vaixells
de qui és l'estat d'ànim vagabund;
és per satisfer
el teu menor desig
que ells vénen d'arreu del món.
-Les postes de sol
vesteixen els camps,
els canals, la vila sencera
de jacint i d'or;
s'adorm el món
en un càlid resplendor de llum.
Allà, tot és ordre i bellesa,
luxe, calma i voluptuositat.
Charles-Pierre Baudelaire
(París, 1821-1867)
L'invitation au voyage
Traducció: Toni Arencón i Arias
La invitació al viatge / CC BY-NC-ND 3.0
Il·lustració: "Luxe, Calme et Volupté"
Henri Emile Benoit Matisse (1869–1954)
Estances
Marquesa, si hi ha en ma cara
alguns indicis de vell,
recordau-vos que suara
tendrà arrugues vostra pell.
El temps a les belles coses
es complau de fer afront,
i marcirà vostres roses
com ha arrugat el meu front.
Dels planetes, la carrera
igual que jo seguireu:
el que sou vós, jo abans era;
el que jo sóc, vós sereu.
Però encar puc enjoiar-me
d'alguns tresors resplendents,
per no sentir massa alarma
de les ferides del temps.
Els joves adoreu ara;
però els que són menyspreuats
podrien durar encara
en ser aquells oblidats.
La glòria farien veure
dels vostres ulls torbadors
i, d'aquí a mil anys, fer creure
el que ens plauria de vós.
Entre la raça novella
a on mon nom serà escrit,
sols us tendrien per bella
perquè jo ho hauria dit.
Pensau-hi, bella Marquesa:
encar que un vell faci por,
bé es pot preuar la vellesa,
quan el que la té és com jo.
Pierre Corneille
(Rouen, 1606 - París, 1684)
Estances
Traducció: Miquel Forteza i Pinya
Il·lustració: "Leila"
Frank Dicksee (1853-1928)
Quina frescor!
Quina frescor!
La vela que s'apaga
i el soroll de l'aigua.
Masaoka Shiki
(Matsuyama, Japó 1867 - Tokyo, 1902)
Quina frescor!
Traducció: Pere Abad i Sorribes
Quina frescor! / CC BY-NC-ND 3.0
Il·lustració: "Frescor"
Toni Arencón i Arias
CÀNTICS D'AVUI, D'ARA, D'ACÍ, D'ALLÀ I DE MÉS ENLLÀ
Xopa de tu
Amara'm
d'esquitx de pluja fina,
remulla'm les parpelles.
Dóna'm el palp
que em batega,
amb ulls, teus, d'ambre.
Alça'm d'heli,
trenca'm d'un mos,
escapça'm la llengua
gastada d'escumejar-te els lòbuls.
Aborda aquesta cala
escumosa entre les cames,
per deixar,
la salinitat a les retines
de l'esvaniment que et suplico.
Sandra Domínguez Roig
(Barcelona, 1974)
Xopa de tu / CC BY-NC-ND 3.0
Il·lustració: "Xopa de tu"
Toni Arencón i Arias
Ofec
Mai no havia pidolat a l’aire
fortesa per a un alè esquinçat,
ni havia abaixat tant la veu,
per percebre un respir estimat.
Mai no havia emmudit el plor,
amb tant d’esverament i follia,
com en aquella aterridora nit,
en què l’aire, ninet meu, et traïa.
Dos minsos, tendres anyets,
sentien com la pell emblavia,
es rebel·laven i lluitaven...
s’arrapaven amb delit a la vida!
Llibaven assedegats l’oreig...
l’empresonaven per sobreviure,
fins que amb ritme compassat,
ja ens regalaves somriures...
Pilar Campmany
(Barcelona)
Ofec / CC BY-NC-ND 3.0
Il·lustració: Pilar Campmany
Oda a Vilanova i la Geltrú
Vila marinera i nascuda del desacord d'un senyor feudal
i del coratge dels primers
homes lliures de la terra.
El Rei Jaume Primer et va atorgar
la carta de poblament, merescuda identitat,
conquerit per ta bellesa el gran conqueridor.
Vila comerciant, vila oberta a la mar,
vila de cultura, vila d'esbarjo,
vila ferroviària i d’espardenya, han estat
els teus jardins una illa tropical.
Cuba vilanovina,
d’indians enriquits per fosques fortunes.
Vila de palaus i palauets, vila romàntica.
Blasó d'escut truncat. D’atzur,
amb un castell d'or obert;
d'or, amb quatre pals de gules.
Per timbre, la corona mural,
distintiva d'honors ja llunyans.
Aculls, carnaval i comparses,
merengada d’infants, empastifada,
ball de diables, amb bèstia ferotge
i humans amb vestits d’artistes.
Correfoc de Llucifer i la Diablessa,
amb forta percussió de toc de tabals.
Vila castellera, bordegassos, torres humanes
de cors i braços, amb camises de color groc terrós,
primers a coronar un castell de vuit,
colossal, un carro gros!
Vila poètica, que engalana els seus carrers
a la Diada de Sant Jordi, de llibres i roses.
i a Sant Antoni, els tres tombs
dels cavalls i les carretes.
Fills il·lustres t'han portat en el seu cor,
i jo, vilanovina, ofereixo el meu record
a Francesc Macià, a Manuel de Cabanyes,
a Jaume Casanovas, a Eduard Toldrà,
a Víctor Balaguer
i a Pere Tàpies... i a tots aquells
vilanovins, que ho són d'honor.
Elvira Mestres i Cervera
(Vilanova i la Geltrú, 1940)
Oda a Vilanova i la Geltrú / CC BY-NC-ND 3.0
Il·lustració: "Plaça de la Vila"
Esmeralda Vallverdú
PV259
Esmeralda Vallverdú
(Barcelona, 1985)
PV259 / CC BY-NC-ND 3.0
El llarg camí d'escriure
Ara el què cal és continuar aquest llarg camí d'escriure,
i no parar mai.
Avui el què vull és traçar línies infinites de bellesa literària,
i tornar amb més força a clavar-me per dintre del teu món;
vull el desig fet realitat del teu rostre precís i constant,
i el teu sexe poètic es farà gran i immens al costat del meu poema
desbordat d'amor per tu.
Faig de tu el meu poema d'amor desmesurat,
i etern,
i dolç;
de mi en faré la tendríssima paraula enamorada,
i el lentíssim bellugar de les mans inquietes, de tacte fi i seductores,
i buscadores de la pell del teu cos nu, i també poètic.
He respirat en temps d'un camí, on les paraules escrites eren els
pulmons del meu record,
i avui encara ho són;
i demà, si encara res no em falla ho continuaran essent,
fins per sempre més.
Ara el què cal és continuar aquest llarg camí d'escriure,
i no parar mai;
avui toco el cel amb els ulls, i els ulls amb la terra,
i toco la terra amb les mans, i amb l'aire,
i l'aire amb les lletres,
i les lletres amb les paraules,
i les paraules amb els versos,
i els versos es toquen amb els poemes de tot el meu camí escrit,
i el camí escrit et toca a tu, i tu a mi.
I quan tu em toques a mi, respiro tranquil amb tots els meus records;
respiro poesia als quatre vents,
canto amb alegria arreu del món,
i recito el llarg camí d'escriure per no parar mai.
Marc Freixas i Morros
(Sant Pere de Riudebitlles, 1975)
El llarg camí d'escriure / CC BY-NC-ND 3.0
Il·lustració: "Une Allée du jardin de Monet, Giverny"
Claude Monet (1840-1926)
Parlant amb mi mateix (soliloqui)
Voldria canviar-ho tot,
canviar la Lluna i el Sol,
i els astres.
Voldria tornar a començar,
amb consciència, amb paciència,
i humilitat.
Voldria noves experiències,
poder córrer, agitar-me’n,
i cridar.
I després voldria seure,
descansar tot un minut seguit,
i pensar.
Veure que només són segons, i res més,
que el temps desaprofitat,
no tornarà.
Enfonsar-me’n suaument,
lentament penetrar,
acumular pensaments,
negre tot, per a després,
novament i només jo...
...Rebentar!
Ignasi Vilà i Valls
(Ripoll, 1972)
Parlant amb mi mateix (soliloqui) / CC BY-NC-ND 3.0
Il·lustració: "Le retour sur soi-même"
Jan Toorop (1858-1928)
A Màrius Torres, en el Centenari del seu naixement
He quedat sol
He quedat sol en la meva estança,
lentes les hores em fan bressol.
Dansen partícules de tristesa,
en l'alè fètid d'un cos latent.
Beso paraules i es desdibuixen
en el full rònec del meu quadern.
Guardo silencis en cada vers,
perdo en l'oblit el meu sospir.
He quedat sol en la meva estança,
un llit feréstec i un cos cansat.
On són els dies de la frisança?
On és el gaudi d'hores d'amor?
Premo al meu pit el teu poema,
trèmules mans li fan tebior.
Si en cloure els ulls, ja no desperto,
no me'l prengueu, no.
Núria Niubó i Cabau
(Lleida, 1946)
He quedat sol / CC BY-NC-ND 3.0
Il·lustració: "Màrius Torres"
Esmeralda Vallverdú
Haikú de Primavera
La Primavera
de Monet, camps encesos
plens de roselles.
Maria Rosa G. Zellweger
(Caracas, Veneçuela, 1956)
Haikú de Primavera / CC BY-NC-ND 3.0
Il·lustració: "Camp de roselles en Vetheuil"
Claude Monet (1840-1926)
Sense alba
Llàgrimes que brollen dels ulls,
pel record de la teva absència.
Una nit solitària.
Un record de foc, sense límits.
Un record sense estrella, sense llum.
Un record sense alba, sense esperança.
Solitària, una nit.
Un record a la memòria.
Una memòria d'hivern.
Una nit a la memòria.
Una
nit
solitària.
La primavera és record. El record d'un cos d'aigua.
Sense realitat, ni forma, ni aparença. Un somni.
Només llàgrimes.
Estrella Tort i Prats
(Manresa, 1971)
Sense alba / CC BY-NC-ND 3.0
Il·lustració: "Pintura de cases"
Wassily Kandinsky (1866-1944)
PV321
Esmeralda Vallverdú
(Barcelona, 1985)
PV321 / CC BY-NC-ND 3.0
Bany de sang, lament de dol
Bany de sang, lament de dol.
Entre la boirina, somorta, d'un matí cansat,
exhaurit de vida, escolta
crits llunyans i murmuris entrellaçats
encara més llunyans,
alguns, potser, d'amor.
Però ja no sent enveja dels amants tendres;
aquells que passaven la nit en blanc
gargotejant rimes de goig i desamor,
com ell mateix va ser i va deixar de ser.
Desterrat del temps ocult dels éssers maleïts
ja no percep
que el cor batega sense sentiment, sense emocions,
immune a les fletxes i els dards,
i al verí, i a la llum dels teus ulls.
Els homes estan inquiets, les dones tremolen,
els infants ploren,
perceben la bèstia que ha sortit des de l'interior
d'uns ulls de vidre emmurallat que espessa la boira
trencada pel lament d'un udol,
pel lament de l'oblit, pel lament del dol.
Un lament de dol que ha emmudit la campana de l'església.
La bèstia ha provat la carn, bevent la sang escapada
a borbolls, arrencant la pell,
destrossant entranyes i trencant
fràgils espinades amb urpades letals,
sentin plaer en cometre actes de dolor incert.
Nit espectral de son fosc, malson,
on va rebre la llum intensa de la lluna
que va travessar el seu cos
convertida en mil fragments de vidre blau
i es va arrencar el cor a canvi del patiment etern
d'ella .... i d'ell, però sobretot d'ella.
L'home sense records, el monstre sense futur,
l'ex-amant tendre...
La bèstia, per fi, està lliure!
La mirada groga que coagula la sang de les víctimes.
Un nou Déu venjatiu i venjador.
Mesquí, superb, malvat, covard...
Assassí nocturn,
xuclador de vides alienes.
MALEÏT...
en lloc d'escriure rimes i sonets.
Maledicció d'amor, convertit en bèstia-home, avui, demà,
sense haver-s'hi pogut curar, encara,
les nafres vermelloses de les palmes de les mans.
Ernest Negre i Pons
(Sant Boi de Llobregat, 1975)
Bany de sang, lament de dol / CC BY-NC-ND 3.0
Il·lustració: "Nit de lluna"
Wassily Kandinsky (1866-1944)
Regal per a un nen cec
Regala'm llibertat, perquè pugui utilitzar les meves mans,
els meus peus i tots els meus sentits amb plenitud.
Regala'm desafiaments, perquè els enfronti,
gaudeixi i surti airós d'ells, creixent
en experiència i seguretat.
Regala'm independència, ajudant-me en allò
que no puc i encoratjant-me a fer el que puc.
Regala'm límits com a tots els nens, perquè pugui
formar-me com a persona.
Regala'm exigències, així podré demostrar
tota la meva capacitat.
Regala'm igualtat d'oportunitats
perquè triomfi en la vida, d'acord amb el meu esforç
i perseverança.
Regala’m un bastó blanc i anima'm a usar-lo
per no dependre de bastons humans.
Regala'm ocupar-te de mi i no preocupar-te per mi.
Regala'm amor, malgrat la meva capacitat diferent.
Però no em regalis sobreprotecció, indiferència,
ni compassió. Són esforços inútils.
Si em regales tot això
seré una persona completament feliç
i podré fer feliç aquells que s'acostin a mi.
Ileana Casillas Ontiveros
(Torreón, Mèxic, 1968)
Regal per a un nen cec / CC BY-NC-ND 3.0
Il·lustració: "La curació del cec"
"El Greco" Doménikos Theotokópoulos (1541-1614)
Platònic
Perquè vas ser la primera,
la més crua i més humana, dèria adolescent,
que els extrems aplegaves
i el dolor apaivagaves
al mateix temps.
Potser, per això, et vaig estimar tant,
(bojament, desesperadament, contràriament...)
per la teva ànima, encara ingènua,
per la teva oculta feminitat, precoç.
Com a una reina, com a una deessa,
sense prudència, obsessió tràgica,
et vaig estimar durant anys,
compartint jocs i temors,
assaborint ocults pecats i nous amors,
tendres mirades
i confidències,
i gaudint junts d'una efímera adolescència.
Sí, els anys han passat, el temps ha passat,
inexorable,
floquets de neu han pintat taques blanques
als cabells negres,
ara, quan et veig, no puc més que recordar
aquell amor profund, tremolós, amagat,
ocult al vent, orfe d'abraçades,
càntic mut,
goig en silenci,
sense igual.
Alan Valles
(La Paz, Bolívia, 1957)
Platònic / CC BY-NC-ND 3.0
Il·lustració: "Nymphéas bleus"
Claude Monet (1840-1926)
Sóc ja més tu que no jo
Després de tantes nits
concubines,
de perfectes el·lipses.
Després de tantes carícies...
Després de tants petons i mossegades...
Després de tanta barreja de sabors,
de cossos, de pells i de suors,
de sospirs i gemecs,
confonent,
l'inici amb el final.
Desprès de convertir-me
en la teva presa,
en el teu aliment,
en la teva llaminadura,
en la teva memòria...
més enllà de tots els límits.
Ara...
Sóc ja més tu que no jo.
Rosa Monleón
(Barcelona, 1970)
Sóc ja més tu que no jo / CC BY-NC-ND 3.0
Il·lustració: "Nude"
Gustav Klimt (1862–1918)
El record del so esquinçat
El record de la vella casa,
de la casa antiga,
de la casa nostra.
El record de la vella escola,
de la ploma i la tinta,
i dels savis mestres.
El record dels vells de la vila
que teixien històries
amb l’ànima morta.
El record del xiprer de la plaça,
del rierol cristal·lí
i de la verda arbreda.
El record de la llar de foc,
dels hiverns freds
i la primavera.
El record del so esquinçat
de la campana gran
de la vella església.
Maria Salvà i Ferrer
(Hospitalet de Llobregat, 1960)
El record del so esquinçat / CC BY-NC-ND 3.0
Il·lustració: "Casa amb xiprer"
Ovidio Murguía de Castro (1871?-1900)
Fantasia en blanc i negre
Vaig somiar
amb una fantasia en blanc i negre
consumada per la música i la teva presència;
en un bulevard de pensaments
i flors d’assutzenes.
Vaig somiar
amb una nit d'amor interminable
consumada per la música i la teva presència;
sobre un llit de llençols orientals
i flors d’assutzenes.
Vaig somiar
amb una balada, esquinçada, d'Ella Fitgerald,
consumada per la música i la teva presència;
amb la trompeta màgica de Louis Armstrong
i flors d’assutzenes.
Idiota...
Trencat l’encant...
La llum del replà es va apagar...
(Riures cridaners)
Al carrer, continua la festa popular.
Isabel Carbonero Martí
(València, 1972)
Fantasia en blanc i negre / CC BY-NC-ND 3.0
Il·lustració: "Fantasia sobre el descobriment d'un guant"
Max Klinger (1857-1920)
És mentida
Diuen que hi ha
una flama sempre encesa
a la part alta de la muntanya...
?????????
És mentida.
Són romanços ibèrics d’ulls encegats,
d’orelles ensordides,
de boques emmudides,
d’olfacte insípid
i de pell entumida.
Diuen que hi ha
una estrella solitària
que il·lumina el camí...
///// (..........)
És mentida.
No són res més
que paraules
a b © d e f g h i....
sense sentit...
icones comercials $$$$$$
de ments pervertides :(((
Roser Piñol
(Barcelona, 1985)
És mentida / CC BY-NC-ND 3.0
Il·lustració: "Life Encolat"
Roser Piñol
PARAULA DE NÚRIA
Un petit homenatge a les dones que pateixen violència de gènere
Boja, ben boja
Anava descalça pels carrers, no sentia el fred, la planta dels seus peus era com una forta sola de cuir, portava una camisola esgarrinxada i el vent, gairebé se l’enduia, de prima que estava.
Havia embogit, la seva bogeria l'havia tornat insensible, era com una ànima en pena.
Trenta anys controlant els seus sentiments, trenta anys d'humiliacions, trenta anys plorant d’amagat, i un dia, de cop, va començar a sentir sorolls estranys dins el seu cap, la mirada se li quedà glaçada i el seu cos, va caure estabornit.
Després d'un temps indefinit d'estar arraulida en un racó, es va llevar i sense esma començà a fugir, i fugir... i fugir...
Els veïns li donaven vestits i sabates, però ella ho tirava tot, havia perdut la dignitat, i s'hi trobava molt bé així, boja, ben boja, sense home que la maltractés, sense família, sola amb ella mateixa, amb el terra dels jardins, amb els sostre estrellat, amb el vent que se l'enduia sense destí.
Havia embogit, la seva bogeria l'havia tornat insensible, era com una ànima en pena.
Trenta anys controlant els seus sentiments, trenta anys d'humiliacions, trenta anys plorant d’amagat, i un dia, de cop, va començar a sentir sorolls estranys dins el seu cap, la mirada se li quedà glaçada i el seu cos, va caure estabornit.
Després d'un temps indefinit d'estar arraulida en un racó, es va llevar i sense esma començà a fugir, i fugir... i fugir...
Els veïns li donaven vestits i sabates, però ella ho tirava tot, havia perdut la dignitat, i s'hi trobava molt bé així, boja, ben boja, sense home que la maltractés, sense família, sola amb ella mateixa, amb el terra dels jardins, amb els sostre estrellat, amb el vent que se l'enduia sense destí.
Paraules de: Núria Niubó i Cabau
"Boja, ben boja" / CC BY-NC-ND 3.0
Il·lustració: "Eleven A.M."
Edward Hopper (1882-1967)
EL MERCADER DE TULIPES
De la viola cinturada del teu cos...
Embolcat
en la perpètua foscor dels meus pecats,
només trencada
pel tremolor argentat de les estrelles,
aquesta nit, de carícies i besades, puc extreure,
de la teva esquena de viola vernissada,
les notes d'un cànon sublim i celestial, ardent,
somiat en la deriva del furor d'aquest silenci.
Convulsaré, desviació angulada, el teu ésser sota l’arc executor, des del teu solc posterior, de mosaic i abisme gaudinià, fins a la pell del coll de la fusada, darrere les orelles. Acariciaré les cordes de trena de fibra natural. Et mostraré com ets: impúdica, invisible, oscil·lant... delectant... Com les ales de l'àngel que vàrem veure, desfullades al crepuscle, una nit de Primavera.
Et tancaré, presonera de la meva abraçada el·líptica. Descobriré la màgia de la teva pell de vellut. Descobriré la teva geografia. Penetraré en les valls més amagades. Desintegraré l'esforç entre les mans. Sentiràs el goig als llavis assaborint els secrets del sons i dels plaers eflorescents. Despertarà la teva set salada. Abrupta. Serà com la mar. Serà com les onades. Serà com la pluja esquitxant la primavera. Serà un brunzit sedós, flanquejant els plecs del sentit sobre la caixa de ressonància de l’ànima encoberta. Olor de nit fosca, humida i tendra, d'obertures estimades i amassades, sense prominències òssies, tota carn fugitiva, sense espines. Olor a albada lúbrica, a rosada, a gessamí i a cançó de vent naixent. Olor de ritual mediterrani. Sabràs a parèntesi i a tumult. A barra harmònica. Sabràs convulsiva i acoblada. Sabràs recíproca i fluctuant. Sabràs captiva i impulsiva. Sabràs.
Et tancaré, presonera de la meva abraçada el·líptica. Descobriré la màgia de la teva pell de vellut. Descobriré la teva geografia. Penetraré en les valls més amagades. Desintegraré l'esforç entre les mans. Sentiràs el goig als llavis assaborint els secrets del sons i dels plaers eflorescents. Despertarà la teva set salada. Abrupta. Serà com la mar. Serà com les onades. Serà com la pluja esquitxant la primavera. Serà un brunzit sedós, flanquejant els plecs del sentit sobre la caixa de ressonància de l’ànima encoberta. Olor de nit fosca, humida i tendra, d'obertures estimades i amassades, sense prominències òssies, tota carn fugitiva, sense espines. Olor a albada lúbrica, a rosada, a gessamí i a cançó de vent naixent. Olor de ritual mediterrani. Sabràs a parèntesi i a tumult. A barra harmònica. Sabràs convulsiva i acoblada. Sabràs recíproca i fluctuant. Sabràs captiva i impulsiva. Sabràs.
Ex
tR
au
rÉ
...
dE
La
vIo
lA
cinturada del teu
cos, les notes d’un cànon
sublim i celestial. Straccato en
quatre cordes. Els músculs tensos.
La postura exacta. Arc de llengua i
got de rom de melasses de sucre
de canya brava cubana. De ràbia
repetida, refregaré les cordes
i dessagnaré la barbada. Com jo et
tocaré, amada meva, ja mai
ningú no sabrà tocar-te.
Els teus pits, d'alabastre,
oscil·laran, s’inflaran de música, els
mugrons, brollaran. Devoraré el teu
ésser, ja fos entre els llençols. Veuré
la teva ànima amagada, sota la efa dels
teus glutis. Miscel·lània. Sota el remelic
perfecte del teu ventre, cridaran les teves
entranyes subterrànies, destrossant les
sordines, demanant cobrir d'amor urgent
el buit orfe i vagabund de l’arabesc
lasciu. Origen del món i del meu
món. Temple estradiolat.
Infern i Cel.
Serà el moment, serà el turment, la meva elevació superarà la teva. Pizzicato, el punt vermell vibrant, anhelant i anhelat. Transformat en un llampec de sexe ardent i de terra esquerdada. Volcà de foc, agraït i agraint. Eriçada, retòrica, la taronja dolça de la pell.
Extrauré vibratos del teu cos de viola de luthier,
de la teva esquena de violí d’Amati,
del teu solc de violoncel Stradivari,
de la teva espina de contrabaix Stainer,
de les teves cuixes de Viola d'amore
i de les teves corbes de viola d'arc de Mirecourt.
Cavalcaré. T’abrasaré, barroc, amb barba zíngara de deu dies de castedat. Tremolaràs. T’estiraràs, metàl·lica. Descendiràs. Pujaràs, tensiva. T’encendràs, encara més. Perduraràs. Cridaràs a veu de crit, exclamaràs, un gemec definitiu, clavant les ungles als palmells estigma de les mans (per no fer-ho sobre les meves espatlles... sobre la meva esquena... sobre el meu clatell...)
Jurant un goig de delit. De injúria i de poema. De lliurament. De riallada encadenada, grotesca, feliç i continguda amb les mans. Amagada, com la lluna, avergonyida i humida per l’excés, encesa i excitada, mirant-nos de reüll, des del cel; i que t’acompanyarà després, en silenciar-se el cànon dels meus somnis en una cançó de bressol, mentre jo, encara, acaricio, estimulat i mandrós, rabiós i ardent, el solc tendre que descansa.
de la teva esquena de violí d’Amati,
del teu solc de violoncel Stradivari,
de la teva espina de contrabaix Stainer,
de les teves cuixes de Viola d'amore
i de les teves corbes de viola d'arc de Mirecourt.
Cavalcaré. T’abrasaré, barroc, amb barba zíngara de deu dies de castedat. Tremolaràs. T’estiraràs, metàl·lica. Descendiràs. Pujaràs, tensiva. T’encendràs, encara més. Perduraràs. Cridaràs a veu de crit, exclamaràs, un gemec definitiu, clavant les ungles als palmells estigma de les mans (per no fer-ho sobre les meves espatlles... sobre la meva esquena... sobre el meu clatell...)
Jurant un goig de delit. De injúria i de poema. De lliurament. De riallada encadenada, grotesca, feliç i continguda amb les mans. Amagada, com la lluna, avergonyida i humida per l’excés, encesa i excitada, mirant-nos de reüll, des del cel; i que t’acompanyarà després, en silenciar-se el cànon dels meus somnis en una cançó de bressol, mentre jo, encara, acaricio, estimulat i mandrós, rabiós i ardent, el solc tendre que descansa.
Toni Arencón i Arias
(El Prat de Llobregat, 1963)
De la viola cinturada del teu cos... / CC BY-NC-ND 3.0
Il·lustració: "Cos de viola"
Toni Arencón i Arias
SALVEM EL MOTS
ENVEJA ESTRETES VENTRELL ANGÚNIA BENESTAR ESTRAGADA VERGONYA COS SOMORTS CAMINALS
PLEGATS POBRE AVARÍCIA
Els ideals d'avui dia, les soles lluites que interessen a les grans majories, són només per qüestions materials, exigències del pobre cos; sofriments d'enveja dels uns i estretes d'avarícia dels altres, barallant-se tots plegats per contentar els crits del ventrell; empentes dels de baix i resistències dels de dalt, i crits d'angúnia i mossegades d'agonia per disfrutar, pobra gent!, lo que en diuen el benestar de la vida.
Tot per al miserable carn, res per hermosejar-la! Tot pels horts productius d'una prosa alimentícia i estragada i res pels jardins de l'ànima, pels florits caminals de la poesia, pels ais dels sentiment i les queixes del pobre cor, pels pobres ideals de coses nobles, acorralats i somorts com si sentissin vergonya de sortir a la cara de la llum!
Tot per al miserable carn, res per hermosejar-la! Tot pels horts productius d'una prosa alimentícia i estragada i res pels jardins de l'ànima, pels florits caminals de la poesia, pels ais dels sentiment i les queixes del pobre cor, pels pobres ideals de coses nobles, acorralats i somorts com si sentissin vergonya de sortir a la cara de la llum!
Santiago Rusiñol
Selecció de: Laura Boadas i Galí
RODOLINS DE LA SAVIESA POPULAR
PRIMAVERA
La primavera la sang altera
Oreneta arribada, primavera començada
L'abril diu al maig: jo no he plogut, tu plou a raig
Per l'abril, llibres i roses mil
Rosa, que l'amor s'hi posa
Per Sant Jordi, la piula pica l'ordi
A l'abril, cada gota val per mil
Maig ventós i juny calent, fan bon vi i bon forment
Maig plujós, juny ventós
El barb, la truita i el gall, el menjar de maig
El mes de maig, el més llarg de l'any
El roser de maig, el més gentil de l'any
El maig podreix la fruita i el juny s'enduu la culpa
Pel juny la falç al puny
--o0o--
Recollits per: Paolo Santos
Il·lustració: "Primavera"
Giuseppe Arcimboldo (1527-1593)
NOTES BIOGRÀFIQUES
JOAN MARAGALL
Joan Maragall i Gorina va néixer a Barcelona, el 10 d'octubre de 1860. Acabat el batxillerat, el seu pare va voler incorporar-lo a la indústria tèxtil familiar, però va topar amb la seva resistència. Va publicar a Lo Nunci el seus primers poemes:
Al veure't l'ànima entera
Al veure't l'ànima entera
se'm cobrí de tendre goig:
Goig seguit de pena fera!
De primê em vaig tornar roig,
i després groc com la cera.
En tos llavis mig oberts,
beguí amor moltes vegades.
Desacert de desacerts!...
Amb les teves humorades,
me vas fê veure els ulls verds.
Quan un menos pensa, cau,
prou raó té el ditxo, i massa,
jo, de ton amor esclau,
quan me vas donar carbassa
la vrîtat, vaig quedar blau.
I tant això em va entristir,
que res em feia estar alegre;
fins que un amic em va dir:
-A tu et pintava el blanc negre,
lo mateix em feia a mi.
Llavors finí mon enuig
que no crec torni mai més
a torbar ma ànima, puix
ara per mi l'amor és
de color de gos com fuig.
Joan Maragall
Al veure't l'ànima entera
Publicat a Lo Nunci, 12-IX-1878
Al veure't l'ànima entera
se'm cobrí de tendre goig:
Goig seguit de pena fera!
De primê em vaig tornar roig,
i després groc com la cera.
En tos llavis mig oberts,
beguí amor moltes vegades.
Desacert de desacerts!...
Amb les teves humorades,
me vas fê veure els ulls verds.
Quan un menos pensa, cau,
prou raó té el ditxo, i massa,
jo, de ton amor esclau,
quan me vas donar carbassa
la vrîtat, vaig quedar blau.
I tant això em va entristir,
que res em feia estar alegre;
fins que un amic em va dir:
-A tu et pintava el blanc negre,
lo mateix em feia a mi.
Llavors finí mon enuig
que no crec torni mai més
a torbar ma ànima, puix
ara per mi l'amor és
de color de gos com fuig.
Joan Maragall
Al veure't l'ànima entera
Publicat a Lo Nunci, 12-IX-1878
Quant t'acostes on jo sóc
Quant t'acostes on jo sóc,
el meu cor venir-te sent;
que esbatega dins el pit
amb inusitat anhel,
i invadeix l'ànima tota
indefinible plaer,
com la presència d'un àngel,
com la presència de Déu.
Vas sortir de casa teva
cap a missa matinal:
i al mateix moment fou l'aire
més flairós, el cel més clar.
Els aucellets despertant-se
entonaven dolços cants,
i la lluna avergonyida
s'enfonsava dintre el mar.
Quan te deixes caure estesos
tos cabells de raig de sol,
i en ta cara rodoneta
van naixen-hi vius colors,
i tu em mires i jo et miro,
veig solament d'amor foll,
un poment de flors que neda
entremig d'onades d'or.
Vine amb mi: dins d'una barca
anirem endins del mar:
mentre encès d'amor esgitui
viurem ditxosos i amants.
Com en aquest món res dura,
quan l'amor amainarà,
foradarem la barqueta
i ens ofegarem plegats.
Joan Maragall
Quant t'acostes on jo sóc
Publicat a Lo Nunci, 12-I-1879
Quant t'acostes on jo sóc,
el meu cor venir-te sent;
que esbatega dins el pit
amb inusitat anhel,
i invadeix l'ànima tota
indefinible plaer,
com la presència d'un àngel,
com la presència de Déu.
Vas sortir de casa teva
cap a missa matinal:
i al mateix moment fou l'aire
més flairós, el cel més clar.
Els aucellets despertant-se
entonaven dolços cants,
i la lluna avergonyida
s'enfonsava dintre el mar.
Quan te deixes caure estesos
tos cabells de raig de sol,
i en ta cara rodoneta
van naixen-hi vius colors,
i tu em mires i jo et miro,
veig solament d'amor foll,
un poment de flors que neda
entremig d'onades d'or.
Vine amb mi: dins d'una barca
anirem endins del mar:
mentre encès d'amor esgitui
viurem ditxosos i amants.
Com en aquest món res dura,
quan l'amor amainarà,
foradarem la barqueta
i ens ofegarem plegats.
Joan Maragall
Quant t'acostes on jo sóc
Publicat a Lo Nunci, 12-I-1879
La literatura es convertia en la seva passió. L'any 1879, després d'una tensa discussió amb el pare, aquest li va permetre deixar el negoci familiar i ingressar a la Facultat de Dret. Es converteix en un apassionat dels autors alemanys com Goethe i guanya la Flor Natural als Jocs Florals de Badalona amb la poesia Dins sa cambra (1881).
En acabar la carrera (1884) va patir una important crisi existèncial, a causa de la contradicció entre les seves aspiracions romàntiques i literàries, i la perspectiva d'integrar-se a la vida burgesa, marcada per l'entorn familiar.
L'any 1890 va començar a treballar al Diario de Barcelona com a secretari personal del director, Joan Mañé i Flaquer. La seva vocació literària s'anava consolidant i creixia la seva reputació intel·lectual. Un any després, es va casar amb Clara Noble i el seus condeixebles (Soler i Miquel, Oller, Sardà i Yxart, entre d'altres) li van publicar, com a pressent de noces, una selecció de poemes originals i de traduccions de Goethe. Aquesta circumstància marcaria el punt de partida de l'obra literària de Maragall.
En els anys immediatament posteriors, la feina de periodista s'imposa progressivament a la d'advocat. En aquest període, la seva tasca periodística és bàsica per al naixement del moviment modernista. Publica el poema La vaca cega, a L'Avenç.
A partir del 1892, esdevindrà el capdavanter dels nous aires de modernitat de Barcelona, destacant en L'Avenç, Luz i Catalònia; en les festes modernistes de Sitges, els Jocs Florals, i les diferents societats corals i tertúlies més significatives, com la de l'Ateneu Barcelonès i la de l'Avenç.
L'any 1894 guanya l'Englantina als Jocs Florals de Barcelona, amb La sardana.
La sardana
Ceres
I
La sardana és la dança més bella
de totes les dances que es fan i es desfan,
és la mòbil magnífica anella
que amb pausa i amb mida va lenta oscil·lant.
Ja es decanta a l'esquerra i vacil·la,
ja volta altra volta a la dreta dubtant,
i se'n torna i retorna intranquil·la,
com mal orientada l'agulla d'imant.
Fixa's un punt i es detura com ella...
del contrapunt arrencant-se novella,
de nou va voltant.
La sardana és la dança més bella
de totes les dances que es fan i es desfan.
II
Els fadrins, com guerrers que fan via,
ardits la puntegen; les verges no tant;
mes, devots d'una santa harmonia,
tots van els compassos i els passos comptant.
Sacerdots els diríeu d'un culte
que en mística dansa se'n vénen i van
emportats per lo símbol oculte
de l'ampla rodona que els va agermanant.
Si el contrapunt el bell ritme li estrella,
para's, sospesa de tal meravella...
Lo ritme tornant,
la sardana és la dança més bella
de totes les dances que es fan i es desfan.
III
El botó d'eixa roda, quin era
que amb tal simetria l'anava centrant?
Quina mà venjativa i severa
buidava la nina d'aquest ull gegant?
Potsê un temps al bell mig s'hi apilaven
les garbes polsoses del blat rossejant,
i els suats segadors festejaven
la pròdiga Ceres saltant i ballant...
Del contrapunt la vagant cantarella
és estrafeta passada d'aucella
que canta volant:
la sardana és la dança més bella
de totes les dances que s fan i es desfan.
IV
No és la dança lasciva, la innoble,
els uns parells d'altres desaparellant:
és la dança sencera d'un poble
que estima i avança donant-se les mans.
La garlanda suaument se deslliga;
desfent-se, s'eixampla, esvaint-se al voltant;
cada mà, tot deixant a l'amiga,
li sembla prometre que ja hi tornaran.
Ja hi tornaran de parella en parella!
Tota ma pàtria cabrà en eixa anella,
i els pobles diran:
la sardana és la dança més bella
de totes les dances que es fan i es desfan.
Joan Maragall
La sardana
Ceres
I
La sardana és la dança més bella
de totes les dances que es fan i es desfan,
és la mòbil magnífica anella
que amb pausa i amb mida va lenta oscil·lant.
Ja es decanta a l'esquerra i vacil·la,
ja volta altra volta a la dreta dubtant,
i se'n torna i retorna intranquil·la,
com mal orientada l'agulla d'imant.
Fixa's un punt i es detura com ella...
del contrapunt arrencant-se novella,
de nou va voltant.
La sardana és la dança més bella
de totes les dances que es fan i es desfan.
II
Els fadrins, com guerrers que fan via,
ardits la puntegen; les verges no tant;
mes, devots d'una santa harmonia,
tots van els compassos i els passos comptant.
Sacerdots els diríeu d'un culte
que en mística dansa se'n vénen i van
emportats per lo símbol oculte
de l'ampla rodona que els va agermanant.
Si el contrapunt el bell ritme li estrella,
para's, sospesa de tal meravella...
Lo ritme tornant,
la sardana és la dança més bella
de totes les dances que es fan i es desfan.
III
El botó d'eixa roda, quin era
que amb tal simetria l'anava centrant?
Quina mà venjativa i severa
buidava la nina d'aquest ull gegant?
Potsê un temps al bell mig s'hi apilaven
les garbes polsoses del blat rossejant,
i els suats segadors festejaven
la pròdiga Ceres saltant i ballant...
Del contrapunt la vagant cantarella
és estrafeta passada d'aucella
que canta volant:
la sardana és la dança més bella
de totes les dances que s fan i es desfan.
IV
No és la dança lasciva, la innoble,
els uns parells d'altres desaparellant:
és la dança sencera d'un poble
que estima i avança donant-se les mans.
La garlanda suaument se deslliga;
desfent-se, s'eixampla, esvaint-se al voltant;
cada mà, tot deixant a l'amiga,
li sembla prometre que ja hi tornaran.
Ja hi tornaran de parella en parella!
Tota ma pàtria cabrà en eixa anella,
i els pobles diran:
la sardana és la dança més bella
de totes les dances que es fan i es desfan.
Joan Maragall
La sardana
L'any següent, publica el llibre Poesies, editat per L'Avenç. L'èxit continua amb l'obtenció de la Viola d'Or i Argent als Jocs Florals de Barcelona, el 1896, amb El mal caçador.
Maragall adquereix renom com a escriptor, traductor i periodista; amb articles al Diario de Barcelona i col·laboracions a La Renaixença, La Veu de Catalunya i d'altres publicacions. A la Biblioteca L'Avenç apareix la seva traducció d'Ifigènia a Tàurida de Goethe. Implicat en els esdeveniments socials i polítics de l'època, escriu el poema Oda a Espanya, referit al desastre colonial i la crisi que se'n deriva.
L'any 1900 apareix a la revista Catalònia el primer fragment d'El Comte Arnau i L'Avenç li publica Visions i Cants.
El Cant de la Senyera
Al damunt dels nostres cants
aixequem una Senyera
que els farà més triomfants.
Au, companys, enarborem-la
en senyal de germandat!
Au, germans, al vent desfem-la
en senyal de llibertat.
Que volei! Contemplem-la
en sa dolça majestat!
Oh bandera catalana!,
nostre cor t'és ben fidel:
volaràs com au galana
pel damunt del nostre anhel:
per mirar-te sobirana
alçarem els ulls al cel.
I et durem arreu enlaire,
et durem, i tu ens duràs:
voleiant al grat de l'aire,
el camí assanyalaràs.
Dóna veu al teu cantaire,
llum als ulls i força al braç.
Joan Maragall
El Cant de la Senyera
Musicat per Lluís Millet és l'himne de l'Orfeó Català.
Al damunt dels nostres cants
aixequem una Senyera
que els farà més triomfants.
Au, companys, enarborem-la
en senyal de germandat!
Au, germans, al vent desfem-la
en senyal de llibertat.
Que volei! Contemplem-la
en sa dolça majestat!
Oh bandera catalana!,
nostre cor t'és ben fidel:
volaràs com au galana
pel damunt del nostre anhel:
per mirar-te sobirana
alçarem els ulls al cel.
I et durem arreu enlaire,
et durem, i tu ens duràs:
voleiant al grat de l'aire,
el camí assanyalaràs.
Dóna veu al teu cantaire,
llum als ulls i força al braç.
Joan Maragall
El Cant de la Senyera
Musicat per Lluís Millet és l'himne de l'Orfeó Català.
Els primers anys del segle XX el nacionalisme es configura en un corrent concret de caire conservador, catòlic i tradicionalista. Maragall s'identifica, no sense una certa resistència íntima, amb aquesta línia ideològica dominant. Fidel a les seves idees i al seu ofici de periodista, publica, al Diario de Barcelona, La Patria Nueva, l'11 de setembre de 1902, article polèmic que li costa un processament. El 1903 deixa el Diario de Barcelona per discrepàncies polítiques amb la direcció:
El juliol és elegit president de l'Ateneu Barcelonès i, en el discurs de la sessió inaugural del curs, el setembre, llegeix l'Elogi de la paraula.
El 1904 en l'edició d'homenatge Artículos (1904), hi expressa sovint posicions acostades a les dels dirigents de la Lliga Regionalista, i acostuma de comentar els textos pastorals del bisbe Torras i Bages. Aquest mateix any guanya la Flor Natural als Jocs Florals de Barcelona amb la poesia Glosa i és proclamat Mestre en Gai Saber. Publica el llibre Les Disperses, poesies originals i traduccions de Goethe. També s'editen l'Elogi de la paraula i traduccions de Goethe.
El 1905 reprén la col·laboració amb el Diario de Barcelona, tot i que un any més tard torna a tenir discrepàncies amb la direcció i deixa de treballar-hi. D'altra banda, continua elaborant les traduccions de Novalis. En l'àmbit polític, Maragall refusa l'oferta d'Enric Prat de la Riba i de Francesc Cambó de ser candidat a diputat a les corts, convençut que el seu camí no és la política.
El maig de l'any següent publica el recull de poemes Enllà.
Cofunda la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans, i recerca diners per a la creació de la Biblioteca de Catalunya.
A partir de l'any 1907, torna a viure una forta crisi personal, agreujada pels fets de la Setmana Tràgica, el juliol de 1909. Hi reacciona escrivint un seguit d'articles, publicats a La Veu de Catalunya, dels quals cal esmentar per la seva transcendència La iglésia cremada i La ciutat del perdó, no publicat fins uns anys més tard per consell de Prat de la Riba.
Maragall, indignat pels fets, demana que la burgesia catalana assumeixi les responsabilitats que li pertoquen en l'assumpte. D'altra banda, apareix l'opuscle Elogi de la poesia. Tant aquest assaig, com el de 1903 (Elogi de la paraula), exposen la seva teoria de la "paraula viva", de tall romàntic, per la qual l'emoció pura, l'espontaneïtat i la sinceritat són elements indispensables de la poesia.
El 1910, guanya, amb el llibre Enllà (1906), el premi Fastenrath, als Jocs Florals de Barcelona; i termina la tragèdia en vers Nausica, única obra de teatre que escriu.
El darrer any de la seva vida, el 1911, publica Seqüències, que conté la tercera i darrera versió del mite del comte Arnau: la de la redempció a través de la renúncia. Del llibre destaquen també l'Oda nova a Barcelona i el Cant espiritual.
Dos dies abans de morir demana ser vestit amb l'hàbit de Sant Francesc. Mor a Barcelona, el 20 de desembre de 1911. Les seves últimes paraules van ser: "Amunt, amunt!...".
PREMIS:
Flor Natural als Jocs Florals de Badalona (1881): Dins la cambra.
Englantina als Jocs Florals de Barcelona (1894): La sardana.
Viola d'Or i Argent als Jocs Florals de Barcelona (1896): El mal caçador.
Flor Natural als Jocs Florals de Barcelona (1904): Glosa.
Premi Fastenrath als Jocs Florals de Barcelona (1910): Enllà.
OBRES DESTACADES:
Poesia
Poesies. 1895
Visions & Cants. 1900
Les Disperses. 1904
Enllà. 1906
Tria. Llibre de lectures selectes, en prosa y vers, pera els nois i noyes de les escoles y col·legis de Catalunya. 1909
Seqüències. 1911
Teatre
Nausica
Crítica literària i assaig
Elogi de la poesia.
Elogi de la paraula.
Biografia de D. Joan Mañé y Flaquer.
El sentiment de pàtria.
--o0o--
Notes biogràfiques: Joan Maragall.
A cura de: Frederic Valcarce i Salvador Valcarce
Fonts bibliogràfiques:
corpus literari
L'Enciclopèdia
lletrA La literatura catalana en Internet
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
Biblioteca de Catalunya
Flor Natural als Jocs Florals de Badalona (1881): Dins la cambra.
Englantina als Jocs Florals de Barcelona (1894): La sardana.
Viola d'Or i Argent als Jocs Florals de Barcelona (1896): El mal caçador.
Flor Natural als Jocs Florals de Barcelona (1904): Glosa.
Premi Fastenrath als Jocs Florals de Barcelona (1910): Enllà.
OBRES DESTACADES:
Poesia
Poesies. 1895
Visions & Cants. 1900
Les Disperses. 1904
Enllà. 1906
Tria. Llibre de lectures selectes, en prosa y vers, pera els nois i noyes de les escoles y col·legis de Catalunya. 1909
Seqüències. 1911
Teatre
Nausica
Crítica literària i assaig
Elogi de la poesia.
Elogi de la paraula.
Biografia de D. Joan Mañé y Flaquer.
El sentiment de pàtria.
Notes biogràfiques: Joan Maragall.
A cura de: Frederic Valcarce i Salvador Valcarce
Fonts bibliogràfiques:
corpus literari
L'Enciclopèdia
lletrA La literatura catalana en Internet
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
Biblioteca de Catalunya
UNIVERS DE POESIA
Recull de blocs de poesia en català
Recull de blocs de poesia en català
Brisalls de mar - Montse Assens
Bruixot - "Bruixot"
Continuar Avançant - Jessica Ferrer Escandell
Dibuixets i versets - Ramon Navarro Bonet
El bòtil del nàufrag - Antoni Taltavull i Bosch
Esclau de les meves paraules - "Llamp"
Esdrúixola flor d'enamorats - "Deomises"
espock -poesia en català- - Joan Ubach
Et vaig veure en un somriure - Helena Arumi
La ploma rovellada, el llapis i el pinzell... - Toni Arencón i Arias
Montserrat Canes - Montserrat Canes i Giner
Nuesa literària - Jeremias Soler
Papallones en la llum - Sandra Domínguez Roig
Petiteses - M. Roser Algué Vendrells
Poemari - Montse Amat
Sexe i Circumstàncies: Jo "evasex"
Sospirs de Llum - Mònica
Sonetàlia - "Deomises"
Tens un racó dalt del món - Jesús M. Tibau Tarragó
Un capvespre a la Mediterrània - Empar Sáez i Ferran d'Armengol
Viatger que s'extravia - Pau Sif
Violant de Bru - "Violant de Bru"
Zenit i nadir - Joan Estruch
--o0o--
Suggerits per: Maria Rosa G. Zellweger
La Redacció solament es fa solidària dels treballs que no porten signatura.
Dels articles signats en són responsables llurs autors.
Dels articles signats en són responsables llurs autors.
Lo Càntich - Retalls de poesia d'arreu del món
està subjecte a una llicència de
Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0
de Creative Commons.
NR: 1003305878809
Qualsevol mena de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d'aquesta obra resta sotmesa a les característiques específiques d'aquesta llicència.
