Lo Càntich - Número 1 - Hivern, 2010 Lo Càntich - Revista Digital de Literatura, Art i Cultura - DL: B.42943-2011 ISSN: 2014-3036

Lo Càntich
- Revista Digital de Literatura, Art i Cultura -

DL: B.42943-2011
ISSN 2014-3036

Número 1
Hivern, 2010
Març, 2010

Direcció:
Pere Abad i Sorribes

Edició:
Toni Arencón i Arias

Equip Editorial:
Dolors Garrido Martínez - Maria Rosa G. Zellweger
Toni Arencón i Arias - Laura Boadas i Galí - Paolo Santos

Articulistes:
Paolo Santos - Laura Boadas i Galí
Toni Arencón i Arias
Frederic Valcarce - Salvador Valcarce

Mestres del temps:
Joan Salvat-Papasseit - Àngel Guimerà - Joan Maragall
Pere Serafí - Francesc Pelagi Briz i Fernández
Jaroslav Vrchlický - Alfonsina Storni
Juan Clemente Zenea - Rosalía de Castro - Paul Verlaine
José Salís Camino - Cornelium Danckerts III
Wassily Kandinsky - Francisco de Zurbarán - Marc Chagall
Ramon Casas i Carbó - Jan Toorop - Vincent Van Gogh
Toulouse Lautrec - Edward Burne Jones - Pierre Bonnard
Gustav Klimt - Gustave Moreau - Giuseppe Arcimboldo

Creadors d'ara i d'avui:
Joan Feliu i Blanes - Xavier Pol i Serra - Estrella Tort i Prats
Anna Cuiñas - Toni Arencón i Arias - Octavi Montenegro de Cepeda
Ileana Casillas Ontiveros - Daniel Melo Pérez

Traduccions:
Pere Abad i Sorribas - Dolors Garrido Martínez - Toni Arencón i Arias
Maria Rosa G. Zellweger - Laura Boadas i Galí

Il·lustració de portada:
"Lo Càntich"
© Toni Arencón - Pere Abad i Sorribes


Lo Càntich
- Revista digital de literatura, art i cultura -
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Número 1 - Hivern, 2010
Març, 2010

CC BY-NC-ND 3.0
NR: 1003305878809

ÍnDeX

- I -

Editorial

Hivern, 2010

Editorial
Pere Abad i Sorribes

Il·lustració de portada:
"Lo Càntich"
Toni Arencón - Pere Abad i Sorribes

- II -

Càntichs clàssics i contemporanis,
de casa nostra i d'arreu del món

Dóna'm la mà - Joan Salvat-Papasseit
     Il·lustració: "Efecte de lluna en el mar"
          José Salís Camino

Catalunya, pobra mare - Àngel Guimerà
     Il·lustració: "Principatus Cataloniae et comitatus Ruscinonis et Cerretaniae descriptio"
          Cornelis Danckerts III

Les roses franques - Joan Maragall
     Il·lustració: "Les roses franques"
          Toni Arencón i Arias

Càntich d'amors - Pere Serafí
     Il·lustració: "Parella a cavall"
          Wassily Kandinsky

Lo Pont - Francesc Pelagi Briz i Fernández
     Il·lustració: "Sant Francesc d'Assís en oració"
          Francisco de Zurbarán

Per una mica d'amor... - Jaroslav Vrchlický
     Traducció: Pere Abad i Sorribes
     Il·lustració: "Sobre la ciutat"
          Marc Chagall

Vull dormir - Alfonsina Storni
     Traducció: Dolors Garrido Martínez
     Il·lustració: "Nu femení"
          Ramon Casas i Carbó

Les tres núvies del poeta - Juan Clemente Zenea
     Traducció: Toni Arencón i Arias
     Il·lustració: "Les tres núvies"
          Jan Toorop

Emigrants - Rosalía de Castro
     Traducció: Maria Rosa G. Zellweger
     Il·lustració: "Quatre camperols menjant"
          Vincent Van Gogh

Munta sobre mi com una dona - Paul Verlaine
     Traducció: Laura Boadas i Galí
     Il·lustració: "El bes"
          Toulouse Lautrec

- III -

Càntics d'avui, d'ara, d'ací, d'allà i de més enllà

Un desert recés sota la pols de les estrelles - Joan Feliu i Blanes
     Il·lustració: "Nit de lluna"
          Wassily Kandinsky

Ets callada, però quan rius... - Xavier Pol i Serra
     Il·lustració: "Amor entre les ruïnes"
          Edward Burne Jones

Una única cosa - Estrella Tort i Prats
     Il·lustració: "Balcon à Vernonnet"
          Pierre Bonnard

La meva llum - Anna Cuiñas
     Il·lustració: "Jardí de flors"
          Gustav Klimt

Rastre de llops - Octavi Montenegro de Cepeda
     Il·lustració: "Mort i Vida"
          Gustav Klimt

La meva discapacitat - Ileana Casillas Ontiveros
     Traducció: Toni Arencón i Arias
     Il·lustració: "Idylle"
          Gustav Klimt

Ella - Daniel Melo Pérez
     Il·lustració: "El poeta viatger"
          Gustave Moreau

- IV -

Amb nom propi

Rodolins de la saviesa popular - Paolo Santos
     Hivern
     Il·lustració: "Hivern"
          Giuseppe Arcimboldo

Salvem els mots - Laura Boadas i Galí
     Pensaments

El mercader de tulipes - Toni Arencón i Arias
     La ballarina cega de Sidi Bou Saïd
     Il·lustració: "Doucement"
          Toni Arencón i Arias

Notes biogràfiques: Salvador Espriu
     Frederic Valcarce i Salvador Valcarce
     Inclou els poemes:
     VI -Cementiri de Sinera-
     Assaig de Càntic en el Temple

Editorial

Pere Abad i Sorribas

Lo Càntich
(Retalls de poesia d'arreu del món)
Número 1
Hivern, 2010

     El part ha estat llarg. Els primers dolors van començar al gener del 2009, durant els interludis d'un vol transoceànic amb escales. Aprofitava el temps mort llegint l'últim poemari d'una autora catalana (ometré el nom) que afegia cites i versos de diferents escriptors europeus i anglosaxons. Desil·lusió i sorpresa. Totes les cites estaven escrites en castellà! Pobre llengua meva! Pobre llengua meva que no n'era capaç d'oferir traduccions adequades per encapçalar uns versos en català!

Catalunya, pobra mare,
no et sento els glatits del cor!
Qui t'ha vist i qui et veu ara!

Àngel Guimerà
Catalunya, pobra mare

     Així va néixer el projecte. Un assaig col·lectiu en llengua catalana (aprofitant les possibilitats de la virtualitat digital) amb l'objectiu de fomentar el coneixement dels clàssics, oferir traduccions d'autors estrangers i afavorir la difusió i l'expressió creativa de les noves generacions.

     Avui, redactant aquest editorial, vull agrair la col·laboració d'aquelles amigues i d'aquells amics que m'han regalat desinteressadament el seu esforç i el producte de la seva creativitat. Gràcies. Sense el vostre suport no hagués estat possible.

Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria.

Salvador Espriu
Assaig de Càntic en el Temple

     El primer número de Lo Càntich coincideix amb la commemoració del 25è aniversari de la mort de l'escriptor Salvador Espriu. En homenatge, el logotip d'aquesta editorial és una composició gràfica de la senyera catalana i del conegut poema Inici de Càntic en el Temple.

Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa

Salvador Espriu
Inici de Càntic en el Temple (Les cançons d'Ariadna)

     Lo Càntich... només que un petit gest per la nostra llengua... per salvar els mots... per rescatar les paraules...

Pere Abad i Sorribes
Març, 2010

[ Tornar a l'índex ]

II

Càntichs clàssics i contemporanis,
de casa nostra i d'arreu del món

«Dóna'm la mà»

Joan Salvat-Papasseit

Il·lustració:  José Salís Camino

"Efecte de lluna en el mar"
José Salís Camino

Dóna'm la mà

Dóna'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.

Les barques llunyes i les de la sorra
prendran un aire fidel i discret,
no ens miraran;
miraran noves rutes
amb l'esguard lent del copsador distret.

Dóna'm la mà i arrecera la galta
sobre el meu pit, i no temis ningú.
I les palmeres ens donaran ombra.
I les gavines sota el sol que lluu

ens portaran la salabror que amara,
a l'amor, tota cosa prop del mar:
i jo, aleshores, besaré ta galta;
i la besada ens durà el joc d'amar.

Dóna'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant;
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.

Joan Salvat-Papasseit
(Barcelona, 1894-1924)
«Dóna'm la mà»

Il·lustració:
"Efecte de lluna en el mar"
José Salís Camino
(Santoña, 1863 - Irun, 1927)

[ Tornar a l'índex ]

«Catalunya, pobra mare»

Àngel Guimerà

Il·lustració:  Cornelis Danckerts III

"Principatus Cataloniae et comitatus Ruscinonis et Cerretaniae descriptio"
Cornelis Danckerts III

Catalunya, pobra mare

Catalunya, pobra mare,
no et sento els glatits del cor!
Qui t'ha vist i qui et veu ara!
Un temps lluitant per l'honor:
avui amb fang a la cara,
cercant només grapats d'or!

Àngel Guimerà
(Santa Cruz de Tenerife, 1845 - Barcelona,1924)
«Catalunya, pobra mare»

Il·lustració:
"Principatus Cataloniae et comitatus Ruscinonis et Cerretaniae descriptio"
Cornelis Danckerts III
(1664-1717)
Font: Institut Cartogràfic de Catalunya

[ Tornar a l'índex ]

«Les roses franques»

Joan Maragall

Il·lustració:  Toni Arencón i Arias

"Les roses franques"
Toni Arencón i Arias

Les roses franques

He vist unes roses  ~  d'un vermell pujat,
d'un vermell negrós  ~  d'un vermell morat.
Penjaven gronxant-se  ~  del mur d'un jardí;
ningú les pot heure  ~  no es poden colir;
són les roses lliures  ~  de la servitud,
són les roses franques,  ~  no paguen tribut.
Ni de baix s'abasten  ~  ni de dalt estant:
el gipó o el gerro  ~  no se'n gaudiran.
Brillâ al sol veuran-les  ~  des de lluny la gent,
donaran la flaire  ~  al bon grat del vent;
mes cap mà atrevida  ~  les apomarà
ni alenada humana  ~  les mustigarà.
No, com les flors altres,  ~  són de qui les vol:
són lliures, són pures,  ~  són del vent i el sol.
Passaran la vida  ~  gronxant-se i rient
I abrusades se les emportarà el vent.

Joan Maragall
(Barcelona, 1860-1911)
«Les roses franques»

Il·lustració:
"Les roses franques"
Toni Arencón i Arias
(El Prat de Llobregat, 1963)

[ Tornar a l'índex ]

«Càntich d'amors»

Pere Serafí

Il·lustració:  Wassily Kandinsky

"Parella a cavall"
Wassily Kandinsky

Càntich d'amors

Tots quants d’Amor seguexen la carrera,
fújan sa lei cruel, falsa enemiga
que dins l’ivern sentir fa primavera
y, en mig l’estiu fredor y greu fatiga.
No esper jamés ningú, per fe sencera
tenir, que a tot perfet amant obliga,
trobar jamay pietat, que per estrena
dón amargor, torment, dolor y pena.

Axí com vol en qualque pas Fortuna,
pereix algú per ferro o mort soptada,
mas charitat universal, comuna,
fa dar al cos la terra, y de passada,
los viandants, ab pedres, d’una en una,
de poch en poch fan sepultura alçada.
Y jo morint per la senyora mia,
mai no em tirà piadosa pedra un dia.

Lo peregrí que nit y jorn camina
spera en l’alberch trobar repòs un hora.
Lo navegant, si la gran mar s’inpina,
cessa lo vent y del perill surt fora.
Lo fer soldat que en batallar s’inclina
spera campar perquè algun sanct honora.
Y en mi tostemps creix la dolor superna,
que ingratitud ma trista sort governa.

Premi sperant, treballa tot lo dia
lo laurador y lo seu cos molesta,
y un capità, que és dels soldats la guia,
per lo semblant, no tem fret ni tempesta,
y un vil pastor d’ovelles fent sa via
treballa, y pren descanç per la floresta.
Yo treballant, mai lo meu cos reposa
ni esper de ben servir ninguna cosa.

Mou-se lo vent molt fort de tramontana
ab lamps y trons y pluja tempestosa,
trenca los tronchs dels monts y terra plana,
desfà los camps ab l’aygua furiosa;
fent molt gran so de les campanes, sana
y mostra el sol la fas molt luminosa.
Mas en mi, trist, per ma desaventura
la tempestat creix sempre més escura.

Baix en l’infern, ab so de dolça lira,
Orfeu trobà pietat en sa tristura;
del gran Plutó, cantant, placà la ira,
havent d’aquell una ànima segura.
Yo, trist, que nit y jorn mon cor sospira,
blanir no puch un cor, ans més s’endura;
no bàstan prechs ni plants ni fe sencera,
ans quant més va creix més cruel y fera.

L’hom desterrat luny de sa dolça terra
spera ab lo temps tornar al ser que estava,
y hu saltejat d’una molt cruda guerra,
per temps ha pau o treva que esperava;
qui està en presó i la cadena el ferra,
libert se veu per temps, com desijava.
Yo, perseguit de tanta desventura,
no sé què esper sinó la sepultura.

Lo cervo que és nafrat cerca aygua clara
per refrescar; tenint mortal ferida,
si troba font o riu, prest se declara
de ben curar y renovar sa vida.
Tal só nafrat, mas sent que és molt avara
qui em pot donar la sanitat cumplida,
que té per bé de pura set matar-me
primer que may no vulla remediar-me.

Tot reverdeix la fèrtil primavera,
quan és passat l’ivern que el món despulla:
floreix los prats i els aucellets prospera;
a l’arbre nu fa recobrar la fulla;
dins l’aygua el peix, y al bosch tota altra fera,
tròban descans i amant qui bé els reculla.
Y en mi lo temps jamés no fa mudança,
ans sent del tot secar-se la sperança.

Pere Serafí "Lo Grec"
(1505? - Barcelona, 1567)
«Càntich d'amors»

Il·lustració:
"Parella a cavall"
Wassily Kandinsky
(Moscou, 1866 - Neuilly-sur-Seine, 1944)

[ Tornar a l'índex ]

«Lo Pont»

Francesc Pelagi Briz i Fernández

Il·lustració:  Francisco de Zurbarán

"Sant Francesc d'Assís en oració"
Francisco de Zurbarán

Lo Pont

Jo sè un pont de llarga historia
q'está damunt del pecat,
un pont hermos com la gloria,
un pont de per tot daurat.

Ningú hi passa sens un guia
pus sa llargaria fa pò.
–¿Com se diu?, pregunti un dia,
y'm van respondre: –Oració.

Francesc Pelagi Briz i Fernández
(Francesch Pelay Briz)
(Barcelona 1839-1889)
«Lo Pont»
(Lo Brot D'Achs - 1860-1866)

Il·lustració:
"Sant Francesc d'Assís en oració"
Francisco de Zurbarán
(Fuente de Cantos, 1598 – Madrid, 1664)

[ Tornar a l'índex ]

«Per una mica d'amor»
'Za trochu lásky...'

Jaroslav Vrchlický

Traducció:  Pere Abad i Sorribes
Il·lustració:  Marc Chagall

"Sobre la ciutat"
Marc Chagall

Per una mica d'amor...

Per una mica d’amor aniria fins a la fi del món,
aniria amb el cap descobert i els peus nus,
aniria caminant sobre la neu
però amb l’ànima eterna de maig,
aniria al bell mig de la tempesta
però sentiria cantar els ocells,
aniria a través del desert
i tindria un cor de perles de rosada.

Per una mica d'amor aniria fins a la fi del món
com aquell que canta demanant almoina sota la porta.

Jaroslav Vrchlický
(Emil Bohuslav Frída)
(Louny, Bohèmia, 1853 - Domažlice, 1912)
«Za trochu lásky...»

Il·lustració:
"Sobre la ciutat"
Marc Chagall
(Vítebsk, Bielorússia, 1887 – Saint-Paul de Vence, França, 1985)

Traducció:
Pere Abad i Sorribes
«Per una mica d'amor...»
de l'obra original:

Za trochu lásky...

Jaroslav Vrchlický

Za trochu lásky šel bych svĕta kraj,
šel s hlavou odkrytou a šel bych bosý,
šel v ledu - ale v duši vĕčný máj,
šel vichřicí - však slyšel zpívat kosy,
šel pouští - a mĕl v srdci perly rosy.

Za trochu lásky šel bych svĕta kraj,
jak ten, kdo zpívá u dveří a prosí.

ooO0Ooo

[ Tornar a l'índex ]

«Vull dormir»
'Quiero dormir'

Alfonsina Storni

Traducció:  Dolors Garrido Martínez
Il·lustració:  Ramon Casas i Carbó

"Nu femení"
Ramon Casas i Carbó

Vull dormir

Dents de flors, còfia de rosada,
mans d'herbes, tu, dida fina,
Tingues-me disposats els llençols terrossos
i l'edredó de molses birbades.

Vaig a dormir, dida meva, acotxa'm.
Posa'm un llum a la capçalera;
una constel·lació, aquella que t'agradi;
totes són bones, baixa-la una miqueta.

Deixa'm sola; sents trencar els brots...
et bressola un peu celest des de dalt
i un ocell et traça uns compassos

perquè oblidis... Gràcies... Ah, un encàrrec:
si ell truca novament per telèfon
li dius que no insisteixi, que he eixit...

Alfonsina Storni
(Sala Capriasca, Suiza 1892 - Mar del Plata, Argentina 1938)
«Quiero dormir»

Il·lustració:
"Nu femení"
Ramon Casas i Carbó
(Barcelona, 1866-1932)

Traducció:
Dolors Garrido Martínez
«Vull dormir»
de l'obra original:

Quiero dormir

Alfonsina Storni

Dientes de flores, cofia de rocío,
manos de hierbas, tú, nodriza fina,
tenme prestas las sábanas terrosas
y el edredón de musgos escardados.

Voy a dormir, nodriza mía, acuéstame.
Ponme una lámpara a la cabecera;
una constelación, la que te guste;
todas son buenas, bájala un poquito.

Déjame sola: oyes romper los brotes...
te acuna un pie celeste desde arriba
y un pájaro te traza unos compases

para que olvides... Gracias... Ah, un encargo:
si él llama nuevamente por teléfono
le dices que no insista, que he salido.

ooO0Ooo

[ Tornar a l'índex ]

«Les tres núvies del poeta»
'Las tres novias del poeta'

Juan Clemente Zenea

Traducció:  Toni Arencón i Arias
Il·lustració:  Jan Toorop

"Les tres núvies"
Jan Toorop

Les tres núvies del poeta

(De l'alemany)

A Ramon de Armas y C.

Tres núvies té el poeta:
la primera és el matí,
rossa verge que s’envolta
d'un mantell d’or i de plata.

I la segona és la tarda,
la beutat morena i lànguida
que amb gases de llum fulgent
adorna el seu front pàl·lid.

–Quina és la tercera doncs?
–La nit, la més estimada,
la que entre blondes de lluna
somnolenta i trista passa.

Quan arriba la primera
amb les puntes de les ales
fa vibrar els idil·lis
sobre les cordes de l'arpa.

Al petó de la segona
surten del fons de l'ànima
amb la veu del sentiment
els romanços i balades.

La tercera ve després
la bella musa elegíaca,
oferint-li en copa d'or
la inspiració de les llàgrimes.

«Las tres novias del poeta»
A: "Cantos de la tarde", 1860
Juan Clemente Zenea
(Bayamo, Cuba, 1832 - L'Havana, 1871)

Il·lustració:
"Les tres núvies"
Jan Toorop
(Purworedjo, Illa de Java, 1858 - L'Haia, 1928)

Traducció:
Toni Arencón i Arias
«Les tres núvies del poeta»
de l'obra:

Las tres novias del poeta

Juan Clemente Zenea

(Del alemán)

A Ramon de Armas y C.

Tres novias tiene el poeta:
la primera es la mañana,
rubia virgen que se envuelve
en un manto de oro y plata.

Y la segunda es la tarde,
la beldad morena y lánguida
que con gasas de luz fúlgida
adorna su frente pálida.

–¿Cuál es la tercera entonces?
–La noche, la más amada,
la que entre blondas de luna
soñolienta y triste pasa.

Cuando llega la primera
con las puntas de sus alas
hace vibrar los idilios
sobre las cuerdas del arpa.

Al beso de la segunda
salen del fondo del alma
con la voz del sentimiento
los romances y baladas.

La tercera viene luego
la bella musa elegiaca,
y le brinda en copa de oro
la inspiración de las lágrimas.

ooO0Ooo

[ Tornar a l'índex ]

«Emigrants»
'Emigrantes'

Rosalía de Castro

Traducció:  Maria Rosa G. Zellweger
Il·lustració:  Vincent van Gogh

"Quatre camperols menjant"
Vincent van Gogh

Emigrants

Ara l'última nit,
la nit dels tristes comiats,
i amb prou feines una llàgrima entelava
les seves pupil·les serenes.

Com el criat que deixa
l'amo que li fustiga,
arreglant el seu farcell, murmurava
gairebé amb l'emoció de l'alegria:

-Plorar! Per què? Fortuna és que puguem
abandonar les nostres humils terres;
el dur pa que ens va negar la pàtria;
per més que els estranys ens maltractin,
no ens ha de faltar a la pàtria aliena.

I els fills contents es somriuen,
i la dona, tot i que trist, es consola
amb la ferma esperança
que aquell que part ha de tornar per ella.

Pensar que han de partir, aquest és el somni
que dóna força en la seva angoixa els que queden;
tant en tu poden patir, oh pàtria,
si ja els teus fills sense dolor et deixen!

Rosalía de Castro
(Santiago de Compostela, 1837 - Padrón, A Coruña, 1885)
«Emigrantes»
(En las orillas del Sar)

Il·lustració:
"Quatre camperols menjant"
Vincent Van Gogh
(Zundert, 1853 – Auvers-sur-Oise, 1890)

Traducció:
Maria Rosa G. Zellweger
«Emigrants»
de l'obra original:

Emigrantes

Rosalía de Castro

Era la última noche,
la noche de las tristes despedidas,
y apenas si una lágrima empañaba
sus serenas pupilas.

Como el criado que deja
al amo que le hostiga,
arreglando su hatillo, murmuraba
casi con la emoción de la alegría:

-¡Llorar! ¿Por qué? Fortuna es que podamos
abandonar nuestras humildes tierras;
el duro pan que nos negó la patria,
por más que los extraños nos maltraten,
no ha de faltarnos en la patria ajena.

Y los hijos contentos se sonríen,
y la esposa, aunque triste, se consuela
con la firme esperanza
de que el que parte ha de volver por ella.

Pensar que han de partir, ése es el sueño
que da fuerza en su angustia a los que quedan;
cuánto en ti pueden padecer, oh, patria,
¡si ya tus hijos sin dolor te dejan!

ooO0Ooo

[ Tornar a l'índex ]

«Munta sobre mi com una dona»
'Monte sur moi comme une femme'

Paul Verlaine

Traducció:  Laura Boadas i Galí
Il·lustració:  Toulouse Lautrec

"El bes"
Toulouse Lautrec

Munta sobre mi com una dona

Munta sobre mi com una dona
Que jo et besaré a la geneta.
Bé, això és tot. Ets a la mà?
Mentre et penetro, daga

A la mantega, almenys
Jo puc besar-te a la boca,
Et faré una llengua ferotge
I bruta i dolça, també!

Veig tos ulls en els quals submergeixo
Els meus fins al fons de ton cor
On mon desig neix vencedor
En una luxúria de somni.

Acaricio l'esquena nerviosa,
Els flancs ardents i freds, la nuca,
La doble graciosa perruca
del borrissol de les aixelles!

Ton cul cavalcant sobre mes cuixes
Les penetra amb son pes dolç
Mentre mon poltre es desboca
Perquè abastis el goig,

I tu gaudeixes, petit,
Doncs veig ton penis bell
Gelós per jugar son paper,
Ràpid, ràpid, s'infla, creix,

S'endureix... Cel! La gota, la perla
El futur acaba de brillar
A l'orifici rosa: empassar-la,
He de fer-ho, doncs ja esclata

Al mig del flux, és mon preu.
De posar quan abans entre mes llavis
Ton gland pesat i febril
I que descarregui sa ona reial.

Llet suprema, fòsfor diví
Flagrant flor d'ametller,
On la ferotge set pidola,
La set de tu que em devora

No obstant això, ric i generós,
El do de ta adolescència,
Combregant amb aquesta essència,
Tot mon ésser s'embriaga de felicitat.

Paul Verlaine
(Metz, França, 1870 - París, 1896)
«Monte sur moi comme une femme»
(Hombres, 1891)

Il·lustració:
"El bes"
Toulouse Lautrec
Henri Marie Raymond de Toulouse-Lautrec-Montfa,
comte de Toulouse-Lautrec-Montfa
(Hôtel du Bosc, Albi, França, 1864 - Malromé, Saint-André-du-Bois, França, 1901)

Traducció:
Laura Boadas i Galí
«Munta sobre mi com una dona»
de l'obra original:

Monte sur moi comme une femme

Paul Verlaine

Monte sur moi comme une femme
Que je baiserais en gamin.
Là, c’est cela. T’es à ma main?
Tandis que mon vit t’entre, lame

Dans du beurre, du moins ainsi
Je puis te baiser sur la bouche,
Te faire une langue farouche
Et cochonne et si douce, aussi!

Je vois tes yeux auxquels je plonge
Les miens jusqu’au fond de ton cœur
D’où mon désir revient vainqueur
Dans une luxure de songe.

Je caresse le dos nerveux,
Les flancs ardents et frais, la nuque,
La double mignonne perruque
Des aisselles et les cheveux!

Ton cul à cheval sur mes cuisses
Les pénètre de son doux poids
Pendant que s’ébat mon lourdois
Aux fins que tu te réjouisses,

Et tu te réjouis, petit,
Car voici que ta belle gourde
Jalouse aussi d’avoir son rôle,
Vite, vite, gonfle, grandit,

Raidit… Ciel! la goutte, la perle
Avant-courrière vient briller
Au méat rose: l’avaler,
Moi, je le dois, puisque déferle

Le mien de flux, or c’est mon lot
De faire tôt d’avoir aux lèvres
Ton gland chéri tout lourd de fièvres
Qu’il décharge en un royal flot.

Lait suprême, divin phosphore
Sentant bon la fleur d’amandier,
Où vient l’âpre soif mendier,
La soif de toi qui me dévore

Mais il va, riche et généreux,
Le don de ton adolescence,
Communiant de ton essence,
Tout mon être ivre d’être heureux.

ooO0Ooo

[ Tornar a l'índex ]

«Un desert recés sota la pols de les estrelles»

Joan Feliu i Blanes

Il·lustració:  Wassily Kandinsky

"Nit de lluna"
Wassily Kandinsky

Un desert recés sota la pols de les estrelles

Un desert recés,
sota la pols de les estrelles,
esbossades entre figures tènues,
abandonades al mig del suburbi d’una casa sense llum.

Cessa el viatge, immòbil la mar,
ondulant l’aire llunyà d’una costa silenciosa,
de cims perduts i marginats,
de sorra blanca,
d’horitzons,
d’esplendors febles entre obres de tinta,
i presagis indiferents i trànsits sobtats.

Potser són les històries les que obliden el homes,
i no els homes qui obliden les històries,
estavellades, caigudes, amoltonades, eclèctiques...
sobre les illes sense fons de la memòria.

Potser són els amors els que obliden els homes,
i no els homes qui obliden els amors,
estavellats, caiguts, amoltonats, eclèctics...
sobre les illes sense fons de la memòria.

Indiferents a les fiblades dels blaus,
i dels anhels de riques vestidures,
d’innocència accentuada,
d’ingrata accentuació,
d’accent perfilat,
decantats per les arrugues de l’experiència.

Joan Feliu i Blanes
(Lleida, 1957)
«Un desert recés sota la pols de les estrelles»

Il·lustració:
"Nit de lluna"
Wassily Kandinsky
(Moscou, 1866 - Neuilly-sur-Seine, 1944)

[ Tornar a l'índex ]

«Ets callada, però quan rius...»

Xavier Pol i Serra

Il·lustració:  Edward Burne Jones

"Amor entre les ruïnes"
Edward Burne Jones

Ets callada, però quan rius...

Ets callada, però quan rius
fas que m’alegri sense voler.
Ets dolça i quan t'entristeixes
fas que es faci fosc el cel.

Sé que murmuren contra tu,
i contra mi per estar-hi de part teva,
saps que t’envegen
i que mai no et podran igualar.

Vull pensar que és veritat
el que em diuen les teves paraules,
vull creure en tu, perquè no crec
en ningú més.

Les muralles són muralles
si no deixen passar el sol.

No hi ha muralles que aturin l'amor.

Sóc vell per estimar-te com un jove,
i jove per estimar-te com un vell,
queden mesos només per a la transició.
Amb ella, és possible, que canviï el nostre amor?

Xavier Pol i Serra
(Tarragona, 1980)
«Ets callada, però quan rius...»

Il·lustració:
"Amor entre les ruïnes"
Edward Burne Jones
(Birmingham, 1833-1898)

[ Tornar a l'índex ]

«Una única cosa»

Estrella Tort i Prats

Il·lustració:  Pierre Bonnard

"Balcon à Vernonnet"
Pierre Bonnard

Una única cosa

Cal,
moltes vegades,
que una ànima
doni la seva vida per un home.

I és segur,
que en un temps
no llunyà,
aquesta ànima,
pugui al seu torn necessitar-la.

Quanta vida! Quanta gent!
Quanta sang és vessada,
sense tan sols
el consol d'aquesta ànima.

I, una altra vegada,
és repetit
que aquesta ànima,
tan cercada,
gairebé mai
no n’és trobada.

Estrella Tort i Prats
«Una única cosa»
(Manresa, 1971)

Il·lustració:
"Balcon à Vernonnet"
Pierre Bonnard
(Fontenay-aux-Roses, França, 1867 - Le Cannet, França, 1947)

[ Tornar a l'índex ]

«La meva llum»

Anna Cuiñas

Il·lustració:  Gustav Klimt

"Jardí de flors"
Gustav Klimt

La meva llum

Caiguda... Trencada...
Totalment desmoralitzada.
Sense esperances reals.
Només vans fantasmes,
fantasmes de malsons,
de somnis que es repeteixen
dia rere dia, dia rere dia,
dia rere dia,
dia...
rere...
dia...

Caiguda... Trencada... Sagnant
per tots els membres
del meu jove cos.
Sense ningú a qui confiar. Sense res.
A què dedicar res? A qui?

Una llum, des de lluny,
arriba a mi. M’aixeca
un fantasma (m’enlaira).
Em reanima i se'n va.

Novament sóc jo.
Per què? No ho sé.
Però no te’n vagis
o s'anirà, amb tu, la meva llum.

Anna Cuiñas
(Barcelona, 1977)
«La meva llum»

Il·lustració:
"Jardí de flors"
Gustav Klimt
(Baumgarten, 1862 - Viena, 1918)

[ Tornar a l'índex ]

«Rastre de llops»

Octavi Montenegro de Cepeda

Il·lustració:  Gustav Klimt

"Mort i Vida"
Gustav Klimt

Rastre de llops

Rastre de llops, en la nit gran,
un llarg camí queda encara,
rastre de llops, lluna plena,
home i dona per la sendera.

Rastre de llops, nit negra,
només estrelles al cel, només,
rastre de llops, lluna blanca,
minuts d'amor rera un vel.

I els observen, i els oloren,
i els vigilen, i els esperen.

Tapa un núvol la blanca lluna
i udola el mascle en senyal
d'atac, baixen després,
un rere l'altre, acorralant
la presa.

Se sent un gemec
de dona, llueix el ganivet
i, després, llança espurnes vermelles.

Una, dues, tres...

Udola el mascle i es retiren,
la cua entre les cames,
un darrere l'altre, com van arribar.
Queda, morta, la dona, i l'home
plorant, deixa anar el ganivet,
al seu costat tres llops morts, res més.

–No hi ha rastre de llops, nit de dol,
ha mort el meu amor,
no hi ha rastre de llops, lluna plena,
és nit de plors! –l’home ha cridat.

Octavi Montenegro de Cepeda
(Barcelona, 1948)
«Rastre de llops»

Il·lustració:
"Mort i Vida"
Gustav Klimt
(Baumgarten, 1862 - Viena, 1918)

[ Tornar a l'índex ]

«La meva discapacitat»
'Mi discapacidad'

Ileana Casillas Ontiveros

Traducció:  Pere Abad i Sorribes
Il·lustració:  Gustav Klimt

"Idylle"
Gustav Klimt

La meva meva discapacitat

Jo també sóc discapacitat...

La meva discapacitat d’amor...
perquè només estimo els que accepto,
quan hauria d’estimar tothom.

La meva discapacitat de raciocini...
perquè només entenc el que em convé,
encara que la raó no em pertany.

La meva discapacitat de comunicació...
perquè crec que només, allò que em pertoca,
és important,
quan hi ha tant per escoltar.

La meva discapacitat de veure...
perquè només li presto atenció a la bellesa,
tot i sabent que tot
té el seu propi delit de gràcia i qualitat.

La meva discapacitat de creure...
perquè ho vull a l’instant,
sense tan sols tenir una esperança.

La meva discapacitat a créixer...
perquè m’aferro només al que tinc,
tot i sabent que, desprenent-me’n,
és la ruta a la grandesa.

La meva discapacitat a beneir el proïsme...
perquè m’avergonyeix que sàpiguen
que tinc fe,
tot i sabent que cada vegada
que m’ho diuen
m’omple d’energia divina de vida.

Ileana Casillas Ontiveros
(Torreón, Mèxic, 1968)
«Mi discapacidad»

Il·lustració:
"Idylle"
Gustav Klimt
(Baumgarten, 1862 - Viena, 1918)

Traducció:
Toni Arencón i Arias
«La meva meva discapacitat»
del poema original:

Mi discapacidad

Ileana Casillas Ontiveros

Yo también soy discapacitado...

Mi discapacidad de amor...
porque sólo quiero a lo que acepto...
cuando debo querer a todos.

Mi discapacidad de raciocinio...
porque sólo entiendo lo que me conviene...
aunque la razón no me pertenezca.

Mi discapacidad de comunicación...
porque creo que sólo lo mío es importante...
cuando hay tanto que escuchar.

Mi discapacidad de ver...
porque sólo le presto atención a lo bello...
aún sabiendo que todo tiene su lado hermoso.

Mi discapacidad a crecer...
Porque me aferro sólo a lo que tengo...
Aun sabiendo que desprendiéndome de todo
es la ruta a la grandeza.

Mi discapacidad a bendecir al prójimo...
Porque mee avergüenza que sepan
que tengo fe...
aún sabiendo que cada vez
que me lo dicen,
me llena de energía divina de vida.

ooO0Ooo

[ Tornar a l'índex ]

«Ella»

Daniel Melo Pèrez

Il·lustració:  Gustave Moreau

"El poeta viatger"
Gustave Moreau

Ella

Arrossegant-se, lentament, mig girant,
pel sender laberíntic ella davalla,
se't clava de cop la dolça navalla,
després, a poc a poc, va expirant.

Les paraules, una a una, es van gravant,
exprimides sense glòria de la seva mortalla,
onegen els estendards de la trista batalla,
finalitzes, victoriós, acabant.

Després del cansament penetrant,
un cop consumat l'enèsim cant,
només roman un rubor denigrant.

Estès, cansat, penses en el llit:
"Inspiració l'anomenen a aquest fet
que et rosega i et destrossa el pit".

Daniel Melo Pèrez
(Vic, 1959)
«Ella»

Il·lustració:
"El poeta viatger"
Gustave Moreau
(París, 1826-1898)

[ Tornar a l'índex ]

Rodolins de la saviesa popular:
«Hivern»

Paolo Santos

«Hivern»

"Hivern"
Giuseppe Arcimboldo

Rodolins de la saviesa popular:
«Hivern»

Al gener, tanca la porta i encén el braser

De la flor de gener, ningú no omple el graner

A l’hivern, el millor amic és un bon abric

Desembre nevat, bon any per al blat

El fred i el gel no es queden al cel

Aigua de febrer, bona pel sementer

Hivern de molta gelada, molta fruita assegurada

Lluna pel gener, l'amor primer

Si l'hivern primavereja, la primavera hiverneja

Hivern fred, estiu calent

Hivern gelat, fruita a grapats

La lluna vella de març, no marxa sense glaç

Hivern molt assolellat, estiu molt ventat

Any plujós, pagès joiós

--o0o--

Recollits per:
Paolo Santos

Il·lustració: "Hivern"
Giuseppe Arcimboldo
(Milà, 1527-1593)

[ Tornar a l'índex ]

Salvem els mots:
«Pensaments»

Laura Boadas i Galí

Pensaments

Salvem els mots:
Pensaments

Indiferència    Simbòlica    prejudici     Contraposat     Emoció
Claredat    Compromís    àdhuc    contenció    Quelcom
excessos     Xerrameca    Sinceritat

Quelcom absurd? Un poema que no generi emoció.

Claredat i contenció per sobre de tot. Els excessos en la poesia, es paguen amb la indiferència.

"La poésie elle-même, ou elle est toute ou elle n'est pas"
(Henri Brémond)

La poesia com a paraula pura i nua i autèntica i simbòlica i callada i tenaç, és una expressió absolutament individual, i no accepta la fal·làcia de la xerrameca col·lectiva.

La sinceritat és el compromís amb la veritat, des de la consciència. Àdhuc, en referència a la identitat artística, en la poesia es converteix en prejudici circumstancial contraposat.

--o0o--

«Pensaments»
"Salvem els mots"
Laura Boadas i Galí

[ Tornar a l'índex ]

El mercader de tulipes:
«La ballarina cega de Sidi Bou Saïd»

Toni Arencón i Arias

"El mercader de tulipes amava tant les seves flors que envoltava els peduncles amb pergamins lligats amb cintes blaves i descrivia en versos d'elogi les seves qualitats. Mai no va saber que no li compraven les tulipes per la seva bellesa, sinó per la bellesa dels seus versos, escrits en pergamins nuats amb cintes blaves, que envoltaven les tiges de les seves flors amades."

"Doucement"
Toni Arencón i Arias

La ballarina cega de Sidi Bou Saïd

     La sala està sumida en la foscor, coberta d'un vel de silenci, trencat només pel so rovellós d'alguna tos inoportuna. El públic intueix —amb una esclaridora certesa absoluta de la realitat—, el moment d'iniciar-se la funció, un instant abans del propi fet consumat. Potser, el braç en alt del director d'orquestra, ha estat la circumstància delatora.

     Un focus de llum blanca il·lumina el centre de l'escenari. A escena, al bell mig, solitària, la ballarina cega. Khawala, la noia màgica, capaç de fer vibrar el públic més exigent amb la seva dansa. Capaç d'omplir les sales més selectes d'una gentada tendra, esperitada i incrèdula, que espera que es produeixi el miracle, tantes vegades comentat, de boca en boca i en confidències a cau d'orella.

     La dolça Khawala, aquesta nit, la nota més pura en una ciutat desmesurada, contaminada per cera de ciris i per flonges raneres de renúncia. Ella, petita, prima, de rostre ovalat i fi, de llavis molsuts i turgents pits adolescents. Encongida sobre si mateixa, estesa al terra, en postura gairebé fetal, les cames doblegades i creuades, concentrada.

     Imperceptible, per als ulls aliens, el lleuger tremolor de genolls abans d'iniciar el primer moviment... i el bateig del cor... i el control de la respiració... Figura d'alabastre, capaç de ratllar-se amb la carícia d'una ungla nacrada.

     Sona la música. Flota una llum crepuscular sobre la sala. La ballarina desperta el seu cos en un adagio, en una successió de moviments lents, de pliés, développés i dégagés, enllaçats i entrellaçats en un llaç de màgia colorista, immortalitzada pels pinzells impressionistes de Degas, oli sobre tela, aquarel·la transparent de pigments i goma aràbiga sobre paper de fumar. La ballarina està dansant, aliena a les mirades, imperceptible, nua davant d'ella mateixa.

     Potser recorda els seus primers passos perfumats, seguint els compassos de la música, en els abeuradors de te de Sidi Bou Saïd. Les mirades lascives i denses que sentia a sobre seu, les propines suades, olioses i escasses, els intents de grapejar-la...

     Gira el cos lleugerament, apropant-se al públic, per a després, sense perdre la inclinació d'un angle exacte traçat amb el compàs i la regla d'un arquitecte amb pols de cirurgià, apartar-se, i entrar en l'inici de l'allegro, enèrgic i animat, suau i lleuger, com la brisa sobre la mar, a l'alba. Amb moviments brillants i el gest dolorós i adolorit, trencant-se mil vegades les falanges dels dits dels peus contra el terra de fusta, en fragments de cristall cada vegada més petits, llisca sota els arcs blaus del sostre centenari del Gran Teatre. Entrechats, cabriolés, assemblés, jetés... Mou les mans, estén els dits. Són ocells que volen, escapats dels seus canells i dels seus braços. El públic exaltat, vibrant i emocionat, amb l'ànima al cor i el cor a la gola, amb el borrissol eriçat i l'epidermis granulada i granulosa, sentint el foc, embogit de la bogeria d'un boig remolí sense còlera. Els homes-fera commoguts, finalment, després de molt de temps. L'àvia, de cabells platejats, que evita la caiguda d'una llàgrima solitària, precursora d'altres llàgrimes que vindran després, i ella ho sap.

     La ballarina està dansant. Escolta el seu cor, bategant, precipitat, desbocat. Potser recorda les aromes de les nits blaves del desert. El cel gris dels seus pocs anys. Els homes savis. Els ulls penetrants. Els llavis callats. Tan lluny ja de l'ara i del demà. Concentrada en l'exactitud de la línia i del moviment. Un arabesc mantingut. El cos recolzat en una sola cama, l'altra, estirada, estesa endarrere, mentre els braços mantenen la línia de la cama aixecada. Bellesa i gràcia. Les sabatilles blanques, amb cintes rosades. El cabell negre, atzabegenc, recollit en un lligat tibant de forma arrodonida. Vibrant, sentint la seva pell estremir-se dedins el vestit de tul rosat de seda, de malla reixada, suspesa en l'aire, girant el cos. Tal com és i com ha estat sempre: esperit desventurat, gràcia talentosa, desinència i prodigi, incompresa quan encara per ningú no era estimada.

     Khawala, la garsa d'atzurita sobre l'escenari de fusta envernissat amb resines transparents. Reflectida, sense veure's, potser recorda el seu primer amor. El nen bru, intrigant, valerós, d'ulls ardents i clars, que la va conquerir en un segon, i va tenir la certesa que seria ell i no pas un altre, mai més fins el final dels temps, el seu veritable i únic amor. El nen que li va mostrar la música de les estrelles i va recitar-li a cau d'orella els versos d'amor dels antics poetes del desert... i que va marxar en una nit desgraciada i dolorosa, creuant la mar mediterrània, jugant-se l'atzar a la ruleta d'un destí incert. Harraga, perseguint una ventura que no li corresponia. Flaire de pèrdua sobre ones irisades. Humitat podrida de patera. El dolor més fort que la pròpia vida. Refugiada en la dansa, protegida, emparada per la música. Fouetté interminable, girant sobre una cama. L'altra, impulsant el gir sense tocar el terra. Khawala, la ballarina cega, s'allarga i s'encongeix, s'eleva i es contrau, salta embriagada, atapeïda, decidida, inspirada de vida, banyant l'aire de bellesa.

     La ballarina dansa, commovent l'auditori. Emocionat, l'ajudant del notari de la tercera fila, a la dreta, vendria la seva ànima al diable perquè no arribés el final. Per tal que el somni no acabés i no hi hagués de retrobar-se, de nou, l'endemà, amb la crua realitat d'un despatx de mobles de caoba i un destí gris de desencerts. Reclòs dins del laberint. Se sent vell, sol, perdut, buscant el desgreuge de l'amor en el cos gràcil d'una donzella que dansa. Guarda, a la boca de l'estómac, la bilis amarga de l'esclat covard. Decideix que farà aquella trucada tants anys evitada. Somriu, l'ajudant del notari, pintant a la mirada aigualida una esperança de conte de fades que cobreix el seu dolor de poeta anònim, i tanca els ulls i somia amb el Minotaure i amb Teseu alliberador... i amb el fil daurat d'Ariadna...

     Khawala dansa. Se sent un "oh!" exclamatiu.

     És l'instant cim, viscut en el continu, idèntic i diferent al que vindrà després, el moment d'inèrcia esperat en una nit d'auguris i presagis. La gent ho sap. La ballarina es manté sostinguda només per la puntera mil·limètrica de la seva sabatilla esquerra. Es produeix el miracle. Estremit, el públic contempla com se separa del terra de l'escenari, com flota en l'aire durant la fracció de temps indeterminada, efímera i eterna, concreta i inamovible, desafiant la força gravitatòria i totes les forces ra¬cionals de la consciència racional de les raons científiques. Levitació inconnexa. S'eleva, s'enlaira... sense trucs de màgics de barrets de copa... sense fils d'aranya amagats d'un espectacle de titelles a la Plaça de la Vila, l'últim vespre de la Fira Major... Sostinguda en l'aire, més lleugera que les plomes de les aus i que els núvols i que els estels i que la rosada i que les bombolles de sabó de mil colors de la nostra infantesa... Més lleugera que els somnis i les emocions, que els pensaments i que els avions de paper BH que llançàvem des del campanar de l'església a mitja tarda, i que jugaven amb el vent, donant voltes i voltes, sense caure...


     ...La música envelleix, s'atenua. L'última nota encara perdura, com un lament que no vol apaivagar-se encara. Els focus, candents, s'apaguen. La figura de la ballarina s'esvaeix entre la boira artificial i artificiosa de les emocions humanes contingudes, al punt de rebentar i de florir. L'auditori en peu, amb els ulls cecs, adaptant-se a la foscor, les flors per l'aire. Els aplaudiments ressonen, furiosos. Les veus, rotundes i unànimes, reclamen un bis, o dos o tres, o tota una nit de bisos inacabables repetint l'últim fragment d'una dansa interminable...


     ...A l'exterior, al carrer, sobre la vorera mullada, aliè a l'estrèpit entusiasta de la sala, a les ovacions i als crits de "la més bella entre les belles!"... Doblegat pel pes de la motxilla del top-manta, esperant la sortida del ramat humà... transparent, invisible, sense papers... amb el cor encongit pel fred, Abdel Sabûr, "servent del pacient" en llengua àrab, un xicot bru, d'ulls ardents i clars, capaç (quan era un nen) de mostrar la música de les estrelles i de xiuxiuejar els versos d'amor dels antics poetes del desert a cau d'orella d'una noia enamorada...

     ...Abdel Sabûr, ara, amb l'ànima perduda des d'una nit desgraciada i dolorosa, quan va marxar de la llar materna per creuar la mar mediterrània, jugant-se l'atzar perseguint la fortuna d'un destí incert, buscant una ventura que no li corresponia, amb olor de derro¬ta i amb el dolor més fort que la pròpia vida...

     ...Abdel Sabûr, la mirada trencada, ha reconegut Khawala, immortalment retratada en un cartell amb marc daurat a l'entrada del Gran Teatre, ballant sobre un escenari imaginari...

     ...La dolça Khawala, la dansarina cega de Sidi Bou Saïd, l'amor d'infantesa en el llunyà blau celestí de Tunísia, ballant sota la pèrdua irreparable del blau del temps, de l'atzur de la memòria i del blau ultramarí de la distància...

Toni Arencón i Arias
(El Prat de Llobregat, 1963)
«La ballarina cega de Sidi Bou Saïd»

Il·lustració:
"Doucement"
Toni Arencón i Arias

[ Tornar a l'índex ]

Notes biogràfiques:
«Salvador Espriu»

Frederic Valcarce - Salvador Valcarce

Salvador Espriu

(Sta. Coloma de Farners, 1913 - Barcelona, 1985)

Salvador Espriu

     Salvador Espriu i Castelló va néixer el 10 de juliol de 1913, a Santa Coloma de Farners, on el seu pare, en Francesc Espriu, era el notari de la localitat.

     Dos anys després la família es va traslladar a Canovelles, i la seva infantesa va transcórrer entre la seva vila natal, Barcelona i Arenys de Mar, d'on procedien les famílies dels seus pares i va passar llargues temporades. Aquesta última població tindria una importància cabdal dins del seu univers personal, mitificant-la amb el nom de Sinera (anagrama d'Arenys).

     L’any 1929, amb setze anys, va editar el seu primer llibre, "Israel", escrit en castellà, en una edició no venial de cent exemplars que va pagar el seu pare. Un any després, ingressava a la Universitat Autònoma de Barcelona, guanyant-se de seguida un gran prestigi en els cercles universitaris, gràcies a la seva activitat com a escriptor en català.

     El 1931 va publicar "El doctor Rip", i l'any següent, "Laia", novel·les que es van apartar de les formulacions teòriques de l'estètica del noucentisme.

     L'any 1933 va participar, amb un nombrós grup d'universitaris, en un creuer per la Mediterrània, on va conèixer la tradició mitològica clàssica que tanta influència hauria de tenir en la seva obra posterior.

     Dedicat essencialment als seus estudis i a la literatura, va publicar, abans d'esclatar la guerra civil, "Aspectes" (1934), "Ariadna al laberint grotesc" i "Miratge a Citerea" (1935), obres que el van acreditar com el narrador més original i prometedor de la seva generació.

     Va estudiar a la Universitat Autònoma de Barcelona, on es va llicenciar en Dret el 1935 i en Història el 1936. Durant la guerra civil va ser mobilitzat, però no el van enviar al front a causa del seu estat de salut, i va servir a l’auditoria de guerra.

     L’any 1937 va publicar "Letizia" i altres proses. L'any 1939, a la Barcelona ocupada i abans d'acabar-se el conflicte bèl·lic, va escriure una obra de teatre, "Antígona" (editada l'any 1955 i estrenada el 1958), sobre el tema de la guerra fratricida i la compassió per als vençuts.

     En finalitzar la guerra va optar per l'exili interior, decantant-se per la poesia, que el permetia superar millor els obstacles de la censura.

     En el seu primer llibre de poesia, "Cementiri de Sinera" (1946), va evocar els "dies i sols perduts" i el món destruït per la guerra, amb un regust amarg, simbòlic i hermètic, dominat per la meditació sobre la mort i el pas del temps i la guerra civil.

VI

Les aranyes filaven
palaus de rei,
estances que empresonen
passos d'hivern.
Les barques de Sinera
no surten més,
perquè els camins de l'aigua
són fets malbé.
El sol no pot estendre,
per als ulls cecs,
domassos de les festes
damunt el gel.
Als rials ja no sona
cap cascavell.
Avanço per rengleres
de xiprers.

Salvador Espriu
«VI»
(Cementiri de Sinera)

     En el següent llibre de poemes, "Les cançons d'Ariadna" (1949), va recuperar en versos satírics el món d'Arenys, contrastant la sàtira i l’esperpent amb l’elegia, la lírica i la mitologia, i va enllaçar la seva poesia amb la narrativa anterior a la guerra.

El meu poble i jo

-fragment-

Salvàvem els mots
de la nostra llengua
el meu poble i jo.

Salvador Espriu
«El meu poble i jo»
-fragment-
(Les cançons d'Ariadna)

     Un any abans, el 1948, en la seva obra teatral "Primera història d'Esther", cim de la literatura catalana de postguerra, havia entrecreuat el mite bíblic amb el món de Sinera, des d'una estètica grotesca.

     Els quatre llibres poètics posteriors, "Les hores" (1952), "Mrs. Death" (1952), "El caminant i el mur" (1954) i "Final del laberint" (1955), van compondre, juntament amb "Cementiri de Sinera", l’anomenat cicle líric determinat segons Josep M. Castellet per una unitat formal, d'estructura simètrica pel nom de poemes i pel rigorós desenvolupament d'un procés espiritual molt complex, que culmina, en el darrer llibre del cicle, en una experiència de tipus místic.

Memòria

Escolto sempre
el teu etern silenci
a la muntanya.
Altres temps, altres hores
fan el record difícil.

Salvador Espriu
«Memòria»
(Les Hores)

     Formant part d'"El Minotaure i Teseu", va escriure el seu poema més conegut:

Assaig de Càntic en el Temple

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: "Com l'ocell que deixa el niu,
així l'home que se'n va del seu indret",
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l'antiga saviesa
d'aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.

Salvador Espriu
«Assaig de Càntic en el Temple»
(El caminant i el mur)

     "La pell de brau" (1960) va significar la consagració popular d'Espriu.

     Definida per Víctor Martínez-Gil a partir de dos eixos, l'obra d'Espriu està marcada per la recerca de la diversitat (quotidianitat, pluralitat de gèneres i diversitat de tècniques) i l'aspiració a la unitat (amb un entramat temàtic, moral i filosòfic que determina les relacions entre les diferents obres).

     Membre fundador de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, va ser guardonat amb el Premi Montaige (1971), candidat al Premi Nobel de Literatura (1971 i el 1983), Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1972), Premi Ignasi Iglesias de la Generalitat (1978), Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (1980), Premi de la Ciutat de Barcelona (1982) i Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona (1982). Va ser investit doctor honoris causa per les Universitats de Tolosa i Barcelona. L'any 1982 va rebutjar la concessió de la Cruz de Alfonso X el Sabio.

     Va morir a Barcelona, el 22 de febrer de 1985. Poc abans de morir, va acabar una última revisió de la seva obra. Aquesta revisió suposava l'adaptació dels llibres ja publicats al conjunt de la seva obra posterior per tal d'aconseguir una coherència temàtica i estilística global.

Obres destacades:

Poesia
Cementiri de Sinera (1946)
Cançons d'Ariadna (1949)
Les hores (1952)
Mrs Death (1952)
El caminant i el mur (1954)
Final del laberint (1955)
La pell de brau (1960)
Llibre de Sinera (1963)
Per al llibre de Salms d'aquests vells cecs (1967)
Setmana Santa (1971)
Per a la bona gent (1984)

Novel·la, teatre i narrativa breu
El doctor Rip (1931)
Laia (1932)
Aspectes (1934)
Miratge a Citerea (1935)
Ariadna al laberint grotesc (1935)
Letízia i altres proses (1937)
Fedra (1938)
Antígona (1939)
Petites proses blanques (1938)
Primera història d'Esther (1948)
Mariàngela l'herbolària (1950)
Tres soreres (1950)
Anys d'aprenentatge (1952)
Sota la fredor parada d’aquests ulls (1960)
Ronda de mort a Sinera (1966)
Tarot per a algun titella del teatre d’Alfaranja (1969)
Una altra Fedra si us plau (1978)
D'una vella i encerclada terra (1980)
Les roques i el mar, el blau (1981)

--o0o--

Frederic Valcarce i Salvador Valcarce
Notes biogràfiques:
«Salvador Espriu»

Fonts bibliogràfiques:
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
lletrA La literatura catalana en Internet
corpus literari

[ Tornar a l'índex ]

La Redacció solament es fa solidària dels treballs
que no porten signatura.
Dels articles signats en són responsables llurs autors.

Lectures d'aquest número

Lo Càntich
- Revista Digital de Literatura, Art i Cultura -
DL: B.42943-2011
ISSN 2014-3036
està subjecte a una llicència de
Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0
de Creative Commons.
NR: 1003305878809
CC BY-NC-ND 3.0

Qualsevol mena de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d'aquesta obra resta sotmesa a les característiques específiques d'aquesta llicència.

Lo Càntich. N.1. Hivern, 2010.
Març, 2010.
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036

[ Tornar a l'índex ]